Situació
Una vista de conjunt de l’església des del costat sud-est.
J. Todó-TAVISA
És l’església parroquial del municipi de Sant Llorenç de la Muga, situat en el curs alt del riu, vora la riba esquerra, en un indret on aquest dibuixa un pronunciat meandre que circueix la vila pels costats de migdia i de llevant i, en bona part, de ponent. La població té un nucli habitat compacte, estret i allargassat, seguint la configuració del terreny que era envoltat de muralles, una bona part de les quals encara es conserven. Aquest fet atorga a la vila un aspecte de conjunt monumental, un dels més interessants i suggestius de la comarca.
Mapa: 257M782. Situació: 31TDG828855.
Per anar-hi cal seguir la carretera local de Figueres a Albanyà. La vila de Sant Llorenç de la Muga es troba a 17,5 km de Figueres, després de passar pels pobles de Llers i Terrades. (JBH-MLIR)
Història
La primera notícia documental que coneixem sobre la vila data de l’any 972, quan un personatge anomenat Llop Sanç donà al monestir de Sant Pere de Camprodon un alou situat a “Sancti Laurencii de Sambuca”. Aquesta referència històrica evidencia que el nom del poble té l’origen en el del sant al qual és dedicada l’església i per aquest motiu cal pensar que el temple ja existia. De tota manera, poc després, l’església ja és esmentada, concretament en el testament sacramental del clergue Guiu, de l’any 982; hom hi indica que un alou situat a la parròquia de Sant Llorenç és deixat a Sant Llorenç i Sant Joan de la Muga (“Sambuca”). Així l’església tenia aleshores doble dedicació; amb seguretat, doncs, dos altars.
L’any 1155 Ricard de Terrades empenyorà a Dalmau de Montmarí totes les possessions que tenia a la parròquia de “Sancti Laurencii de Sambuca” i a les parròquies veïnes de Costoja, Terrades, Llers i Maçanet. Poc després, l’any 1160, Arnau de Llers, que posseïa el domini de Sant Llorenç i d’altres en aquest sector de l’Empordà, es veié obligat a restituir una sèrie d’esglésies, de les rendes de les quals s’havia apropiat. Entre aquest temples apareix “ecclesia sancti Laurentii de samuga”. Al mateix testament d’Arnau de Llers, datat al novembre del 1164, hom al·ludeix a la “parrochia sancti Laurentii Sambuce”.
La vila continuà en possessió de la família de Llers i l’any 1210 ja surt esmentat el castell. L’any 1225, Bernat de Llers vengué el castell de Sant Llorenç amb tots els seus edificis i pertinences al rei Jaume I. Posteriorment l’abril de 1272, mitjançant una permuta de béns entre l’infant Pere, fill de Jaume I, i Dalmau de Rocabertí, el castell i la parròquia de Sant Llorenç passaren a la família vescomtal dels Rocabertí, llinatge que, a la branca principal o a les laterals, des d’aleshores fins al final de l’antic règim, mantingué la senyoria de la “baronia de Sant Llorenç de la Muga”.
L’any 1219 el cavaller Guillem de Cervià tenia el delme de la parròquia de Sant Llorenç en feu del bisbe. L’any 1324 consta que Ponç de Rocabertí, senyor dels castells de Bassegoda i Sant Llorenç, tenia també els delmes d’ambdues parròquies.
Al final del segle XIII a les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 l’església és esmentada amb els noms de ecclesia sancti Laurencii i ecclesia sancti Laurentii de Semuga, respectivament. Així mateix, en els nomenclàtors del final del segle XIV es consigna l’Ecclesia parrochialis sancti Laurentii de Samuga.
Al final del segle XVIII, durant la Guerra Gran, la vila i els encontorns de Sant Llorenç foren escenari de diverses accions bèl·liques, anomenades les batalles de Sant Llorenç, durant les quals el temple fou saquejat i cremat. També en la darrera guerra (1936-39), l’església sofrí una altra vegada notables desperfectes, que afectaren en gran manera les voltes i unes altres estructures essencials de l’edifici com l’absis meridional, que quedà destruït. (JBH-MLIR)
Església
Planta de l’església, a escala 1:200. L’edifici actualment és el resultat d’un conjunt de construccions les quals cal adscriure a campanyes diferents, fins i tot les que són d’època romànica.
