Santa Maria de Lillet (la Pobla de Lillet)

Situació

Situada en un lloc solitari, mig enlairada i des d’un indret que divisa la vall del riu, hi ha les ruïnes d’aquest monestir. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 255-M781: x 17,1 — y 77,5 (31 TDG 171775).

Una vista aèria del monestir des del costat nord-oriental. Hom hi pot veure el conjunt i, a mà esquerra, l’església circular romànica de Sant Miquel de Lillet.

J. Pagans-TAVISA

Una vista del monestir des de l’angle sud-oriental. A desgrat de la seva ruïna, és ben apreciable la planta de l’edifici i el bloc d’edificis que constituïen el conjunt monàstic.

J. Pagans-TAVISA

Per arribar-hi, cal situar-se a la Pobla de Lillet, on hom pot arribar o bé des de la carretera de Campdevànol o bé des del cantó de Guardiola de Berguedà. Sortint de la Pobla, a uns dos quilòmetres del poble, al quilòmetre 74 i en direcció a Gombrèn i, a mà dreta, un camí que travessa una riera i que, amb un quilòmetre aproximadament porta a Santa Maria, perfectament visible des de la carretera. (JVV)

Història

Situat a la Vall de Lillet, el lloc consta V documentat l’any 833, any en què es consagrà l’església de Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan del castell de Lillet (castro Lilietto); el bisbe Sisebut d’Urgell restaurà i consagrà l’església a precs del prevere Servusdei i dels habitants del lloc, els quals la dotaren amb béns immobles, terres, vinyes i un molí antic (molinarem anticum) i també animals i diners.

L’acta de consagració d’aquesta primera església de Santa Maria de Lillet no especifica prestacions personals del capellà de l’església ni tampoc els delmes i primícies que havien de pagar a la seu de Santa Maria d’Urgell. El document és un dels més antics conservats a Catalunya i una de les primeres actes de consagració conservades.

Aquest important document és signat per l’abat Calort del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles, i sembla que es tracta d’una restauració de la vida parroquial i religiosa, en un lloc habitat des de molt antic, possiblement d’una manera continuada des de la dominació romana o visigoda.

L’església de Santa Maria de Lillet és referenciada l’any 901 (Sta. Maria que sita est in valle Lillieto), com un dels límits de l’església de Sant Jaume de Frontanyà en la seva acta de consagració.

El monestir de Sant Joan de les Abadesses adquirí en temps de l’abadessa Emma, importants possessions a la Vall de Lillet i al terme del castell de Lillet, principalment entre els anys 901 i 941. L’any 906 l’abadessa Emma de Sant Joan reivindicava uns drets que li permetien intervenir en la parròquia de Lillet.

L’església del castell devia tenir també funcions parroquials en l’àmbit de la vall de Lillet; dependent del bisbat d’Urgell (Lilieto) és citada en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, document del final del segle X o del començament del segle XI, i també en la relació de censos que pagaven les esglésies del bisbat a Santa Maria (De Lileto pernes .IIII. et sesters .V. de vi et fogaces .IIII.), document falsificat el segle XI.

Al costat de l’església parroquial de Santa Maria de Lillet es reuní, el segle XI, una comunitat de clergues i laics, els quals constituïren una canònica, ben definida ja des del 1086.

Aquest any el comte Guillem de Cerdanya concedia a la comunitat i a l’església de Santa Maria de Lillet uns privilegis consistents en què mai més cap príncep de Cerdanya ni cap cavaller no podia hostatjar-se a les dependències de la comunitat de Lillet, llevat que fos per invitació d’aquesta comunitat, o per tal de sol·licitar aquesta vigilància i protecció; en aquest cas els homes que s’hostatgessin a Santa Maria de Lillet no podien superar el nombre de quatre. (Ego Bilielmus, gratia Dei, comes Cerdanie qui volo et opto ut resuper diligenter stet huius beate genitricis Dei Marie, et honorifice cum habitatoribus suis, tam clericis quam laicis locus hic venerabilis, situs in territorio quod vulgo vocitato Lilied).

El comte Guillem de Cerdanya concedí a la comunitat de Lillet el cobrament d’un cens, concretat en un parell de gallines que calia pagar anualment, per cada home que volgués ésser enterrat a la sagrera de la comunitat i de l’església.

En aquest document queda evidenciada l’existència de la comunitat de Santa Maria de Lillet i el seu funcionament ja a mitjan segle XI.

