Sant Pere de la Portella (la Quar)

Situació

El monestir de Sant Pere de la Portella és situat a la part més alta de la conca de la riera de la Portella, afluent per l’esquerra del Llobregat; els edificis foren construïts damunt l’aiguabarreig d’aquesta riera o torrent de Solís amb el torrent de Cal Moliner, a l’extrem de ponent de la muntanya de la Quar; l’indret resta, però, enclotat entre la Serra de Picancel i la Serra de Campdeparets. Aquest monestir figura situat en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 293-M781: x 13, 4 — y 62, 0 (31 TDG 134620).

El costat sud-est del monestir, amb l’absis rematat per un fris d’arcuacions agrupades per lesenes.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Façana de ponent del monestir de Sant Pere de la Portella, amb la porta d’entrada i, al costat esquerre, el massís campanar de torre.

A. Borbonet

S’hi arriba emprenent la carretera de Gironella a Vic. Just al quilòmetre 42 i a mà esquerra, s’inicia el trencall que, passant per Sagàs, mena a Sant Maurici de la Quar. Un cop arribats aquí, cal prosseguir per una pista que arrenca de la dreta, la qual, passant pels masos de Can Pou i Soldevila i giravoltant l’impressionant serrat de la Quar, porta al monestir de la Portella. Aquesta pista, poc abans d’arribar a l’església, es bifurca en dos brancals, dels quals cal seguir el de la dreta, ja que el primer retorna a Sant Maurici desembocant a la mateixa pista descrita, no gaire lluny de la població, a l’indret on hi ha la masia de la Tor. Aquesta bifurcació, per bé què és més curta, no és gaire practicable, cosa que també pot succeir en el primer itinerari, si ha plogut. En aquest cas, de no posseir un vehicle tot terreny, és més recomanable anar-hi a peu.

Cal demanar la clau prèviament a l’hostal de Sant Maurici de la Quar. (FJM-AMB-JBM)

Història

Durant l’alta edat mitjana, van aparèixer força monestirs a la Catalunya Vella. En realitat, inicialment, més que monestirs ben estructurats, eren reduïdes comunitats de religiosos. Moltes d’aquestes comunitats, si no van rebre cap ajut dels poderosos, existiren molt poc temps i, sovint, foren absorbides per algun altre monestir més important. Aquest ajut podia ésser del comte o bé d’algun senyor important.

Els Saportella.

AFE

El monestir de Sant Pere de la Portella, antigament, rebia el nom de Sant Pere de Frontanyà. És possible que el canvi del nom del lloc es produís per tal d’evitar confusions amb el proper indret de Sant Jaume de Frontanyà. El mateix segle XI, ja trobem, algun cop, documentat el topònim Portella (any 1103, Portelle; any 1060, castrum Portelle). Aquest indret de la Portella era situat al bisbat d’Urgell i, fins cap al 1003, al comtat de Berga. El castell de Frontanyà sembla que feia part de les possessions territorials dels comtes de Cerdanya-Besalú; Oliba, el futur abat i bisbe, que en devia tenir el domini, per herència del seu pare Oliba Cabreta, el cedí, en entrar, vers l’any 1003, com a monjo de Ripoll, al seu germà Bernat Tallaferro, comte de Besalú. Aquest fet motivà que, en els documents posteriors a aquesta data, la castellania de Frontanyà o la Portella sigui considerada com a part del comtat de Besalú, encara que, en realitat, es devia tractar d’un enclavament.

Etapa inicial

Mapa dels dominis territorials que tenia el monestir vers el segle XIV.

J. Bolòs

És difícil de saber quan s’aplegà la comunitat de monjos a “Frontanyà"/la Portella. El fet que, possiblement, s’instal·lessin sota el castell comtal de “Frontanyà” sembla fer pensar en l’existència d’una protecció de les autoritats del país, des de bon principi. Hi ha una primera notícia, de l’any nou del rei Lotari (correspondria al 963), d’una donació d’un mas al monestir de Sant Pere de la Portella; segons aquesta font, aquesta cessió després fou confirmada per un comte Oliba. Tot i que aquesta referència no es pugui rebutjar totalment, ja que és prou possible que el segle X hi hagués una comunitat a la Portella, hi ha massa elements que no concorden ben bé per poder assegurar que sigui certa.

L’any 997, el comte Oliba, fill d’Oliba I de Cerdanya-Besalú, feu donació d’unes terres a la casa de Sant Pere, on no es pot pas descartar que hi hagués ja una comunitat. Després d’aquesta primera data documentada amb seguretat, la possible comunitat monàstica quedà estretament lligada als veguers de la Portella. Quatre anys més tard, el novembre de l’any 1001, hi hagué una nova donació, aquest cop ja de Guifré, veguer de “Frontanyà"/la Portella i de la seva mare Doda; tal com ja ha estat afirmat, aquests personatges gairebé es pot assegurar que foren els veritables fundadors de l’abadia. Segurament, aquest mateix any el següent, el comte Oliba, abans d’ésser monjo, vengué un alou al veguer Guifré; aquest alou més tard també fou donat al monestir.

