Situació
Vista aèria del sector de ponent de la vila amb l’església de Sant Jaume, adossada a la muralla meridional, a primer terme.
ECSA - F. Tellosax
L’església parroquial de Sant Jaume, un dels edificis més interessants de la vila de Vilafranca de Conflent, és situada al carrer de Sant Jaume, prop de la “porta de França” que s’obre a la muralla meridional que envolta la població.
Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 35’ 17” N - Long. 2° 22’ 0” E.
Per a arribar-hi, cal seguir el mateix itinerari que s’ha indicat en la monografia precedent. (MLIR)
Història
Una de les primeres referències a una església de la vila de Vilafranca de Conflent és esmentada en la carta de fundació de la mateixa vila, datada el 9 d’abril de l’any 1090 o 1091, i atorgada per Guillem Ramon I, comte de Cerdanya. Artau II, bisbe d’Elna, hi concedí l’autorització perquè es construís una església, que havia d’estar subjecta perpètuament a la canònica augustiniana de Santa Maria de Cornellà de Conflent (“Concedit namque preterea Artallus, Dei gratia episcopus, me rogante, Ville Franche, ut ecclesia ibi fiat sub iussione alme Dei genitricis Marie Corneliani in perpetuum”).
Perspectiva de l’església amb el campanar i les portes d’accés obertes al mur nord.
ECSA - A. Roura
Poc temps després, el comte Guillem Ramon I de Cerdanya, en el seu testament del 7 d’octubre de 1094, reiterava la donació al monestir augustinià de Santa Maria de Cornellà —el qual segons deia el testament havia d’ésser fundat pel seu fill i hereu Guillem Jordà— de l’església de Vilafranca, la qual, pel que deixa entreveure el text d’aquesta acta testamentària, encara no estava construïda. Segurament, hom havia considerat que l’edificació de cases i d’un recinte murat a la vila era l’obra més urgent.
Efectivament, tres anys després, Guillem Jordà, abans de partir a Terra Santa per a participar en la primera croada, fundà, el 4 de març de 1097, el monestir de canonges agustins de Santa Maria de Cornellà; el mateix comte demanà una vegada més al bisbe d’Elna Ermengol, successor d’Artau II, que l’església de Sant Jaume de Vilafranca (“ecclesia beati Jacobi de Villafrancha”) fos sotmesa al nou priorat de Cornellà, tal com havia estat decidit pel seu pare. Probablement en aquest moment s’iniciaria la seva edificació i poc després s’hi establí una comunitat canonical.
L’any 1117, a la mort del comte Bernat Guillem I de Cerdanya, el comte de Barcelona Ramon Berenguer III recolliria la successió de la dinastia de Cerdanya. Sembla que no manifestà el mateix interès pel priorat de Santa Maria de Cornellà i les seves dependències, entre les quals hi havia l’església de Sant Jaume de Vilafranca. Tot canviaria amb Ramon Berenguer IV, successor de l’anterior, el qual, per una escriptura del 16 de febrer de 1137, restituí a Cornellà la seva autonomia, al mateix temps que els seus drets sobre l’església de Sant Jaume de Vilafranca.
Hi ha constància que el capellà de la parròquia de Vilafranca contribuí a satisfer la dècima recaptada els anys 1279 i 1280 a la diòcesi d’Elna. Posteriorment, ja en època moderna, consta que l’any 1577 el bisbe d’Elna, Pere Màrtir Coma, uní a la comunitat de preveres de l’església canonical de Vilafranca, la més pobra de la diòcesi, les esglésies parroquials de Sant Julià i Santa Basilissa de Jújols i Sant Martí de Canavelles. (PP)
L’església de Vilafranca de Conflent fou declarada monument històric l’any 1862. Tanmateix aquesta nova condició no comportà que s’hi fessin obres de restauració, sinó que tan sols ha estat objecte de treballs de manteniment fins als nostres dies. (OP)
Església
Planta de l’església, on destaquen les diferents amplades de les dues naus, sense capçalera diferenciada.
