Situació
Aspecte del mur de tramuntana, amb una de les arcades laterals que suportaven la volta de canó, i l’arrencada d’un arc toral.
ECSA - J. Badia
Les ruïnes de l’antiga església parroquial de Sant Esteve es troben al veïnat abandonat de Nidoleres, situat a migdia del terme de Tresserra, a la riba esquerra del Tec.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 32’ 29,4” N - Long. 2° 51’ 36,6” E.
Per a arribar-hi partint del Voló per la carretera N-9 que mena a Perpinyà, després d’haver fet 4 km, s’ha d’agafar una pista que surt a mà esquerra, travessa la via del tren i tot seguit porta al mas Escudier. A cinc minuts escassos del mas, cap al sud, hom troba el veïnat de Nidoleres amb les ruïnes de l’església de Sant Esteve. (MLlR)
Història
L’església de Sant Esteve sembla que tingué l’origen en una cel·la monàstica que depenia de Sant Hilari de Carcassona, abadia a la qual fou confirmada aquesta possessió en un precepte atorgat per Carles el Calb l’any 855 (“cella quae vocatur Nidolarias súper flumen que dicitur Techus ubi est ecclesia constructa in honore Sancti Stephani”.
Posteriorment, als segles X i XI, la documentació torna a mencionar l’església de Sant Esteve i el lloc de Nidoleres, els habitants del qual l’any 1235 rescataren la senyoria de l’abat de Sant Hilari. La vila esdevingué llavors de domini reial i al segle XVI fou incorporada a la baronia de Tresserra.
Segurament, a causa dels pocs habitants que hi havia al lloc i del mal estat de conservació de l’església, al segle XVII perdé la categoria de parròquia i passà a ser sufragània de la parròquia del Voló. (MLlR)
Església
Planta de l’església, amb la restitució de la part de l’absis romànic que ha desaparegut.
L. Bayrou
Planta de l’església, on s’assenyala la seva primitiva capçalera carrada preromànica, avui desapareguda.
R. Mallol, segons C. Gendre
L’església de Sant Esteve és enlairada en un cingle al marge esquerre del Tec, l’esllavissament del qual ha provocat la desaparició total d’una part de les restes de la capçalera, i amenaça tot el sector de migdia.
L’església era d’una sola nau, capçada a llevant per un absis de planta de ferradura molt curt, però amb un espai presbiteral rectangular que el precedeix. Era un temple de dimensions reduïdes: 11,60 m de llargada total. La capçalera té només 2,10 m de fons. La nau té una amplada de 4,35 m, mentre que l’esmentat espai presbiteral és més estret: 3,50 m (mides interiors). Els murs perimetrals de la nau són d’un gruix regular, de 60 cm.
El mur de tramuntana de la nau és l’únic que resta dret, en bona part fins al capdamunt, com també la cantonada del nord-oest amb un petit fragment del frontis. Els altres murs perimetrals són enderrocats. Es conserven irregularment, entre els 2 m i els 50 cm d’alçada. A l’interior de l’edifici i a l’exterior vers ponent, hi ha enormes blocs de construcció caiguts, de paraments i volta, que permeten fins i tot l’observació d’algunes característiques de l’edificació.
L’entrada era a la façana de migdia, a la seva meitat de ponent. S’identifiquen només els muntants; tenia una amplada d’1,5 m. No s’ha conservat cap finestra.
L’església tenia, evidentment, totes les seves parts cobertes amb volta. La volta de la nau era de canó sobre dues arcades laterals per banda. Un tram força gran de la seva arrencada queda encara sobre el mur nord. S’hi veuen els senyals d’amples llates de fusta de l’encofratge emprat en construir-la. També al costat de tramuntana resten els arcs laterals, de mig punt, sobre pilars adossats que creaven unes fornícules d’uns 40 cm de fons. Queda sencera l’arcada de més a ponent i un fragment important de la de llevant, com també la base dels pilars de les situades al costat de migdia.
Un arc toral de mig punt reforçava la volta a la part central. Aquest arc compartia els pilars de suport dels arcs laterals. Es conserva la seva arrencada al nord, amb una imposta monolítica de perfil de pla i cavet. A l’extrem de llevant, els pilars laterals devien originar un arc presbiteral, a l’entrada de l’espai més estret que precedeix l’absis. La menor amplada d’aquest tram de llevant era donada simplement per la inexistència d’arcades laterals en el seu entorn.
