Situació
Aquesta església és dins la Maçana, poble que es troba situat a 1 240 m d’altitud, a la confluència del riu d’Arinsal o d’Erts amb la ribera d’Ordino. Un cop dins el nucli de població, cal deixar la carretera general i prendre la cruïlla de la carretera d’Escàs. A pocs metres hi ha la plaça de l’església, davant el comú.
Situació: x 1°31′00” — y 42°32′45”. (JFT)
Història
La primera notícia escrita de la Maçana és del dia 25 d’abril de 1085, que Anne donà unes terres a Santa Maria d’Urgell, terres que eren situades in comitatu Urgello, in apendice de Sancti Aciscli, qui est situs in villa quae dicitur Masana.
L’any 1312 el rector o capellà de la Maçana vivia a Erts, dintre el terme de la sufragània de Pal. Aquest capellà, anomenat Ferrer Domènec, fou proveït de la parròquia de Sancti Aciscli de ça Maçana el 1282 pel bisbe d’Urgell, Pere d’Urtx.
Un altre bisbe, Ramon Trebailla, retingué o usurpà els delmes i primícies concedits el 1282 i per això el rector en protestà davant el visitador de l’arquebisbe de Tarragona i presentà el document pel qual li confià la parròquia, document que per la seva importància transcrivim aquí. (APF-JGA)
El bisbe Pere d’Urtx dona la parròquia de Sant Iscle de la Maçana al clergue Ferrer Domènec (20 de novembre de 1282)
Noverint universi pariter et futuri, quod nos Petrus, miseratione divina urgellensis episcopus, damus et concedimus et in beneficium ecclesiasticum assignamus tibi Ferraris Domenec, clerico, in tota vita tua ecclesiam San-cti Aciscli de ça Maçana cum novem modiis bladi quos capellanus predicte eclesie in nostris decimis recipere consuevit et cum pimiciis, oblacionibus defunctorum et minuciis universis quod ad ipsam ecclesiam spectant aliqua ratione. Et curam animarum in eadem tibi commitimus, quamdiu igitur vixeris predictam ecclesiam habeas, teneas et possideas cum omnibus supradictis pacifice et quiete ad honorem et fidelitatem nostri et successorum nostrorum et ecclesie urgellensis salvas census, procurationes et alia nobis et ecclesie urgellensis, ad sinodos nostros venias nisi impeditione canonica fueris impeditus mandata nostra et sententias servaberis in omnibus atque per omnia. Et de bonis ipsius ecclesie nichil vendas, impignores vel alienes nec porcionarios instituas in cadem absque consensu et voluntate nostra vel successorum nostrorum et licencia speciali. Et in ipsa ecclesia residenciam facias personalem et debitum obsequium in divinis et temporalibus officiis adimpleas convenienter et sis nobis bonus, obediens et fidelis.
Ideoque ego Ferrarius Domenec predictus recipiens a vobis domino meo Episcopo supradicto predictam donacionem seu concessionem cum condicionibus superpositis promitto vobis hec omnia supradicta et singula fideliter adimplere.
Et in testimonium huius rey presentem cartam nostro sigillo fecimus sigillari. Quod est actum XII kalendas decembris anno domini M° CC° LXXX° secundo.
(Transcripció: Antoni Pladevall i Font)
Còpia del 1312: Arxiu Capitular de Vic, calaix 31, Visites Urgell, 5, fols. 20v i 21.
Traducció
"Que sàpiguen tots, tant els presents com els futurs, que Nós, Pere, per la misericòrdia divina bisbe d’Urgell, et donem, et concedim i t’assignem com a benefici eclesiàstic a tu, Ferrer Domènec clergue, mentre visquis, l’església de Sant Iscle de la Maçana, juntament amb els nou modis de blat que el capellà de l’esmentada església acostumava a rebre dels nostres delmes, juntament amb les primícies, les oblacions pels difunts i les petites ofrenes relacionades amb aquesta església per algun motiu. T’hi encomanem la cura d’ànimes i per això, mentre visquis, podràs tenir, retenir i posseir l’esmentada església amb totes les coses abans especificades, en pau i tranquil·litat, guardant l’honor i la fidelitat a nosaltres i als nostres successors. Pagaràs els censos a l’església d’Urgell i vindràs als nostres sínodes fora que t’ho faci impossible algun impediment canònic, i observaràs les nostres ordres i decrets en tot i per tot. Quant als béns d’aquesta església, no els venguis, ni els empenyoris, ni els alienis, ni hi institueixis parcers sense el nostre voler i consentiment o el dels nostres successors i amb un permís especial. Estableix en aquesta església la teva residència personal, presta la deguda dedicació a les coses divines i d’una manera escaient als afers temporals i sigues per a nosaltres un home de bé, obedient i fidel.
