Situació
Interior de l’església inferior descoberta a partir de les excavacions dels anys 1944-45.
ECSA - J.L. Valls
El lloc de Turà és a la riba esquerra de l’Aglí, exactament davant de la població de Ribesaltes.
Mapa: IGN-2548. Situació: Lat. 42° 46’ 13,6” N. - Long. 2° 52’ 51” E.
Turà és 2 km al nord de Ribesaltes. (PP)
Història
El lloc i la seva església són esmentats vers el 1150, moment en què el senyor de Perapertusa tenia, pel bisbe d’Elna, el delme de Turà (Turanum) a excepció d’alguns drets de l’església. Posteriorment, la terra de Turà passà a l’abadia de Santa Maria d’Alet (Rasès) fins l’any 1210, en què l’abat la cedí per intercanvi a Bernat, abat de Santa Maria de Fontfreda (Narbona), “amb les aigües”. Una altra menció de l’església de Sant Martí data de l’any 1237, en un document on se’n parla com de l’església parroquial de l’aglomeració de Turà.
L’any 1332, el monestir de Fontfreda, consenyor de Turà amb el rei Jaume III de Mallorca, obtenia d’aquest l’autorització de transferir el castrum de Turà, amenaçat de ruïna total pels aiguats de l’Aglí, a un altre lloc del mateix territori, en espai de 6 anys. L’any 1334, un llegat de 100 sous a l’obra de Sant Martí de Turà pot indicar que l’església també hauria sofert els mateixos aiguats. Nogensmenys, encara existia aleshores un poble entorn de l’església, regit per tres cònsols i un batlle, i els seus homes havien de contribuir al manteniment del pont de Ribesaltes, amb els d’Espirà i dels llocs veïns. El 1376, els habitants de Turà s’obligaven a reconstruir el castrum a despeses seves, en canvi de concessions de l’abat de Fontfreda sobre el delme dels raïms i de les olives. Fou certament reconstruït, perquè un document del 1408 esmenta el portal i els valls del dit lloc. A la fi del segle XVII, Sant Martí de Turà era una ermita (1690). Aquesta capella, però, era una reconstrucció de la precedent, els arcs de la qual, a partir del 1629, havien estat destruïts per reutilitzar-ne les pedres i construir la nova església parroquial de Ribesaltes (entre els anys 1630 i 1669). L’any 1651, els monjos de Fontfreda ja havien venut, a la comunitat secular de Ribesaltes, el que quedava de Turà. (PP)
Església
L’església de Sant Martí presenta la peculiaritat d’ésser constituïda en realitat per dues esglésies superposades, la superior datable al segle XVII. L’església baixa de Sant Martí fou descoberta recentment i les primeres excavacions es dugueren a terme en 1944-45. Els treballs recents d’excavació han consistit, sobretot, en una neteja dels al·luvions a partir de la porta d’entrada de l’església, que fou descoberta arran de l’excavació d’una rasa profunda al llarg del mur sud. Aquests treballs han fet possible conèixer en part l’estructura constructiva d’aquest antic edifici. Al nivell del llindar, la construcció és de pla rectangular (11,50 m de llarg per 4,50 m d’ample), retallada posteriorment per un envà transversal. El mur nord és tot ple de petites finestres culminades amb una llinda monolítica. El mur sud, que s’estén al llarg del riu, és també ple de petites finestres a les quals hom ha afegit una filera d’obertures altes i estretes, amb un eixamplament simple cap a l’interior, que han estat identificades com una sèrie d’espitlleres simples disposades de tal manera que podien cobrir les ribes de l’Aglí. Es tracta de dos arranjaments no contemporanis: unes petites finestres vinculades a la construcció de l’església i unes espitlleres més tardanes practicades en un mur sud molt gruixut. Llur morfologia general les acosta a les que han estat observades en els castells de la línia de fortificació del massís de Corberes, establerta a partir de mitjan segle XIII perquè servís de frontera entre els regnes de França i d’Aragó.