J. Falguera, J. Rodeja, J. Torrent
L’església parroquial de Sant Llorenç de la Muga és emplaçada a llevant del nucli de la vila, vora el marge esquerra de la Muga. El temple formava part del recinte fortificat d’època medieval.
En el seu estat actual, el monument presenta unes estructures romàniques d’èpoques diferents i nombrosos afegitons d’èpoques posteriors. Les reformes i ampliacions han donat lloc a la desusada i complexa planta actual: dues naus, una estructura de creuer i tres absis i, a més, el campanar, les capelles laterals i les dependències. La destrossa parcial soferta per l’edifici als anys trenta i la refecció que se’n seguí acaben de dificultar la percepció d’alguns elements antics.
La nau del costat de tramuntana, capçada a llevant per un absis de grans dimensions, és molt més ampla que la nau de migdia, la qual probablement hi fou afegida. Aquesta dóna a una ala de transsepte, que ha estat molt modificada, en la qual s’obre l’absidiola d’aquest costat. A la banda de tramuntana, a l’extrem oriental del temple, hi ha una gran torre campanar que es dreça sobre l’estructura que hom pot definir com una ala septentrional de transsepte, a la qual s’obre l’altra absidiola.
Alguns vestigis fan creure que hom volgué dotar l’església d’una planta basilical de tres naus, però la del costat de tramuntana no s’arribà a construir, o bé ha desaparegut. Ho fan suposar així dues arcades de mig punt, que tenen tot l’aire d’haver estat arcs formers, que resten aparedades i encastades al mur de tramuntana de la nau gran. També hi ha un arc de mig punt al costat de ponent del creuer-base de campanar, que lògicament havia de comunicar amb aquesta nau o edificació ara inexistent.
Una vista de conjunt de l’església des de llevant, amb la capçalera, l’absis central de la qual és del segle X.
F. Tur
L’absis que correspon a la nau gran té una planta en semicercle molt allargat per trams de mur paral·lels. L’interior de l’església presenta pocs elements observables perquè ha estat cobert tot de calç. Aquesta nau té una volta de canó seguida, sense cap arc toral, malgrat la seva llargada considerable (22 m). L’absis s’hi obre per un simple plec de mig punt i la seva volta pren la configuració que li ve donada per la planta aprofundida ja esmentada: un tram de canó acabat amb quart d’esfera a llevant.
A l’absis hi ha dues finestres, una al fons, d’un sol biaix i arquet extern de mig punt, monolític, i una altra al costat meridional que és de doble esqueixada. L’aparell del mur absidal és visible externament malgrat haver estat força alterat i sobrealçat. La construcció és a base de lloses de mida petita, només desbastades o sense cap treball, lligades amb abundant morter. Es disposen irregularment, amb una certa tendència a la sedimentació horitzontal, si bé en diferents punts foren col·locades inclinades i a la banda de migdia arriben a formar unes curtes filades d’espiga.
La unió entre les dues naus és, també, fruit d’alguna reforma tardana. Hi ha una arcada de dimensions excepcionals, de molta llum i un altre arc former a l’extrem de ponent, que ignorem si és més antic, perquè es arrebossat de calç.
La nau meridional, molt més estreta com ja hem indicat, és coberta amb una volta de quart de cercle que té un arc toral a cada extrem, de la mateixa forma. El de llevant comunica amb la gran capella, a manera de transsepte, que és coberta amb una volta de canó que sembla totalment producte d’una reconstrucció recent. L’absidiola de migdia s’hi obre per un doble plec de mig punt. Aquesta absidiola sembla també haver estat reconstruïda(*) respectant l’estructura antiga i probablement reutilitzant-ne els materials que han donat l’aparell de filades seguides fetes amb petits carreus escairats i deixats sense polir. Hi ha una finestra de doble biaix; una altra de molt més grossa és al mur meridional del transsepte.
Al costat de tramuntana la capella, a manera de creuer, és coberta amb una volta transversal de canó que comunicava amb la nau per mitjà d’un arc, una mica més baix, de mig punt. L’absidiola que hi dóna té la volta ametllada, acabada amb un simple plec apuntat. En ésser lliure de calç una bona part d’aquest sector, hom pot observar l’aparell de grans carreus ben escairats i polits, que també foren utilitzats a la coberta de l’absidiola; els arcs són fets amb grans dovelles. Al mur de tramuntana hi ha una fornícula i una finestra de doble biaix, com la que hi ha al fons de la dita absidiola.