Per tant, jo, el susdit Ferrer Domènec, en rebre de Vós, el meu senyor bisbe esmentat aquesta donació i concessió amb les condicions que s’especifiquen, us prometo de complir fidelment totes i cadascuna d’aquestes coses.
I com a testimoni d’aquest fet, hem fet segellar aquest document amb el nostre segell. Això ha estat fet el dia dotzè de les calendes de desembre de l’any del Senyor 1282."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
Lipsanoteca
Lipsanoteca 1, que consta d’un recipient, on hi ha la cavitat per a les relíquies, i una tapa, adaptable.
J.M. Ubach
L’església parroquial de la Maçana conserva ben poca cosa del que pogué ésser l’antic edifici romànic. Possiblement fou reformada durant el segle XVII, moment en què hom devia ampliar-la considerablement. Aquestes reformes, però, no impediren pas que es conservessin dues lipsanoteques (una d’elles més moderna); la pica baptismal probablement també és romànica.
Funda de la lipsanoteca 1. Es tracta d’un tros de teixit de lli recobert de cera que tancava hermèticament la lipsanoteca.
J.M. Ubach
Cap als anys seixanta el rector de la parròquia decidí dur a terme diverses reformes i ampliar novament l’edifici, per tal d’adaptar-lo a les necessitats litúrgiques del moment, bé que sense que això comportés fer cap mena de recerca sobre el que podia ésser la construcció romànica original. Amb motiu d’aquests darrers treballs, les lipsanoteques foren traslladades, per a la seva restauració i el seu estudi, al Museu d’Art de Catalunya, de Barcelona. Posteriorment foren dipositades al Patrimoni Artístic Nacional d’Andorra.
Pel que fa a una d’elles, que anomenarem lipsanoteca 1, cal dir que es tracta d’una lipsanoteca de fusta, d’una sola peça, de forma prismàtica, buidada per l’interior, amb una cavitat per a guardar-hi les relíquies. En arribar a la part superior, la cavitat s’eixampla i forma una ranura per tal de poder-hi encaixar la ta-padora, que ha estat feta amb una senzilla peça de fusta rectangular, independent de la caixa. Aquesta ranura fa que la tapa resti força ajustada per tots quatre costats i a nivell de la cara superior de la capseta.
Fins l’última remodelació de l’església, aquesta peça arribà segellada, sense obrir. Un cop hom hi hagué col·locat les relíquies, cobrí les superfícies amb un teixit de lli i per sobre fou recoberta amb cera, amb la qual cosa restava totalment hermètica.
Les mides exteriors de la lipsanoteca fan 14,5 × 10 × 5,5 cm i la cavitat interior 6 × 4,2 × 2,1 cm. La tapadora fa 8,7 × 6 cm.
Tant el recipient com la tapadora no presenten cap mena de decoració. De fet, com sigui que tota la capsa era recoberta de cera, qualsevol decoració era totalment innecessària.
A l’interior de la capsa hi havia un fragment d’epífisi, dues estelles de diàfisi d’ossos llargs i molt gruixuts, les quals difícilment podien ésser humanes, més una altra dotzena d’estelles petites, quatre d’elles cremades, cinc fragments d’una mateixa tira allargada de pergamí, que devia fer en total uns 10 cm de llarg per 0,5 cm d’ample. Així mateix hi ha set petits fragments de tela de color blanquinós, un altre del mateix teixit de color vermellós i un darrer, diferent dels altres, amb tres tons diferents (vermellós, groguenc i verd). (XLM)
La manca de notícies de l’església i el fet que no es conservi l’acta de consagració fan difícil una datació d’aquesta lipsanoteca. La comparança amb altres exemplars similars conservats al Museu Episcopal de Vic ens porta a datar-la als segles XII-XIII, sense més precisions.