A partir d’aquesta data, se succeïren les donacions. L’any 1003, el veguer Guifré i la seva mare van lliurar l’alou de “les Artigues”, situat al sud-oest del monestir, entre la vall de la Portella i el terme d’Olvan, al comtat de Berga. Aquesta donació fou ampliada pels mateixos donadors, l’any 1006, amb moltes propietats que, bàsicament, com en el document precedent, havien estat comprades al comte Oliba. Aquests béns donats s’estenien per una bona part del terme actual de la Quar; no devien incloure, però, ni terres situades més al sud de Campdeparets ni l’indret mateix de la Quar. Aquests béns —possiblement un antic domini comtal— comprenien masos dominicals, vinyes, horts, terres reservades o Coromines, artigues, deveses, prats, molins, alzinars i altres boscs. A més a més el monestir també rebia donacions a Cerdanya, al Vallespir i un molí a la riera de Merlès. Aquesta donació degué ésser important; segurament, degué comportar la creació del domini nuclear del cenobi.

S’ha conservat una butlla de l’any 1016 del monestir de la Portella, feta pel papa Benet VIII, on es confirmen els béns monàstics i es posa l’abadia sota l’autoritat directa de Roma; possiblement, però, es tracta d’un document fals. Així mateix, s’ha dit que l’abat Oliba, com ja hem vist, un dels primers protectors del monestir, l’any 1018, envià dos monjos de Santa Maria de Ripoll al cenobi de la Portella. També fins i tot s’ha afirmat que, durant uns quants anys, Sant Pere de la Portella només fou un priorat del monestir de Ripoll; el senyor del castell de la Portella s’hauria, però, reservat el dret de presentar el monjo que havia de fer de prior.

Fos com fos, després d’aquesta data del 1016, es produïren nombroses donacions de particulars: cap a Servera de Sagàs, a Vila-rasa de Vilada, vers Sant Fruitós de Bages (1032), al mas de la Móra de Sagàs (1033), etc.

A fi de satisfer les exigències de la incipient comunitat que devia seguir la regla de sant Benet, que potser provenia del monestir de Ripoll i que possiblement havia començat només amb dos monjos o tres, aviat començà la construcció d’un temple escaient.

El 21 de setembre de 1035, s’esdevingué la consagració de l’església de Sant Pere del monestir de la Portella, feta pel bisbe Ermengol d’Urgell. Fou un acte sorprenentment important. Hi foren presents Guifré, arquebisbe de Narbona, Guifré, bisbe de Carcassona, Ermengol, bisbe d’Urgell i Guilabert que en aquesta mateixa església fou consagrat bisbe de Barcelona. En aquesta data, també es confirmaren les donacions fetes pels fidels i pels pròcers, així com les fetes pels constructors de la casa, els veguers del lloc: Guifré, amb la seva mare i la seva esposa. També es creà una confraria (fratria), les característiques de la qual són especificades al document. Així mateix, s’establiren nombroses indulgències per aquells que fessin donacions al monestir o, simplement, per aquells que hi anessin (si algú volia anar a Roma només calia que anés set vegades a la Portella, amb la seva candela, i li valia el mateix).

A partir d’aquest moment, és lògic, encara sovintejaren més les donacions: prop de Cosp (1035), Gardilans (1036), etc. L’any 1059, en el testament del possible fundador, Guifré, senyor de la Portella, hi hagueren noves donacions a Planoles, Bruguera, Ventolà, etc.; d’altra banda, aquest document permet de valorar la importància d’allò que havien lliurat aquests senyors de “Frontanyà"/la Portella al monestir de Sant Pere.

L’any 1060, hi hagué —segons els documents conservats— una confirmació, feta pels senyors de Merola, d’una donació feta a Campdeparets; abans, hi havia hagut, però, algun problema. Amb tot, després hi hagué una altra donació a Sagàs (1065) de membres d’aquesta mateixa família.

Una altra cessió important es produí l’any 1069: el senyor de la Portella lliurà l’església de Santa Maria de la Quar, amb els drets que hi tenia; aquesta església havia estat comprada al vescomte de Cerdanya. Poc després, durant una visita de Bernat Guillem, bisbe d’Urgell, es confirmà aquesta donació i també l’elecció de l’abat Ponç.

A la segona meitat del segle XI i, encara, durant el segle XII hi hagueren algunes donacions importants, que permeteren de completar el patrimoni seent del monestir: a Gardilans (1078), a Vilallobent (1082), a la Quar mateix (1085), un alou a Sant Martí de Merlès (1095), un alou a Sant Feliu Sasserra de Relat (1096), a Catllús (1098), a Voltregà, Osona (1170), a Puigdemàger, Anoia (1138) i ja, tardanament, el delme que rebien els senyors de la Portella a Olvan (1285), etc. Fins i tot, en aquesta etapa també trobem algunes compres fetes per la comunitat; com, per exemple, la feta, l’any 1089, a Gardilans, la feta, el 1094, a Sagàs, o la important adquisició de Fucimanya (1214-1216).