El bisbe Ot de la Seu d’Urgell, interessat per consolidar i integrar la vida regular en el seu bisbat d’Urgell, afavorí la comunitat de Guissona i, l’any 1100, la de Santa Maria de Lillet (ad ecclesiam Sancte Dei genitricis Marie que videtur esse fundata in valle Lilitense). Concretament Ot de Pallars fundà a Lillet una confraria formada per clergues i laics, i també per dones, per tal que fos un focus d’espiritualitat a la vall de Lillet i al comtat de Cerdanya; d’aquesta manera la primera comunitat de Lillet reviscolà, estimulada pel bisbe d’Urgell.

Anualment els membres de la confraria de Santa Maria es reunien per celebrar una missa per a l’ànima dels fidels difunts i tots menjaven plegats; també, segons la normativa de la confraria, cada un dels membres havia de contribuir al profit de l’església amb una candela, un sexter de forment, un sexter d’ordi i una canada de vi. El clergue de la comunitat de Lillet els absoldria així la meitat dels seus pecats venials.

Cada confrare difunt tindria una missa cantada i la confraria oferiria oblacions per a la seva ànima. Així amb la concessió d’aquesta confraria la vida religiosa a la vall de Lillet reviscolà, novament enriquida.

La comunitat de Lillet s’organitzà així sota la regla augustiniana i des del 1102 començà a rebre donacions de béns immobles a la Vall de Lillet, però també a altres llocs del comtat de Cerdanya (vall de Llívia, Oceja, Targasona i Ix); les donacions foren arrodonides amb múltiples compres efectuades per la mateixa canònica. Entre els anys 1102 i 1143 es concentren les donacions i les compres més importants.

Els senyors del castell de Lillet foren uns grans protectors del monestir; es varen mostrar molt generosos i cediren a la comunitat terres, rendes, diners i l’any 1143 l’ús de l’aigua anomenada de “chanale” amb el seu rec.

Altres homes de la Vall de Lillet augmentaren el patrimoni del monestir i els dominis de la canònica amb donacions pietoses i amb deixes testamentàries, entre els anys 1158 i 1180; el prestigi de Santa Maria de Lillet era gran, car, des de mitjan segle XII, una gran part de les donacions van acompanyades de precs per tal que la canònica accepti nous membres.

L’any 1178 Ramon de Sads i la seva muller donaren a Santa Maria de Lillet i a la seva comunitat, el seu fill Arnald, que dotaren amb un mas i set sous anuals.

La prosperitat de la vida religiosa i material del monestir de Lillet queda manifestada en el fet que al final del segle XII, l’any 1198, el prior de Santa Maria de Lillet feia préstecs d’importants quantitats de diners a diferents prohoms de la Vall; entre ells a Guillem de Vilacorba, el qual empenyorava la vila del Puig, de la parròquia de Sant Pere d’Osseja, a la Cerdanya, per la quantitat de 1200 sous.

Al començament del segle XIII, l’any 1200, Santa Maria de Lillet comprava masos i alous a la Vall de Lillet i ampliava, en una nova tongada, els seus territoris, gràcies a la inicitiva dels seus priors, molts dels quals aportaven al monestir importants lots de terra; aquest és el cas del prior Berenguer de Sant Agustí, el qual l’any 1209 concedia en franc alou a la comunitat de Lillet de la qual era prior, tots els honors que posseïa al terme de la parròquia de Sant Agustí de Lluçanès, amb l’única condició que un prevere servís el lloc perpètuament. Aquest prior o possiblement els seus familiars no varen respectar aquesta donació i això ocasionà llargues contencions entre els pabordes de Lillet que succeïren Berenguer de Sant Agustí i els hereus d’aquest primer paborde.

La canònica de Lillet creixia en importància i prestigi; l’any 1220 el papa Honori III la va prendre sota la seva protecció; els nomenaments dels pabordes foren fets des d’aleshores pel papa.

L’any 1225 un plet enfrontà els clergues de Santa Maria de Lillet i als seus parroquians; per tal de solucionar-lo foren nomenats àrbitres els abats de Sant Pere de la Portella i de Sant Jaume de Frontanyà, els quals sentenciaren amb l’aprovació de les dues parts, que els parroquians de Santa Maria de Lillet havien de pagar primícia de carnalatge, car el senyor de Lillet, en reservar-se el delme i la primícia per confirmar el seu domini sobre el lloc, no va fer excepció d’aquesta, i, encara que des de temps immemorial no s’hagués pagat, ara calia fer-ho de nou per dret. El monestir de Lillet, però, no la reclamava, sinó que volia a canvi els delmes d’una vintena part de tots els fruits que collissin a la vall i a la parròquia; també per les defuncions havien de pagar i també per quaresma pagarien el que era costum: dues grans fogasses de pa, una canadella de vi, llegums, espinacs, etc.