R. Mallol
L’església de Sant Jaume de Vilafranca és un edifici compost per dues naus, molt desiguals, la del sud d’amplada doble que la del nord. Hom veu a primer cop d’ull que la nau de tramuntana correspon a l’obra primitiva, que fou bastida al primer quart o primer terç del segle XII. L’altra nau, la de migjorn, s’hi afegí al segle XIII.
L’aparell de l’edifici és de carreus acuradament tallats de marbre rosat local. A l’interior, una cornisa motllurada de quart de cercle recorria el naixement de la volta, la qual fou sobrealçada al nivell de la gran arcada que fou practicada a la paret meridional per fer comunicar la nau primitiva amb la nova, afegida, com ja s’ha dit, al segle XIII. Aquesta nau nova, adossada al costat sud de la primera, ocupà tot l’espai que quedava disponible entre l’església originària i la muralla exterior, espai on hauria estat situat, anteriorment, l’antic claustre canonical.
Plantes i secció del campanar, aixecat en l’angle nord-oest de l’església.
R. Mallol, segons informació de M. N. Bailbé
També en aquest mateix moment, al segle XIII, ambdues naus foren perllongades vers llevant, en detriment de la capçalera primitiva, que desaparegué; així doncs, el conjunt de l’edifici presentarà, a partir d’aquesta reforma, una planta rectangular. En aquesta mateixa campanya, el petit portal que havia estat situat a la façana de migdia fou traslladat a la banda oriental del mur nord, i també fou aixecat un potent campanar de base quadrada a l’angle nord-oest; és coronat de merlets piramidals, probablement obrats al segle XIV, com potser també les finestres d’arc apuntat de la part superior.
La porta principal s’obre, des del seu origen, a la banda occidental del mur de tramuntana i constitueix un dels elements romànics més notables del conjunt de l’església. De proporció rebaixada, aquesta bella portada, de marbre rosa, presenta una doble arquivolta en gradació decorada: quatre columnes amb els respectius capitells esculpits, llinda i timpà, i un arc de descàrrega. Al costat oriental d’aquest mateix mur septentrional, s’obre un segon portal, molt més petit i estret i de proporcions més altes, també obrat amb el mateix tipus de marbre. Més senzill que el primer, presenta una sola arquivolta motllurada, sostinguda per dues columnes amb els corresponents capitells, amb llinda i timpà nus. Exteriorment, l’arc d’aquesta porta és de mig punt, fet de dovelles ben tallades i resseguit per un guardapols.
Secció transversal de l’església.
R. Mallol
A l’interior, una arcada de mig punt al centre del mur de ponent emmarcava l’emplaçament de l’altar i contenia un retaule. Al mur meridional hi ha dues capelles idèntiques, encaixades sota arcuacions de mig punt, i una darrere, també del XIII, amb la seva ara d’altar, a l’extrem oriental del mur de tramuntana.
Un retaule d’estuc de poc interès artístic (1823) amaga actualment l’arcuació de la paret de ponent que emmarcava l’altar major. Aquest, barroerament malmès el 1885, queda també en gran part amagat. L’ara d’altar, de marbre local i de gruix i dimensions considerables, era sostinguda per columnes poligonals i capitells, ja probablement del segle XIV.
Entre el ric mobiliari litúrgic de l’església destaquen un gran Crist jacent de transició romano-gòtica (fusta policromada, d’inici del segle XIV) i sobretot una estàtua de sant Pere de la mateixa època (fusta policromada), obra mestra de qualitat excepcional d’influència franco-gòtica. Podria provenir de Sant Pere de la Roca i era, des del segle XVIII, dins un nínxol al damunt d’un portal exterior de la vila, dit de Sant Pere. Recentment, desembarassada de la pintura moderna que la desfigurava, fou traslladada dins l’església. També conserva diversos canelobres de ferro forjat, majoritàriament dels segles XIII-XIV. Hi ha però un gran canelobre, de tija cilíndrica nodular i tres peus, que es podria considerar una obra anterior, potser dels segles XII-XIII. (PP)
Portada
Planta, alçat i secció de la portada principal de l’església, a escala 1:50.
