Sant Esteve de Pelagalls (els Plans de Sió)

Situació

Vista de la capçalera, envoltada del vell cementiri que conserva algunes esteles funeràries.

ECSA-E. Pablo

L’església parroquial de Sant Esteve és a la part alta del petit nucli de Pelagalls.

Mapa: 34-14 (361). Situació: 31TCG507240.

S’hi pot arribar per la carretera L-304 que surt de la L-303, la qual va de Cervera a Agramunt. En direcció a les Pallargues, cal prendre, a mà dreta, un trencall que duu a Pelagalls. (JAA)

Història

El terme de Pelagalls apareix documentat per primera vegada l’any 1057 com a afrontació d’una coromina situada al lloc anomenat reguer de Messaleu.

Autèntica de relíquies que documenta la consagració de l’església l’any 1180.

A. Pladevall

En l’acta de consagració de Santa Maria de Guissona de l’any 1098, entre les moltes esglésies que se subjectaven i confirmaven a la canònica de Guissona figura l’església de Pelagalls.

L’actual temple de Pelagalls és una reconstrucció del segle XII del primitiu edifici romànic. L’any 1180 el bisbe d’Urgell Arnau de Preixens consagrà de nou l’església i diposità a l’altar relíquies de sant Ermengol, sant Llàtzer i d’altres sants. Hom coneix aquesta circumstància gràcies a la troballa d’una lipsanoteca que contenia una autèntica de relíquies, la qual va aparèixer dins l’altar durant els treballs de restauració de l’església de l’any 1968.

Depenen eclesiàsticament de la parròquia de Pelagalls les esglésies de Santa Maria de Sisteró i Sant Salvador de Golonor, juntament amb el lloc de Queralt.

L’any 1982 Sant Esteve de Pelagalls fou declarat monument historicoartístic nacional. El 1985 la Generalitat de Catalunya restaurà la portalada de l’església. (CPO)

Església

Planta de l’església, que conserva íntegra l’estructura romànica, però que ha estat modificada arran de reformes i ampliacions posteriors.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya-G. Sáez

És un edifici d’una sola nau, actualment coberta per una volta de canó amb llunetes. Aquesta és reforçada per tres arcs torals, de factura clarament posterior a l’obra de l’església. La volta actual substitueix una volta original, possiblement de canó amb perfil apuntat. La nau és capçada a llevant per un absis semicircular allargassat, precedit d’un estret arc presbiteral, que arrenca d’una senzilla imposta bisellada, que contrasta amb la motllura en bossell de la volta absidal.

A banda de les voltes, l’estructura de la nau i el conjunt de l’església han estat profundament alterats per la construcció de dues capelles rectangulars, a cada costat, prop de l’obertura absidal. En aquest sentit, també cal tenir en compte el buidatge dels murs laterals per la construcció d’altars, que conserven part de la seva decoració pictòrica, i la construcció d’un cor a l’extrem de ponent de la nau. A l’angle nord d’aquesta façana es construí un campanar de torre, amb un sol nivell de finestres.

A la façana oest s’obre la porta, amb timpà llinda esculpit. És remarcada per tres arquivoltes suportades per columnes que, en l’arquivolta exterior, són bessones i col·locades en el pla de la façana exterior del bloc ressaltat que forma el cos de la portada.

Totes aquestes modificacions i afegits de l’edifici original s’han realitzat amb un parament de carreus perfectament tallats i polits, disposats molt acuradament, que no es diferencien dels paraments originals de l’església. Això es manifesta clarament en la façana de ponent, on el campanar s’integra en el parament sense solució de continuïtat i sense traces dels pendents de la coberta primitiva.

Aquesta situació, juntament amb la construcció aparentment més descurada de la portada, permet de plantejar que aquesta no hagués estat desmuntada del seu emplaçament i reconstruïda al lloc actual. D’altra banda, la presència de carreus treballats amb tallant en el cos de la portada, que contrasten amb els carreus escodats a la façana, reforça la idea d’un procés de construcció molt complex, almenys en el sector de ponent de l’església. Les façanes no conserven elements ornamentals, llevat de l’absis i de l’extrem de llevant de la nau, on es conserva un ràfec suportat per un fris de mènsules, motllurades en cavet.

