Situació
La primitiva parròquia de Sant Martí d’Escaró, avui desapareguda, era situada al Veïnat d’Amunt.
Per a arribar a Escaró, cal prendre des de la carretera N-116, a l’altura del poble de Joncet, a Serdinyà, la carretera D-27, que ressegueix la Vall Marçana. (PP)
Història
Aquesta església és esmentada per primera vegada l’any 981, en què la cella Sancti Martini, al Conflent, fou confirmada per un precepte del rei Lotari al monestir de Sant Genís de Fontanes. Al principi del segle XI apareix a mans dels comtes de Cerdanya. El comte Guifré II bescanvià amb el bisbe d’Elna l’església de Sant Martí d’Escaró per la de Santa Maria de Cornellà de Conflent l’any 1025.
L’edifici romànic es conservà aproximadament fins el 1930, en què com a conseqüència de l’explotació dels jaciments de ferro resultà destruïda. L’any 1954 s’inaugurà un nou temple sota la mateixa advocació, en un indret diferent, construït en un estil inspirat en el romànic i aprofitant els carreus de l’antiga. (PP)
Església
Planta de l’església, destruïda vers el 1930 a causa de l’explotació del jaciment de ferro que l’envoltava.
R. Mallol
De l’antiga església parroquial de Sant Martí d’Escaró avui només resten escassos vestigis i un dibuix de la seva planta. Per aquests elements sabem que era un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó, si es té en compte el gruix dels murs i la presència d’un arc toral que arrencava de sengles pilastres i que alhora que reforçava la volta servia d’element de relació de la nau amb la capçalera. Aquesta capçalera, a llevant, era formada per un absis semicircular, obert per mitjà d’un arc presbiteral, flanquejat per dues absidioles semicirculars disposades en forma trevolada i encastades en cossos prismàtics que reforçaven els murs.
La porta, situada a la façana sud, era ressaltada per una arquivolta i s’obria en una segona nau, afegida a l’església original. A l’extrem de llevant d’aquesta segona nau, en l’angle sud-est del conjunt, se situava una sagristia, sens dubte molt més moderna, si hom considera el gruix dels murs.
A banda d’aquesta ampliació, l’església fou reformada amb la construcció d’un cor a l’extrem de ponent de la nau i de diverses capelles buidades en el gruix dels murs.
Al fons de cada absidiola s’obria una finestra de doble esqueixada i en l’absis central n’hi havia una altra, d’una sola esqueixada, ressaltada interiorment i exteriorment per arquivoltes.
Les façanes presentaven ornamentació, almenys a l’absis, on s’observa la presència de lesenes que devien acompanyar una decoració sota el ràfec coronada per motius llombards d’arcuacions. No podem assegurar si les façanes de les naus tenien ornamentació ni podem precisar si els relleus dels blocs de les absidioles corresponen a lesenes angulars d’un sistema decoratiu llombard.
Precisament aquesta disposició de les façanes de les absidioles és l’element més destacat de la tipologia de Sant Martí d’Escaró, ja que s’escapa de les solucions més habituals del tipus de capçalera trevolada, en la qual són cossos semicilíndrics.
L’aparell, visible en les restes conservades, era format per carreuons allargassats, disposats molt ordenadament en filades uniformes que, juntament amb l’ornamentació absidal, posen en evidència l’adscripció de l’edifici a les formes constructives llombardes, pròpies del segle XI. (JAA)
Pica
Pica baptismal d’elaboració popular procedent de l’antiga església parroquial de Sant Martí d’Escaró i avui conservada a l’interior de la nova església parroquial.
ECSA - A. Roura
A l’interior de l’actual església de Sant Martí d’Escaró es conserva una pica d’aspecte arcaic i de treball poc reeixit que prové de l’antic temple parroquial, avui desaparegut. El conjunt és format pel vas i el peu. El vas és de forma semiesfèrica i està simplement desbastat; la forma és marcadament imperfecta amb un costat més alt que l’altre. Una creu llatina és l’únic element ornamental del vas. El peu és encastat al terra i recobert en la part inferior per un sòcol de pedra. Sembla possible adscriure aquesta peça dins de la tradició romànica. (PP)
Bibliografia
- Abadal, 1926-50, vol. II (I), pàgs. 210-213.