Progressivament, però, com trobem també en relació amb els altres monestirs d’aquesta comarca, deixaren d’haver-hi noves adquisicions. En els documents dels segles XII i XIII, trobem, al costat de les darreres donacions, alguns establiments fets a pagesos i, també, algun enfrontament, poc important, amb algun personatge de les rodalies. D’altra banda, al final del segle XIII, com veiem que s’esdevenia a la majoria dels senyors eclesiàstics i, també, laics de la contrada, trobem la comunitat endeutada i veiem els primers signes de decadència.

Primera dotació al monestir de Sant Pere de la Portella pels senyors fundadors Doda i Guifré (1003)

"In nomine Sancte Trinitatis, scilicet, Patris ac Filii atque Spiritus Sancti. Ego Doda, femina, cum filio meo Wifredo, protes Portelle, donatores sumus Domino Deo et sancti Petri Frontanianensis cenobio. Per hanc scripturam donacionis nostre donamus namque alaudem nostrum propium qui nobis aduenit per comparacione quem comparavimus de Òliba comite, id sunt, ipsas Artigas. Et sunt ipsas Artigas in comitatu bergitano, in apendicio de castro frontanianensi, vel in ipso boscho quem dicunt de Agrevoledo. Et affrontant ipsas Artigas de una parte in collo Situe Rutundensi, et de secunda in collo Trape, et de tercia in Pugo de Guardia, et de quarta in riuo qui discurrit per Fronteniano et pervadit usque ad Godseneres. Quantum inter istas IIII affrontaciones includunt sic donamus nos ipsas Artigas superius scriptas totas ab integrum cum suis exiis et regresiis earum, et de nostro iure tradimus in dominio sancti Petri et habitatoribus huius loci, sine blandimento allius persone vel sine reservacione. Et est manifestum: et qui contra istam cartam donacionis venerit ad inrumpendum, aut nos donatores venerimus, aut ullusque homo net femine inquietare voluerit, non hoc valeat vindicare, sed componat in duplo ipsas Artigas supra scriptas cum omnia sua inmelioraciane, et in antea ista carta donacionis firma et stabilis permaneat modo vel omnique tempore.

Facta carta donacionis VIII kals. iuli, anno VII regnante Raudeberto Rege.

Signum + Doda. Wifredus SSS. qui ista karta donacionis fecimus scribere et firmamus et testes firmare rogamus.

Signum + Bardina vices comite. Signum + Reimundus. Signum + Gaucefredus Sagone.

SS. Reimundus presbiter qui ista karta donacionis scripsit et sub SSS. die et anno quo supra."

Joan Santamaría I Rovira: Memòries del Monestir de Sant Pere de la Portella i de tot el seu Abadiat i Baronia, Imp. Josep Figueres, Solsona 1935.


Traducció

"En el nom de la Santa Trinitat, és a dir, del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant. Jo, Doda, dona, amb el meu fill, Guifré, fills de la Portella donem al senyor Déu i al cenobi de Sant Pere de Frontanyà. Per aquesta escriptura de nostra donació donem un alou nostre i propi que ens va arribar per compra ja que el vàrem comprar al comte Oliba; aquest alou és a les Artigues. I aquestes Artigues són al comtat de Berga, a l’apèndix del castell de Frontanyà i en el bosc que en diuen d’Agrevolet. I les Artigues termenegen per una part amb el coll del Bosc Rodó; per la segona, amb el coll de Trapa; per la tercera, amb el Puig de Guàrdia; per la quarta, amb el riu que passa per Frontanyà i va fins al Gotseneres. Tot el que hi ha dins aquests quatre termes, ho donem: les Artigues, sobrescrites, les donem senceres amb les seves sortides i entrades i del nostre dret ho lliurem al domini de Sant Pere i als habitants d’aquest lloc, sense subjecció a cap persona i sense cap reserva. I és manifest que qui contra aquesta escriptura de donació vingués per a trencar-la o nosaltres, els donants, hi vinguéssim, o algun home o alguna dona volgués inquietar-la, ningú no pugui reivindicar res, sinó que pagui el doble de les Artigues esmentades, amb totes les seves millores; i d’ara endavant aquesta escriptura de donació romangui ferma i estable sempre i en tot temps.

Feta l’escriptura de donació el set de les calendes de juliol, any setè el regnat del rei Robert.

Signatura de Doda. Guifré ho subscric. Ambdós hem fet escriure aquesta escriptura de donació, la signem i demanem als testimonis que la signin.

Signatura de Bardina, vescomte. Signatura de Ramon. Signatura de Gaucefred saig.

Subscripció de Ramon, prevere, que aquesta carta de donació ha escrit i subscrit el dia i l’any més amunt esmentats."

