Situació
Les ruïnes de l’antiga canònica de Santa Maria es conserven uns 300 m vers el sud-oest de la vila d’Ullà, a la part inferior del terme i a la riba esquerra del Ter.
Mapa: 296M781. Situació: 31TEG085552.
Ullà és a 1,5 km vers tramuntana de Torroella de Montgrí, per la carretera comarcal de Palafrugell a Viladamat. Un camí a mà esquerra d’aquesta carretera passa pel costat de l’Hort del Capellà, on, també a tocar del camí, hi ha les minses restes subsis-tents. (JBH-JVV)
Història
La canònica augustiniana de Santa Maria d’Ullà (“Sancte Marie de Ulianus”) fou fundada l’any 1121 pel prevere Pere Vidal, amb l’anuència de Berenguer Dalmau, bisbe de Girona, Oleguer, arquebisbe de Tarragona, Ponç, comte d’Empúries, i Ponç Guillem, senyor de Torroella de Montgrí. Tot seguit fou construït l’edifici a la part inferior del terme i vora la riba esquerra del riu Ter.
El fet que l’edifici hagués estat edificat no gaire lluny del mar, que aleshores era més avançat, terra endins, que no pas ara, i, doncs, més proper a Ullà, fou causa que l’any 1178 el monestir de Santa Maria d’Ullà fos saquejat. Uns pirates mallorquins, a més d’espoliar Santa Maria, degollaren alguns monjos, i d’altres foren duts a Mallorca en condició d’esclaus. Aquesta és la ressenya que en dóna el Cronicó d’Ullà: “Deo permitiente capta fuita paganis Sanctae Mariae de Viliano et omnibus bonis suis penitus spoliata; cujus Ecclesiae Canonici, alii gladio ibidem perempti, alii Majoricas traducti fuerunt”.
Si la proximitat de la mar fou desastrosa per al monestir, el fet d’haver estat edificat a la plana alluvial comportà també greus dificultats. Així, al final del segle XII les repetides avingudes dels rius havien motivat que l’església es trobés pràcticament colgada per la sorra. Aquest fet obligà a construir una nova església, que fou erigida damunt l’antiga, anomenada aleshores la Fossa.
L’any 1182 Berenguer, arquebisbe de Tarragona, i el bisbe de Girona Ramon Guissall consagraren la nova església (“Ecclesiam venerandam in sanctissimae Dei genitricis Mariae nomine constructam in comitatur Impuritanensi in loco qui vocatur Ulianus”). Amb aquest motiu eren confirmades a la canònica diverses esglésies parroquials veïnes: Sant Andreu d’Ullà, Sant Joan de Bellcaire, Sant Mateu de Canet (de Verges), Sant Genís de Casavells, Sant Joan de la Mata (Matajudaica), Sant Romà de Llabià i Sant Martí de Fontanilles.
Acta de consagració de l’església de Santa Maria d’Ullà (1182)
"In nomine sanctae et inviduæ trinitatis. Anno MCLXXXII. dominicæ incarnationis æra MCCXX. Indictione prima venientes viri reverentissimi Domini Berengarius Tarraconensis Archiepiscopus et Raumundus santæ sedis Gerundensis Episcopus una cum Canonicis ejusdem sedis ad dedicandam et consecrandam Ecclesiam venerandam in sanctissimæ Dei genitricis Mariæ nomine constructam in comitatu Impuritanensi in loco qui vocatur Vlianus, confirmavenrunt ibi decimas et primitias et omnes oblationes fidelium Christianorum tam vivorum quam defunctorum sicut prædicta Ecclesia per transitos annos juste possederat et in pace tenuerat eet acceperat. Prasterea assignaverunt praefatas Ecclesiae cimiterium triginta legitimorum passúum et omnia quae in circuitu ejus sunt crucibus determinata et spatiis sexaginta passuum designata. Constituerunt ut nulla cujuslibet potestatis aut ordinis persona in præscriptis spatiis aliquid violare aut terminare præsumat aut aliquam vim vel læsionem ibi alicui inferat sed semper maneat illibata ac intacta. Præterea concesserunt eidem Ecclesiae omnes immunitates sive libertates quæ ei sunt collatæ vel a Pontificibus et prælatis Ecclesiæ vel a laicis personis sicut in instrumento sive privilegio suo originali evidentialiter continetur