Interiorment, la decoració existent no permet de concretar l’abast dels processos de transformació. Els paraments originals són visibles a l’absis, que presenta un aparell de carreus més descurats i irregulars que els del parament exterior, disposats molt ordenadament en filades irregulars, on són presents nombroses peces estretes disposades de través.

En el seu conjunt, l’església de Sant Esteve de Pelagalls es presenta com una obra profundament reformada al segle XVIII, sobre la base d’una construcció del final del segle XII. Aquesta, probablement, coincideix amb la consagració del 1180, de la qual l’element més notable que es conserva és l’absis. (JAA)

Portada

Portada de l’església, rica en iconografia, restaurada fa pocs anys.

ECSA-E. Pablo

Planta, alçat i secció de la portada d’aquesta església, a escala 1:50.

M. Anglada

La portada de Sant Esteve de Pelagalls, a la façana de ponent, està organitzada mitjançant un cos sortint rectangular on queda emmarcada la porta esqueixada i flanquejada per vuit columnes monolítiques llises. Aquestes fan 130 cm d’alçada i són distribuïdes de la manera següent: quatre als angles que formen les arquivoltes i quatre més aparellades que suporten el cos sortint, dues a la dreta i dues a l’esquerra. Totes recolzen directament sobre el basament que es troba molt desgastat. Els sis capitells d’aquesta portada, tres a cada banda, són del tipus piramidal invertit amb un cimaci bastant desenvolupat. L’escultura que hom troba tant al timpà com als capitells és simple i de pedra sorrenca del país, però força interessant iconogràficament.

D’entrada cal remarcar la semblança que hi ha, tant pel que fa a la distribució escultòrica com als motius, entre aquesta portada i la de Santa Maria de Covet, circumstància que sens dubte ens permet afirmar que la portada de Pelagalls està clarament inspirada en la de Covet, que és interpretada aquí parcialment per un autor d’estil més popular i geomètric.

Capitell exterior del brancal esquerre de la portada oest, segons l’espectador, ornat amb relleus de fulles als angles i rosetes al mig de les cares.

ECSA-J. Gratacós

El primer capitell que hom troba a la banda esquerra té un cimaci amb tres cintes entrellaçades, mentre que el capitell pròpiament dit conté a cadascuna de les dues cares una escena amb dos galls enfrontats. Si bé el gall que queda més a l’esquerra és més gran que els altres tres, no es pot saber si això es deu a la voluntat de l’autor —aleshores hauria d’interpretar-se com la imatge d’un gall o gallina i els seus tres polls— o bé a la seva poca perícia escultòrica. El gall aquí podria estar simbolitzant la vigilància i la resurrecció (Cirlot, 1969, pàg. 213) o bé, tenint en compte la proximitat del capitell amb el timpà, si ho connectem amb el sol que hi ha dins de la seva màndorla, es podria interpretar com l’esperit despert que saluda el sol (Crist), fins i tot abans de la seva sortida, segons una interpretació de Madeleine Davy que recull Miró i Rosinach (1976, pàg. 50). Tampoc no crec que es pugui descartar una interpretació que relacionés aquest capitell amb la toponímia del lloc. A la part inferior de cada cara del capitell hi ha una forma ovoide molt erosionada que representava cares humanes molt esquematitzades, tal com encara es veu a la de la part esquerra. El segon capitell d’aquesta banda té un cimaci amb quatre rosàcies també de vuit pètals emmarcades dins de dos cercles concèntrics, i una flor de lis a l’angle exterior. A la cara exterior del capitell hom troba un rostre masculí identificable per la barba i perquè duu una corona o barret; a la cara interior hi ha un rostre més petit —8 cm × 10 cm— que l’anterior. L’aparició de rostres humans entre la vegetació es troba per primer cop a Sant Miquel de Fluvià a mitjan segle XI, i hi ha altres capitells similars a Elna, Serrabona, Santa Maria de l’Estany o a Sant Pere de Galligants, però aquest capitell és un dels elements que està inspirat en la portada de Covet, el qual al mateix temps s’inspira en un capitell d’origen tolosà (vegeu l’estudi que sobre aquesta portada fa Joaquim Yarza en el volum XV, pàgs. 384-385, de la present obra). A Covet es veu clarament com d’enmig d’unes fulles surten dues figures humanes, una a cada cara del capitell, que estenen els braços, molt visibles, en la mateixa direcció cap on van les fulles i mantenen les mans obertes. És evident que a Pelagalls s’està imitant aquest motiu, però l’escultor és molt més barroer que el de Covet i només encerta a recordar esquemàticament el motiu de les fulles i el dels caps que en sorgeixen, i obvia mostrar els braços estesos i les mans obertes.