Acta de consagració de l’església del monestir de Sant Pere de la Portella (21 de setembre de 1035)

Consagració de l’església del monestir de Sant Pere de la Portella pels bisbes Guifré de Narbona, Ermengol d’Urgell i Guifré de Carcassona, els quals confirmen les donacions que li foren fetes en aquella ocasió i les que havien estat atorgades al monestir pels fundadors Guifré, la seva mare Doda i la seva muller Ermetruda. El bisbe Ermengol hi funda una confraria, confirmada i enriquida amb noves gràcies espirituals pels bisbes reunits en concili a Narbona aquell mateix any.

"Anno incarnacionis Domini ·XXXV· post millesimum, era M·LXXIII·, indictione ·III·, epacta ·XX·, ·XI· kalendas octobris, anno ·V· regni Aienrici regis, convenerunt in unum in Dei omnipotentis nomine Wifredus sancte Narbonensis ecclesie archiepiscopus ac nobilissimus antistes Ermengaudus necne Guifredus episcopus Carcassonensis, ut consecrarent episcopum Barchinonensem, nomine Guilabertum, in cenobio sancti Petri Frontenianensis, et consecraverunt eandem ecclesiam in honorem domini nostri Iesu Xpisti et beati Petri apostolorum principis, ac sancti Iohannis Babtiste simulque beati Martini confessoris Xpisti. Extulerunt autem eundem locum consecrando et grates Deo rependendo, attollentes super sidera, et dotaverunt eandem ecclesiam fideles et proceres qui ad dedicacionem venerunt de rebus sibi a Domino conlatis, prout continent scripture ab eis condite. Nos ergo iam dicti pontifices confirmamus supra dicto cenobio quicquid constructores, idest Wifredus et mater eius Doda, necnon uxor eius Ermetruitis, eidem loco quocumque modo profligaverunt, vel quicquid fideles pro Dei amore ibidem contulerunt. Quam conscriptionem manibus nostris firmatam manibus predicti Wifredi tradimus, ut nostro sic iussu obediens futuro in concilio Narbonensi illam deferens omnibus coepiscopis illic venientibus ostentet, quatinus quod a nobis nunc est stabilitum illorum omnium afirmacione sit roboratum.

Constituo etiam interea ego Ermengaudus presul sedis Urgelli cum domno archiepiscopo Narbonensi aliisque episcopis michi consencientibus, ut quicumque homo vel femina ad iam dictum cenobium sancti Petri venerit, vet ad ipsam ecclesiam atque ad alia opera ex suo propio avere aliquem adiutorium fecerit in pane et vino, auro et argento, vel aliis rebus, ab omnipotentis Xpisti dextera absolutus permaneat ex omnibus maioribus peccatis unde penitentiam abet. Si quis vero ad ipsam caritatem, quem vulgo fratrias vocant, bono animo pro Dei amore convenerit vel adiutorium ibi seu candela per se vel per suum nuncium direxerit, similiter in Xpisti regno a ianitore regni celorum introductus, permaneat absolutus ex omnibus peccatis unde penitentiam accepit, quantumque ad nos ex nostra parte attinet totum indulgimus. Si vero aliquis in hoc sanctissimo conventu adiunctus in propia domo aut alicubi morte fuerit preventus, constituimus et si fieri potest omnes alii fratres occurrant maximoque cum honore a confratribus deductus, cum missarum sollempniis in predicto cenobio honorifice sepeliatur sive dives sive pauper sit. Si vero indigens fuerit in tantum ut indigeat victu atque vestitu aut certe fuerit infirmitate detentus, non neglegatur ab aliis confratribus sed unusquisque per se aut per suum nuncium visitare curet fratrem infirmum usquequo avidius sanetur. Ut autem quis fuerit morte preventus, unusquisque ex habitatoribus huius loci in conventu monachorum annumeratus ·III· missas in conventu celebratas, unusquisque presbiter ·XXX·narium pro eo curet expleri. Si vero clericus fuerit qui propiam ecclesiam teneat et honore sacerdotali sit fultus, ·III· tantummodo missas cantare studeat. si autem clericus tantum, et non sacerdos fuerit, tria psalteria pro excessu fratris decantet. Enimvero, si frater in longinqua regione obierit et non potuerit corpus ad hunc monasterium deportari, statim ut eius transitus omnibus notus fuerit, hoc quod statutum est peragatur pro illius anima. Et in adiutorio iam dicte ecclesie dimittat unusquisque homo vel femina unum solidum, qui vulgo dicitur grossum. Si ergo pauper fuerit ut hoc ipsum non possit abere, quantum vires sufficierint tantum ad iam dictam operam dimittat.

