Situació
Aspecte que ofereixen les restes del castell, amb la torre mestra, de planta quadrada, i la bestorre, de planta semicircular. Sembla que aquestes dues construccions pertanyen al segle XIII.
F. Tur
El castell de Sant Llorenç de la Muga era situat a pocs centenars de metres a ponent del Portal de Dalt d’aquesta població i en l’actualitat les seves restes es drecen al final del carrer del Barri. El castell fou bastiten un planell, que és limitat a migjorn pel curs de la Muga i a tramuntana pel rec del molí.
Mapa: 257M781. Situació: 31TDG824856.
Per anar-hi, podem entrar a la població de Sant Llorenç de la Muga per la banda de ponent. Veurem fàcilment, a mà dreta del camí, les restes del castell, en una finca privada. (JBH-JBM)
Història
El lloc de Sant Llorenç de la Muga ja surt documentat l’any 972, en relació amb un document de donació al monestir de Sant Pere de Camprodon. No és, però, fins al començament del segle XIII que apareix documentat aquest castell de Sant Llorenç de la Muga. Així l’any 1210 Arnau de Llers, en el seu testament, deixà al seu fill Bernat el castell de Sant Llorenç.
L’any 1225, Bernat de Llers vengué a Jaume I el castell (castellum meum de Sancto Laurentio de Samuga) amb els seus edificis i pertinences, al mateix temps que venia el castell de Bassegoda i les mines properes a aquest castell. En aquest moment devia tenir el castell de Sant Llorenç pel senyor de Llers, Ramon de Sant Llorenç, que signa aquest document de venda com a testimoni.
Durant aquest mateix segle XIII aquest castell passà a dependre dels Rocabertí. Dalmau de Rocabertí bescanvià amb l’infant Pere —que actuava en nom del seu pare, el rei Jaume I—, l’any 1272, la vila i el terme de Torroella de Montgrí, en canvi de les baronies de Vilademuls i de Sant Llorenç de la Muga. El rei obtenia una vila important, que era un lloc estratègic bo, i a canvi els Rocabertí aconseguien uns dominis més propers al castell central.
En morir Dalmau de Rocabertí, el vescomtat fou repartit. Dalmau, fill de l’anterior, es quedà la baronia de la Muga, mentre que el fill Jofre tingué Rocabertí, i Guerau heretà el castell de Navata.
Al segle XIV, en aquest castell, situat a l’entrada de la vila emmurallada de Sant Llorenç de la Muga, hi havia, segons un document de l’any 1357, un notari públic anomenat Francesc Agullana, que restava sota l’autoritat del vescomte de Rocabertí.
Durant la guerra civil catalana del segle XV, aquest castell fou concedit pel rei a Pere de Rocabertí, el qual, però, segurament no en pogué pas prendre possessió; de fet, el castell continuà en el futur en mans de l’anterior beneficiari, el cosí del dit Pere.
Durant el segle XV, el castell de Sant Llorenç també tingué un paper més important o menys en la defensa de la frontera amb les terres que depenien del rei francès. En el diari de les corts celebrades a Barcelona el 26 d’agost de 1475 s’esmenta que “Rodrigo Trayguero ab gent del rey de França ha scalat e pres lo loc de Sent Llorens de Samuga”.
En aquesta època i en els segles posteriors, el castell de Sant Llorenç continuà depenent de la casa vescomtal de Rocabertí. (JBM)
Castell
El castell de Sant Llorenç de la Muga devia tenir una planta gairebé triangular, car el planell on era situat s’estreny considerablement a l’extrem occidental. Actualment resta d’aquesta fortalesa la torre mestra i el sector septentrional dels murs que la circuïen, i també altres vestigis menys notables.
La torre mestra isolada al centre del recinte és de planta quadrada i té una alçada d’uns 10 m. L’antiga entrada a aquesta construcció és una obertura rectangular que hi ha a mitja alçada al mur de ponent. A l’interior de la torre, separant el nivell inferior del primer pis, hi ha una volta de canó, feta amb pedruscall i morter de calç. Els murs, sense cap altra obertura que la porta esmentada, són fets amb pedres i còdols, lleugerament desbastats, travats amb morter de calç i que formen filades seguides. N’hi ha molts de col·locats verticalment, o més inclinats o menys. Les quatre cantonades són fetes amb carreus ben escairats.
Al sector de tramuntana del clos de muralles que encerclaven el castell, hi ha una bestorre de planta semicircular que sembla que originàriament era tancada a la banda interior amb un mur. La part inferior de la bestorre era coberta amb una volta apuntada, feta amb pedruscall, on encara hom pot veure les empremtes de l’escanyissat i, vora l’arrencada, uns solcs paral·lels i verticals, on degué recolzar l’entramat. A la part inferior hi ha un rest d’espitlleres.
Per damunt d’aquesta cambra coberta amb una volta, els murs de la bestorre encara s’alcen uns 3 m més i acaben amb uns merlets rectangulars ja força malmesos.
La paret que formava l’esmentat mur interior d’aquesta construcció continua més enllà de la bestorre, i forma la muralla del castell. Té uns 8 m d’alt i uns 5 m de llarg. L’aparell constructiu d’aquest llenç de muralla i de la torre semicircular és molt semblant al de la torre mestra, bé que les pedres hi són potser una mica més petites.
Al vèrtex occidental de la fortificació hi ha un mur que forma angle recte i que té uns 8 m d’alt. Potser era part d’una torre. Hom hi pot veure petites sageteres. El seu aparell, format per còdols sense escapçar i morter, sembla força posterior al descrit anteriorment.
Del llenç meridional, paral·lel al riu, resta un tram llarg de poca alçada. El mur, visible sobretot a la banda sud-est del recinte, s’alçava sobre un talús.
Per llurs característiques constructives, cal datar els principals elements d’aquest castell, com poden ésser la torre mestra i la bestorre de tramuntana, vers el segle XIII. (JBH-JBM)
Bibliografia
Bibliografia sobre la història
- Joaquim Botet i Sisó: Província de Gerona, dins Geografia General de Catalunya, Barcelona s. d., pàg. 561.
- Cortes de los antiguos Reinos de Aragón y Valencia y Principado de Cataluña, vol. XXVI, Madrid 1922, pàg. 49.
- Pere Vayreda i Olivas: El Priorat de Lledó i les seves filials, Barcelona 1930, pàg. 211.
- Liber feudorum maior, vol. II, edició a cura de Francesc Miquel i Rosell, CSIC, Barcelona 1947, pàg. 130.
- Santiago Sobrequés i vidal: Els barons de Catalunya, Barcelona 1957, pàg. 120.
- Pere Català i Roca i Miquel Oliva i Prat: Els castells catalans, vol. II, Barcelona 1969, pàgs. 513-519.
Bibliografia sobre el castell
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 273-274.