El darrer capitell de l’esquerra és doble i té representades espigues de blat o bé unes fulles d’acant degenerades (Cirera, 1977, pàg. 38). Entre els dos grups de fulles hi ha esculpida una flor de vuit pètals i una bola escapçada. El seu cimaci, ja comentat, té decoració de dents de serra. Es tracta d’una decoració que es troba de manera similar en algunes piques baptismals com la de Tossa de Montbui.

Capitells del brancal dret de la portada oest ornats amb motius vegetals i animals, sota una línia d’imposta decorada amb sanefes compositivament geomètriques.

ECSA-J. Gratacós

El primer capitell de la dreta, el més proper al timpà, conté una espiga de blat, mentre que al cimaci hi ha el jull, estilitzat i repetit sinuosament. La conjunció d’aquests dos elements ben coneguts pels camperols podria fer referència a la paràbola del jull al camp (Mt. 13, 37-39), que es podria relacionar amb el programa iconogràfic de la portada de Covet on es vol destacar la caiguda i la redempció. Tampoc no seria estrany que aquest motiu fos purament decoratiu. Entre espiga i espiga de blat de la cara interior del capitell hi ha una bola sense significat aparent. El segon capitell de la dreta conté dos animals quadrúpedes amb una cua llarga i gruixuda que s’estén al llarg de l’esquena i un sol cap per a les dues figures, els quals sembla que es mengen una petita figura que porten a les potes davanteres. Aquests animals quadrúpedes tenen certa semblança amb el representat al primer capitell de la part dreta de la portada de Covet, identificat com un lleó. La seva semblança és en l’enfrontament dels dos animals i la desproporció que hi ha entre les llargues potes i els cossos dels animals. Aquesta tipologia també es troba a l’àbac d’un capitell de la portada de Santa Maria de Porqueres. Hi ha dues diferències amb Covet: allà els animals no tenen dos cossos i un sol cap, cosa que ens fa pensar que potser a Pelagalls siguin també dos els caps, un per a cada animal, que estan tan units que és difícil la seva distinció. L’altra diferència és que a Covet els animals no estan engolint una figura humana com passa a Pelagalls. Això podria identificar l’animal com un monstre andròfag en una forma particular d’animal psicopomp conductor de les ànimes a través del més enllà per dipositar-les a l’altra vida (Miró, 1976, pàg. 49). El cimaci d’aquest capitell és igual que el seu paral·lel a l’altra banda de la portada, amb quatre rosàcies de vuit pètals dins de cercles concèntrics i amb una flor de lis a l’angle exterior de l’àbac. Cal destacar també la semblança de motius que hi ha entre aquest cimaci i el del capitell dels lleons de Santa Maria de Covet. L’últim capitell de la dreta és de fulles estilitzades i tres boles decoratives, sota de les quals hi ha un cercle molt erosionat pel pas del temps. El seu àbac és de dents de serra com el seu paral·lel a l’altra banda de la portada.

Timpà que centra la porta d’entrada a l’església, oberta al mur occidental, decorat amb un grup de tres figures: Crist dempeus i envoltat per una màndorla que és subjectada per dos altres personatges.