Et ego Wifredus, sancte prime sedis Narbone archiepiscopus, cum sanctissime vite merito sancte Arelatensis ecclesie Raiamballo episcopo, cum aliis coepiscopis ·X et VII· in concilio Narbonensi congregatis, rogatu Guifredi venerabilis viri, qui iam dicti loci noviter fundator extitit, pro Dei amore et beati Petri apostolorum principis honore facimus constitucionem prephato loco, ut quicumque homo vel femina iam dictam institutionem domni Ermengaudi episcopi Urgellitani obaudiens ad iam dictam venerit, sicuti prelibatum est, pro remissione suorum peccaminum vel ad iam dictam ecclesiam ex rebus propriis vel in lumine ecclesie adiutorium fecerit quantum unius denarii precium potest estimari, de potestate Dei et nostra maneat absolutus de ·I· ex maioribus peccatis quod plus timet et unde maiorem penitentiam abet. Constituimus etiam ut in diebus sancte ·XL·e, quicumque fidelium ibi usque in Pascha in servicio Dei perseveraverit et lampada eius tota ·XLa · in ecclesia beati Petri apostoli arserit, sive ille toto tempore ·XLe·, aliqua necessitate constrictus ibi perseverare minime potuerit, et tamen lampada ipsius per totum tempus ·XLe · in prephata ecclesia competenti tempore arserit, si penitentiam trium vel duorum aut certe unius diei tenuerit pro amore Dei et honore sancti Petri, ex tribus vel duobus unum diem usque in caput ·XLe · solvimus. Si quis autem pro remissione peccatorum in penitentiam abet, ut ad ecclesiam sancti Petri Rome cupiat pergere et ad iam dictum cenobium sancti Petri, peregrinus cum propria candela septies venire etuduerit, tantum illi prosit quomodo si longi itineris peregrinacionem tenuerit. Qui vero ad iam dictam ecclesiam tres magistros vel certe duos ·XLe · diebus in pane et vino atque redemptione detinuerit, tantum mercedis accipiat quantum si Sancti Sepulcri desiderio ductus illic pergere voluerit, et gratiam Dei promereatur et apostolica benedictione roboratus nostra omnium adfirmacione et absolutione solvatur. Amen.

Ermengaudus gratia Dei Urgellensis episcopus SSS. Guifredus Narbonensis ecclesie archiepiscopus SSS. Raiambaldus archiepiscopus Arelatensis SSS. Stefanus episcopus Atensis +. Willelmus archiepiscopus Agatensi +. Oliba episcopus Ausonensis +. Raimundus gratia Dei Ausonensis episcopus +. Bernardus episcopus Coseranensis +. Arnallus presul Tolosa +. Wifredus presul Carcasonensis +. Ugo episcopus ecclesie Uzetensis +. Barnardus episcopus Comeniensis +. Barnardus Lutevensis episcopus +. Arnallus episcopus Magalonensis +. Berengarius episcopus Elnensis +. Froterius episcopus Nemaucensis. + Petrus episcopus Cavalonicensis +. Berengarius archiepiscopus Terragonensis +. Petrus episcopus +. Bernardus Biterrensis ecclesie presul +. Willelmus gratia Dei Ausonensis ecclesie +. Bertrandus episcopus Barchinonensis confirmat. Guislibertus Barchinonensis presul. Berengarius Dei gratia Gerundensis episcopus +. Remundus episcopus Rotensis SSS. Guilelmus gratia Dei Urgellitanus presul qui hec statuta auctoritate episcopali confirmat +. Arnulfus episcopus +. Dalmacius archiepiscopus Narbonensis +. Fulconi gratia Dei Barchinonensis episcopus. Raimundus Dei gratia Ausonensis episcopus. Petrus Ausonensis episcopus.

Datum per manus Bonifilii notarii die et anno prefixo.

Oto indignus gratia Dei tamen Urgellensis episcopus. Bernardus gratia Dei Urgellensis episcopus. Ego + Bernardus Rogerii, licet indignus Urgellensis ecclesie episcopus, hanc confratriam ex parte Dei et nostra laudo et confirmo."

Original perdut.

Còpia del segle XII feta pel notari Bonfill, perduda.

Còpia contemporània de l’anterior, feta pel notari Ramon, provinent de l’Arxiu de Sant Pere de la Portella, 370 mm × 310 mm, AES, núm. 710, la qual presenta la particularitat d’afegir noves signatures al document: “Ollegarius archiepiscopus Terrachonensis, Jozfredus episcopus, Poncius episcopus Tortose, Petrus episcopus Cesaraugusta”.

Trasllat del P. Caresmar.

J. Villanueva: Viaje... vol. VIII, ap. 23, pàgs. 258-263.

D. Costa i Bofarull: Memorias... vol. II, ap. 11, pàgs. 723-725.

J. Santamaría: Memorias... ap. 9, pàgs. 10-12.

Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, 1, 1978, pàg. 110.