J. A. Adell
Magnífica portada principal de l’església, oberta al mur nord, aparellada de marbre rosa local i profusament decorada.
ECSA - A. Roura
L’església de Sant Jaume de Vilafranca conserva dues portades romàniques. La portada principal, amb arquivoltes, és situada a la part occidental del mur nord.
La primera arquivolta exterior, motllurada en cavet, és decorada amb caps humans o d’animals en relleu, la segona amb boles o rosetes, i un tor amb ornamentació helicoidal i rosetes subratlla la tercera arquivolta.
Capitells dels brancals est i oest, de la portada principal del mur nord, decorats els exteriors amb fullatges i els interiors amb motius zoomòrfics.
ECSA - A. Roura
Quatre columnes —tres de llises i una de retorçada en espiral— suporten quatre capitells, els dos exteriors decorats de fullatges, els dos interiors de lleons. Tots quatre són idèntics, pel tema, la composició i la factura, a uns capitells del claustre de Sant Miquel de Cuixà. El capitell de la columna interior de l’esquerra (lleons que es destaquen sobre un fons estriat en diagonal) i el capitell de la columna exterior de la dreta (palmetes corbades a l’angle) tenen llurs rèpliques en dos capitells de les dobles columnes de l’angle sud-est del claustre de Cuixà. El de la columna interior de la dreta (dos lleons i un simi ajupits als angles) reprodueix un tema del claustre, ara al Museu The Cloisters de Nova York i dins l’actual galeria meridional a Cuixà.
El capitell exterior de la dreta, de tipus corinti, amb tres rengles superposats de fulles d’acant és similar al de la sala romànica del Museu del Louvre de París (provinent del claustre de Cuixà) i a un altre del Museu The Cloisters de Nova York. Al damunt de les impostes dels dos capitells exteriors, dos lleons asseguts tenen les potes del davant sobre un cap humà. Sembla que simbolitzen el triomf de Crist sobre la mort i l’esperança de la resurrecció, com queda expressat en la inscripció del timpà de Jaca, “conculcans imperium mortis est Deo fortis”.
Per totes les evidències aquest portal és obra del mestre o taller del claustre de Sant Miquel de Cuixà, construït en temps de l’abat Gregori entre els anys 1120 i 1137; el portal es pot datar entorn de l’any 1130.
Porta d’entrada situada a la part de llevant del mur nord, amb una elegant decoració escultòrica.
ECSA - A. Roura
Planta, alçat i secció de la portada de llevant del mur de tramuntana, a escala 1:50.
J. A. Adell
És interessant, doncs, comparar aquesta primera portada amb la segona, més estreta i de proporció més elevada, l’emplaçament primitiu de la qual és problemàtic. És situada a la mateixa façana, però cap a llevant, a la part que perllongà la nau primitiva en detriment de l’absis al segle XIII. Suposem que aquesta segona portada s’obria al mur sud, sobre el pati del claustre primitiu de la canònica. Al mur de ponent de la nau principal hi ha una porta amb llinda, paredada, que s’obria sobre el claustre del segle XIV. No pot ésser l’emplaçament original de la segona portada, perquè aquesta, obra del segon taller de Sant Miquel de Cuixà i del mestre del cor occidental o tribuna de Cuixà, mestre també de Serrabona, és del segon quart del segle XII, entre els anys 1140 i 1150.
Aquesta portada, més senzilla que la primera, presenta una única arquivolta. Subratllant l’arquivolta, hi ha un tor decorat amb entrellaçat perlat (motiu de les tribunes de Cuixà i de Serrabona) i el timpà és emmarcat per un motiu vegetal de fulles de llorer, com a la portada de Serrabona. Aquesta portada difereix de la primera, com hem dit, per les proporcions, netament més elevades.