ECSA-F.Tur

El timpà s’aguanta gràcies a dues cartel·les que arrenquen dels brancals i està emmarcat per tres arquivoltes. Hi ha una Majestat flanquejada per dues figures, en una tipologia gens tradicional dins del romànic català. Aquí la Majestat està dreta amb els braços oberts en actitud d’acollida i de benedicció alhora, posició que recorda la postura de l’orant de Sant Quirze de Pedret, i no pas entronitzada amb el llibre de la revelació i el gest de beneir dins l’ametlla mística i envoltada del tetramorf com seria més normal. L’estructura continua recordant la del timpà de Covet, però aquí el Crist es presenta dret i vestit amb alba i casulla, i amb corona en lloc del nimbe crucífer. El fet que porti corona potser es podria explicar per la voluntat de subratllar la seva condició de Majestat, però no es troba una explicació al particularisme de les vestidures. La màndorla que envolta el Crist també té alguns signes esculpits: a tocar de la mà esquerra de Crist, la màndorla conté una lletra alfa majúscula interpretada com a principi de totes les coses, i a sota d’aquesta, un crismó amb forma d’estel de sis braços, símbol de Crist (Champeux.Sterckx, 1972, pàg. 367). Aquests dos símbols tal vegada podrien estar substituint el llibre de la revelació que tradicionalment Déu duia a la mà esquerra. A tocar de la mà dreta de Crist hom troba una “h” minúscula de difícil interpretació. D’aquesta, J.M. Miró Rosinach (1976, pàg. 45) aventura la possibilitat que fos l’indicador de la paraula hominum, el qual seria l’objecte de la benedicció i faria referència a la frase Iesus hominum salvatore, molt utilitzada en forma de monograma en l’epigrafia cristiana. Sota d’aquesta lletra es troben dues línies verticals i paral·leles que podrien ser una representació del número dos com a símbol del trànsit de l’immortal al mortal i de l’invariable al variable (Cirlot, 1985, pàg. 329).

Al costat dret de la Majestat i dins de la màndorla es troba un sol representat com una flor de vuit pètals amb botó central i emmarcada en un cercle, motiu que es reitera als àbacs dels capitells intermedis. J.M. Miró Rosinach (1976, pàg. 47) dóna tres possibles interpretacions d’aquest sol que tampoc no és habitual dins dels pantocràtors romànics: la primera seria la d’equiparar el sol a Jesucrist com a sol ixent (Lc. 1, 78-79), la segona seria una al·lusió a Crist com a sol de justícia, i per acabar proposa que sigui la imatge simbòlica de tot l’univers. Sota els peus de Crist i fora de la màndorla hi ha una creu inscrita en un cercle just al centre de la llinda. El pantocràtor, a diferència del que passa a Covet, és flanquejat per dues figures tonsurades, la qual cosa les identifica amb el clergat i no com els habituals àngels que acostumen a presentar-la.

Vista esbiaixada de la portalada, amb els capitells exteriors, les mènsules i l'arquivolta exterior decorada.

MC

De les tres arquivoltes que emmarquen el timpà, només l’externa té decoració, de caràcter fruital, a les nou dovelles que la componen. Podrien ser pomes o bé cireres, considerades aquestes per alguns autors com el fruit del paradís (Ferguson, 1956, pàg. 31). Si bé també a Covet apareixen elements fruitals, allà són elements esporàdics al contrari de Pelagalls on és l’únic element visible. L’arquivolta intermèdia es compon de tretze dovelles amb una motllura, i l’arquivolta interna és de nou dovelles totalment llises.

La datació de l’escultura de la portada ha de ser contemporània a la data de consagració de l’església, el 1180, que és ben coneguda gràcies a la troballa l’any 1968 d’una lipsanoteca a l’interior de la qual, entre d’altres coses, hi havia una autèntica de relíquies amb l’esmentada data de consagració. Aquesta data és encertada per datar la portada si hom té en compte la clara inspiració que té aquesta portada amb la de Santa Maria de Covet, de la qual l’autor de la de Pelagalls va fer una interpretació parcial. La portada de Covet és pot datar entre el 1150 i el 1160 aproximadament (Yarza, 1993, pàg. 390).