Traducció

"A l’any de l’Encarnació del Senyor 1035, era 1073, tercera indicció, 20a epacta, 11 de les calendes d’octubre, any cinquè del regnat del rei Enric, varen venir junts, en nom de Déu omnipotent, Guifré, arquebisbe de la santa església de Narbona i el nobilíssim bisbe Ermengol i Guifré, bisbe de Carcassona, per a consagrar amb el bisbe de Barcelona, de nom Guilabert, el cenobi de Sant Pere de Frontanyà i consagraren aquesta església en honor de nostre senyor Jesucrist i de sant Pere, príncep dels apòstols, i de sant Joan Baptista i de sant Martí, confessor de Crist. Distingiren aquest lloc en consagrar-lo i en donar gràcies a Déu i en aixecar-lo fins a les estrelles i els prohoms que varen venir a la dedicació, dataren l’església amb els dons atorgats a ells per Déu, tal com dirien els documents fets per ells. Nosaltres, doncs, els citats bisbes confirmem a l’esmentat cenobi tot el que els fundadors, és a dir, Guifré i la seva mare, Doda, i l’esposa d’ell, Ermetruda, acabaren aquest lloc i li ho concediren com a fidels, per l’amor de Déu. El citat Guifré entreguem aquesta escriptura signada per les nostres mans, per a que, obedients al nostre futur mandat en el concili de Narbona i portant-la a tots els co-bisbes que hi vagin, manifesti tot quant ha estat establert per nosaltres i amb l’aprovació de tots sigui corroborat.

Entretant, jo, Ermengol, bisbe de la Seu d’Urgell, determino amb el senyor arquebisbe de Narbona i altres bisbes que consenten amb mi, que qualsevol home o dona que vingui al ja esmentat cenobi de Sant Pere i doni a aquesta església i una altra obra del seu propi peculi alguna ajuda en pa, en vi, en or o en plata, o en altres coses, romangui absolt per la dreta de Crist omnipotent de tots els majors pecats pels quals fa penitència. Si algú vingués a la caritat, que el poble en diu confraries, amb bon esperit i per amor de Déu, manés per si mateix o per un missatger una ajuda d’una candela, igualment sigui introduït en el regne de Crist pel porter del regne celestial, romangui absolt de tots els pecats dels que faci penitència i quant a nosaltres, per la part que ens toca li ho perdonem tot. Si a algú en aquest santíssim convent, en la pròpia casa o en qualsevol lloc li arribés la mort, determinem que, si pot ser, tots els altres germans el socorrin i sigui portat amb gran honor pels confrares, sigui enterrat amb solemnes misses en l’esmentat cenobi, sigui ric o sigui pobre. Però si fos indigent, en tant que li falti menjar o vestit i estigués malalt, no sigui oblidat pels altres confrares, sinó que cada un per si mateix o per un seu missatger, procuri visitar el germà malalt, fins que es posi ben bo. I si a algú li arribés la mort, cada un dels habitants d’aquest lloc en el convent dels monjos fes celebrar tres misses i cada prevere per aquest procuri satisfer el trentenari. Si fos un clergue que tingués la pròpia església i estigués sostingut per l’honor sacerdotal, cal que canti tres misses. Però si fos clergue i no sacerdot, canti tres salms per a la defunció del germà. També, si el germà moria en un lloc molt apartat i el cos no es pogués portar en aquest monestir, en el moment que el seu òbit fos conegut de tots, que es faci per a la seva ànima allò establert. I en ajuda de la ja esmentada església, doni cada home i cada dona un sou, que vulgarment se’n diu gros. Si fos pobre, de manera que no el tingués, doni per a l’esmentada obra allò que les seves possibilitats li permetin.

I jo, Guifré, arquebisbe de la santa seu primada de Narbona, amb el bisbe Riambau, de la santa església d’Arlés, per mèrit de la seva santíssima vida, amb altres disset co-bisbes, congregats en el concili de Narbona, a precs del venerable Guifré, que va ser el fundador del dit lloc, per amor de Déu i de sant Pere, príncep dels apòstols, fem aquest document en l’esmentat lloc, per tal que qualsevol home o dona, obedient a la institució del senyor bisbe d’Urgell, Ermengol, vingués, tal com ha estat dit, per remissió dels seus pecats i a l’esmentada església dels seus propis béns donés una ajuda en llums per a l’església, el preu dels quals es puguin estimar en un denari, pel poder de Déu i pel nostre, romangui absolt d’un dels majors pecats aquell que més temi i pel qual fa major penitència. Determinem que durant els quaranta dies sants, qualsevol dels fidels que perseverés fins a la Pasqua en el servei de Déu i la seva làmpada durant tots els quaranta dies brillés en l’església de Sant Pere apòstol, i durant tot aquest temps de quaranta dies, afectat per alguna necessitat no pogués perseverar, i no obstant això, la seva làmpada per tots els quaranta dies brillés en l’esmentada església, si fes una penitència de tres dies o de dos o fins i tot d’un, per amor de Déu i en honor de Sant Pere, li perdonem dels tres o dels dos un dia fins al terme dels quaranta. Si algú per a la remissió dels seus pecats fa penitència i volgués anar a l’església de Sant Pere de Roma, al cenobi de Sant Pere, pelegrí, amb la seva pròpia candela que vingui aquí set vegades i li servirà igual com si hagués fet el llarg camí de pelegrinatge. El qui a la ja esmentada església tres mestres o dos durant quaranta dies retingués amb pa i vi, tantes mercès rebi com si, portat pel seu desig, volgués anar al Sant Sepulcre, i mereixi la gràcia de Déu i l’apostòlica benedicció; ho corroborem amb la nostra afirmació i amb la de tots i sigui perdonat amb l’absolució. Amen.

