Sant Pau de Pi

Situació

Façana meridional de l’església, decorada en part amb motius llombards, amb el campanar arrebossat en la seva part superior.

ECSA - A. Roura

Pi és situat al capdamunt de la vall del riu Rojà, afluent de la Tet per la riba dreta (a 1 023 m d’altitud). L’església parroquial de Sant Pau és situada a la part més alta del poble.

Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 29’ 52” N - Long. 2° 21’ 8” E.

Hom hi arriba, a partir de Vilafranca de Conflent, per la carretera D-6, que condueix de Vilafranca a Mentet, per Fullà, Saorra i Pi. (PP)

Història

La parròquia de Sant Pau de Pi fou una església subjecta al monestir de Sant Pere de Camprodon (Ripollès). El lloc de Pi és esmentat per primera vegada en la butlla del papa Agapit II de l’any 950, en què es confirmà al monestir de Sant Germà i Sant Miquel de Cuixà l’alou que hi tenia, i que li seria també confirmat per les butlles de Joan XIII (968) i Sergi IV (1011).

El 4 de novembre del 955, la comtessa Elo, vídua d’Oliba —nét de Guifré el Pelós i fill de Radulf, que fou bisbe d’Urgell—, en oferir la seva filla Enquília al monestir de Sant Joan de Ripoll [de les Abadesses], li conferí al mateix temps el seu heretatge patern i avial. Entre altres coses, tot el que Oliba havia posseït al lloc de Pi, diòcesi d’Elna.

Tanmateix, la major part d’aquest territori, “amb la seva església, els delmes i les primícies”, comprada pel comte de Cerdanya Sunifred II a un tal Pere el 18 de març del 959, fou llegada pel mateix comte al monestir de Sant Pere de Camprodon en el seu testament de l’1 d’octubre del 965 (l’execució del qual tingué lloc el 30 d’octubre). Aquesta possessió seria confirmada a Camprodon per una butlla de Benet VIII, al gener del 1017. Una data memorable és la de la consagració de l’església de Sant Pau de Pi, el 14 d’octubre de 1022, per l’arquebisbe de Narbona Guifré —fill del comte Guifré II de Cerdanya— i l’abat Oliba, bisbe d’Osona —el seu oncle—, en presència d’Udalgar de Castellnou, arxipreste d’Elna i amb el consentiment de Berenguer de Gurb, bisbe d’Elna, aleshores de pelegrinatge.

Plantes dels diferents pisos del campanar i de la cripta del seu nivell inferior.

R. Mallol, segons informació de M.N. Bailbé

En el seu testament del 1094, el comte de Cerdanya Guillem Ramon llegà un mas in Pino a Sant Joan de Ripoll [de les Abadesses]. Però la senyoria de Pi, conferida a Sant Pere de Camprodon pel testament comtal del 965, restaria a mans de l’abat d’aquell monestir fins a la fi de l’antic règim.

L’església consagrada al principi del segle XI fou modificada als segles XVII i XVIII, per l’obertura d’una capella consagrada a la Mare de Déu del Roser al mur nord (1649), la construcció d’una sagristia al sud (1667) i l’engrandiment del presbiteri a l’est (1732). (PP)

Església

L’actual església de Pi és el resultat de l’agregació, al segle XI, a migdia d’una nau primitiva, d’una segona nau, lateral, amb una cripta o nivell inferior sobre la qual hi ha un campanar de torre, i d’un allargament de la nau principal cap a llevant amb un absis, probablement semicircular, substituït al segle XVIII per un presbiteri. Al segle XVII s’obrí una capella al mur nord.

El sector occidental de la nau principal, coberta d’una volta de canó llis de mig punt, és visiblement la part més antiga. El segon tram, amb volta de canó lleugerament apuntada, és separat del primer per un arc de mig punt, el qual sembla correspondre a l’arc presbiteral de l’absis més que a un arc toral, com ho suggereix la menor amplada d’aquesta part oriental, visible al nord. Una segona reducció de l’amplada de la nau, com es pot constatar a la part nord, assenyalaria l’allargament de l’església per la construcció del presbiteri actual, atribuïble a l’obra del 1732.

Al migdia de la part occidental de la nau una gran arcada de mig punt s’obre a la nau lateral. Les juntes solcades amb la paleta del pilar oest són suficients per datar l’arcada i la nau lateral (almenys la part occidental de la nau) al segle XI i, per tant, amb relació a la consagració del 1022. Ho prova també l’aspecte de la paret meridional d’aquesta nau, decorada amb arcuacions de tipus llombard, l’aparell de pedres quadrangulars escalabornades amb el martell i les juntes solcades que subsisteixen a l’angle SW de la façana. La porta de l’església, d’arc de mig punt, amb els muntants i l’arc de pedra picada, s’obre al mur de migdia d’aquesta nau.

El campanar quadrat de cinc nivells, d’idèntic aparell, pertany a la mateixa època, almenys la seva meitat inferior (la part superior és ara arrebossada). Presenta a banda i banda d’una finestra d’arc de mig punt, a la façana meridional, dos motius d’ornamentació circulars fets de pedres disposades radialment.

Sota la nau lateral hi ha la cripta, que ocupa tota la llargària de la nau superior. Aquesta disposició fou possible o obligada pel fort declivi del terreny a migdia de la nau primitiva. La cripta és coberta d’una volta de canó llis de mig punt. Era il·luminada per dues finestres d’arc de mig punt i de doble esqueixada, obertes a la paret sud. Al costat nord dos arcs formers de mig punt reforcen el basament de la nau principal superior. L’aparell és idèntic al de la nau lateral i presenta també les juntes solcades característiques.

