Sant Miquel de Castelló de Farfanya

Situació

Façana de migdia, amb la portalada d’entrada.

J. Giralt

L’església parroquial de Sant Miquel es troba situada a la Plaça Major de la vila de Castelló de Farfanya. (JGB)

Mapa: 32-14(359). Situació: 31TCG114324.

Història

Aquesta església fou i continua essent l’església parroquial de la vila de Castelló de Farfanya. La primera notícia d’una església de Castelló data de l’any 1108, en què Guerau Ponç II, vescomte d’Àger i de Cabrera, i la seva esposa Elvira donaren a Sant Pere d’Àger, entre altres esglésies del territori de la seva aprisió, l’església de Castelló. Aquest esment segurament es refereix a Santa Maria de Castelló de Farfanya, que fou seu d’un priorat d’Àger. L’any 1179 el papa Alexandre III va confirmar a l’abadia d’Àger en una butlla “ecclesias de Castellione”, potser ja una referència a l’existència de dues esglésies a Castelló, Santa Maria i Sant Miquel.

La primera menció explícita de Sant Miquel de Castelló de Farfanya és de l’any 1187, en què es promulgaren les Constitucions de Pau i Treva al comtat d’Urgell i al vescomtat d’Àger. El vescomte Ponç Guerau III les jurà, amb el consentiment del bisbe d’Urgell Arnau de Preixens, el 19 de maig, dins l’església de Sant Miquel de Castelló de Farfanya, davant de tot el poble. Aquest esdeveniment és una prova que en aquests moments l’església ja estava construïda. L’edifici romànic va ser molt reformat al segle XVIII. El 1751 es construí la nau neoclàssica adossada al mur nord, que provocà el desmuntament de les tres capelles que hi havia en aquest mur, i el 1777 es reformà el presbiteri, amb la destrucció de l’absis de l’església; aquest fou recuperat a nivell de cimentació arran de la restauració empresa pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya l’any 1986, amb la finalitat de muntar el retaule de pedra gòtic provinent de l’església de Santa Maria. (JGB)

Església

L’església és d’una sola nau, orientada est-oest i amb la porta d’accés al temple, de factura ja gòtica, oberta a la façana sud. L’edifici romànic està molt alterat per les ampliacions i les reformes fetes al segle XVIII, arran de les quals desaparegué l’absis.

L’església presenta una volta apuntada, reforçada per dos arcs torals que van a parar directament als murs verticals de la nau i arrenquen d’una mena de culs de llàntia triangulars, amb el vèrtex decorat amb flors de sis pètals molt desgastades. Malgrat que desapareguda completament, a partir de l’arrencada de l’arc toral corria al llarg de tota la nau una motllura de mig bossell, avui només conservada en l’acord dels arcs torals i els culs de llàntia. El cul de llàntia del primer arc toral de la façana sud sembla haver estat restaurat, potser al segle XIII, si considerem que l’escut amb escacs que hi apareix correspon al comte Ermengol X i que presenta les mateixes característiques, fins i tot les marques de picapedrer, que es troben a Santa Margarida de Privà.

La nau tenia tres capelles a la banda nord i dues a la sud (on es trobava la central, ara hi ha la porta); potser les properes al presbiteri, corresponents a l’Evangeli i l’Epístola, eren més marcades que les altres que estan ocupant el gruix del mur romànic.

Totes les capelles presenten una volta apuntada amb angles exteriors marcats per una motllura que reprodueix base, columna i capitell, com també una arcuació de mig bossell en les tres primeres capelles, mentre que les dues de ponent són completament llises. La base és àtica amb grapes, mentre que el capitell és troncocònic invertit, completament llis, malgrat que en l’interior del temple es conserva un carreu solt que correspon a un d’aquests capitells, segurament de la capella central, que presenta un cap masculí barbat.

Probablement, ja ben entrat el segle XIII es degué realitzar una reforma que afectà sobretot la façana sud, tal com ho demostren les marques de picapedrer que només es troben en aquest sector. La reforma més important és l’escala d’accés al campanar, avui inexistent, que devia haver-hi en aquesta façana.

