Situació
Les escasses restes de l’antiga església parroquial de Sant Martí de Jóc són situades al cementiri municipal, a llevant i a uns 500 m del centre del poble, vora el còrrec de Sant Martí. Hi porta un camí asfaltat. Per tal d’arribar a la vila de Jóc cal seguir l’itinerari que s’ha indicat en la monografia precedent.
Mapa: IGN-2448. Situació: Lat. 42° 27’ 14” N - Long. 2° 31’ 28” E.
Història
L’església de Sant Martí és esmentada indirectament a la primera meitat del segle XI, concretament l’any 1031, quan Gaugibert i la seva muller Amirata feren donació a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà d’uns alous a la vil·la de Finestret, situats més avall de l’església de Sant Martí.
Des de mitjan segle XII fou una possessió del priorat de Santa Maria de Serrabona, car en l’acta de consagració de l’església del mencionat priorat, de l’any 1151, l’ecclesiam de Jocho figura consignada com una de les donacions concedides pel bisbe Artau d’Elna amb motiu de la consagració.
El priorat de Serrabona creà l’any 1361 una prepositura o pabordia a Jóc. Posteriorment, l’any 1529, entre els dominis que foren confirmats al monestir de Serrabona, hi constaven masos i bordes a la parròquia de Jóc.
Al segle XVIII fou construïda a Jóc la nova església parroquial, també dedicada a sant Martí, en el nucli de població que havia crescut vora el castell. La primera pedra es col·locà l’any 1756 i, tot i que a la portada figura la data del 1776, de fet no es degué acabar fins a l’entorn del 1778, any que es troba inscrit a la volta del cor.
Església
L’únic mur identificable de l’antiga església parroquial de Jóc forma part de la tanca perimetral del cementiri de la població. Es troba al nord del cementiri, bé que el traçat segueix l’orientació W-E.
El fragment de paret conservat té 4,70 m de llarg. L’alçada, des de l’interior del clos cemeterial, és d’1,55 m, però es redueix a 1,10 m a l’exterior, a causa de les terres acumulades en aquest costat.
L’observació d’aquesta minsa resta permet comprovar que la cara nord —la que dona a l’interior del cementiri— correspon a l’interior de l’església. El parament manté, en gran part, l’arrebossat originari de morter de calç perfectament allisat. En diferents punts es detecten rastres, ja molt perduts, de pintura mural: franges i simples taques, de color ocre-vermellós, sense indicis clars dels temes representats. A la meitat de llevant, en aquesta cara, el mur té un regruix que forma un angle de només 14 cm.
A la cara externa també hi ha restes d’arrebossat, però aquí és visible el parament, que és de blocs de pedra trencats, grans, amb alguns grans còdols escapçats, tot amarat en abundant morter. L’aparell és tosc i irregular. Vers l’extrem de ponent hi ha rastres d’una cantonada amb carreus una mica més treballats.
Qualsevol consideració sobre la planta d’aquesta església desapareguda seria arriscada davant l’exigüitat de la romanalla que subsisteix. Es pot afirmar, només, que la paret conservada formava part del perímetre del temple en el seu costat de migdia. L’aparell i els altres elements observables —escassos— insinuen una construcció romànica rústega i, probablement, força arcaica.
A l’entorn d’aquestes restes, a la mateixa necròpoli, una simple observació deixa veure molt pocs elements que es puguin atribuir a l’església vella. Prop del mur esmentat, a la tanca cemeterial, en el sector encarat a llevant, hi ha dos carreus tallats en marbre rosa, aprofitats com a material de construcció.
A l’interior del cementiri, vora del camí principal, hi ha plantat a terra un fragment de fust de columna, cilíndric i llis, i també de marbre rosa. Fa 22 cm de diàmetre i sobresurt de terra uns 23 cm. A la superfície superior, trencada irregularment, hi ha dos petits encaixos rectangulars.
Bibliografia
- Vidal, 1900, pàgs. 13-20; Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàg. 209; 1915, vol. 24, Ap. XXXVII, pàgs. 394-396; Dictionnaire des églises de france, 1966, pàg. 65; Cazes, 1990, pàg. 45.