S’ha de notar que, segons l’acta de dedicació del 1022, l’església era consagrada a sant Pau apòstol i a sant Pau confessor, és a dir, també a sant Pau Sergi, primer bisbe de “l’església mare” de Narbona, de mitjan segle III, la sepultura del qual fou l’origen de l’abadia de Sant Pau de Narbona, sempre sotmesa a l’autoritat de l’arquebisbe. L’arquebisbe Guifré, consagrador de l’església de Pi juntament amb l’abat Oliba, en fou abat (però, pel que sembla, posteriorment al 1033). És versemblant que l’altar de la cripta de Pi hagués estat dedicat a sant Pau Sergi i hagués contingut relíquies d’aquest sant, potser portades per l’arquebisbe en el moment de la consagració.

La nau lateral, la cripta i el campanar de Pi, certament corresponents a la reforma del 1022, constitueixen una de les obres més antigues de l’arquitectura llombarda al Conflent, introduïda per l’abat Oliba, que tingué la seva primera manifestació en les ampliacions de l’església abacial de Cuixà entre el 1008 i el 1035 i més endavant a Ripoll i a Vic. (PP)

Interior de la nau primitiva, molt modificada; a la dreta, capçalera de la cripta, situada sota la nau lateral de migdia, sobre la qual s’aixeca també el campanar de l’església.

ECSA - A. Roura

Interior de la nau primitiva, molt modificada; a la dreta, capçalera de la cripta, situada sota la nau lateral de migdia, sobre la qual s’aixeca també el campanar de l’església.

ECSA - A. Roura

L’església alt-medieval de Sant Pau de Pi era un edifici d’una notable complexitat tipològica, per la presència de la cripta limitada a la nau lateral i a la part baixa del campanar. L’església tenia un peculiar sistema de nivells interiors, l’abast del qual no podem acabar d’escatir a causa de les reformes sofertes al segle XVIII. Malgrat aquesta inconcreció, les parts conservades i identificables són suficients per a entendre que l’espai interior de l’església escapava a la senzillesa tipològica més usual en els edificis de la seva època.

També la mateixa estructura del campanar escapa a les fórmules més pròpies dels campanars del segle XI, per la seva forma troncopiramidal, com els de Santa Helena de Rodes o Sant Climent de Coll de Nargó, i l’absència de decoració mural en la di-visió dels diferents nivells de la façana. Tot i això, el campanar pot considerar-se concebut dins les formulacions de l’arquitectura llombarda, car les finestres del quart nivell presenten un arc d’extradós, molt característic de la finestreria llombarda, i en la part baixa hi ha dos discs ornamentals, fets de dovelles extradossades, seguint perfectament les tècniques constructives llombardes. Aquests discs ornamentals són molt singulars en el context de l’arquitectura catalana; troben un paral·lel en la complexa ornamentació del campanar de l’església aragonesa de San Bartolomé de Gavín, al Serrablo. Caldria cercar-ne el model en les ornamentacions policromes en pedra, com la creu en opus sectile que apareix en la base del campanar de Santa Eulàlia i Santa Júlia d’Elna, de clara arrel italiana.

Motiu ornamental circular, fet a base de pedres disposades radialment, vora d’una finestra oberta a la paret meridional del campanar.

ECSA - A. Roura

En aquest context, el campanar de Sant Pau de Pi (i la façana sud de l’església) és un bon exponent del procés d’implantació de les formes llombardes, que, a partir d’alguns monuments cabdals, van popularitzar-se i estendre’s, de forma més o menys insegura, per tota la producció arquitectònica de la primera meitat del segle XI, en dura competència amb les formes arquitectòniques més tradicionals, encara vigents. (JAA)

Escultura

El campanar de l’església de Sant Pau presenta a banda i banda d’una finestra d’arc de mig punt, a la façana meridional, dos motius d’ornamentació circulars fets de pedres disposades radialment. A la part central d’aquests discs hi ha una pedra semicircular molt desgastada que en l’origen probablement representaria un cap humà.

Dues pedres en relleu, esculpides en forma de caps humans, a la proximitat dels angles, completaven la decoració del campanar (la de l’angle oriental ha estat refeta darrerament). (PP)

Forja

Els batents de la porta de l’església de Sant Pau de Pi han conservat un forrellat romànic de grans dimensions amb ornamentació cisellada.

Detall del notable forrellat conservat a la porta de l’església.

ECSA - A. Roura

El forrellat és subjectat a la porta per quatre cenyidors, tots profusament decorats amb motius estriats; el passador és acabat en forma de cap d’animal i tot ell és treballat de motius puntejats i geomètrics. El mànec del passador té en els extrems dues peces planes, unides per tres cordons soguejats. Ambdues peces són decorades amb puntejat i tenen inscrites altres formes de caràcter geomètric i floral. La resta d’elements metàl·lics de la porta no sembla contemporània del forrellat. (PP)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Udina, 1951, doc. 132, pàgs. 291-292
• Abadal, 1954-55, VIII, doc. 73, pàgs. 292-293, doc. 92, pàgs. 309-312 i doc. 94, pàgs. 313-315
• Rovira, 1980, vol. III, pàg. 173
• Cazes, 1989, pàgs. 47-61
• Junyent, 1992, doc. 45, pàgs. 63-68 i doc. 73, pàgs. 115-116

Bibliografia sobre l’escultura

• Cazes, 1989, pàg. 51