Sant Martí de Vilaverd

Situació

Edifici d’origen romànic que conserva part de la nau i la porta de l’estructura primitiva, tot i haver estat molt modificat.

F. Español

Aquesta església és la parròquia del poble de Vilaverd, situat a la riba dreta del riu Francolí, al sud de Montblanc.

Mapa: 34-16(418). Situació: 31TCF476777.

Vilaverd és a uns 4 km de Montblanc per la carretera C-240, que va d’aquesta darrera població a Reus i passa pel bell mig del poble de Vilaverd.

Història

Vilaverd va estar vinculat en origen a la jurisdicció o terme de Villasalva, el que seria amb el pas dels anys el futur Montblanc, quan es traslladà al seu emplaçament actual.

Ramon Berenguer IV l’any 1155 va fixar els límits de l’extens terme de Vila-salva, que abastava des de l’estret de la Riba, enllà del Brugent, fins a Farena, i que per la plana de la Conca s’endinsava fins a la serra del Tallat. Tota aquesta terra va donar-la a Pere Berenguer de Vilafranca perquè la repoblés. Un mes més tard Ramon Berenguer IV precisà amb un nou instrument l’extensió i les fites d’aquest terme, i alhora concedia a tots aquells que anessin a poblar Duesaigües (Vila-salva) i Vilaverd un seguit de prerrogatives.

L’any 1178 Vilaverd passà a dependre de l’arquebisbe de Tarragona per bescanvi entre aquest i el rei d’uns drets que posseïa el prelat a Lleida. Tota l’evolució posterior de l’indret estigué marcada per la seva dependència de l’arquebisbe tarragoní, que es va mantenir fins al final del segle XIV.

La primera menció de l’església romànica dedicada a sant Martí apareix en la butlla adreçada per Celestí III el 1193 a l’arquebisbe de Tarragona i al capítol de la catedral en què es confirmen les seves possessions. Més endavant, les notícies relatives a aquesta parròquia comencen a sovintejar. Els anys 1279-1280 el rector de Vilaverd contribuí, junt amb bona part de la resta de parròquies tarragonines, a la dècima papal, i novament els anys 1354-1355 consta que la parròquia de Ville Viridis va haver de lliurar al visitador 25 sous i 6 diners en concepte de dècima papal. La parròquia de Vilaverd, que al final del segle XV era col·lació de l’arquebisbe de Tarragona, tenia com a sufragània l’església de Sant Nicolau de la Riba.

Església

Planta de l’església, amb indicació del sector romànic que configura la nau central.

F. Español

L’edifici originàriament sembla haver estat d’una sola nau, amb la capçalera plana. A aquesta nau s’haurien afegit capelles a banda i banda, i fins i tot s’hauria ampliat, per la part del presbiteri, amb la construcció d’un creuer i una nova capella cultual.

La volta primitiva s’ha conservat en els tres primers trams de l’església actual. És de mig punt i mostra un lleuger apuntament. Els tres arcs torals que s’observen en aquesta volta no són originaris sinó que es tracta d’enguixats posteriors.

El portal d’accés a l’església és l’original, d’arc de mig punt adovellat, amb una motllura a manera de guardapols que recorre l’arc externament. Un ull de bou situat per sobre de la portada pot correspondre al moment en què es bastí l’església, però atès l’estat actual hom no pot determinar-ho a causa de l’arrebossat.

És difícil precisar el tipus d’aparell emprat en la construcció. L’edifici s’ha arrebossat exteriorment i també interiorment. També s’ha de tenir present la quantitat d’afegits que s’han produït a la fàbrica primitiva.

Tot plegat fa que, com a hipòtesi i tenint en compte l’estructura de l’edifici, es pugui dir que la seva tipologia originària podria haver correspost al mateix model que es va seguir a la Guàrdia dels Prats (Montblanc, Conca de Barberà) o bé a la Goda (Argençola, Anoia). És a dir, una capella de nau rectangular amb la porta oberta als peus de l’església, a ponent, i un santuari pla a llevant. Les parts més antigues de l’església parroquial de Sant Martí de Vilaverd s’haurien bastit dins la segona meitat del segle XII.

Bibliografia

  • Font i Rius, 1969-83, vol. I(I), doc. 98, pàgs. 151-153 i doc. 99, pàgs. 153-154
  • Cortiella, 1980; 1982a
  • Liaño, 1983, vol. III, pàgs. 251-252
  • Español, 1991, pàgs. 351-355 i apèndix 12, pàgs. 378-381.