Sant Miquel de Vilaclara (el Bruc)

Situació

Absis de l’església, totalment ruïnosa, convertida durant molt temps en dependència del mas Guixà.

ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán

Aquesta església, en estat ruïnós, és situada al costat de can Guixà, mas abandonat i anorreat, proper a la carretera nacional, des d’on, conjuntament amb l’església, és perfectament visible.

Mapa: 35-15(391). Situació: 31TCG955056.

A uns dos-cents metres de la boca E del túnel del Bruc, a mà esquerra, s’inicia una àmplia pista que, tot just començada, cal deixar per a seguir un camí carreter més estret i en força mal estat que, paral·lel a la carretera i en sentit contrari, mena a can Guixà, on és inserida la capella. Aquest darrer tram té un recorregut d’un quilòmetre aproximadament. (FJM-AMB)

Història

Aquesta església es trobava dins de l’antic terme del castell de la Guàrdia de Montserrat, dins de la parròquia del Bruc al lloc de Vilaclara. Degué ser sempre una capella destinada al culte dels habitants del sector occidental del terme; no se sap si mai arribà a tenir la condició de sufragània. Depengué del monestir de Sant Cugat del Vallès per donació dels vescomtes de Barcelona, senyors del castell de la Guàrdia.

El terme del castell es troba documentat a partir de l’any 931, quan Guadamir i el seu germà Lunes vengueren al comte Sunyer els alous que tenien a Collbató, al terme del castell de la Guàrdia, a Almodavar.

En una data desconeguda un membre de la família dels vescomtes de Barcelona, senyors del castell de la Guàrdia, donaren al monestir de Sant Cugat del Vallès el lloc de Vilaclara amb l’església de Sant Miquel i una torre, encara que aquest document no es conserva. de fet, aquesta donació és esmentada l’any 1068, quan l’abat Rodland establí a Arnau Sunyer un alou amb la torre i l’església de Sant Miquel, situat al terme de la parròquia de Santa Maria del Bruc, al lloc anomenat Vilaclara, que el monestir tenia per donació del vescomte de la Guàrdia.

El monestir de Sant Cugat del Vallès adquirí més drets en aquesta església l’any 1077, en què el vescomte Udalard donà al dit monestir el seu alou de Vilaclara, que havia estat d’Arnau Bonfill, difunt, amb l’església de Sant Miquel, que es trobava en el comtat de Barcelona, al terme de la parròquia de Santa Maria del Bruc. Aquesta donació fou confirmada l’any 1155 pel vescomte Berenguer, el qual a més de confirmar la donació del seu besavi, també ho feu d’uns drets que havia donat el seu avi, el vescomte Guislabert Udalad, al monestir, consistents en el servei d’host i d’una perna de porc.

L’any 1083 es jurà el testament de Gombau Gombau, difunt, sobre l’altar de sant Miquel, situat al comtat de Manresa, als termes del castell de la Guàrdia, a l’església de la Vileta (ipsa villula). El fet de jurar-se el testament sobre l’altar de sant Miquel confirma que l’església només tenia un altar, ja que si n’hagués tingut més s’hauria jurat en un altar secundari.

En un capbreu de l’any 1117 en el qual es transcrivien els drets del monestir de Sant Cugat al terme del castell de la Guàrdia es fa constar la possessió de la torre de Vilaclara amb set masos de terra, la tasca i el servei.

Des de fa temps aquesta església es troba sense culte i en un lamentable estat de conservació, ja que durant anys s’ha fet servir per a feines agrícoles, fins i tot al seu absis es va construir una tina del mas Guixà, que es troba al seu costat. (ABC)

Església

Es tracta d’una construcció romànica, actualment en estat ruïnós, que posteriorment fou embeguda per un mas, al qual, tal com podem veure, restà totalment lligada i supeditada.

Malgrat tot, dins el complex actual de la masia, abatuda parcialment, es pot destriar perfectament el cos de l’església, constituïda per un edifici d’una sola nau (ara dividida per una arcada ogival tapiada), que és capçada, a llevant, per un absis semicircular cobert amb una volta d’un quart d’esfera, al centre del qual s’obre una finestra de doble esqueixada acabada amb un arc de mig punt emmarcat amb dovelles de pedra tosca.

En aquesta capçalera es troba l’únic element decoratiu de l’edifici, consistent en un fris compost per tres sèries de dobles arcuacions entre lesenes, originades a partir d’una peanya que circumda i fonamenta l’absis.

La coberta de la nau, inicialment formada, probablement, per una volta de pedra de mig punt, és ara totalment esfondrada.

La porta antiga, actualment tapiada, era situada, com la moderna, al costat sud, però un xic més avall, on encara roman una arcada de mig punt adovellada, feta amb carreus de pedra tosca, material que, a més de la finestra absidal, també retrobem a l’arc d’una altra finestra, oberta en doble esqueixada, que hi ha al mur nord de la nau.

L’aparell, força irregular, és compost per blocs de pedra de mides diferents, disposats en filades visiblement desdibuixades.

Aquest edifici, que es troba en estat ruïnós, acusa un seguit de remodelacions encaminades, en gran part, a readaptar la primitiva funció religiosa de l’edifici als nous usos de la pagesia, a la qual, en un moment determinat, restà totalment englobat, tal com ho demostra, entre altres coses, l’obertura d’una tina al bell mig del presbiteri.

Probablement es tracta d’una construcció bastida, com l’església de Santa Maria del Bruc, de característiques semblants, a la fi del segle XI o, a tot estirar, amb un lleuger desplaçament cronològic. (FJM-AMB)

Bibliografia

  • Mas, 1906-1921, VII
  • Buron, 1980, pàg. 87
  • Rius i Serra, 1945-47, vol. II, pàgs. 329, 353, 372 i 373, vol. III, pàgs. 35 i 173