Situació
Vista del campanar del temple, molt alterat en la seva part alta, que podria correspondre a la torre original de l’antiga església romànica.
ECSA - J.A. Adell
L’església parroquial de Sant Pau és situada a la part baixa del nucli urbà de Sant Pau d’Ordal, cap del municipi de Subirats. (JAA)
Mapa: 36-16(420). Situació: 31TDF036834.
Història
L’esment més antic d’aquesta església és dels anys 1054-60, quan Mir Geribert, marit de Guisla de Besora, senyor del castell de Subirats, llegà al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs tot el que li pertanyia des del gorg negre al torrent i el prat, passant per Sant Pau. El 1095 Arnau Mir de Santmartí, amb la seva muller Jordana i el seu fill Jordà, donà a Sant Sebastià l’església de Sant Pau i manà que els monjos celebressin una missa per la seva ànima en l’esmentada església. Aquesta cessió, ratificada pel bisbe de Barcelona el 1101, significà el control directe d’aquesta parròquia, amb tots els seus drets, per part del priorat de Sant Sebastià dels Gorgs.
Pocs anys després, el 1147, tingué lloc un plet que perdé el castlà de Subirats, Alaman, que pretenia el dret de percepció de les civades, joves, palles, toltes i forces de la parròquia de Sant Pau, que era del prior dels Gorgs. Gràcies a aquest plet i d’altres de posteriors consta que el priorat dels Gorgs tenia també a la parròquia de l’Ordal els drets senyorials. Per aquest motiu, durant els segles XIII i XIV es produïren conflictes jurisdiccionals sobre el territori parroquial entre els senyors de Subirats i el monestir de Sant Sebastià. (SLIS)
Església
És un edifici totalment transformat, que deu el seu aspecte actual a la profunda remodelació que s’hi efectuà l’any 1919, data que figura en la façana del seu absis, orientat a ponent, cosa que fa suposar que una de les transformacions sofertes per l’església fou el seu capgirament, amb un probable aprofitament d’elements originals en la composició de la nova façana principal, orientada a llevant.
En aquesta façana, i en part a la façana sud, s’observa un parament format per carreus ben tallats i polits, de mides molt irregulars, i disposats en filades molt uniformes, on hi ha una finestra d’una sola esqueixada, amb llinda monolítica, retallada en arc.
El campanar és una torre prismàtica de planta quadrada, situada sobre l’angle sud-est de l’església, i presenta un sol nivell de finestres, amb quatre obertures molt esveltes, amb arc de mig punt. Tot ell és construït amb un aparell molt semblant al que s’observa en els murs sud i est, i tant pot correspondre a una construcció nova, amb material reaprofitat, com a una torre original, molt alterada en la seva part alta.
En el seu estat actual, i sense exploracions arqueològiques, és difícil establir el marc tipològic de l’església original, que correspondria, si hem de jutjar pels elements conservats, a una obra datable dins el segle XII. (JAA)
Necròpoli
Sarcòfag antropomorf exempt, conservat actualment a l'interior de l'església.
ECSA - M. Raurich
Dibuix de la planta i la secció del sarcòfag.
J. Bolòs
Actualment, es conserva a l’interior de l’església de Sant Pau, entrant a mà dreta, un sepulcre exempt que inclou una tomba antropomorfa. Abans es conservava a l’antic cementiri, a fora, al costat de l’església.
Es tracta d’un bloc de pedra calcària que té una longitud d’uns 190 cm i una profunditat màxima d’uns 35 cm, on hi ha excavada la tomba, amb el cap diferenciat. Hi ha una mica escapçat el costat esquerre del peu. La mida de l’enterrament, del cap fins al peu, és de 172 cm. El cap té una forma lleugerament trapezial, quasi quadrat, amb una longitud de 20 cm. Les espatlles són arrodonides. L’amplada del cos, al nivell de les espatlles, és d’uns 48 cm, que s’acaba reduint fins a uns 25 cm, ja molt a prop del peu. Té una profunditat que oscil·la entre els 19 cm del cap, els 35 de la part central del cos i els 23 del peu.
La datació d’aquest tipus d’enterraments és problemàtica. Alguns els daten en el mateix moment que datem les tombes olerdolanes excavades a la roca mare, és a dir, cap al segle X o XI. En principi, però, hi ha més aviat la tendència de datar-los cap al segle XII o XIII, segurament ja en una època en la qual la possibilitat de fer enterraments excavats a la roca mare era molt difícil; devien ser, per tant, coetanis, malgrat la forma antropomorfa, de les tombes de lloses. D’enterraments en sarcòfags exempts com aquest, en trobem també, en aquesta mateixa comarca, a Sant Pere Molanta, a Sant Miquel d’Olèrdola, etc. (JBM)
Pica
Pica baptismal, actualment encastada en una de les parets d’una capella, amb un rebuidat lobulat de l’interior i una inscripció a l’exterior que diu GURCO ME FECIT.
J. Pahissa
A l’interior de l’església de Sant Pau, en una capella que hi ha a la dreta de la porta d’entrada, es conserva una pica baptismal fragmentària. Des de fa uns quants anys es troba encastada a la paret sobresortint-ne aproximadament la meitat, ja que en ser recuperada de dins del mur de l’església, on servia de material de reompliment, li’n faltava un bon tros. Les seves mides són de 120 cm de diàmetre exterior i 81 cm d’alçària.
Interiorment, el vas ha estat rebuidat, donant-li una forma tetralobada. Aquesta forma té paral·lels en la piscina paleocristiana monobloc de Son Bou (Menorca) i en la pica romànica de la catedral de Barcelona.
A la part superior, tot seguint el perfil lobulat, hi ha una sanefa que l’envolta. Consisteix en una successió de petits triangles capiculats i rebuidats a la pedra. Fora d’aquest motiu ornamental, la pica només és decorada per un petit bordó que la circumda tot al voltant de la cara externa. Sota d’aquest ressalt hi ha restes d’una inscripció molt malmesa que sembla dir “GURCO ME FECIT”. En la relació dels béns de l’església de Sant Pau, feta per Mn. Trens l’any 1926, surt esmentada aquesta pica com a inservible —segurament perquè ja es trobava en estat fragmentari— i encastada dins la paret.
La pica és força interessant, no tant per la decoració sinó pel rebuidat interior i també per la inscripció. La forma interna, còncava i de secció tetralobada, era freqüent als segles V i VI, tant en les fonts que es trobaven encastades en el paviment de l’església com en les piques exemptes. Aquesta forma segurament continuà en ús fins a èpoques tardanes de l’alta edat mitjana, i potser també durant els segles XIII i XIV, tot i que en aquest moment les formes sembla que ja canvien.
Quant a la inscripció, de caràcters prou regulars, no sembla gaire antiga. Podria correspondre perfectament a un període d’entre el segle XII i el XIV, i el seu contingut podria fer referència a l’autor, però és més probable que es refereixi a qui en pagà l’obra.
Cal assenyalar que aquesta és una peça força peculiar. La seva forma, juntament amb la inscripció, fan pensar que potser es tracta d’una pica del segle XII o XIII. De tota manera, la manca d’estudis tipològics sobre aquestes peces i fins i tot d’altres objectes similars, que ens puguin servir de referència, fa dubtar a l’hora de datar-Ies. (ECO-XVT-LCV)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Pladevall, Adell, Español, 1982, pàgs. 40–44 i 93–99
- Llorach, 1983, pàgs. 60-61
Bibliografia sobre la necròpoli
- Virella i Bloda, 1980a, pàgs. 36-37