Pica
Beneiter de pedra calcària, localitzat l’any 1984, que servia de cóm per a l’aviram al corral de la rectoria.
J.M. Ubach
L’església de Sant Iscle i Santa Victòria de la Maçana conserva un beneiter d’època romànica que, per la seva forma i decoració, és considerat el més bell exemplar de tot Andorra.
El seu estat de conservació es bo, tot i que té escantonades algunes zones, com és ara una part de l’ornamentació i de la vora; el temps i el fet que durant molts anys hagi estat a la intempèrie també han provocat l’erosió d’una part del material de la peça, que és feta amb una mena de pedra calcària.
El beneiter fou localitzat l’any 1984, enterrat gairebé en les tres quartes parts del seu volum, servint de cóm per a l’aviram al corral de la rectoria.
Després d’haver estat netejat i restaurat (li foren extretes una sèrie d’impregnacions de ciment), fou col·locat a l’interior de l’església, al cantó de la porta.
La peça és tallada en un sol bloc, té una alçada de 24 cm i una fondària de 19 cm. El diàmetre exterior és de 41 cm i l’interior de 31 cm; la vora és plana.
La part exterior és decorada amb una banda ornamentada a base de dos registres d’arcuacions cegues superposats, de manera que les del registre superior reposen enmig dels arquets del registre inferior. Tots dos registres sobresurten en baix relleu.
Hom relaciona aquesta decoració amb una pica de granit també d’època romànica de l’església de Santa Eulàlia d’Encamp, decorada també amb un fris d’arcades.
En planta la superfície interior forma un total de 10 lòbuls, que se segueixen gairebé en tota l’alçada i es perden al fons del recipient.
Tenint en compte els elements esculpits d’aquest beneiter, tant pel que fa a les arcuacions exteriors com a la forma de petxina que adopta interiorment, sembla que cal situar-ne la cronologia dintre la primera meitat del segle XII. (MPM)
Forja
A l’església de Sant Iscle i Santa Victòria de la Maçana, es conserva un canelobre de ferro forjat procedent de la rectoria de la mateixa parròquia.
L’estructura de la peça consta bàsicament de dos cossos, el peu pròpiament dit i la corona, el primer dels quals serveix de suport per al segon. L’alçada total de la peça és de 152 m i l’amplada del diàmetre de la corona és de 31,5 cm.
El peu consta d’una tija vertical de secció quadrada amb les cantonades bisellades, l’extrem inferior del qual s’obre amb dues prolongacions horitzontals planes que, conjuntament amb unes altres dues de soldades, de mides idèntiques, formen les quatre extremitats per al suport general de la peça. Les úniques ornamentacions d’aquest cos són dos nusos a diferent alçada de la canya. El nus superior és simple i pren una forma ovoide amb secció circular, mentre que l’inferior, que manté una fisonomia similar, es decora a més amb vuit fulles de llorer que surten del mateix nus, per sobre i per sota, doblegant-se sobre si mateix, de manera que l’embolcalla totalment.
Pel que fa a la corona, és una estructura circular formada per una peça plana els extrems de la qual coincideixen entre ells. Per la banda interior, i subjectat mitjançant reblons als extrems, hi ha el suport de la corona, que és una barra disposada diametralment a la corona i de secció més o menys quadrada, just al mig de la qual es forma una anella que encaixa a la part superior de la canya del peu. Per ambdós costats surten dues prolongacions en forma de Y invertida per formar una creu que sobresurt al cim de tota la peça. Flanquejant aquesta creu i en la mateixa barra, surten dues punxes verticals per clavar-hi les candeles. Tres peces planes, en direcció descendent, coincideixen en una anella central, la qual, en inserir-se a la tija vertical, subjecta la corona al canelobre.
Al llarg de tot el perímetre superior de la corona, se situen un seguit de símbols i figures fixats amb reblons de ferro, que són els qui atorguen una singularitat excepcional a la peça. Aquests símbols i figures s’esdevenen seguint l’ordre següent: una flor de lis, un personatge en posició de pregària, una conxa de pelegrí, una segona flor de lis, un segon personatge en posició de pregària i una lletra tau.