En canvi de totes aquestes prestacions els àrbitres abats obligaven el paborde de Lillet a que revisés contínuament l’altar de santa Maria així com tota la parròquia, que designés un diaca per a custodiar-la, tancar les portes, tocar les campanes i netejar l’església a canvi de sis diners de la sagristia. Això fa pensar en una certa deixadesa per part de la comunitat en l’atenció de les seves obligacions envers els parroquians i el servei i culte a l’església, indicant possiblement l’inici de la decadència de la comunitat i la vida espiritual de Santa Maria de Lillet.

L’any 1239 el papa Gregori IX nomenava a Guillem paborde secular de Santa Maria; ell amb els abats de Sant Llorenç prop Bagà, Sant Pere de la Portella i el prior de Sant Jaume de Frontanyà, foren obligats pel papa a restituir les usures pagades, aplicant les penes que imposava el Concili de Laterà als practicants d’usura.

Al llarg de tot el segle XIII els pabordes de Santa Maria de Lillet començaren a establir els pagesos de la zona en els seus masos, en condicions força avantatjoses; l’any 1251 el paborde Berenguer de Vila establia al Mas Ferrús a Arnau i la seva muller, a canvi del cens anual de dues gallines, dues fogasses i una punyera de civada.

L’església de la comunitat va mantenir la seva titularitat parroquial en tota la vall fins a mitjan segle XIV; l’any 1312 la visita al deganat de Berga confirmà la categoria però l’any 1356, tot i que mantenia aquesta titularitat, va perdre una part dels seus feligresos i territoris de domini eclesiàstic i parroquial en esdevenir parròquia l’església de Sant Antoni, església construïda dins el recinte murallat i urbà de la nova vila de la Pobla de Lillet.

Malgrat aquesta important pèrdua, la vida monacal es va mantenir a Lillet i aquest segle començaren les obres de reforma de l’església i d’una part de les dependències monacals, cosa que evidencia una activa vida religiosa i econòmica; l’any 1397 fou consagrada la nova església del monestir i les reformes continuaren fins al segle XVI, i fins i tot el segle XVIII.

La importància de la canònica, però, disminuí considerablement; de la comunitat formada per un prior i dotze membres el segle XII es passà el segle XV a tres canonges, un prepòsit i un rector. L’any 1592 fou secularitzada la canònica i els canonges esdevingueren preveres seculars; el paborde, ara rector, mantingué aquesta titularitat fins al segle XIX. (RSR)

Regents de la comunitat de Santa Maria de Lillet

	Primera data	Darrera data
PRIORS
Guillem Bernat de Sadao	1100	1106
Ponç	1144	1178
Ramon	1180	1198
PABORDES
Berenguer de Sant Agustí	1211	—
Guillem	1239	—
Pere de Cases	1242	1256
Pere Morer	1266	—
Berenguer	1274	—
Berenguer de Vila	1282	1291
Ramon de Vila o Çavila	1294	1320
Pere Berenguer Çanou	1323	1342
Bernat Soler (paborde de Lillet en vida de Pere Berenguer Çanou)	1339	—
Guillem (paborde de de Lillet en vida de Pere Berenguer Çanou)	1341	—
Ramon de Vila o Çavila	1343	1360
Mateu Rapaç	1362	1363
Ramon de Gironella	1366	1374
Berenguer Ferrer	1377	1404
Joan Vilella	1410	1420
Joan Font	1421 (1424 pren possessió del càrrec)	1437
Joan Conill	1437	1461
Guillem Morer	1464	1480
Joan Morer	1492	1496
Jaume de Riembau	1515	1519
Agustí	1521	—
Jaumot de Riembau	1525	1567
Joan Cadell	1569	1580
Joan Amills	1589	—
Bernat Pallarès	1592	—
Antoni Pons Morull	1598	—
Bartomeu Valielles	1609	1626
Molina ?	1627	—
Rafael Scura	1630	1632
Jaume Barnola	1633	1649
Francesc Barnola	1674	—
Cardenal d’Aragó	1677	—
Francesc Tries	1689	1691
Josep de Solanell i de Boix	1708	1720
Climent de Solanell	1720	1728
Pere Barnola	1749	1750
Miquel Boshmonar	1816	1822
(RSR)