Ermengol, per la gràcia de Déu, bisbe d’Urgell, ho subscric. Guifré, arquebisbe de l’església de Narbona, ho subscric. Riambau, arquebisbe d’Arlés, ho subscric. Esteve, bisbe Atensis. Guillem, arquebisbe d’Agde, Oliba, bisbe d’Osona. Ramon, per la gràcia de Déu, bisbe d’Osona. Bernat, bisbe Soxeranensis. Arnau, bisbe de Tolosa. Guifré, bisbe de Carcassona. Hug, bisbe de l’església Uzentensis. Bernat, bisbe de Comenge. Bernat, bisbe de Lodève. Arnau, bisbe de Magalona. Berenguer, bisbe d’Elna, Froteri, bisbe Neumacensis. Pere, bisbe de Cavalló. Berenguer, arquebisbe de Tarragona. Pere, bisbe. Bernat, bisbe de l’església de Beziers. Guillem, per la gràcia de Déu, de l’església d’Osona. Bertran, bisbe de Barcelona, ho confirma. Guislabert, bisbe de Barcelona. Berenguer, per la gràcia de Déu, bisbe de Girona. Ramon, bisbe de Roda, ho subscric. Guillem, per la gràcia de Déu, bisbe d’Urgell, que confirma aquests estatuts per l’autoritat episcopal. Arnulf, bisbe. Dalmau, arquebisbe de Narbona. Folc, per la gràcia de Déu, bisbe de Barcelona. Ramon, per la gràcia de Déu, bisbe d’Osona. Pere, bisbe d’Osona.

Donat per mans de Bonfill, notari, el dia i l’any esmentats més amunt.

Otó, indigne, per la gràcia de Déu, bisbe d’Urgell. Bernat, per la gràcia de Déu, bisbe d’Urgell. Jo, Bernat Roger, encara que indigne, bisbe d’Urgell, aquesta confraria per part de Déu i nostra, aprovo i confirmo."

(Traduït per Paquita Sallés i Verdaguer)

Manteniment i decadència

En aquest moment, al final del segle XIII, sabem que la comunitat, que mai no havia estat gaire nombrosa, era formada per cinc monjos. Un fet més greu és que, a causa de l’endeutament, calgué fer algunes vendes; així, per exemple, l’any 1272, la comunitat es vengué el delme de la parròquia de Saltèguet. A més, també s’hagué d’enfrontar amb els senyors més importants de la comarca: Arnau Roger de Pallars, els Berga, etc. Així doncs, veiem que al llarg d’aquest segle, els enfrontaments, els plets, les usurpacions de drets, les violències entre membres del monestir i els senyors que hi havia a la seva rodalia foren fets molt normals. D’altra banda, els monjos es varen desentendre, en certa manera, de l’administració del monestir. Sovint nomenaren procuradors o batlles que s’havien d’encarregar de recollir els censos, els delmes, etc., que havien de donar els pagesos a la comunitat. Algun cop, això degué ésser favorable, per evitar, amb la proximitat física, la pèrdua de drets; en d’altres, però, degué ajudar a aquestes pèrdues —contra les quals es redactaven els capbreus i llevadors— i, sempre, degué suposar una minva de les entrades teòriques del cenobi que, en part, restaven en mans de l’intermediari.

Abans de tirar endavant en el temps, podem intentar de veure, breument, allò que tenia aquest monestir a la baixa edat mitjana, després de l’etapa d’expansió. Com ja hem vist, el nucli de les possessions monàstiques era a la parròquia de la Quar. També tenia, però, drets importants a les parròquies veïnes d’Olvan, Sagàs, Vilada i a Gardilans. En el mateix Berguedà també rebia drets a altres llocs: Puig-reig, Casserres, Sant Martí de Llavinera, Berga, Pedret, la Baells, Castell de l’Areny, la Clusa, Sant Sadurní de Rotgers, etc. Així mateix, també tenia possessions a la comarca de Bages: a Sant Joan d’Avinyó i, sobretot, a Fucimanya, amb l’església de Santa Maria, indret situat a la parròquia de Serraïma. També en depenia, des del segle XII, el priorat de Sant Pere del Mont, al municipi de Castellfollit de Boix. Finalment, també posseïa alguns drets a la comarca d’Osona: Voltregà; a la Cerdanya: Vilallobent; al Ripollès, a la vall de Ribes: Bruguera, Ventolà, Planoles, etc.

En relació amb la comunitat monàstica, cal afegir a allò que hem dit més amunt, que a la baixa edat mitjana ja era força ben estructurada: hi havia un prior, un cambrer, un sagristà, un cellerer i, fins i tot hi arribà a haver un infermer; cal dir, amb tot, que, segurament, en algun moment, més d’un d’aquests càrrecs devia recaure en una sola persona.