Hom podia accedir a l’edifici a través de dues portes. La que s’obre al mur sud és feta de blocs de calcària tallats, sobreposats en els dos terços de l’altura. Tot seguit, hi ha un treball de menys qualitat, que aguanta un sotabanc que rep un arc rebaixat fet també de blocs tallats. L’intradós d’aquesta arcada presenta nombrosos senyals que hom pot interpretar com a marques dels obrers, però també es poden interpretar tenint en compte que són discrets i que es troben en una disposició lògica, com a indicacions destinades a facilitar el remuntament d’un conjunt desplaçat. Els travessers són decorats profusament amb gravats diversos de caràcter religiós, creus simples o gregues, llatines, dobles, patents, nansades, amb escala, de caràcter militar, flors de lis, armes, castell amb torrassa culminat amb una lluna creixent. Aquestes decoracions es poden vincular, per comparació, a períodes diferents. Des del punt de vista iconogràfic, el castell, la flor de lis i les armes sembla que corresponen al segle XIV o XV i aquests gravats potser s’enllacen amb l’estada que feu al Rosselló l’exèrcit francès de Lluís XI i del seu successor Carles VIII, que foren temporalment (entre el 1467 i el 1493) els administradors del comtat.
La porta del mur oriental, més baixa, és feta, tant els travessers com l’arcada, de blocs de calcària tallats. Hom no observa cap decoració en els elements d’aquesta porta, que s’obre cap a una cambra adjacent que encara és tota plena d’al·luvions. Després d’haver traspassat la porta sud i en el prolongament horitzontal del llindar, hom observa dues zones ben diferents: un enllosat de blocs units amb morter de calç a la meitat sud i un sòl de terra batuda a la meitat nord. Aquesta disposició tan particular es troba a la part nord de l’edifici. De moment, no ha estat possible de continuar més enllà d’una profunditat de 0,70 m atesa la presència d’una important capa d’aigua que prové del curs del riu proper. De tota manera, hom n’ha pogut treure tres conclusions. Primerament, l’estratigrafia és formada per una superposició de terraplens prims que contenen fragments de materials de construcció i d’elements llimosos regulars, de gruix variable, que corresponen a aportacions al·luvials successives. Aquests últims estrats són estèrils, però han pogut ésser utilitzats com a sòls temporalment, tal com ho demostra la presència d’atuells col·locats de pla, com és ara ceràmiques verdes i brunes i hispano-moresques amb decoracions blaves, totes elles datades al segle XIV. En segon lloc, des del punt de vista arquitectònic, es demostra que la meitat sud enllosada és, de fet, la part superior d’una arcuació que es desenvolupa en sentit longitudinal. D’aquesta manera, la nau queda retallada per un seguit d’arcades, ben treballades, que ja han estat extretes en els dos terços orientals de l’església. Finalment, una estimació obtinguda per enfonsament d’un rengle d’arcades en els sediments immersos situa un nivell de sòl construït o enllosat a aproximadament 1,90 o 2 m sota el cim de les arcades i a 7,20 m sota el nivell del sòl actual. Cal assenyalar que aquesta paleoriba baixa explica el nom de “ribes altes” (ripas altas, i d’aquí Ribesaltes) que hom ha donat a l’aglomeració que es troba a l’altra banda del riu.
És, doncs, força possible explicar a grans trets la vida d’aquest edifici a mercè de les revingudes repetides de l’Aglí. Hom feu una primera construcció a la vora del riu en una data que podria inscriure’s dintre d’un període cronològic que cobriria els segles VII i VIII. Tot seguit, la successió de nivells de terraplens d’enfonsament i de llims d’origen fluvial expliquen l’abandonament d’un indret que esdevingué inutilitzable. Després d’això, i a partir del segle XIV, el sòl utilitzable es troba elevat al nivell superior de les arcades i és força probable que els elements de la porta decorada, que d’antuvi havien estat concebuts per a l’església primitiva, es trobessin en aquell moment inclosos en una nova construcció de caràcter defensiu, tal com ho demostra la presència d’espitlleres en un mur força gruixut (1,80 m), i que corresponen segurament als vestigis del castrum esmentat a la primeria del segle XIV. En aquest període, podria ésser que l’edifici sobreelevat perdés la seva funció de culte o bé que esdevingués església castrense. Només si hom pogués treballar a fons sobre aquesta construcció podria verificar hipòtesis com l’establiment d’una església primitiva de pla rectangular dels segles VII i VIII o d’una plaça fortificada que cobria les ribes del riu al segle XIV, però també serviria per a confirmar la presència de l’aglomeració de Turà, testificada per alguns textos medievals. (PA)
Bibliografia
- Batlle-Gual, 1973
- Bayrou, 1988, pàgs. 11-177
- Cazes, 1990, pàg. 84.