Cronologia del Monestir de Santa Maria de Lillet

833	Primera notícia del lloc de Lillet i consagració de l’església de Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan del Castell de Lillet.
segle X	La vall de Lillet es converteix en un centre important de les possessions del monestir de Sant Joan de les Abadesses.
1086	Primera notícia de l’existència de la comunitat monacal de Santa Maria de Lillet, comunitat a la qual el comte Guillem de Cerdanya afavoreix amb privilegis.
1100	Fundació d’una confraria de clergues i laics al monestir de Santa Maria de Lillet pel bisbe d’Urgell Ot de Pallars.
1239	El papa Gregori IX nomena Guillem paborde de Lillet en un viatge que aquest efectua a Roma.
1356	Consagració de l’església de Sant Antoni de la Pobla de Lillet amb la qual cosa l’església parroquial del monestir perd una part dels parroquians.
1397	Consagració de la nova església del monestir de Santa Maria de Lillet, per part de Joan, bisbe Otonenc, i en nom del bisbe d’Urgell, Galceran; consagra, els altars de sant Joan Baptista, sant Joan Evangelista, el sant Sepulcre, santa Llúcia, sant Serni i sant Cristòfol.
1592	Secularització de la comunitat i del paborde; el rector conserva, però, el títol fins al segle XIX.
(RSR)

Església

Planta, a escala 1:200, del conjunt monàstic, centrat, com gairebé sempre, pel claustre, amb les dependències dels monjos a una banda i l’església, a l’altra.

A. Bastardes-Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona

El conjunt d’edificacions de la canònica de Santa Maria de Lillet se situa en un replà elevat, a mà esquerra del riu Arija i al seu cantó de tramuntana hi ha, pràcticament adossades, les dependències agropecuàries d’una masoveria.

En el seu estat actual, el conjunt presenta importants dificultats de lectura, les quals només una acurada exploració arqueològica i arquitectònica podrà intentar d’aclarir, i que obliguen a treballar només amb hipòtesis sobre la realitat que tenia cada estructura en el seu moment històric.

L’església és situada al cantó de migjorn del conjunt, i, tal i com ens ha arribat, presenta l’estructura d’un edifici de nau única, amb un ampli transsepte a llevant, en el qual es disposa l’absis central, que és precedit per un ampli presbiteri, i l’absidiola de tramuntana, cegada a la nau. En la intersecció del transsepte amb la nau hi havia una cúpula sobre petxines, la qual, com la resta de l’interior de l’edifici, era decorada amb elements classicitzants. El transsepte no és simètric, i el braç de migjorn és molt més desenvolupat que el de tramuntana, i és mancat d’absidioles, s’obren al seu mur de llevant dues capelles, com arcosolis, excavades al mur. Exteriorment aquest mur presenta un parament uniforme, i no s’aprecien traces de l’obertura de cap absis.

La nau i el transsepte han esta coberts amb una volta de canó reforçada a la nau amb arcs torals, estretament relacionats amb la decoració classicitzant amb què fou ornada l’església, i que portà, també, a l’obertura de capelles en els murs de la nau, de manera que quedà totalment alterada la seva fisonomia original, bo i més si considerem l’afegitó d’un cor adossat a la façana de ponent, i el probable rebaix en la seva alçada, amb la construcció de la volta, que correspon a les reformes classicitzants que tingué l’església.

Secció transversal del conjunt del monestir, amb l’església, el claustre i les dependències dels monjos.

A. Bastardes-Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona

Secció longitudinal de l’església.

A. Bastardes-Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona

L’accés principal s’efectuava per la façana de ponent, on s’obria una porta senzilla, que fou substituïda en època gòtica per un altre portal, emfasitzat amb arquivoltes apuntades, obert en el tester meridional del transsepte.

A la façana de ponent, molt malmesa, s’observen encara traces d’un fris d’arcuacions llombardes, les quals devien formar part de la decoració del frontispici, i que permeten de situar una de les etapes constructives de l’església el segle XI.

Les finestres de l’església són molt transformades, però cal destacar les que s’obren als absis, d’una sola esqueixada, amb llinda rectangular a les absidioles, i retallada a l’absis central.

El braç nord del transsepte, a més de la seva asimetria amb el braç meridional, presenta diverses peculiaritats d’un gran interès, sobretot per la seva deficient relació amb l’absidiola, que avui és cegada, i presenta dos arcs en la seva unió amb el transsepte, els quals, en comptes d’obrir-se vers la nau, com és habitual, estrenyen el pas d’una manera atípica i molt confusa. En aquests arcs, X. Sitjes ha vist unes restes, concretament d’arcs triomfals, dels edificis pre-romànics que precediren les actuals construccions, hipòtesi que caldrà confirmar amb l’excavació arqueològica, però que no es pot descartar, en el sentit d’adaptació de l’església actual a unes estructures preexistents, que es fan evidents en algunes parts de les dependències monacals.

L’aparell general amb què fou construïda l’església és el petit carreu, simplement escairat, disposat en filades uniformes i força regulars, amb carreus més grossos als angles, disposats de llarg i de través. Als absis, però, l’aparell és de carreus ben tallats i polits, disposats regularment de manera uniforme. Fins i tot l’aparell de les voltes absidals és de dovelles ben tallades i polides, mentre que al transsepte és de lloses disposades a plec de llibre.