Tant per la seva tipologia com per la factura, aquesta peça es pot relacionar amb els dos canelobres de la mateixa parròquia, procedents de l’església de Sispony, d’estructura similar i també amb corona de llum ornamentada amb flors de lis i una creu. Fora de la geografia andorrana, el canelobre de Tagamanent és el que més s’apropa al que ens ocupa, tot i que no presenta una decoració similar. Amb tot, podem establir estrets paral·lels estructurals amb els cendrers romànics, com per exemple el de la Seu d’Urgell.
L’ornamentació de la corona, però, és la que marca les diferències amb peces de la mateixa espècie, essent la part de la peça on radica l’interès primordial. No es descarta la possibilitat que aquests motius hagin estat col·locats a manera purament ornamental, per pròpia voluntat de l’artista. L’anàlisi dels diferents motius, les relacions que s’entreveuen entre alguns d’ells i la càrrega simbòlica que se’n deriva fan pensar que la peça fou concebuda amb motiu d’una ofrena en vot i posteriorment donada a l’església.
En pintura mural, existeixen representacions de corones votives, amb figuracions diposades de la mateixa manera que al canelobre que ens ocupa. Aquest és el cas de les corones col·locades als peus dels 24 Vells de l’Apocalipsi de Sant Quirze de Pedret, que ostenten flors de lis al llarg del seu perímetrfe, igual que als canelobres de Sispony, motiu que també es dona al canelobre que ens ocupa. La flor de lis és un motiu a bastament representat en el món medieval i amb una indiscutible càrrega de simbolisme.
La conxa permet encaminar l’anàlisi de la peça amb el pelegrinatge a Santiago. Era el distintiu que ostentaven els pelegrins en tornar de venerar les relíquies de l’apòstol sant Jaume. A més, el fet de trobar-hi representada la lletra tau ens ajuda a corroborar la relació amb el santuari gallec. Aquesta lletra, analitzada per separat, pot fer-nos arribar a conclusions errònies, com per exemple el fet d’atorgar-li un significat d’inicial que no té, o relacionaria amb sant Antoni Abat, tot i que és un atribut que li és característic(*). Més encertat és referir-nos a la relació que té amb el bàcul en forma de tau i que evoca la condició d’apòstol de sant Jaume. Al pòrtic de la catedral de Santiago de Compostel·la, hi ha una representació de sant Jaume amb el bàcul en forma de tau, el qual, segons Serafín Moralejo reposa en la seva seu episcopal i apostòlica(*). Una inscripció gairebé esborrada, Misit me Dominus, ens relata la relació amb la missió evangelitzadora de l’apòstol encomanada per Déu(*). A més, l’autor constata la representació dels bàculs en forma de tau des de principis del segle XIII i des del 1240 fins al segle XV, amb poques excepcions, en tota la sèrie iconogràfica dels prelats compostel·lans. Els prelats de Santiago pretenien mantenir insígnies distintives pel fet de la seva condició dipositària de les relíquies apostòliques(*). En aquesta particular forma de bàcul hem de veure la materialització de la tradició apostòlica, la traditio baculi. Josep Gudiol addueix que el bastó tenia l’empunyadura en forma de T, pròpia dels vianants i més tard dels abats; a partir del segle XIII canvia la forma de tau per un pal amb un petit pom i al segle XIV presenta una virolla una mica més avall del cimal fent-se molt llarg i proveint-se de la corresponent carabasseta(*).
En una pintura mural de Santa Radegunda (Aveyron) del segle XIII, es mostren diferents ex-vots entre els quals hi ha una sèrie de bastons de pelegrí acabats en tau.
Veiem, doncs, com el símbol de la conxa i tau fan referència a les pelegrinacions: la primera, a les empreses per milers de devots i fidels; la segona, a les pròpies de l’apòstol en la seva missió evangelitzadora.
