Sant Jaume de Treià (Argentona)

Situació

L’església de Sant Jaume de Treià, antigament de Sant Cugat, es troba a l’interior de la comarca, al N-E del poble d’Argentona, a la zona coneguda com Treià. Al costat de la riera d’Argentona, dalt d’un petit turó i envoltada d’alzines, hi ha les ruïnes del que fou una moderna església en la seva època.

Mapa: 37-15(393). Situació: 31TDG516009.

S’hi arriba per la carretera de Mataró a Argentona; a l’alçada del quilòmetre 3 un camí de sorra porta fins al mas Can Pardal, a sobre del qual, en un petit promontori, hi ha les restes esmentades. (NOB)

Història

Aquesta església, que no degué passar de capella rural, es trobava antigament dins el terme de Mataró, en el veïnat de Treià, que va ser permutat el 1881 amb Argentona per les terres del Pla d’en Boet fins a la Riera. Aquest canvi va ser anul·lat tres anys més tard, però tornat a posar en pràctica de manera definitiva el 14 de març de 1940.

El lloc de Treià es troba documentat des del 927, quan Romana, fèmina, ven a Sàvila i a la seva esposa Dadilde una vinya a Treià. La capella apareix esmentada per primera vegada el 996, quan el comte Ramon Borrell i la seva esposa Ermessenda de Carcassona permuten amb l’abat Otó del monestir de Sant Cugat del Vallès un alou anomenat villae Tedberto, per altres situats a Mata, Argentona, Premià, Vilassar i Taià. En aquest document la capella apareix esmentada amb el nom de Sant Cugat, “...ecclesiam Sancti Cucuphati”.

Respecte a l’advocació medieval de la capella, va suscitar un debat al final del segle XIX entre els historiadors Josep Maria Pellicer i Pagès i Francesc Carreras i Candi. Aquest últim afirmava que Sant Cugat, en la documentació trobada, no feia referència a l’advocació de la capella, sinó que indicava la pertinença al monestir de Sant Cugat del Vallès. Al contrari, Josep Maria Pellicer va afirmar que l’església estava sota l’advocació de sant Cugat. El debat anava lligat, tot i amb això, a la ubicació d’una altra capella argentonina, la de Sant Martí, ja que en certs moments del debat van ser confoses.

El canvi d’advocació de sant Cugat a sant Jaume no es coneix documentalment, però és un fet constatat a d’altres indrets de Catalunya que hi ha altres capelles a causa de celebrar-se ambdós sants el mateix dia 15 de juliol.

Al segle XVII la capella va patir diverses transformacions que l’emmascaren. D’aquestes modificacions cal destacar la construcció d’una nova porta a ponent, el reforçament de les parets amb alguns contraforts i l’ampliació de la paret S tapiant la primitiva porta preromànica.

El mal estat de la capella va provocar, l’any 1875, la supressió de l’aplec que se celebrava per la diada de Sant Jaume. La capella es va enrunar definitivament el 9 de setembre de 1881.

L’any 1954 l’arqueòleg mataroní Marià Ribas i Bertran va dirigir una campanya d’excavacions arqueològiques que va permetre descobrir cinc sitges i vuit tombes antropomorfes, a més de materials de diversa importància.

Actualment la secció Grup d’Amics de l’Art Romànic del Museu Comarcal del Maresme ha estat treballant per la consolidació de les restes i l’adequació de l’entorn. (JGG)

Església

Es tracta d’una capella preromànica del segle X. Segons Marià Ribas i Bertran, l’edifici es va bastir sobre les restes d’un graner que formava part d’una vil·la romana i que va passar a ser església en l’època paleocristiana. Malgrat que aquest autor ho argumenta amb la troballa d’uns fragments d’altar funerari paleocristià, mensa oleorum, i la descoberta de les sitges, a les restes arquitectòniques aparegudes en l’excavació no s’entreveu cap estructura constructiva anterior al segle X.

Tanmateix, ara l’edifici es troba enrunat, i l’única part que encara es conserva dreta són les parets laterals; s’entreveu l’estructura de l’absis que encapçala l’església a la banda de llevant. A la capella, d’una sola nau rectangular, s’acobla una capçalera trapezoidal.

