Sant Esteve de Juverri (Sant Julià de Lòria)

Situació

L’església de Sant Esteve de Juverri és la titular del poble del mateix nom, el més meridional d’Andorra, situat en un coster, a 1 285 m d’altitud, enlairat sobre la Valira i sobre el Runet, petit nucli també envoltat per una zona residencial, al peu del bosc de Juverri. Actualment pertany a la parròquia de Sant Julià de Lòria, bé que antigament havia depès de la parròquia d’Arcavell, a l’Alt Urgell.

Situació: x 1°29′30” — y 42°26′30”.

Per a arribar-hi cal agafar la carretera que surt de Sant Julià de Lòria i que hi porta, després de salvar un important desnivell.

Església

Es tracta d’un exemplar romànic d’esquema molt senzill, com la majoria de les esglésies que hi ha al Principat d’Andorra. Es la típica església d’una sola nau rectangular, força reduïda de mides (fa 9,35 m de llarg × 4,68 m d’ample, mides exteriors), rematada vers llevant per un absis semicircular. En tot l’edifici hom hi pot notar una gran barreja de pedres de tota mena i de totes mides: pedra ferruginosa, granítica, còdols, llicorella i calcària, formant una combinació que resulta d’un gran colorit, que contribueix encara a subratllar la sensació de gran rusticitat que ja donen tant l’aspecte exterior com l’esquema general de la construcció, característiques més dominants de l’edifici.

Hom hi pot veure filades. Les pedres han estat disposades sense seguir cap ordre, més o menys a trencajunt, tot barrejant tota mena de mides. L’argamassa és de fang, la qual cosa, a més de donar un aire de rusticitat al conjunt, planteja alguns interrogants quant a la datació de l’edifici. Com en d’altres edificis andorrans, als muntants i als encaixos dels murs hom ha procurat fer servir pedres de mides força més grosses que les utilitzades habitualment, a fi d’assegurar millor l’estructura. Als murs, generalment, les pedres són mal lligades amb l’argamassa.

Al costat de llevant i perfectament orientat hi ha l’absis exteriorment mig soterrat per la terra exterior (només sobresurt 0,50 m del nivell del sòl exterior pel costat de llevant). Aquest absis, un xic més estret que l’amplada de la nau, és completament llis i mancat d’ornamentació; no té tampoc cap obertura. L’aparell hi apareix nu, amb una teulada coberta amb lloses de llicorella. El seu mur és coronat per una filada de pedra tosca, molt gastada actualment, però que encara deixa entreveure l’objectiu inicial: formar una cornisa a manera de mènsula, que ressegueix tot el perímetre exterior. A la part exterior de llevant, i just sobre la teulada de l’absis, hom pot veure encara les dovelles de pedra tosca, posades a plec de llibre, que formen interiorment l’arc triomfal que obre el santuari.

El mur de migjorn, d’uns 4,30 m d’alt, té el mateix aparell que els altres. Hi ha estat oberta vers llevant una finestra en forma de creu, feta de pedra tosca, igual com la que hi ha al mur frontal de ponent. És petita; fa 0,25 m d’envergadura per 0,50 m d’alt. Aquesta finestra forma esqueixada vers l’interior, on es transforma en una finestra normal, coberta amb un arc de mig punt adovellat. Vers el capdavall hi ha la porta d’entrada, molt senzilla també, formada amb uns muntants de pedra tosca, blocs força més grossos que els habituals, i és rematada amb un arc de mig punt, fet amb dovelles de pedra tosca. Fa 1,02 m × 1,90 m.

El mur de ponent té també una finestra en forma de creu (fa 0,21 m d’envergadura × 0,54 m d’alt), feta amb pedra calcària, que forma una esqueixada vers l’interior, on es converteix en una obertura normal rectangular, coberta amb un arc de mig punt i amb la base de la finestra formant rebaix. Sobre aquest mur hi ha un campanar d’espadanya (fa 1,70 m d’ample), auster i rudimentari, robust, ample i baix, amb una sola obertura, la qual ha estat coronada per un arc adovellat de mig punt, fet amb dovelles de pedra tosca.

Com en molts edificis d’Andorra, el mur de tramuntana no té cap obertura.

Interiorment l’edifici es veu força alt. El fet que exteriorment estigui tan soterrat enganya el visitant.

L’interior de l’església té els murs llisos i sense ornamentació. Hom pot veure encara l’aparell amb les pedres rústiques, disposades un xic capriciosament, sense preocupar-se gaire de la seva col·locació formant filades. El mur de llevant es tanca i obre directament l’absis, sense cap plec que en faci la degradació. Aquesta disposició interiorment no es pot veure gaire bé, puix que aquest indret apareix arrebossat (cal, però, recordar el que ja hem apuntat en referir-nos a l’exterior, en parlar de les pedres visibles de l’arc triomfal). L’absis és cobert amb un quart d’esfera, i al punt d’arrencada de la seva volta hi ha una petita mènsula que en ressegueix tot el perímetre.

La coberta de la nau ha estat feta amb fusta. Quatre grosses bigues han estat col·locades transversalment, amb llurs extrems recolzats en els murs de tramuntana i de migjorn. Del seu centre surt una altra fusta molt gruixuda, que s’erigeix verticalment i es converteix en el puntal d’una altra biga, situada al cim més alt, la qual divideix longitudinalment la nau en dues parts iguals i que marca el carener dels dos vessants de la coberta. Una colla de bigues petites recolzen els seus extrems en la biga central i en el mur corresponent de migjorn i tramuntana. Aquestes bigues petites sostenen l’empostissat, damunt el qual hi ha les poques lloses de pissarra amb què ha estat coberta la nau.

Per les seves característiques, creiem que la construcció d’aquest edifici, que es troba en bon estat de conservació, ha d’ésser situada al final del segle XI o, a tot estirar, al començament del XII.