En el sector de capçalera no hi ha vestigis de la coberta, la qual indubtablement tindria un primer tram de canó i acabava amb la volta de quart d’esfera ultrapassada de l’absis. Ambdós espais comunicaven per un simple plec de només 13 cm d’amplada.
S’ha conservat un paviment de morter i picadís ceràmic, de tradició romana (opus testaceum). Malgrat el seu estat de ruïna, n’hi ha grans fragments gens destruïts a la nau. A l’absis, en canvi, només n’hi ha unes poques restes al fons, en un nivell força més elevat. Aquest detall demostra que hi hagué unes grades a l’entrada del presbiteri que han desaparegut.
La destrucció del paviment en bona part de la capçalera ha posat al descobert fonaments d’una construcció més antiga, de planta trapezial, pràcticament rectangular. Cal identificar-la, amb tota lògica, amb un absis anterior a l’actual. Les restes s’utilitzaren per a fonamentar la capçalera de ferradura i una part dels murs de l’espai presbiteral.
L’església ha estat construïda amb còdols de totes mides, sense treballar o trencats d’un extrem, entre els quals hi ha algunes lloses estretes i llargues, les quals formaven els angles, disposades al llarg i de través. El morter, molt dur, és ben visible en els junts. És un aparell irregular, només amb certa tendència a la sedimentació horitzontal de les pedres. Tanmateix en alguns paraments (a l’interior, dins les arcades laterals) els blocs s’han escollit per les formes, imitant filades de petit carreu.
Els arcs eren fets amb dovelles estretes i llargues, no gaire ben tallades i amb molt de morter entremig. En els seus pilars s’empraren lloses —tallades a manera de petits carreus allargats— i són més ben ajustades.
A l’interior hi ha testimonis almenys de dues capes d’arrebossats, que cobrien els paraments. La més antiga apareix molt ben allisada i blanca, mentre que l’externa és més rugosa i sorrenca. En alguns punts s’observen unes taques vermelloses, ja molt febles, únics rastres de decoració pintada. A l’exterior també hi ha escassos vestigis d’arrebossat.
En el fonament de l’absis trapezial no s’aprecia l’aparell, tot i que és visible que fou bastit amb còdols. També hi ha rastres d’arrebossat.
Alguns elements i detalls demostren que l’edifici presenta diferents etapes constructives. Així, els pilars dels arcs laterals de la nau, de sosteniment de la volta, resta clar que han estat construïts després dels murs perimetrals, ja que en són deslligats. A més, les capes d’arrebossat més velles dels murs laterals, es pot veure que segueixen per darrere dels dits pilars, demostració definitiva que tant aquests pilars i arcs com la volta que suporten van ser afegits quan la nau ja era aixecada.
Malgrat el seu estat de ruïna, l’església de Nidoleres té, al nostre entendre, un interès remarcable. S’hi aprecien testimonis de diferents etapes constructives i és un exemple que s’ha de tenir en compte en l’estudi de l’arquitectura alt-medieval del país.
Per acabar, cal dir que és interessant l’existència del sòl d’opus testaceum com a testimoni de la perduració medieval d’aquest tipus de paviment tan corrent a les edificacions d’època romana. (JBH)
Necròpoli
A la tardor de l’any 1984 s’iniciaren a Sant Esteve de Nidoleres unes excavacions arqueològiques. Aquests treballs, portats a terme a l’interior i a l’exterior de l’edifici, han permès d’establir els diferents estrats corresponents als treballs d’implantació i les reformes successives. Hom hi ha pogut distingir tres grans etapes.
1- La construcció inicial, versemblantment del segle IX, presenta una nau única, rectangular, de dimensions modestes (6,5 m de llargada i 4,3 m d’amplada). El sòl, fet de morter, s’assenta sobre un substrat geològic constituït pels al·luvions del Tec. Fou prolongada cap a l’est per un absis carrat, més estret que la nau i de planta trapezoidal, que contenia, al centre, un petit altar. El poc gruix de les parets (0,65 m) assenyala que aquest primer edifici era cobert d’una carcassa lleugera.
Els materials que s’hi feren servir eren essencialment d’origen local. L’obra era feta amb còdols de riu disposats, en alguns llocs, en espiga (opus spicatum), barrejats amb fragments de gres simplement desbastáis i que, segurament, havien estat extrets de les pedreres pròximes del Voló. Els angles havien estat reforçats amb blocs treballats en queixals de cantell, però actualment és impossible de saber el tipus de roca que s’hi feu servir, ja que aquests blocs han desaparegut.