Els materials trobats en dues de les sitges descobertes mostren fragments corresponents a la coberta, que segueix la tècnica de l’encanyissat. També apareixen dovelles que formaven l’arc triomfal que separava el santuari de la nau.

La porta original, al costat S, resta tapiada pel reforçament de la paret en època barroca, en què s’hi afegiren uns contraforts. A la banda de ponent s’obrí un nou portal que va afavorir l’enderrocament del primitiu mur preromànic.

No hi ha cap resta dels finestrals que devien il·luminar el temple.

Els murs que romanen drets són totalment llisos, sense cap mena d’ornamentació. L’aparell ha estat fet seguint la tècnica del reble, obrat amb pedres petites i fang amb restes ceràmiques trossejades, de tipus molt humil. A l’interior coneixem l’arrebossat amb seguretat, ja que a l’hora d’aparedar el mur de migjorn per a reforçar-lo l’arrebossat va quedar entremig de totes dues parets, on encara es pot veure. (JGG)

Necròpoli

A l’excavació de la capella de Sant Jaume de Treià es va poder trobar un conjunt de vuit tombes antropomorfes, quatre de les quals eren a l’interior i quatre a l’exterior, una d’elles allunyada del temple, segurament a causa de la inclinació del terreny. La datació d’aquestes tombes ha produït també un canvi d’opinions al respecte. Segons Marià Ribas i Bertran i Lluís Ferrer i Clariana, poden datar-se al segle IX, i segons Xavier Barral i Altet i Marta Prevosti i Monclús, al segle X.

Les tombes números 1 i 19 es trobaven a l’interior de la capella i contenien un esquelet cada una. Estaven tapades amb tègules. Pel que fa a les tombes núms. 11 i 10, pertanyien a cossos d’adolescents i estaven tapades també amb tègules i diverses pedres desiguals recolzades en un galze del costat. Dues d’aquestes pedres eren fragments de mensae oleorum.

La ubicació de les tombes dels albats i de nens de vuit anys dins la capella té relació amb la idea que es tenia dels cadàvers dels pàrvuls, que fins i tot es troben sota els altars de les esglésies i les cases, ja que la seva santedat protegia les persones que hi vivien.

De les tombes situades a l’exterior, dues contenien un esquelet (tombes 16 i 17). La tomba núm. 5 contenia dos esquelets, i la núm. 6 tres. Aquestes dues últimes estaven comunicades amb les sitges núm. 2 i 3 per un pas soterrani de mig metre d’alçària que entre les dues tombes es feia més petit. Aquesta comunicació de les sitges és difícil d’explicar, però indica una coexistència de les tombes i les sitges.

Pel que fa a l’orientació de les tombes, segueixen els costums funeraris del moment (E-W), és a dir, el cap dels difunts situat a orient, per tal de guaitar Terra Santa. Malgrat tot, a Treià hi ha dues tombes que són l’excepció de la regla. Ens referim a la núm. 17, orientada d’W a E i la núm. 11, orientada de N a S.

L’estudi de Jordi Bolòs i Montserrat Pagès sobre les sepultures excavades a la roca ofereix un intent de cronologia que facilita la datació d’aquestes tombes antropomorfes de Sant Jaume de Treià al segle X, ja que la capçalera no està insinuada com al segle IX, i sí que presenta unes característiques ben diferenciades respecte al cos. (JGG)

Ceràmica

A l’interior de la tercera sitja es va trobar una llàntia d’oli molt ben conservada, de ceràmica feta a mà amb quatre nanses petites i de forma esfèrica. La boca estava oberta en el diàmetre màxim. Juntament amb aquesta llàntia es trobà una cadena de bronze molt desfeta que devia servir per a penjar-hi la llàntia. (JGG)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Carreras i Candi, 1891, pàgs. 22-31
• Carreras i Candi, 1892, pàgs. 72 I 73
• Mas, 1921, XIII, pàg. 292
• Vilardebó, 1925, fulls 28 i 29 d’agost
• Ribas i Bertran, 1964, pàgs. 166-171
• Ribas i Bertran, 1975, pàssim
• Pellicer, 1981, pàgs. 3-6
• Barral, 1981, pàg. 252
• Graupera, 1989

Bibliografia sobre la ceràmica

• Ribas, 1966, pàg. 89-95
• Bolòs-Pagès, 1981-1982, pàg. 59-103
• Prevosti, 1981, pàgs. 193-195