Capitells de la portada secundària del mur de tramuntana, decorats un amb grius alats i l’altre amb lleons.
ECSA - A. Roura
Sobre el capitell de l’esquerra, uns grius alats oposats, amb un cap únic a l’angle, mosseguen l’extremitat de llurs ales i es destaquen sobre un fons estriat de diagonals, segons un model que hom retroba, idèntic, a les tribunes de Cuixà i de Serrabona. Sobre el capitell de la dreta, uns lleons oposats, amb un cap únic a l’angle, dominen dues lleones afrontades, llepant-se les potes del davant; aquí també, unes ranures diagonals estrien el fons del capitell, l’àbac dels quals s’adorna d’una veta perlada (tots motius i detalls que reprodueixen més d’un capitell de la tribuna de Cuixà i del claustre de Serrabona). Més significatius que cap altre element, els caps humans que ocupen l’emplaçament dels daus centrals del capitell de l’esquerra tenen el moviment i l’expressió personalitzada que no poden correspondre sinó al mestre de les tribunes de Cuixà i Serrabona. A més, hom nota, en els dos capitells, la utilització abundant del trepant, tècnica específica del segon taller de Cuixà i ignorada pel primer.
Recordem que aquesta portada de l’església de Vilafranca té una rèplica exacta al Rosselló, a la portada de Santa Maria de Brullà; l’única diferència és el material, marbre blanc de Ceret a Brullà i marbre rosenc local a Vilafranca. Una i altra són l’obra del mestre de la tribuna de Cuixà i de les escultures de Serrabona i són datables entre el 1140 i el 1150. (PP)
Epigrafia
Làpida funerària d’Arnau de Bardoll, datada l’any 1263, que es troba a l’interior de l’església dins la capella de Sant Antoni de Pàdua.
ECSA - A. Roura
A l’interior de l’església de Sant Jaume de Vilafranca, en el mur de llevant de la primera capella del costat dret, es conserva una làpida amb l’epitafi d’Arnau de Bardoll, datada l’any 1263. La capella on es troba la làpida, fundada pel dit personatge, era dedicada a sant Miquel, però en l’actualitat el seu titular és sant Antoni de Pàdua.
La làpida és situada a 1,21 m del sòl i fa unes mides de 55,8 × 45 cm. El contorn de la làpida és decorat amb deu escuts, alguns dels quals porten les armes del difunt i els altres, segurament, els de la seva esposa. El text diu:
1. † ANNO DOMINI M CC LX III
2. KALENDAS APRILIS OBIIT AR[NALDUS] DE BA-
3. RDOYL INSTITUTOR ELE-
4. MOSINE HUIUS VILLE ET
5. EDIFICATOR ATQUE DOTATOR
6. ALTARIS HUIUS SANCTI MICHAELIS
Que, traduït, vol dir:
“L’any del Senyor 1263 (a les calendes d’abril [1 d’abril]), morí Arnau de Bardoll, el qual instituí l’almoina d’aquesta vila i edificà i dotà aquest altar de sant Miquel.” (PP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Cazes, s.d.**
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 144-145 i ap. XVII, pàgs. 387-388
- Rius, 1946, pàgs. 46 i 55
- Font i Rius, 1969-83, vol. I(I), doc. 41, pàgs. 69-71
- Cazes, 1990, pàg. 57
Bibliografia sobre la portada
- Cazes, s.d.**, pàgs. 26-29
- Durliat, 1948-54, I, pàgs. 79-84 i 1958, pàg. 25
- Dictionnaire des églises de France, 1966, pàgs. 167-168
Bibliografia sobre l’epigrafia
- Bonnefoy, 1856-63, pàg. 284
- Corpus des inscriptions, 1986, pàg. 161 i ap. LVI, fig. 116