La il·luminació del temple es devia fer per mitjà d’alguna finestra oberta a l’absis, avui inexistent, com també amb una d’oberta al mur de ponent, de la qual només es conserva l’arrencada de l’arc de mig punt decorat amb motllura de bossell. També en un primer moment disposava d’una obertura en l’espai existent entre la porta d’accés i la capella de l’Epístola; posteriorment fou tapiada, com es pot veure per l’exterior del temple. Finalment, una finestra oberta en el mur sud de la mateixa capella, però també tapiada en època moderna, devia completar la il·luminació de l’interior. En la reforma del segle XIII s’obrí una petita finestra, idèntica a les de l’escala del campanar, en una de les capelles del costat sud de l’església.

Tot l’edifici és fet amb carreus rectangulars ben escairats, disposats molt ordenadament amb filades uniformes i regulars.

Cronològicament, cal pensar que el gros de l’edifici romànic ja estava acabat el 1187, any en què se signen les Constitucions de Pau i Treva. La segona etapa, que inclou refeccions especialment en l’estructura del mur meridional, pot ser obra del final del segle XIII si relacionem l’escut abans esmentat amb el comte Ermengol X. (JGB)

Escultura

Mènsula apareguda a les obres de restauració de l’església i conservada al Museu Comarcal de la Noguera.

J. Giralt

Al Museu Comarcal de la Noguera es conserva una peça esculpida en pedra sorrenca, que podria ser una de les cartel·les o mènsules que formaven la cornisa exterior de la capçalera de l’església de Sant Miquel de Castelló de Farfanya. Va aparèixer en els treballs de restauració de l’església durant els anys 1985-86. Té proporcions rectangulars i fa 18, 5 × 43 × 32 cm. Presenta en alt relleu el que podríem considerar com un cap de dimoni (potser Leviatan) amb banyes (només se’n conserva una), ulls rectangulars allargats amb parpelles i pestanyes gruixudes i remarcades, nas excavat i boca oberta de llavis gruixuts amb quatre dents. Pot situar-se cronològicament entre els segles XII i XIII. (JGB)

Creu

El Museu Diocesà de Lleida (MDL) conserva, amb el núm. 682 de l’inventari, una creu processional de ferro forjat (62 × 23, 5 cm) que segons F. Fité podria provenir de l’església de Castelló de Farfanya. Presenta el braç inferior força més llarg que els altres i finalitza en punxa; també té tres forats que servien per a collar la creu al mànec, actualment perdut. Els altres tres braços presenten una decoració flordelisada en llurs extrems. Sobre la creu hi ha aplicada la figura de Crist (14 per 10 cm), realitzada en coure o llautó, que presenta una desproporcionalitat respecte a la creu. Fins no fa pas gaire, aquesta figura tenia una forta pàtina d’òxid, però recentment, amb motiu de la seva integració en l’exposició Pulchra (1993, pàg. 79, núm. 106 del catàleg), ha estat netejada. Després d’això, ens consta que no és perceptible cap resta d’esmalt.

El Crist és representat amb corona de merlets lobulats i té el lateral dret trencat. El cap és arrodonit i declinat cap a l’espatlla dreta, i amb rostre de trets facials ben diferenciats. Tant el tòrax com l’abdomen, aquest lleugerament sobresortit, han estat remarcats mitjançant línies incises. Els braços desenvolupen un esquema de tipus còncau i amb unes mans exageradament grans. El perizoni és força llarg, cobreix una bona part de les cames i és disposat amb un plec en diagonal. Els peus del Crist descansen damunt d’un subpedani trapezial, element força comú en models del segle XIII.

Pels recursos tècnics emprats, es tracta d’una creu realitzada en un taller local que ha seguit de prop els models on la tècnica champlevé era un tret identificador, i que tenien com a principal centre artístic la ciutat de Llemotges. D’aquesta manera, podem manifestar gairebé amb tota certesa que es tracta d’una obra del segle XIII. (RAA)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Kehr, 1926, vol. I, doc. 185, pàgs. 479-484
• Sanahuja, 1965, pàg. 168
• Fité, 1985, pàg. 207

Bibliografia sobre la creu

• Armengol, 1935, pàg. 138, núm. 273
• Pulchra, 1993, pàg. 79, núm. 106