Finalment, cal dir que els diversos grafits que hi ha a les columnes de la portada han estat fets en diverses èpoques i no tenen res en comú amb la resta de la façana. (JGP)

Escultura

Al petit cementiri contigu a l’església de Pelagalls es conserven sis esteles discoidals, que es poden datar al segle XII. Formaven part d’un agrupament d’esteles que fou força més nombrós. Aquestes sis esteles encara es troben, probablement, en el seu lloc originari. Una d’aquestes és situada clarament a la capçalera d’una tomba que fins fa poc mantenia la pedra plana o llosa cobertora. Aquestes esteles assenyalen tombes encarades a sol ixent, fet que evidencia que són uns enterraments molt antics.

De les sis esteles del fossar de Pelagalls, quatre estan marcades amb la creu grega, que sembla ser una de les representacions més antigues en les esteles discoidals. Les dues restants es troben en un estat d’erosió avançat, ja que són realitzades en pedra del país, saulonenca, de mala qualitat. Les mides, de mitjana, són: el diàmetre del disc de 0,37 m a 0,41 m; el gruix de 0,16 m a 0,17 m. L’amplada dels peduncles per la seva part visible oscil·la entre 0,20 m i 0,24 m. (JMMR)

Lipsanoteca

Lipsanoteca d’estructura esfèrica conservada actualment al Museu Diocesà d’Urgell.

G. Llop

Al Museu Diocesà d’Urgell es conserva una lipsanoteca procedent d’aquesta església amb el número d’inventari 609. Es va trobar a l’altar primitiu al març de l’any 1968, durant les obres de restauració i neteja del temple. Es tracta d’una lipsanoteca de fusta policromada de 7,3 × 7,5 cm. El seu estat de conservació és bo si hom exceptua la policromia, que resta bastant malmesa. Té forma de petita carabassa i la tapa és de casquet esfèric amb el pom trencat. Estava destinada a contenir les relíquies de sant Ermengol i sant Llorenç, entre d’altres, juntament amb una autèntica de relíquies que informava de la consagració de l’església l’any 1180. La lipsanoteca va ser feta mitjançant la tècnica del torn, tal com indiquen les nombroses línies concèntriques que envolten la seva superfície (per a més informació sobre aquesta tècnica, vegeu el volum XXIII, pàgs. 269-270, de la present obra). A l’exterior, el color predominant de la lipsanoteca és el vermell, excepte al centre, on hi ha una banda groga emmarcada dins dues de negres. El casquet esfèric que li serveix de tapa ha perdut gairebé tota la policromia, però s’endevina que també era vermellós, amb una fina línia negra que ressegueix la vora de la tapa. L’interior va ser rebuidat seguint la forma exterior i presenta les parets fines i uniformes.

Sembla que la decoració de la lipsanoteca de Pelagalls és la pròpia d’aquest tipus de peces, que es feien amb la tècnica del tornejat, amb l’ús de colors brillants que contrasten (vegeu el volum XXIII, pàgs. 269-270, de la present obra). Potser la lipsanoteca ovalada de Vallclara, que es conserva al Museu Episcopal de Vic amb el número d’inventari 1 489, és la que té una decoració més similar a aquesta, tot i que la seva forma és més propera a la lipsanoteca número 2 de Santa Eugènia de Berga, que es conserva també al Museu Episcopal de Vic amb el número d’inventari 9 717.

La datació de la lipsanoteca de Pelagalls, si hom té en compte la data de la consagració de l’església, podria molt bé recaure dins el segle XII. (JGP)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Cirera, 1973, XXXVIII, pàgs. 31-37; Sangés, 1980, III, doc. 40, pàgs. 257-258; Vidal-Vilaseca, 1981, pàgs. 252-254; Baraut, 1986, doc. 79, pàgs. 173-176 i doc. 94, pàgs. 190-191; Diversos autors, 1990, pàgs. 108, 119-126 i 133-138; Altisent, 1993, vol. I, doc. 12, pàgs. 31-32.

Bibliografia sobre la portada

• Miró, 1976, 20-21, pàgs. 43-51; Cirera, 1977, pàgs. 31-45.

Bibliografia sobre l’escultura

• Miró, 1986, pàg. 22; 1990, pàgs. 133-135.

Bibliografia sobre la lipsanoteca

• Millenum, 1989, pàg. 169.