Sant Cristòfol d’Anyós (La Maçana)

Situació

Vista exterior de l’església des de llevant. Hom pot apreciar com les modificacions fetes a l’edifici i l’ampliació de la nau pel costat de migjorn comportaren el desplaçament de l’absis en relació amb l’eix de l’edifici.

J. Vigué

Anyós és un poble situat a 1 307 m d’altitud, en un serrat, al costat esquerre de la ribera de la Maçana i a la dreta del riu d’Anyós, prop de llur confluència. L’església fou construïda vora un espadat que cau verticalment sobre la ribera de la Maçana i domina tot el nucli.

Per a arribar a Anyós cal agafar la carretera general que va d’Andorra la Vella a la Maçana. Després de passar els túnels de Sant Antoni, hom trobarà el trencall a mà dreta. L’església és a la sortida del poble, en direcció a I’Aldosa.

Situació: x 1°31′30” — y 42°32′00”. (FRR-JVV)

Església

L’estructura original de l’església de Sant Cristòfol és el d’una construcció molt petita, de les més reduïdes d’Andorra, amb una nau de poc més de 5 m de llarg per uns 4 m d’ample, mides exteriors, rematada vers al costat de llevant per un absis semicircular, el radi exterior del qual fa 1,50 m aproximadament. Amb relació a les mides de l’església, els murs són molt sòlids (fan 0,85 m de gruix). L’edifici, però, és avui molt diferent de com era originàriament, per tal com ha sofert reformes considerables a la seva planta. Tant és així que segurament només corresponen a l’obra primitiva l’absis i la paret de tramuntana; tota la part de migjorn i la de ponent foren refetes de soca-rel. Hom ensorrà els murs de migjorn i de ponent i amplià la nau de tal manera que avui exteriorment fa 7,70 m d’ample × 9,30 m de llarg. Això obligà també, naturalment, a refer la coberta, que fou aixecada de nivell. Possiblement aquesta ampliació de la nau tingué lloc poc temps després que aquesta hagués estat construïda. En aquesta ampliació la part inferior d’un campanar de torre que hi havia situat vora l’absis fou integrat a la nau, tot aprofitant la cantonada del campanar per fer la de la nau nova. Hom també modificà el mur de ponent, que fou allargat vers migjorn i donà lloc a l’obertura de noves finestres.

L’actual porta d’entrada, a la qual hom puja per set graons, és al costat de migjorn, al capdavall de la nau. Damunt el mur de ponent hi ha un petit campanar de torre o un comunidor, amb una obertura a cada cara; és cobert amb una teulada de quatre vessants. Al costat de llevant són ben visibles els vestigis que han deixat les reformes hagudes al temple. Hom pot veure encara una part del mur original que tancava la nau i els senyals dels vessants de la coberta, vessants que encara presenten algun interrogant difícil de respondre, puix que, tenint en compte la seva trajectòria, el carener de la teulada era molt lluny de coincidir amb l’eix de l’absis, que resta bastant desplaçat vers tramuntana.

L’absis és molt petit i mostra, bé que també refet, un aparell fet amb blocs de pedra de mides regulars, escantonades a cop de martell, sense polir i posades capriciosament amb l’únic objectiu de pujar murs, sense formar filades ni cap disposició ordenada. És cobert amb una volta de quart d’esfera. El mur exterior de l’absis és llis i la seva uniformitat només és interrompuda per dues petites finestres de doble esqueixada, obertes a llevant i a migjorn, i cobertes amb un arc de mig punt, fet amb dovelles de pedra tosca. El mur de l’absis és rematat per una cornisa molt senzilla, a manera de mènsula contínua, que ressegueix tot el perímetre. Igual que a la nau, la coberta ha estat feta amb lloses de llicorella.

Al costat de tramuntana, hom pot veure encara a l’aparell un fragment del mur original a la part inferior.

L’interior de l’edifici té els murs llisos i sense ornamentació. Seguint el costum ja habitual a Andorra, la nau ha estat coberta amb fusta i l’absis ho ha estat amb un quart d’esfera. (JVV-FRR)

Les característiques tipològiques i tecnològiques de l’església d’Anyós no es diferencien de les que són habituals en l’arquitectura romànica andorrana, de datació imprecisa, tot i que alguns elements, com la senzilla motllura que ressegueix l’arrencada de la volta absidal, permeten de plantejar una cronologia avançada, ja dins el segle XII, per a la seva construcció. (JAA)

Pintura

Vers els anys trenta, a l’hemicicle de l’absis foren descobertes unes pintures murals romàniques, que, poc després d’haver estat trobades, foren arrancades vers l’any 1936 i foren adquirides per l’antiquari de Madrid Sánchez Villalba, del qual passaren a una col·lecció particular dels Estats Units. Instal·lades fins a l’any 1939 com a mínim a la Brummer Gallery de Nova York, segons testimoni de Ch. R. Post (A history of Spanish painting, vol. VII, Harvard University Press, Cambridge, Massachusetts, 1938, pàgs. 721-723), avui se n’ha perdut totalment la pista.