Hom no hi pot situar tampoc les obertures, atès que no hi ha prou alçada, tret del mur nord, però aquest, exposat als vents dominants, no posseïa finestres com altres edificis religiosos de la regió. El mur és travessat d’una part a l’altra per tres fileres de forats. Cal fer esment del llindar d’entrada en el terç oest del mur meridional, que pot ser atribuït a la primera etapa de construcció.
Amb una sola nau i amb la capçalera carrada, més estreta que la nau, la primera església de Sant Esteve presenta les característiques essencials de l’arquitectura preromànica. És interessant d’assenyalar que un edifici molt proper, Sant Martí de Fonollar, pertanyent a l’abadia d’Arles, és d’un tipus molt semblant.
2- L’estadi intermedi palesa l’important esforç d’unificació que es va dur a terme en la litúrgia de l’època. Sota la influència de l’abat Oliba de Sant Miquel de Cuixà, la litúrgia romana s’introdueix a Catalunya a poc a poc, i això comporta una evolució en l’àmbit arquitectònic, sobretot pel que fa al cobriment del edificis de culte.
A la primera meitat del segle XI, és probable que l’església fos reformada. La planta, però, ha restat amb una única nau. Sis pilars d’obra són fixats contra els murs anteriors i hom introdueix, d’aquesta manera, un ritme a la nau, separada en dos revoltons. Aquests pilars suporten quatre arcs formers. El pilar central era coronat per una imposta de gres sobre la qual reposava un arc toral. L’addició d’aquests elements, arcs de descàrrega i arc toral, es fa per a sostenir el pes d’una volta de canó de mig punt que, a partir d’aquest moment, cobrirà la nau.
Aquesta etapa constructiva no sembla haver afectat el presbiteri, però les reformes fetes a la nau donen a l’edifici les característiques del primer art romànic.
3- L’etapa final mostra uns canvis profunds. La nau restà igual, però, en canvi, el presbiteri sofreix grans modificacions. La nau es prolonga cap a l’est pér mitjà d’un tram de cor de planta rectangular en el qual es construeixen tres nivells d’una escala que permetia d’accedir a un absis netament sobrepujat. Es basa en els murs arrasats de l’antic presbiteri i ofereix una planta ultrapassada; aquesta forma ha estat obtinguda voluntàriament amb l’annexió d’una part d’obra, enganxada a la paret, per tal que l’arc sobrepassés el semicercle.
És força difícil de situar cronològicament aquestes reformes, ni tampoc se’n poden precisar les raons. Potser s’esdevenen en el moment en què la capella de Sant Esteve es converteix en l’església parroquial de la vila de Nidoleres. En aquest cas, hom pot adduir una data compresa entre el 1150 i el 1200 per a l’última etapa de les reformes constructives.
A fi d’establir l’evolució d’aquest edifici, ha estat essencial de poder recórrer a les excavacions i a l’estudi del material localitzat durant aquests treballs. El material ceràmic que hom ha trobat en els diferents nivells o estrats és constituït només per fragments de terrissa de fang comú de cocció reductora. Hom podria pensar, doncs, que aquest indret de culte no ha conegut transformacions importants d’ençà del segle XII.
En canvi, unes prospeccions arqueològiques fetes a la part que resta del cementiri han fornit un conjunt de ceràmiques que comprèn, a més d’atuells fets de fang comú, una sèrie d’objectes envernissats i esmaltats, més característics de la baixa edat mitjana i de l’època moderna.
Les monedes trobades arran de les excavacions confirmen l’ocupació del cementiri i una utilització de l’església, amb finalitats religioses o no, des de l’alta edat mitjana fins al segle XVIII. Entre els graons de l’escala que menava a l’absis i els blocs d’esfondrament, hom ha trobat dues monedes batudes amb la imatge de Lluís XVI i datades el 1792.
L’església de Sant Esteve de Nidoleres es troba entre els edificis més antics de la regió. A més, ofereix l’avantatge de mostrar, gràcies a les reformes successives, la influència que les noves concepcions litúrgiques tingueren en l’arquitectura religiosa. (PA)
Bibliografia
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 63-64
- Cazes, 1990, pàg. 13.