Situació
L’església de Sant Miquel de Lillet es troba vora mateix de les ruïnes del monestir de Santa Maria de Lillet, a uns 150 m, i en un pla un xic més enlairat en un lloc isolat i lluny de qualsevol altra edificació. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 255-M781: X 17,0 —y 77,4 (31 TDG 170774).
Aspecte que ofereix l’església enmig del prat que hi ha damunt les ruïnes del monestir de Santa Maria de Lillet, en una vista en la qual l’església, de planta circular, es veu des del costat de migjorn.
J. Pagans-TAVISA
Vista exterior de l’església des del costat sud-est.
J. Vigué
Per arribar a aquest lloc cal situar-se a la Pobla de Lillet, on hom pot arribar o bé des de la carretera de Campdevànol o bé des del cantó de Guardiola de Berguedà. Sortint de la Pobla de Lillet, a uns dos quilòmetres del poble, al quilòmetre 74 i en direcció a Gombrèn, hi ha, a mà dreta, un camí que travessa una riera i que, si fa no fa al cap d’un quilòmetre, arriba sota mateix de la capella circular de Sant Miquel, després d’haver vorejat les ruïnes del monestir de Santa Maria. El camí és de carro i en bon estat, bé que en època de pluges difícilment és practicable anant amb cotxe. (JVV)
Història
No coneixem pas l’origen d’aquesta església. El fet de trobar-se tant a la vora del monestir de Santa Maria, d’una banda, i que aquest edifici es trobi en un extrem de la falda que culmina amb les ruïnes del castell, de l’altra, han donat peu a diverses hipòtesis.
Per a alguns recorda el lloc que ocupava la primitiva església —possiblement triabsidal— de Lillet, consagrada el dia “XV Kalendas decembris, anno vicessimo imperatoris nostri serenissimi Hlodouvici Augusti”, és a dir, segons el P. Villanueva, el dia 17 de novembre del 833, essent bisbe d’Urgell Sisebut II, dedicada a santa Maria, sant Pere i sant Joan Baptista, i erigida pels homes que residien al terme del castell de Lillet i proveïda per Servusdei amb un molí i dos bous i per Longobard amb un bou, i que, en ésser construït el monestir un xic més avall, fou dedicada a sant Miquel.
Aquesta suposició, que hem detallat força per tal com ha estat molt estesa, es contradiu plenament amb la història i l’arqueologia.
Hi ha qui, per contra, sobretot a causa del seu titular, creu que es tracta de la capella del castell, erigida pels senyors o castlans del castell de Lillet com a església particular.
Finalment, hi ha qui la creu una església votiva o simplement l’església forana del monestir per a ús dels fidels. A aquesta darrera hipòtesi caldria oposar la petitesa de l’edificació i el fet que les comunitats de canonges augustinians acostumaven a tenir sempre ells directament la cura d’ànimes de llurs feligresies, en especial la de Santa Maria de Lillet, on el seu superior s’intitulava paborde i plebà de la parròquia.
Fins al segle XIX, l’església de Santa Maria de Lillet fou la parroquial titular de la demarcació de Lillet, estesa per les valls de l’Arija i del Llobregat, a desgrat de la creació i la vitalitat del nucli de la Pobla de Lillet, que disposà d’una església pròpia, dedicada a sant Antoni, des de l’any 1356, bé que restà sotmesa al monestir de Santa Maria.
Una inscripció moderna existent sobre la taula d’altar de l’església de Sant Miquel, que diu que fou consagrada el dia 9 de maig de l’any 1000, no té cap fonament.
Josep Gudiol i Cunill diu que la primera notícia precisa de la seva existència és de l’any 1166. Si aquesta data fos vàlida, concordaria amb l’època que l’església fou construïda, puix que l’arquitectura de l’edifici denota una obra del final del segle XI o del començament del XII.
L’església de Sant Miquel de Lillet surt sempre esmentada com una capella secundària que és objecte de llegats o deixes testamentàries entre els segles XII i XV. Les dues primeres mencions són en el testament de Ponç de Lillet, castlà del castell, fet l’any 1196 i posat en execució ja el 1195 pels priors de Sant Jaume de Frontanyà i Santa Maria de Lillet. En tots dos documents hom pot llegir que el testador deixa “ad ecclesiam Sancti Michaelis de Lileto V solidos”.
En una visita arquebisbal de l’any 1312 se’n constata només l’existència, sense cap notícia precisa, igualment com en els testaments dels anys 1344, 1356, 1397, 1411, 1492 i 1495. Tots aquests documents en constaten només l’existència i el culte, i també la dependència de Santa Maria de Lillet, car l’esmenten a continuació de l’església canonical, i sovint com un més dels seus altars, que, en aquesta època, eren els tres titulars de santa Maria, sant Pere i sant Joan, als quals s’havien afegit els altars del sant Sepulcre, santa Llúcia, sant Serni i sant Cristòfol.