Sobre la volta actual de la nau hi ha unes golfes, en les quals sembla que hi és visible el mur original i que permeten de suposar un possible nivell original de les cobertes, extraordinàriament modificades en les successives reformes, que devien introduir la cúpula, amb el seu cimbori.

Una vista exterior de la capçalera de l’església amb els dos absis que n’han restat: el central i el del costat de migjorn. Molt austers, deixen veure un aparell ben treballat i endreçat.

E. Pablo

Vista de l’interior de la nau, a l’indret del transsepte.

Luigi

Les dependències monacals se situen al nord de l’església i es disposen al voltant de les galeries d’un petit claustre de planta quadrada, molt regular, el qual obre quatre arcs a cada porxo, suportats per massissos pilars quadrats. El claustre consta de dos pisos, essent el porxo superior molt tancat, i només és perforat per unes arcades molt baixes, les quals no es corresponen amb les del pis inferior. Els sostres han desaparegut, però resten evidències que eren formats per embigats de fusta, com també devia ésser-ho la coberta. L’aparell dels porxos és de carreus allargassats, ben tallats, disposats poc ordenadament, en els quals es fan evidents diversos processos de reformes.

La relació del claustre amb l’església és molt forçada, es forma una galeria meridional, desmesuradament ampla, feta més estreta a causa d’un doblat de la façana de l’església, i un pas molt estret i dificultós a l’angle nord-est, que obligà, fins i tot, a escapçar l’aresta del transsepte. Per això, tot i que la cronologia del claustre és molt difícil d’establir amb exactitud a hores d’ara, cal considerar-lo com posterior a l’obra de l’església i, probablement, fora de l’època romànica, malgrat que per la seva senzillesa sigui difícil d’adscriure’l a una època determinada, i l’exploració arqueològica pot donar encara alguna sorpresa al respecte.

Les dependències formen un seguit d’estances de planta rectangular, disposades al voltant de les galeries del claustre, en les quals s’aprecien nombroses portes, arcades i finestres, a diferents nivells, no coherents entre si, fruit de diverses èpoques i de diferents processos de construcció i refeccions, deguts a les diverses utilitzacions de cada peça al llarg de la seva història, que fan molt difícil, amb el seu estat actual, d’establir un procés en la seva cronologia i l’ús a què foren destinades al seu origen.

Cal destacar, amb tot, una sala rectangular, situada al cantó de llevant, possiblement coberta amb volta de canó a la seva planta baixa i en la qual es conserva un parament on apareix clarament un aparell d’opus spicatum, que pot correspondre a alguna de les fases més antigues de la canònica.

En el seu conjunt, la canònica de Santa Maria de Lillet correspon a l’esquema general dels edificis monàstics medievals, organitzats entorn d’un pati central, amb l’església al cantó de tramuntana, o migjorn, que, com és habitual a les canòniques, té accés directe des de l’exterior per als fidels. L’església de Lillet té unes notables peculiaritats tipològiques que la fan un edifici molt singular, del qual no podem establir amb precisió el procés constructiu, però que presenta senyals de reaprofitament d’estructures del segle X, o anteriors, una important etapa que cal situar el segle XI, a la qual correspondria la nau, amb la façana decorada amb els clàssics motius de l’arquitectura llombarda, i una altra important etapa, del final del segle XII o ja dins el segle XIII, a la qual correspondrien els absis, confirmant-se l’estructura bàsica que havia d’ésser reformada posteriorment i pràcticament desfigurada. Durant els anys 1970 es dugueren a terme unes campanyes de neteja i repicat de paraments, en les quals es construí una nova coberta a la nau, avui novament molt malmesa. (JAA)

Crist

La Majestat tal com era l’any 1909, segons una fotografia que es conserva a l’ajuntament de la Pobla de Lillet.

L’església parroquial de Santa Maria, de la Pobla de Lillet, guarda i venera una majestat romànica provinent de l’antic monestir de Santa Maria. La imatge és de talla sobre fusta, amb policromia recent, de 145 × 131 cm amb un buidat de túnica de 100 × 10 cm.

La característica d’aquest buidat, amb els peus penjant subjectats amb clavilles, juntament amb la seva estructura, i tots els detalls i esquemes que configuren la imatge, ens obliguen a considerar-la com una més de les majestats pertanyents a l’estètica del taller de Ripoll, produïda dins la primera meitat del segle XII.

És, tanmateix, una de les imatges més discutides i més difícils de poder judicar amb garanties d’encert, a causa de les modificacions que ha sofert, no totes les quals són tan fàcilment observables com el resultat de la darrera, realitzada l’any 1942, i que és, en definitiva, la més desconcertant.

