L’església de Sant Cristòfor, avui perduda, fou consagrada l’any 985 pel bisbe Sal·la d’Urgell a precs del comte Oliba i la seva muller Ermengarda, i els habitants del lloc de Vallfogona. Sant Cristòfor era advocada també als sants Susanna i Nazari i l’església conservava les relíquies del tres sants (sunt reliquie in ipsa ecclesia Sci. Christofori et S. Susanne et Sci. Nazarii...). Situada prop de Falgars els seus límits eren la Serra d’Od, el Catllaràs, Fontanelles i la serra de Falgars. El bisbe establí una sagrera i un cementiri a trenta passes a l’entorn de l’església i en confirmà tots els béns presents i els que pogués arribar a tenir. L’església de Sant Cristòfor fou parroquial durant tota l’edat mitjana i a partir de l’any 1120, que fou fundada la capella de Santa Maria de Falgars, el capellà de Vallfogona regentà també l’església de Falgars; així la visita al deganat del Berguedà de l’any 1312 confirmà el caràcter parroquial d’ambdues esglésies malgrat que la documentació de l’època dona preeminència a l’església de Sant Cristòfor (Raimundus Fabridors capellanus capelle heremitane beate Marie de Falgars site infra parrochiam beati Christophori Vallis-fecunde), almenys fins al final del segle XIV.