Pel que fa a les dues figures de penitents amb les mans juntes davant del pit en actitud de pregària, hi ha la possibilitat que facin referència als donants de l’obra. El fet que els comitents es representin en les obres encarregades és una pràctica estesa en el món medieval. Bé que en peces d’aquesta espècie no està clarament documentat, en pintura mural i escultura la tendència era plenament establerta ja des dels inicis del període medieval, la qual cosa fa pensar que es podia aplicar a qualsevol tècnica o peça artística.
El gest de les mans juntes succeeix a la posició d’orant (amb les mans alçades mostrant-ne els palmells) i no apareix fins al segle XII. És en un principi un gest de submissió que s’imposa progressivament a la pregària litúrgica individual i és del ritu d’homenatge feudal(*).
Les figures del canelobre són força esquemàtiques, tant cn la fisonomia de la cara (trets molt matussers, poc proporcionats i purament referencials) com en la forma corporal. Un d’ells té marcades dues ratlles creuades al pit que poden molt bé simular Pesclavina dels pelegrins.
Amb tot, però, la documentació no deixa cap rastre, no hi ha cap disposició testamentària o document on es constati alguna dada d’una possible donació, la qual cosa no ens permet de pronunciar-nos amb absoluta seguretat.
Tampoc no resta documentació sobre algun possible pelegrinatge, però el fet de tenir la conxa i la relació vista amb el significat precís que té aquí la lletra tau, en corroboren per si soles la relació.
A Catalunya existeix documentació de personatges que emprenen el viatge a Compostel·la, alguns com a particulars i altres enviats pels jurats o el consell de la vila o ciutat(*). Tot i que és una documentació tardana de mitjan segle XV i XVI, és interessant la seva constància, ja que res no ens impedeix de pensar que fóra una tendència força estesa arreu. És també possible que la parròquia de la Maçana enviés dos personatges amb motiu d’algun mal que afectés el poble.
Es tracta d’una peça de caràcter marcadament popular. EI modelatge dels motius de la corona no ha estat del tot reeixit. Estem, doncs, davant d’una obra iconogràficament complexa i singular com ho demostra la càrrega simbòlica que presenten els diferents motius de la corona, però modesta des del punt de vista artístic.
Quant a la cronologia, els motius ens poden ajudar a precisar una mica, ja que el treball del ferro no ens aporta gaire, donada la perduració de tècniques i formes al llarg dels segles.
D’una banda, l’aparició del gest de les mans juntes fins al segle XII ens obliga a situar-lo amb posterioritat al segle XII. D’altra banda, la constatació que la tau pugui fer referència a l’empunyadura dels bàculs dels prelats compostel·lans i que des del 1240 fins al segle XV es dona en les seves representacions ens fa situarla com a mínim a la segona meitat del segle XIII amb possibilitats de retardar-ne la datació. (MPM)
Talla
Procedent de l’església parroquial de la Maçana es conserva una creu de fusta, que fou localitzada no fa gaires anys pel Servei del Patrimoni Artístic a la rectoria de la mateixa església. L’estat de conservació és força deteriorat, amb tot però, manté encara visibles alguns vestigis de policromia.
La peça fa 1,36 cm d’alçada × 75,3 cm d’envergadura, la qual cosa ens fa pensar que podria tractar-se d’una creu processional o una creu d’altar.
L’estructura de la creu és força simple: presenta els extrems de cadascun dels quatre braços potençats de forma rectangular. De la potença inferior es perllonga una punxa, que segurament servia per introduir-la en algun suport i així assegurar-ne la seva estabilitat.
Les restes de policromia que s’han conservat a l’anvers de la creu se situen al braç superior i al lateral dret. Es tracta d’una línia de color vermell que ressegueix part del perímetre d’ambdós braços i que es fragmenta abans d’arribar a la cruïlla. Aquesta línia ressalta sobre un fons clar que s’ha enfosquit amb el pas del temps.
Es pot establir paral·lelismes amb les dues creus de l’església de Sant Climent de Pal, tot i que les potences no són exactament rectangulars en aquests casos.
Pel que fa a la cronologia, no existeix documentació que ens aporti informació sobre la peça que ens ocupa. Per la seva tipologia i les restes d’ornamentació, que encara conserven el caràcter romànic, hom li atorga una cronologia tardana, oscil·lant entre final del segle XII i principi del XIII. (MPM)