Afortunadament es conserven fotografies, de diferents arxius, que ens mostren la imatge tal com era abans, però no tots els clixés són prou bons, ni són visibles tots els detalls que ens agradaria poder observar o comprovar.

Tenim també un document d’un valor extraordinari, perquè conté una informació referent a les transformacions realitzades anteriorment i que no són visibles a cap fotografia; es tracta de la ressenya d’una excursió, probablement escrita per Cèsar August Torras, publicada al “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya” de l’any 1902, pàgina 189, de la qual transcrivim aquest fragment, que també consta copiat al llibre de M. Trens. Les Majestats catalanes, “Monumenta Cataloniae”, vol. XIII, Barcelona 1967, pàgs. 124-127, i làms. 22 i 23.

“La notable Majestat o Sant Crist romànic, de rostre expressiu, que es venera en un altar del costat de l’església, fou profanada amb la major bona fe per un rector ignorant que, trobant irreverent la noble i majestuosa actitud de la imatge amb el cap alt i els ulls enlairats al cel, li feu fer una incisió en el coll per a abaixar-li el cap i fer-li dirigir així la mirada a terra. Posteriorment es tractà d’esmenar el fet per mitjà d’una afegidura, en el propi lloc del coll, per a fer tornar el Sant Crist a sa primera posició. A més d’aquesta profanació n’ha sofert d’altres la imatge, en l’envernissat del rostre i en les vestidures que porten un gros gruix de distintes capes; la creu és també moderna.”

Ens trobem, doncs, amb dues transformacions conegudes, anteriors a l’any 1902, de les quals les fotografies ens donen la clau. La primera, realitzada el segle XVIII, modificà el Crist triomfant per transformar-lo en un Crist sofrent, com es va fer amb tantes altres majestats, variant la inclinació dels braços, que eren rectes, per a donar la forma un xic caiguda que veiem a les fotos antigues, i també tallaren el cap, que era enlairat, i li feren adoptar una posició caiguda, ben igual al que ocorregué a la majestat de les Planes, la d’Angostrina i d’altres. Aquest detall del cap caigut no el veiem a les fotografies per raó de la segona transformació, la qual no va rectificar els braços, però sí el cap, que fou retornat a la posició normal amb l’afegiment d’una falca o tascó al davant del coll, dissimulat amb un gruix de pasta en forma de barba abarrocada.

Un detall de la Majestat, tal com es conserva actualment a l’església de la Pobla de Lillet.

R. Viladés

La restauració feta l’any 1942, que és la que actualment es veu, es limità, en teoria, a treure els empastats que desfiguraven el cap i sobretot la barba; a restituir els braços a la seva primitiva posició horitzontal; a renovar la policromia, que ara és totalment nova; i a afegir-hi les trenes, que també ho són, posant-ne només dues per banda, sense marcar el fi ratllat del pel, i col·locades d’una manera molt inadequada i convencional.

Manuel Trens es mostra molt escèptic davant aquesta restauració i dubta de l’autenticitat de la imatge, a la qual troba molts detalls desconcertants i rars. “En resum —diu Manuel Trens—, sembla que només és antic el tronc de la imatge, del coll a la vora de la túnica. El buidat d’aquesta, d’on pengen les cames, és una prova d’antiguitat.”

El problema de les restauracions és més complex del que sembla, i no sempre el resultat és tan satisfactori com voldríem, malgrat l’excel·lent nivell tècnic dels restauradors.

Una restauració com aquesta, en què la imatge queda com nova, provoca tota mena de recels, plenament justificats. Ara bé: tot i considerant que les faccions del Crist poden haver rebut algun retoc, ben innecessari, creiem que el judici de Manuel Trens és excessiu, o almenys no és prou justificat.

Hem comparat amb molta atenció la imatge actual amb les fotografies antigues (les dues de G. Roig són del 4 d’agost de 1918), i, sense voler establir cap conclusió categòrica, creiem almenys en la probabilitat que tota la imatge actual sigui autèntica. Les mans són ben iguals a les d’abans, així com els peus. També els braços poden ser els mateixos, i no és gens difícil modificar la inclinació, àdhuc sense variar la mida de l’envergadura, referent als plecs, profunds i realistes de les mànigues, no semblen pas afectar la fusta, ni ser esculpits, sinó una roba encartronada o enguixada aplicada damunt els braços de fusta. La vora de la mànega esquerra, que sobrepassa el canell i tapa un xic la mà, confirma la superposició d’un nou material.