En els temps moderns es fa impossible trobar notícies o mencions d’aquesta església entre la relativament abundant documentació publicada per Joan Serra i Vilaró en els tres volums de Les baronies de Pinós i Mataplana (Barcelona 1930-1950).
Al començament del segle XX ja feia molts anys que no hi era celebrat el culte diví, la qual cosa n’havia motivat el progressiu abandonament. Interiorment el temple havia estat emblanquinat. La ruïna havia afectat la porta d’entrada, una part de l’absis, els murs i la cúpula.
El dia 2 de febrer de 1932 el comitè de direcció dels Amics de l’Art Vell, a proposta de J. Serra i Ràfols, acordaren de dur a terme els treballs de restauració de l’església. Bé que l’edifici tenia una part important esfondrada, com que les pedres no havien desaparegut, hom les reutilitzà en els treballs de restauració, els quals, dirigits per l’arquitecte Jeroni Martorell, foren duts a terme l’any 1935, gràcies, en bona part, a la col·laboració del mestre d’obres Jaume Francès i de l’alcalde Josep Sala. (APF-JVV)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, curiós edifici circular, un dels més petits de Catalunya.
J.A. Adell
L’església de Sant Miquel de Lillet és un curiós edifici de planta circular, amb una nau rodona, la qual es complementa a llevant amb un absis semicircular. Dins el petit grup de rotondes que hi ha a Catalunya, aquest edifici, l’únic d’aquestes característiques que hi ha al Berguedà, és un dels més petits de mides, bé que no pas, per això, menys interessant. Cal dir d’entrada que, tot i el bon aspecte que ofereix l’església i el bon estat de conservació en què es troba, la capella ha sofert un conjunt de restauracions, alguna de les quals hagué de tornar a construir parts importants de l’edifici.
La planta, en línies generals, és força regular. La rotonda s’acosta a la circumferència, bé que a l’indret oposat a l’absis, el perímetre del mur no segueix gaire fidelment la trajectòria radial. L’absis, per contra, és més regular; el seu cercle es va obrint a mesura que s’acosta a l’indret de la rotonda i es tanca bruscament en arribar al punt d’encaix amb aquesta.
L’església fou construïda amb uns carreus tallats a cops de martell i sense polir. Tot i que també n’hi ha de grossos, abunden els de mides més petites. Tant interiorment com exteriorment hom ha construït l’aparell seleccionant la pedra per tal de fer unes filades, bé que diferents, regulars, tot situant en una mateixa filada i a trencajunt les pedres d’una mateixa alçària. Tot i la rusticitat i la rudimentarietat de la construcció, aquest ofereix un aspecte sòlid, ben endreçat i polit.
El mur de la rotonda és completament llis i mancat d’ornamentació. Només a l’exterior hom pot veure el mur coronat amb una seqüència de pedres que alternen amb espais buits, just sota la cornisa que marca el començament de la teulada. Potser aquesta característica no és original. Quatre filades abans del coronament del mur hi ha una filada curva feta amb uns carreus molt petits, similars a llambordes, els quals han estat col·locats verticalment.
Estat en què es trobava l’església al començament del segle XX, segons una fotografia de Rocafort.
Arxiu Artestudi
Vista de l’església tal com es trobava l’any 1930, poc abans de començar els treballs de restauració promoguts per J. Serra i Ràfols i que dirigí Jeroni Martorell.
Arxiu Artestudi
Interiorment, els murs de la rotonda no presenten altra alteració que la porta d’entrada, la qual és oberta a migjorn, es cobreix amb un arc de mig punt adovellat i forma un plec el qual fa que la llum interior de l’obertura sigui més grossa que l’exterior. Aquesta porta és fruit d’una restauració, en la qual fou pràcticament construïda de bell nou. Traspassada la porta, cal baixar un parell de graons per atènyer el sòl de la rotonda. Aquest desnivell en relació amb l’exterior fa que l’església aparenti ésser més baixa del que és en realitat.
El mur interior de la rotonda té també al costat de tramuntana un parell de petits nínxols, fruit també d’una reforma posterior.
La rotonda es cobreix interiorment amb una cúpula semiesfèrica, avui molt refeta, a base de petites llambordes molt ben disposades concèntricament; la clau de volta és un petit bloc de pedra quadrat amb una creu inscrita; aquest bloc és modern.
Un arc de mig punt, força deformat, comunica la rotonda amb l’absis, el qual es cobreix amb un quart d’esfera. El sòl del santuari és un graó més alt que el de la rotonda.
Curiosament, avui l’edifici manca de qualsevol obertura que n’il·lumini l’interior. L’observació dels seus murs tampoc no deixa veure cap vestigi. És curiosa aquesta característica que no té cap altra de les esglésies de planta circular catalanes. (JVV)
Bibliografia
- Jordi Vigué: Les esglésies romàniques catalanes de planta circular i triangular, Artestudi Edicions, Barcelona 1975, pàgs. 237-257
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 293-294.