narratum. Confirmarunt ei omnes parochiales Ecclesias quas a Pontificibus Gerundensis Ecclesiæ quondam fuerat adepta videlicet Ecclesiam sancti Andreæ e sancti Iohannis de Bidinga et sancti Marthæi de Canero et sancti Genesii de Canavells et sancti Iohannis de Mata et sancti Romani de Libiano et sancti Martini de Fontanillis cum primitiis decimis et oblationibus et defunctionibus necnon et omni jure quod ad easdem Ecclesias pertinet vel pertinere debet. Illud autem excipientes firmissime constituerunt ut nulli aliï Ecclesias quam Gerundensi a quopiam subiciatur nec possit se munire privilegiis contra subjectionem et canonicam obedientiam quam Gerundensi Ecclesiæ ex prompto et notissimo jure canonum tenetur exhibere tam in ordinibus et chrismate suscipiendo quam in synodali conventu et aliis canonicis institutionibus et c. Termini vero hujus Ecclesiæ ita se habent. Ab oriente in ipso torrente de Turricella quæ est juxta domos leprosorum. Ab occidente in terminis sancti Michaelis de Caneto… A meridie ad podium de vulp… sicut extenditur usque ad terminos Aquilta. A circio terminatur in ipsum lapidem qui vulgo dicitur Los de Figoreda et c. Actum III. Idus Octobris. Berengarius Tarraconensis Archiepiscopus. Raymundus per Dei gratiam Gerundensis Episcopus. Floridus de Darnils Gerundensis sacrista."
Pèire de Marca: Marca hispanica, sive limes hispanicus, París 1688, cols. 1377-1378.
_______________________________________________________________________________________________________________
Traducció
"En nom de la santa i indivisible Trinitat. L’any 1182 de l’encarnació del Senyor, 1220 de l’era, primera indicció, vingueren els molt reverends barons, senyors Berenguer, arquebisbe de Tarragona, i Ramon, bisbe de la santa seu de Girona, conjuntament amb els canonges de la mateixa seu, per consagrar i dedicar una església destinada al culte sota l’advocació de Santa Maria, Mare de Déu, construïda al comtat d’Empúries, al lloc anomenat Ullà. Hi confirmaren els delmes i les primícies, i totes les oblacions dels fidels cristians, tant vius com difunts, tal com l’esmentada església ho havia rebut, tingut en pau i posseït justament en els anys passats. A més assignaren a l’esmentada església un cementiri de trenta passes legítimes i tot el que hi ha al seu voltant en un radi de seixanta passes determinat i marcat amb creus. Determinaren que cap persona de qualsevol jerarquia o estament no intenti violar res d’aquests espais ni posar-hi termes, ni hi produeixi lesions ni violència de cap mena contra ningú, sinó que el lloc romangui sagrat i intacte. A més concediren a aquesta església totes les immunitats i llibertats que li havien estat atorgades pels pontífexs, pels bisbes de l’església o per persones seglars tal com és especificat clarament en els seus documents i privilegis originals. Li confirmaren totes les esglésies parroquials que en altre temps li foren assignades pels bisbes de l’església de Girona, o sigui, les esglésies de Sant Andreu, de Sant Joan de Bellcaire, de Sant Mateu de Canet, de Sant Genís de Casavells, de Sant Joan de Mata, de Sant Romà de Llabià, de Sant Martí de Fontanilles, amb les primícies, els delmes, les oblacions, els drets d’enterrament, com també tots els drets que pertanyen o han de pertànyer a les esmentades esglésies. Tanmateix, en reconèixer aquesta exempció, deixaren fermament establert que no pot sotmetre’s a cap altra església que la de Girona i que no pot procurar-se privilegis contra la subjecció i l’obediència canònica que està obligada a prestar a l’església de Girona segons el dret prou manifest i conegut dels cànons, tant en la recepció de les ordres i del crisma com en l’assistència als sínodes i altres institucions canòniques, etc.