Suprimit el gruix de pasta de la barba, tots els detalls del cap i les seves faccions semblen les mateixes. Però el que ens indueix a creure possible l’autenticitat del cap és l’examen de la imatge actual: malgrat el perfecte estat de conservació, podem apreciar que les orelles són trencades, sobretot la de la dreta, i que el ratllat dels cabells, del bigoti i de la barba mostra molts trencats i desperfectes, que poden ser d’origen, o causats per accidents posteriors o pels darrers treballs de neteja, però és bastant difícil atribuir-los a la picardia d’un restaurador que volgués dissimular així una obra totalment nova. Oi més quan, evidentment, ens trobem enfront d’un restaurador que no volgué dissimular res, com ho demostren les trenes, tan noves, tan inusitades i convencionals, i la policromia, i en general tota la imatge, on és visible la manca total de voluntat falsificadora; el restaurador no sols no ha volgut dissimular l’obra nova, sinó que ha fet dubtosa la persistència de l’obra antiga.

En definitiva, i ben en desacord amb aquesta mena de restauracions que indueixen, si més no, al dubte i a la desconfiança, creiem que la imatge és la mateixa del segle XII, però modernitzada l’any 1942, en fer una restauració, necessària però excessiva, i així ho ferem constar al llibre Les talles romàniques del Sant Crist a Catalunya, Barcelona 1978, pàgs. 142-150.

Són tanmateix noves les trenes i la policromia. No podem saber com era l’original que sens dubte duia la imatge, però observem que la policromia actual reprodueix, quasi exactament, la decoració de la túnica de la majestat de Caldes, segons el dibuix que Josep Puiggarí pogué encara veure i copiar l’any 1895.

Ens ha ajudat molt a obtenir unes conclusions, que creiem raonables, l’examen d’antigues fotografies, normalment defectuoses però relativament abundants, entre les quals n’hem trobat alguna de molt aprofitable i una d’excel·lent, que és la que reproduïm. Es tracta de la referència d’una enigmàtica “Postal Negtor n.° 9”, facilitada pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, ja que el clixé original no ha estat trobat.. (RBP)

Lipsanoteca

Lipsanoteca procedent, possiblement, d’aquest monestir i conservada actualment al Museu Comarcal de Manresa.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Al Museu Comarcal de Manresa s’exhibeix un notable exemplar de lipsanoteca que possiblement procedeix de l’església de Santa Maria de Lillet.

Es tracta d’una peça d’alabastre de forma cilíndrica, composta per dos cossos que, en realitat, adquireixen una forma lleugerament troncocònica, propiciada per la reducció de llurs diàmetres a la meitat del vas, on s’uneixen ambdós trossos. La part inferior constitueix pròpiament el contenidor, mentre que la superior, que mostra un pom extret de la mateixa pedra, serveix de tapa. Totes dues parts han estat bellament decorades en relleu, amb sanefes de dibuix geomètric, i amb inscripcions d’acurada cal·ligrafia.

El contenidor és ornat superiorment amb un fris que conté tot un reguitzell de quadrats, un a tocar de l’altre, on s’inscriuen quatre triangles rectangles, units per un vèrtex, amb la superfície interior rebaixada, que s’originen a partir de l’encreuament de les diagonals, que ressalten ostensiblement en emmarcar el rebuidat intern dels triangles, llevat d’alguns on aquests apareixen amb la superfície llisa. Aquest dibuix és ben igual al de la pedra conservada a la paret de tramuntana de l’església de Sorba.

A la part inferior d’aquesta mateixa part, vora la base, encara hi ha un filet que, bo i solcant la pedra, en ressegueix tot el perímetre.

La tapa apareix dividida, mitjançant dos filets, en tres registres, a l’inferior dels quals es repeteix el mateix tema del fris anterior, bé que aquí els quadrats, que són el doble de grans, han estat dividits a l’extrem de la tapadura per la meitat, restant, consegüentment, només sencer el triangle superior i admetent només la meitat superior dels triangles laterals.

Calc de la llegenda i les decoracions que figuren a la lipsanoteca, conservada al Museu Comarcal de Manresa. En aquest dibuix hom no ha limitat estrictament els extrems per tal que es pugui veure millor la continuïtat del text. Cal tenir en compte també que l’arquejat dels dibuixos i les llegendes obeeix a la forma troncocònica que té la peça en les seves dues parts.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Sobre aquest fris hi ha els altres dos registres superposats, on consta una llegenda feta amb lletra carolíngia. Al compartiment superior, precedida per una creu, hom hi llegeix la següent inscripció: + SANCTA MARIA ET SANCTI MARTIALIS CONFESOR; al compartiment inferior, la llegenda del qual també és precedida per una creu, la inscripció diu: + VIDALUS PRESBYTER QUI ME FECIT IN HONORE.

L’últim ornament que s’hi constata rau en una creu que emplena la superfície circular del pom, on encara hi ha uns lleugers rebuidats entre els braços de la creu.

