Sant Salvador de Concabella (els Plans de Sió)

Situació

Façana de migjorn, on s’obre la portada romànica d’accés al temple.

ECSA-M. Catalán

L’església parroquial de Sant Salvador és situada dins el nucli de població de Concabella, que és a la riba dreta del Sió, a la seva confluència amb el torrent que baixa de Torrefeta i Bellvei.

Mapa: 34-14 (361). Situació: 31TCG534239.

S’arriba a Concabella des de Tàrrega per la carretera L-310 que mena a Guissona. Uns 5,5 km abans d’arribar a aquesta darrera població, en un encreuament de carreteres, hom veu a mà dreta el nucli de Concabella. També s’hi pot anar des de Cervera per Tarroja de Segarra. (XSB)

Història

Com totes les parròquies properes a Guissona, els orígens de Sant Salvador de Concabella s’han de cercar durant la primera meitat del segle XI. De fet, les primeres notícies sobre el lloc i el terme de Concabella es remunten al 1031, any en què el bisbe Ermengol d’Urgell donà a Guifré i a la seva muller Bonadona un alou que afrontava a migdia “in termino Concabela”. L’any 1051 ja hi ha consignat un llegat de dues unces a l’obra de Sant Salvador de Concabella.

La història de l’església de Concabella es troba estretament relacionada amb la canònica de Santa Maria de Solsona, a la qual es trobava subjecta. Aquesta vinculació, però, es produí a la primera meitat del segle XII, ja que en la butlla d’Urbà II del 1097 no consta Concabella com una de les esglésies de la canònica solsonina. L’església de Concabella estava vinculada en aquests moments a la canònica de Santa Maria de Guissona, tal com es reflecteix en l’acta de consagració d’aquesta església de l’any 1098. En canvi, en la butlla d’Eugeni III adreçada a Solsona de l’any 1151, ja es menciona Concabella entre les esglésies dependents de Solsona. D’altres butlles posteriors i la mateixa acta de consagració de Santa Maria de Solsona del 1163 confirmen l’estatut de la parròquia de Concabella. El prepòsit de Solsona tenia dret de patronat i presentació del rector de Concabella al bisbe d’Urgell. Al segle XIII l’església de Sant Salvador de Concabella estava obligada a pagar cada any a la canònica de Solsona l’alberga, la quarta part de les primícies i vint sous.

Planta de l’església, un edifici del segle XIII ben conservat a desgrat d’algunes ampliacions tardanes.

X. Solé

Dins la diòcesi d’Urgell, Concabella formava part del deganat homònim i contribuí a les dècimes dels anys 1279, 1280 i 1391. (CPO)

Església

És un edifici que hom pot datar al segle XIII, d’una sola nau amb volta de canó apuntada, capçada a llevant per un absis de planta semicircular, el qual s’obre a la nau mitjançant un arc presbiteral que arrenca de sengles capitells esculpits sobre columnes desaparegudes. A manera de transsepte, i de construcció més tardana, hi ha dues capelles laterals cobertes amb volta de creueria. Al presbiteri, espai cobert amb volta de canó, situat entre les capelles laterals i l’arc presbiteral, hi ha dues portes, damunt les quals hi ha sengles finestres. La porta del costat nord dóna accés a la sagristia, coberta amb volta de creueria, i per la del costat sud s’accedeix al campanar mitjançant una escala de cargol. Enfront del portal d’entrada, a l’interior del mur nord, hi ha un arcosoli en arc de mig punt i a l’angle sud-oest de la nau una altra escala de cargol, semiencastada al mur, puja al cor construït amb embigat de fusta.

Bella portada romànica de l’església, que forma un cos que sobresurt del mur sud I és protegit per una cornisa sostinguda per permòdols.