Els termes d’aquesta església són com segueix: A llevant termeneja amb el torrent de Torroella que hi ha al costat de les cases dels leprosos. A ponent amb els termes de Sant Mateu de Canet… A migjorn amb el puig de… tal com s’estén fins als termes de Gualta. A tramuntana termeneja amb la pedra anomenada popularment Los de Figoreda, etc.
Fet el dia tercer dels idus d’octubre. Berenguer, arquebisbe de Tarragona. Ramon, per la gràcia de Déu bisbe de Girona. Florit de Darnius, sagristà de Girona."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
L’any 1592 la canònica, que fou suprimida, restà convertida en un convent de canonges regulars. L’ensorrament de l’església que havia estat consagrada l’any 1182 i el progressiu declivi de la comunitat motivaren que al començament del segle XIX el lloc fos definitivament abandonat. L’any 1804 els canonges es traslladaren a la nova església, l’actual parroquial, que havia estat construïda al centre d’Ullà, en un lloc una mica enlairat damunt la plana.
La llei de desamortització de 1835 representà l’extinció de la vida comunitària, bé que encara hi perdurà fins el 1840. (JBH-JVV)
Església
Tal com ja hem exposat en l’apartat anterior, avui no resta cap tros visible de l’antic edifici de la canònica, consagrat l’any 1121, ja que és totalment colgat per la sorra. J. Villanueva vers mitjan segle XIX encara pogué veure les ruïnes dels dos edificis. Així, l’edifici de l’any 1121 es trobava ensorrat fins a l’altura de l’arrencada de la volta. Damunt les seves parets hi havia aixecat el consagrat l’any 1182, molt més gran. Al final del mateix segle XIX, J. Pella i Forgas ja s’exclamà que no havia pogut trobar els vestigis d’aquests dos temples.
Vora el viarany anomenat el Camí de l’Església Vella es conserva un fragment de mur, el qual limita l’anomenat Hort del Capellà. Aquest mur fa uns 20 m de llarg i 90 cm d’alt. Ha estat construït amb un aparell de carreus no gaire ben escairats i travats amb argamassa. Algunes pedres, tallades més acuradament, potser datables al segle XII, es barregen entre l’aparell.
Segons que sembla, encara no fa gaires anys les ruïnes d’aquest mur en alguns indrets atenyien una alçària d’uns 5 m. Hom creu que aquesta paret, aixecada probablement per limitar la propietat que actualment encara és de l’església, fou construïda amb material procedent de les restes arquitectòniques que sobresurten del nivell del terra.
Sembla que no hi ha dubte que aquest és el lloc de l’emplaçament dels primers edificis de la canònica de Santa Maria d’Ullà, hipòtesi reforçada pels topònims a què ens hem referit. Una excavació científica molt probablement donaria uns resultats molt gratificants i aclaridors. (JBH-JVV)
Talla
Imatge de la Mare de Déu de la Fossa, de la primera meitat del segle XII, procedent de l’antiga església canonical.
F. Tur
A l’actual església parroquial de Santa Maria d’Ullà, A bastida al final del segle XVIII, hi ha una imatge de la Mare de Déu amb l’Infant, que hom coneix amb el nom de la Mare de Déu de la Fossa. És una talla de fusta policromada que, segons que sembla, prové de l’antiga església de la canònica que posteriorment desaparegué, coberta per la sorra acumulada a causa de les avingudes del riu Ter, d’on li ve el nom.
La imatge, que fa 67 cm d’alt, és un bell exemplar romànic; una marededéu estilitzada que conserva part d’una interessant policromia al rostre i a les mans, i també a la cadira curul on és asseguda.
En una fotografia del llibre de Lluís G. Constans de l’any 1954 apareix el conjunt de Maria amb l’Infant amb els vestits i la cadira totalment recoberts de pintura blanca; només els rostres i les mans, apareixen amb la policromia original.