El mateix aparell de carreuada presenta la torre campanar que es dreça en aquest punt i de la qual l’estructura esmentada a manera d’ala de transsepte n’és el basament. És de planta quadrada d’uns 7 m de costat i 15 m d’alçària. A la part superior hi ha dos pisos amb obertures a cada façana que tenen un sol arc de mig punt. Aquests finestrals han estat aparedats i, els de migdia, malmesos. El campanar fou sobrealçat en època tardana (segles XVII o XVIII), quan hi foren afegits dos pisos. El més alt, més estret, crea un coronament en forma de piràmide.
Altres reformes i afegitons són una capella gòtica, uns altars i una gran sagristia, al costat meridional. El frontis —visible només a la part que pertany a la nau grossa— fou reformat en renovar les obertures —porta i finestral—; només hi resta una espadanya antiga de dos arcs sobre pilars, actualment sobrealçada pel terrabastall, aixecat també en època tardana sobre la nau esmentada.
Com ja hem indicat, l’edifici presenta sectors molt diferenciats, sens dubte de datació diversa. En el seu estat actual, sense prospeccions, no és possible d’assenyalar amb claredat uns períodes constructius.
És clar que l’element més antic subsistent dels que són avui mínimament observables és l’absis major, corresponent a la nau gran. Aquest absis, tant per la seva planta molt aprofundida o ultrapassada, com per la tipologia de l’aparell, que lliguen amb el tipus de la finestra situada al fons, d’una sola esqueixada, creiem que pot ésser considerat d’una època força allunyada. Probablement pertany al temple que ja hi havia al final del segle X, o, com a màxim, hom podria pensar en un monument inicial del segle següent, com a perduració d’unes formes arquitectòniques anteriors. Per les dimensions d’aquesta capçalera cal considerar que pertanyia a un temple força més gran que la majoria dels edificis religiosos rurals coetanis que han arribat als nostres dies. Cal recordar la notícia de l’any 982 que informa —fet força excepcional en una terra on la documentació conservada és tan escassa— d’una església amb dues dedicacions, detall que permet ja de suposar l’existència d’un edifici més important que una simple capelleta rural.
La majoria d’estructures d’aquesta nau són amagades per la calç, però com a hipòtesi podem dir que la nau gran de tramuntana, que té l’absis esmentat, als paraments visibles —a tramuntana i a ponent— presenta un aparell una mica més evolucionat, amb pedres poc treballades, però amb tendència a les formes allargades i a disposar-se en filades seguides, més propi del segle XI.
Per les seves dimensions és possible que el temple primitiu tingués ja un transsepte, del qual podrien quedar restes prou importants al costat de migdia, però l’estat actual d’aquest sector de l’edifici impedeix d’assegurar-ho.
També és dubtosa la datació de la nau meridional amb volta de quart de cercle, estructuralment, doncs, com una col·lateral. Els pocs elements relacionables amb una nau lateral de tramuntana —els arcs formers avui tapiats—, fan suposar que segurament no s’arribà a construir, sobretot per l’existència d’un llarg tram de mur en aquest costat que és totalment opac, ja d’origen.
Molt més vistents són les construccions situades al nord-est de l’edifici, com el transsepte, l’absidiola i la torre campanar. Per les seves característiques formals cal considerar que tota aquesta part degué ésser afegida al segle XII o al començament del XIII.
La situació de l’església a frec del recinte de muralla i la gran alçada de la torre evidencien que el campanar degué servir, també, per a les defenses esmentades. (JBH)
Bibliografia
- Pere Català i Roca i Miquel Oliva i Prat: Castell de Sant Llorenç de la Muga, dins Els castells catalans, vol. II, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1969, pàgs. 513-519.
- Mariano de la Roca Baigaleu: San Lorenzo de la Muga. Notas históricas, “Anales del Instituto de Estudios Ampurdaneses”, Figueres 1972-1973.
- Joan Badia i Homs: Aportacions a l’estudi del pre-romànic empordanès, III, “Revista de Gerona”, núm. 78, Girona 1977, pàg. 20.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 269-272 i 278.
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 270.
- Eduard Junyent i Subirá: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Textos i Estudis de Cultura Catalana, núm. 3, Barcelona 1983, pàg. 179.