Sant Fructuós de Llo

Situació

Edifici característic del segle XII, restaurat i ampliat en diverses ocasions.

ECSA - A. Roura

Aquesta església és la parròquia del poble de Llo. És situada a l’entrada del poble, en l’àmbit del cementiri, just al costat de la carretera, des d’on és perfectament visible.

Mapa: IGN-2250. Situació: Lat. 42° 27’ 18” N - Long. 2° 3’ 41” E.

Per a arribar a Llo des de la Guingueta d’Ix cal agafar la carretera N-116 fins a Sallagosa, on cal prendre a mà dreta una carretera local que porta a Llo. (RMAE)

Història

La parròquia de Llo és mencionada per primera vegada en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, amb la forma Allone. Aquest document, pretesament escrit l’any 819, sembla que en realitat es redactà al final del segle X. La capellania de l’església de Sant Fructuós de Llo fou donada a Santa Maria de Cornellà pel comte de Cerdanya Guillem Jordà l’any 1102, abans de marxar a les croades, on morí. L’any 1136 el bisbe Pere d’Urgell donà a la canònica de Santa Maria de la Seu l’església de Llo, amb les seves pertinences, juntament amb les de Llívia, Alentorn, Talió, Llanera, Fontanet i Cornellana. La possessió de l’església de Llo i d’altres esglésies per part de la canònica degué ser discutida pels bisbes d’Urgell, fins que s’arribà a un acord amb el bisbe Bernat Roger l’any 1164, pel qual els canonges retingueren definitivament l’església de Llo. Els drets de la canònica de Santa Maria de Cornellà sobre la parròquia de Llo, que arrenquen del 1102, també crearen tibantors amb els canonges de la Seu. Finalment, l’any 1167, el prior i els canonges de Cornellà es desprengueren de tots els drets que tenien a l’església de Llo a favor dels canonges d’Urgell.

Entre les esglésies cerdanes visitades pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona entre el 1312 i el 1314 figura la de Sant Fructuós de Llo, parròquia que tenia una renda anual de 25 lliures. (MD)

Església

Planta de l’església, ampliada amb capelles laterals.

LI. Claver, J. Cruanyes i E. Romea

Interior de l’església, amb l’absis cobert amb una volta de punt d’ametlla.

ECSA - A. Roura

Església d’una nau, de planta rectangular, capçada per un absis semicircular. Té obertes capelles laterals tardanes als murs de migdia i tramuntana. La portalada s’obre a la façana de migdia, al costat d’una de les capelles. És formada per quatre arquivoltes en gradació, dues de les quals amb arc semicircular de bordó, el més exterior llis i l’interior amb decoració escultòrica, sostinguts per capitells esculpits i columnes de fust cilíndric. En aquesta mateixa façana hi ha dues finestres de doble esqueixada, una de les quals cegada. S’aprecia també un cos afegit sobre la teulada, al costat del campanar.

L’absis és realitzat amb carreus ben tallats i les filades inferiors són de pedra calcària. És coronat per una cornisa amb un fris de dents d’engranatge sostingut per mènsules amb decoració escultòrica. A la part central s’obre una finestra de doble esqueixada, d’arc de mig punt amb dovelles bisellades i motius ornamentals en el bisell. El mur nord és totalment cec. A la testera de la nau hi ha el campanar de paret, de dos nivells, amb dos ulls coronats per arcs de mig punt en el primer, i un ull superior, més petit i centrat entre els altres dos. En aquesta façana s’observa un petit ull de bou.

A l’interior, les capelles laterals, a un nivell més baix que la nau, queden separades d’aquesta per arcades de mig punt. Es comuniquen entre elles i hi ha retaules barrocs. La nau és coberta amb volta apuntada, resultat d’operacions posteriors a l’època romànica. L’absis presenta una base de carreus més antics i un segon nivell amb carreus de més qualitat.

En general, l’obra correspon a les formes del segle XII, tot i les modificacions que s’hi detecten. (LICS-JCR-ERR)

Portada

L’església romànica de Sant Fructuós és segurament una de les més belles de la Cerdanya, per la portada esculpida, adornada amb quatre capitells i d’altres motius escultòrics.

Portada de l’església, una de les més boniques i originals de la Cerdanya.

ECSA - A. Roura

Planta i alçat, a escala 1: 40, de la magnífica portalada, profusament decorada.

LI. Claver, J. Cruanyes i E. Romea

Aquesta portada ampla, que constitueix una peça molt decorada, és situada a migdia; és emmarcada per arquivoltes en gradació sostingudes per un parell de columnes de granit a cada costat. Els quatre capitells, però, són de marbre, treballats amb dues rengleres de palmetes superposades, com els de l’absis de l’església d’Ix, i fan l’efecte d’ésser del mateix escultor. A les motllures còncaves hi ha esculpit en relleu caps humans, rates-pinyades, cargols, goles de monstres, estrelles, etc. Els caps humans, amb el cabell ben pentinat, la barba dividida en dues parts simètriques i cargolades, recorden els de Ripoll (Durliat, 1957, pàgs. 33-36). (MD)

Escultura

Finestra de l’absis decorada amb relleus escultòrics.

ECSA - A. Roura

L’absis semicircular de Sant Fructuós és adornat, com és habitual en edificis del segle XII, per un fris de dents de serra i per una sèrie de mènsules esculpides amb motius ornamentals diversos, caps d’home i animals (braus i ocells entre d’altres). L’absis té una única finestra que combina l’esqueixada amb el ressalt. És adornada amb motius esculpits en relleu a banda i banda. Un cap de brau figura a la clau de volta. Els elements esculpits sobre el granit són dissimètrics, sis a l’esquerra i cinc a la dreta; destaquen entre els motius una mena de boles, goles de monstres, màscares de dimonis i dos lleons ajupits. (MD)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 695, pàgs. 207-209
  • Pladevall, 1983, pàg. 141
  • Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 455, pàgs. 262-263; 1990-91, vol. X, doc. 1 586, pàgs. 109-111 i doc. 1 620, pàgs. 141-142
  • Ordeig, 1993, vol. I (I), doc. 1, pàgs. 1-8

Bibliografia sobre la portada

  • Durliat, 1957, pàgs. 33-36, i 1958, pàg. 24
  • Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 79

Bibliografia sobre l’escultura

  • Durliat, 1957, pàgs. 33-36, i 1958, pàg. 24
  • Dictionnaire des églises de Fran-ce, 1966, pàg. 79