En aquesta fotografia hom pot veure també que les mans de l’Infant estan trencades i que la mà esquerra de Maria està més alçada que en l’actualitat. Tampoc no hi eren presents les boles que coronen els muntants de la cadira.
Ara ens trobem amb una marededéu hieràtica i de mirada absent, amb un rostre de faccions allargades emmarcat amb una toca que s’aguanta per sota la barbeta i deixa veure el coll. Tant la Mare com l’Infant no van coronats, però A. Noguera hi veu l’espai per a colocar-hi l’objecte.
Continuant amb la descripció de la imatge, Maria porta un mantell que s’arrapa al coll i cau damunt les espatlles seguint tot el cos, donant lloc a uns plecs sinuosos i molt ben treballats. Tant als braços com a les cames els plecs són horitzontals, i al mig de les extremitats inferiors cauen verticalment fins arribar a l’escambell, on es cargolen en una posició totalment simètrica. Els peus surten a banda i banda per sota el mantell alçat en forma de V invertida. A sota porta una túnica llisa d’escot rodó i coll ample que, aproximadament a l’alçada del pit, cau formant unes estries també amples i en vertical. L’actitud de la Mare és la d’acollir l’Infant. La posició original dels braços li conferia una simetria total, que actualment ha restat descompensada en abaixar-li el braç esquerre.
L’Infant és assegut al mig de la falda, duu una túnica llisa que es replega a les cames, entremig de les quals fa un plec en forma de V. Beneeix amb la mà dreta, mentre que amb l’esquerra sosté una bola.
La cadira curul on reposa el conjunt és construïda amb quatre columnes d’igual alçada als angles i acabades en una bola llisa. Les columnetes són pintades de color blau, mentre que la cadira és vermella i conserva els vestigis d’una decoració floral a base de fulles trevolades també de color blau. Per les característiques dels vestits, aquests deurien anar ricament decorats, però amb les repintades posteriors s’ha perdut el color i els possibles motius.
G. Constans i A. Noguera creuen que aquesta imatge és una de les més antigues del bisbat.
Efectivament, tot i que coneixem els problemes que es presenten a l’hora de datar aquest tipus d’imatgeria, observant una sèrie de dades, tant iconogràfiques com de forma, podem parlar del començament del segle XII; si bé la frontalitat i la simetria són un indici de dades avançades, la nulla comunicació entre la Mare i el Fill reforça aquesta hipòtesi.
Segons la classificació que A. Noguera proposa, la marededéu de la Fossa és un exemplar típicament bizantinitzant, hi ha elements que així ho confirmen, com la cadira curul, que pren aquí el sentit místic on s’asseu la Sedes Sapientiae, el hieratisme i la roba ornamentada pròpia de les dames de l’època bizantina. Segons aquesta classificació, la marededéu d’aquest tipus és l’única que apareix indistintament per tota la geografia gironina.
Segons A. Noguera, aquestes marededéus (d’aquestes mateixes característiques l’autor proposa la imatge d’All, la de Saneja i la marededéu núm. 1 del Museu Diocesà de Girona, entre d’altres) constitueixen les darreres manifestacions bizantinitzants a Catalunya. Aquesta observació pot fer pensar, en un primer moment, que aquestes imatges són les més antigues; si bé és cert que el seu origen cal cercar-lo en aquest tipus oriental, el que no podem fer és afirmar que tots els conjunts fossin executats en un primer moment, al començament del segle XI. Efectivament, qualsevol model és susceptible d’ésser copiat o seguit fins i tot en èpoques molt avançades; diversos exemples del segle XIV han estat tractats com a romànics per la fidelitat amb què han estat seguits els primers models.
Es fa difícil, doncs, d’establir una cronologia, tot i que en el nostre cas i per les dades aportades, podem incloure aquesta imatge com una de les primeres en el grup de marededéus romàniques. (NPP)
Bibliografia
- Lluís G. Constans: Girona, bisbat marià. Història, art, pietat, folklore, Barcelona 1954.
- Antoni Noguera i Massa: Les marededéus romàniques de les terres gironines, Artestudi Edicions, “col·lecció art romànic”, núm. 5, Barcelona 1977.