ECSA-M. Catalán

A la façana de migjorn s’obre la bella portada romànica d’entrada al temple, a la qual és integrada un cos rectangular destacat coronat per una cornisa sostinguda per mènsules; la porta és composta per tres arquivoltes motllurades en degradació que descansen sobre les respectives columnes (modernes, fruit d’una restauració) i capitells, esculpits amb motius florals. Més amunt hi ha una cornisa encastada en el mur, la qual marca l’alçada primitiva de la nau, que fou sobrealçada en època tardana; aquesta façana és coronada per un campanar d’espadanya de dos ulls. Una finestra rectangular dóna llum a la capella afegida al mur de migdia. A la façana de ponent, una finestra rectangular il·lumina el cor del temple. El mur de tramuntana és reforçat per uns contraforts de grans dimensions i formes variables, al costat dels quals hi ha els cossos adossats i diferenciats corresponents a la capella, il·luminada per una finestra en arc de mig punt i ornamentació gòtica, i la sagristia, on s’obre una finestra rectangular. Damunt d’aquests elements, com a la façana de migdia, hom veu també l’antiga cornisa de la nau encastada en el mur.

L’absis presideix la façana de llevant, on es troben dues finestres sobre la mateixa vertical: la inferior, en arc de mig punt d’una sola peça i esqueixada simple, il·lumina l’interior de l’absis, i la superior, en arc de mig punt rebaixat i de més amplada, il·lumina un sostre mort. Entremig de les dues finestres, una motllura ressegueix la forma semicircular de l’absis, el qual es troba parcialment amagat per construccions adossades, una de les quals és la sagristia. L’aparell de l’edifici és de carreus irregulars disposats en filades uniformes, llevat de la sagristia i capelles laterals, on el parament és de carreuó irregular i disposat de forma desordenada. (XBS)

Portada

Al costat sud de l’església s’obre la portada organitzada a manera de sortint rectangular i acabada en la part superior per una cornisa sostinguda inicialment per vuit permòdols dels quals queden les restes de quatre. La porta esqueixada té tres arquivoltes, sostingudes per tres columnes a banda i banda de la porta amb capitells esculpits amb decoració vegetal.

Capitells del brancal esquerre de la portada meridional —segons l’espectador—, amb relleus de caràcter vegetal.

ECSA-J. Gratacós

El primer capitell de l’esquerra té una decoració de flors de lis superposades, el segon conté tiges vegetals entrellaçades, i als angles del tercer s’obren una sèrie de motius lliures que recorden les palmetes o alguns capitells que deriven dels corintis emparentats amb models mesopotàmics similars a alguns de Santa Maria de l’Estany (PLADEVALL-VIGUÉ, 1978, pàgs. 422-429). Al fris superior d’aquest capitell, a les obertures provocades per la unió d’aquestes peces, hi ha una flor amb botó central. El primer capitell de la dreta té dos pisos de palmetes, en el pis inferior se’n troben cinc mentre que al superior n’hi ha set. En el segon hi havia originàriament tres pisos de set palmetes en cadascun, de les quals només queden set al pis superior, sis al del mig i dos a l’inferior.

El darrer capitell d’aquesta banda es compon de dos frisos: l’inferior té set nervis que s’obren en palmeta als tres angles visibles, el superior té als angles flors amb botó central emmarcades per arcs apuntats que formen dues palmetes en unir els seus nervis extrems. Al centre de cada costat del capitell hom troba també una flor amb botó central flanquejada per dues palmetes més. La tercera arquivolta conté un arc decoratiu amb boles. Aquest tipus de decoració permet datar-la al final del segle XII. (JGP)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • Rius, 1946, vol. I, pàgs. 184 i 226; Costa, 1959, vol. I; Bertran, 1979, II, pàg. 319; Riu, 1979, II, pàgs. 211-251; Sangés, 1980, III, pàssim; Vidal-Vilaseca, 1981, pàgs. 250-252; Baraut, 1986, doc. 79, pàgs. 173-176 i doc. 88, pàgs. 184-187; Diversos autors, 1990, pàgs. 127-132.

Bibliografia sobre la portada

  • Diversos autors, 1990, pàgs. 127-132.