Un parell d’osques triangulars ben marcades, situades als extrems de la base i del rodell, fetes per fixar ambdós elements, completen el cisellat d’aquesta interessant lipsanoteca.

Pel que fa a les seves mesures, aquesta peça fa uns 140 mm d’alçada, amb el pom inclòs, per 100 mm de diàmetre, comptabilitzats a la circumferència de la base.

El seu estat de conservació, a desgrat d’uns escantonaments que mostren els extrems inferiors de la tapa, cal considerar-lo com a força bo.

La documentació referent a les lipsanoteques d’alabastre és molt escassa, però més encara referent a aquest exemplar, que cal considerar molt excepcional. Només en coneixem dues referències: el llibre El Bergadà, núm. 1 de “Monuments de la Catalunya romànica” d’Artestudi Edicions, de Jordi Vigué i Albert Bastardes, Barcelona 1978, pàgs. 291 i 292, amb il·lustració. I l’article de Rafael Bastardes i Parera Les lipsanoteques d’alabastre, als “Quaderns d’estudis medievals” núm. 13, Barcelona, setembre 1983.

Aquesta lipsanoteca ha estat datada del segle X, data que no discrepa de la que Josep Gudiol i Cunill va atribuir a les altres lipsanoteques d’alabastre, recolzant el seu Xcriteri en les inscripcions contingudes a l’arqueta del Grau, núm. 3964 del Museu Episcopal de Vic.

S’han conservat a Catalunya només unes quantes lipsanoteques d’alabastre, però totes les altres tenen la forma d’arqueta sepulcral. A més de la del Grau, se’n guarda una altra al Museu Episcopal de Vic, i quatre al Museu Marès de Barcelona, totes de procedència desconeguda. Tampoc no es coneix la procedència d’un altre exemplar similar que formava part de la col·lecció d’Oleguer Junyent.

És molt possible que aquest reduït nombre de lipsanoteques d’alabastre augmenti amb nous descobriments, ja que foren fabricades expressament per contenir les relíquies utilitzades en la consagració dels temples, i la majoria deuen estar encara amagades a l’interior dels altars, dins de l’ara o al tenant. Mentrestant la lipsanoteca de Lillet ha de ser considerada no sols com un bellíssim exemplar, sinó també com una peça única, si no pel material, sí per la seva forma tan original. (RBP-FJM-AMB)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia” vol. 1, la Seu d’Urgell 1978, pàgs. 49, 52, 56
• Eduard Junyent: El Monestir de Sant Joan de les Abadesses, pàg. 18
• Frederic Udina Martorell: El Archivo Condal de Barcelona, pàg. 106
• Joan Serra i Vilaró: Les baronies de Pinós i Mataplana, vol. III, pàgs. 57-615, Barcelona 1950
• Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica. 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 289-292

Bibliografia sobre el crist

• Joan Ainaud i de Lasarte: La Consagració del Crist en creu, “Litúrgica”, 3, Abadia de Montserrat 1966, pàgs. 11-20
• Joan Ainaud i de Lasarte: Un crist romànic datat, comunicació del 7 de maig de 1952 al “Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics”, vol. II, pàg. 64, Barcelona 1953
• Rafael Bastardes: Les talles romàniques del Sant Crist a Catalunya, Artestudi Edicions, Col·lecció Art Romànic, núm. 9 Barcelona 1978, pàgs. 142-150
• Louis Bréhier: Les origines du crucifix dans l’art religieux, París, Bloud, 1908
• Marcel Durliat: Christs romans. Roussillon, Cerdagne, Perpinyà 1956
• Marcel Durliat: Les Christs vêtus des Pyrénées Orientales. Étude de leur décoration peinte, Montpeller 1952
• Louis Réau: Iconographie de l’art chrétien, París 1955-1959
• Gertrud Schiller: Iconography of Christian Art, 2 vols, Londres 1972
• Paul Thoby: Le Crucifix des origines au Concile de Trente. Étude Iconographique, Nantes 1959
• Manuel Trens: Las “Majestades catalanas” y su filiación iconográfica, Barcelona, 1923
• Manuel Trens: Les Majestats catalanes, “Monumenta Cataloniae”, vol. XIII, Barcelona 1967, pàgs. 124-127 i làms. 22 i 23
• Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 287-288 i tres gravats

Bibliografia sobre la lipsanoteca

• Rafael Bastardes i Parera: Les lipsanoteques d’alabastre, “Quaderns d’estudis medievals”, Artestudi, Barcelona 1983
• Josep Gudiol i Cunill: Una arqueta de relíquies, “Gazeta Montanyesa”, núm. 73, Vic 22 agost 1906
• Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 291-292