Situació
Únic llenç de mur que resta d’aquesta antiga església parroquial.
M. Anglada
A pocs metres del camí que passa pel collet de Sant Martí, al costat de tramuntana i just al peu de la falda del turó de Tagamanent, es troben al mig de la vegetació les restes de l’església de Sant Martí.
Mapa: L37-14(364). Situació: 31TDG427221.
Per anar-hi cal prendre els mateixos itineraris ja descrits per anar a Santa Maria de Tagamanent. (MAB)
Història
Una de les mencions més antigues d’aquesta església data de l’any 1009, on és esmentada com a “Sancti Martini supra via”. Al començament tingué el caràcter d’ajuda parroquial de Santa Maria, però posteriorment, a la darreria d’aquest segle, concretament el 1098, sembla que es va reedificar i convertir en la parroquial del lloc, quan l’església de Santa Maria va ser donada al monestir de Santa Fe de Conques perquè hi erigís un priorat. El fracàs d’aquell intent va fer que la capella retornés al seu caràcter de filial o de capella de camí ral. Tenia al costat un cementiri que es trobava molt abandonat el 1357, raó per la qual el bisbe de Vic, quan va visitar la capella, va manar recollir tots ells ossos del cementiri, que es trobaven descolgats, i va fer enterrar-los a l’església de Santa Maria. En aquell temps ja s’havia mig perdut el record de la seva antiga parroquialitat, ja que el visitador la descriu com a “capellam publicam Sancti Martini que ut dicitur communiter fuit prima ecclesia”.
El silenci de les visites pastorals posteriors fa pensar que l’abandonament era ja un fet el 1570 i que certament ja no tenia culte ni segurament es trobava en peu els anys 1686 i 1702, ja que no s’esmenta en cap de les detallades visites pastorals del bisbe Antoni Pasqual. (APF)
Església
Reconstrucció hipotètica de la planta de l’edifici a partir dels vestigis que han pervingut.
M. Anglada
De l’església de Sant Martí només es manté dret un llenç de mur del cantó de migdia, junt amb una part de l’absis amb el començament de la volta de quart d’esfera i l’arc triomfal on ha quedat un àbac, visible des de l’interior. A l’exterior encara s’entreveu una part de les finestres cegues que decoraven la part superior del mur absidal. Les restes de l’absis s’escampen al costat de llevant, ja que el despreniment del terreny desnivellat n’ha provocat la caiguda. Enmig de l’espessa vegetació es poden observar encara les bases dels murs amb el perímetre complet. Hi ha una esquerda profunda entre el mur lateral i l’absis, un indici del deteriorament progressiu de l’absis.
L’aparell és ben col·locat amb petits carreus d’arenisca vermella amb junts de morter de calç amb menudalls. No obstant això, l’aparell és més ben construït en la cara exterior que no pas en la interior, i s’avé amb les formes pròpies de l’arquitectura del segle XI. (MAB)
Bibliografia
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 78
- Els castells catalans, II, 1969, pàgs. 299-336