Recentment J. Sureda (La pintura romànica a Catalunya, Alianza Forma, núm. 17, Alianza Editorial, Madrid 1981, pàg. 322) fa constar que la decoració mural d’Anyós es troba en una col·lecció particular de Madrid.

El fragment descobert presenta tres personatges amb els caps nimbats, que figuraven al registre inferior del cos cilíndric. Enmig hi ha representada la Mare de Déu, vestida amb una túnica de color clar, que hi deixa veure les puntes dels peus, calçats; damunt la túnica porta un mantell, de color fosc, a manera de casulla, el qual li cobreix el cap, on forma cinc curioses ondulacions, i pràcticament tot el cos. Aquest mantell, resolt amb multitud de plecs, amaga la mà esquerra, amb la qual sosté aixecat un calze; la seva mà dreta, estesa, i amb els dits llargueruts i esvelts, mira endavant. La cara de Maria és ben dibuixada i amb els trets ben remarcats i el seu aspecte suggereix els models de les icones bizantines. La manera com ha estat representada la Mare de Déu és idèntica a la de Sant Romà de les Bons i la de Santa Coloma.

Maria és flanquejada per dos apòstols, identificats habitualment amb sant Pere i sant Pau, hipòtesi ben possible, però no pas demostrada, puix que les figures esmentades manquen d’atributs i tampoc no van acompanyades de les llegendes corresponents que les identifiquin. Aquests personatges en bona lògica devien formar part d’una representació del col·legi apostòlic que devia ocupar tot l’hemicicle de l’absis, amb els personatges flanquejant la figura de Maria.

L’apòstol de mà dreta, identificat amb sant Pau, representa una persona jove, vestida amb una túnica fosca que li arriba fins a mitja cama, damunt la qual hi ha un mantell de color clar, molt gran i amb les vores guarnides amb ratlles i un fris de punts; amb la mà esquerra sosté un rotlle, igual com el personatge que apareix a la decoració mural de Santa Coloma.

El de l’altre costat, identificat amb sant Pere, amb el cap calb i amb barba i bigoti, suggereix una persona d’edat. Com l’anterior, també porta túnica, la qual no li arriba als peus; al damunt duu un mantell força gran, amb les vores molt guarnides i completament embolicat pel cos. A l’igual de Maria, els dos apòstols mostren la seva mà dreta, mentre l’esquerra, mutilada en tots dos, també era aixecada i mostrava un rotlle o objecte. Tal com ja hem apuntat, possiblement aquests personatges formaven part d’una filera que hi havia per l’hemicicle i que seguia una disposició molt semblant a la de Sant Romà de les Bons.

Aquests personatges, de mirada seriosa, de faccions rústegues i amb uns trets comuns (orelles com si fossin nanses, peus resolts força grollerament i separats, posició de les mans, mantells enormes, bon dibuix de les cares en comparació amb el poc encert obtingut en la resta del cos, traços segurs i uniformes, esquema idèntic en les cares, etc.), amb la seva pobresa de dibuix i amb un colorit poc reeixit, mostren en el seu autor un esforç per aproximar-se a l’estil elegant del Mestre d’Urgell. Les seves principals característiques evoquen clarament el caràcter de les pintures de Santa Coloma, de Sant Miquel d’Engolasters i de Sant Romà de les Bons. Això fa que calgui classificar aquest fragment dintre el cercle del Mestre de Santa Coloma i, doncs, tenint en compte l’època en la qual aquest pintor treballà a Andorra i l’acta de consagració de Sant Romà de les Bons (1164), cal datar-lo al tercer quart del segle XII. (JVV-MPM)

Bibliografia

• Post, 1938, VII; Pijoan-Gudiol, 1948, VI; Gudiol-Alcolea-Cirlot, 1956; Cook, 1956; Ainaud, 1957; Junyent, 1960-1961, II; Camón, 1961; Ainaud, 1962; Pradalier, 1970-1971; Ainaud, 1973; Cook-Gudiol, 1980, VI; Sureda, 1981. (MPM)