Situació
Antiga església castellera situada al caire de l’esperó rocallós on s’assentava l’antic castell de Sant Esteve de Pomers.
ECSA - A. Roura
L’església de Sant Esteve és al caire d’un esperó rocallós, prop del cim de la Roca de Pomers, on hi ha les minses restes del desaparegut castell de Sant Esteve de Pomers.
Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 35’ 49” - Long. 2° 27’ 20” E.
Per a arribar-hi cal sortir de Villerac per la pista, senyalitzada, que puja al Canigó. A uns 3 km, en arribar a un coll, surt un corriol, en direcció sud, que s’enfila per la muntanya i en 20 minuts de pujada porta a l’església, perfectament visible en tot el recorregut. (JAA)
Història
El primer esment de l’església de Sant Esteve de Pomers és molt antic, de l’any 865. En aquella data el comte Salomó presidí un judici al castell de Sant Esteve, que tenia per objectiu la reclamació de la villa de Prada i del vilar de Mata, dins la vil·la de Prada, que el comte Sunifred I i la comtessa Ermessenda havien donat a Santa Maria de la Grassa anys abans. Els testimonis del judici prestaren jurament dins l’església de Sant Esteve, que es trobava al castell dit de Sant Esteve. Fou capella del castell i més tard esdevingué ermita. El 1403 ja apareix amb el nom amb què se la coneix en l’actualitat, Sancti Stephani de Pomeriis. (PP)
Església
Sector nord-est de l’església, amb l’absis de planta ultrasemicircular i el fals transsepte elevat construït sobre la volta de la nau.
ECSA - J. A. Adell
És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, suportada per arcs formers adossats als murs perimetrals, i capçada a llevant per un absis de planta ultrasemicircular, tant a l’interior com a l’exterior, obert directament a la nau. La relació de l’absis amb la nau és actualment alterada per un envà que tanca el santuari.
La porta actual s’obre a la façana nord i no correspon a la porta original, que probablement s’ha d’identificar amb la porta, amb llinda, oberta a la façana sud, i que actualment dona a l’edifici que hi ha adossat a la banda sud de l’església.
Les obertures de l’església han estat refetes o alterades, llevat de la finestra que s’obre al centre de l’absis, resolta amb una sola esqueixada, que és l’única obertura (potser amb la porta sud) que podem considerar com a corresponent a l’obra original.
L’interior és totalment arrebossat i encalcinat, mentre que les façanes conserven l’arrebossat de manera més fragmentària, la qual cosa deixa veure l’aparell, de reble irregular, disposat ordenadament en filades que tendeixen a l’horitzontalitat. Les façanes no tenen cap tipus d’ornamentació, però la seva composició volumètrica presenta una gran singularitat per l’existència d’un cos d’edifici, que no es reflecteix en planta, situat a l’extrem de llevant de la nau, just sobre l’obertura absidal, disposat com un transsepte elevat, que no es reflecteix a l’interior i que presenta dues finestres, molt alterades, en les façanes nord i sud. La seva coberta, refeta, és d’un sol vessant, cap al nord, i probablement, en origen, era de dos vessants, a llevant i a ponent. En el mur sud, el parament no presenta discontinuïtat, però el mur nord d’aquest cos presenta clares traces d’haver estat refet per sobre del nivell del ràfec de la coberta de la nau.
Sembla clar, a manca de les necessàries exploracions arqueològiques i arquitectòniques, que l’estructura original de l’església disposava d’aquest “transsepte elevat” o fals transsepte, a l’estil d’edificis com Sant Esteve de Palau Sardiaca o Sant Esteve de Canapost, entre d’altres. Aquest hauria estat en un primer moment cobert amb embigat, com ho estaria la nau, que fou coberta amb volta en un procés constructiu posterior, moment en el qual s’anul·là la relació de la nau amb aquest cos, que quedà aïllat per sobre de la volta i sense el seu sentit espacial original.
La disposició espacial de l’església de Sant Esteve de Pomers es relaciona amb una tipologia d’edificis construïts a partir del segle X, i la seva estructura absidal, a manca de l’arc triomfal, que no sabem si existí i fou anul·lat en el procés de reforma de la nau, ens situa en el context de l’arquitectura del nord dels Pirineus de la segona meitat del segle X, amb la reforma de la nau datable dins el segle XI. Tanmateix, no excloem la hipòtesi que, si no existia arc triomfal, l’obra fos datable al principi del segle XI, dins la tradició constructiva del segle anterior. (JAA)
Bibliografia
- Barral, 1981, pàg. 187
- Adell, 1982, vol. 1, núm. 7, pàgs. 405-423
- Ponsich, 1983
- Cazes, 1990, pàg 14