Quan arribem al segle XIV, trobem que la major part dels documents ja són establiments, reconeixements de terres tingudes per al monestir, confessions d’ésser home o dona de l’abadia o bé redempcions o compres de censos.

El monestir de la Portella sembla que fou especialment afectat per les epidèmies de pesta d’aquest segle. De fet, se sap que, en algunes comarques, com el Berguedà o la Plana de Vic, una part molt important de la població va morir ran de les pestes de la darreria de l’edat mitjana. Els efectes sobre la comunitat monàstica de la Portella foren tan forts que sembla que, fins i tot, l’indret fou abandonat uns quants anys, durant els quals, els monjos que restaren vius es traslladaren a alguna casa propera. A causa de la pesta del 1348, morí l’abat Guillem de sa Rovira; així mateix, tal com ens diuen els documents de l’època, molts masos del monestir quedaren abandonats en aquest temps de forta mortalitat. L’any 1356, el nou abat hagué d’ésser nomenat pel papa Innocenci VI des d’Avinyó, és possible que a causa d’ésser l’únic monjo que restava viu.

Tanmateix, de mica en mica i gràcies a l’impuls del nou abat Berenguer, es refeu la comunitat i sembla que es procedí a intentar refer el patrimoni. L’any 1365, hi tornaren a haver sis monjos. Fins i tot, el 1378, el cenobi obtingué del bisbat la parròquia d’Olvan i —ja en el segle XV—, el 1422, sabem que hi hagué una butlla del papa Martí V, en la qual es varen confirmar els privilegis, immunitats i exempcions monàstiques. Per un document del dia 1 de desembre del 1426, sabem que el llegat del papa al regne d’Aragó, Pere de Foix, va concedir perdó a tots aquells que amb almoines ajudessin a restaurar el monestir. Creiem que aquesta indicació pot fer pensar que, en aquesta època, es feren obres al cenobi.

Com els altres monestirs de la comarca, Sant Pere de la Portella restà inclòs a la Congregació Claustral Tarraconense. Les abadies que feien part de la Congregació rebien, regularment, uns visitadors. De les relacions fetes ran d’aquestes visites es pot treure molta informació sobre la vida monàstica. Tenim coneixement de diverses visites. En l’acta d’una visita, de l’any 1441, s’esmenten, per exemple, els danys ocasionats al monestir per la mala actuació de l’abat Joan Marquet; per altres fonts sabem que aquest abat hagué de renunciar el seu càrrec l’any 1437.

Ran d’una altra visita, aquesta del 1490, l’abat respon als visitadors que els monjos són obedients; aquests darrers, però, s’observa que no portaven cogulles. D’altra banda, durant aquesta mateixa visita, s’afirma la necessitat de fer diversos esperons a la paret del refetor monàstic.

Amb el segle XVI, arribem a l’època dels abats comendataris, que, generalment, comportà una deterioració de la vida espiritual i material de les abadies. D’altra banda, durant aquest segle, es produí un fet greu: el gener de l’any 1534, un grup de bandolers entraren al monestir i assassinaren l’abat; sembla que la resta de la comunitat abandonà el monestir saquejat. Després calgué, doncs, refer altre cop la comunitat. El 1545, l’abat comendatari Joan de Pinós i de Cardona era casat. L’any 1548, que fou nomenat el darrer abat comendatari Joan de Comallonga, el monestir pràcticament ja era mort; a causa de la manca de personal era deshabitat i sembla que els pagesos de les rodalies de la Portella tancaven el bestiar dins l’església monàstica.

Amb l’ajut de Pere Pou, l’abat lentament emprengué la restauració: entraren alguns nous monjos a la comunitat, es feren nous establiments de les terres i es va recuperar l’església de la Quar, que havia estat annexada a la de Sagàs. La comunitat s’establí novament l’any 1560.

Havent-se acabat, després del concili de Trent, l’època dels abats comendataris, fou abat Antoni Viladomat, que ja era monjo de la Portella. Aquest abat mantingué llargs plets amb els qui llavors tenien la senyoria de la Portella; fins i tot obtingué una butlla per la qual es manava als bisbes d’Urgell, de Vic i de Barcelona que excomuniquessin aquells que usurpaven escriptures, censos i béns del monestir de la Portella. L’abat Viladomat fou succeït pel músic Mateu Fletxa (1598-1604).

El darrer abat Pere Sanxo, mogut per l’intent de reduir el nombre dels monestirs de la Congregació Claustral Tarraconense, esgrimí la situació precària del monestir, tant pel que feia a béns com a persones i l’any 1617 aconseguí que per una butlla del papa Pau V del 27 de novembre es produís la unió de l’abadia de Sant Pere de la Portella al priorat de Sant Pau del Camp de Barcelona. Això, de fet, hauria representat la fi de la comunitat, ja que els monjos s’havien de traslladar a Santa Pau. Malgrat tot, havent-hi hagut protestes de la gent del lloc, es va decidir que a la Portella hi havien de restar tres monjos, de fet, els rectors de les parròquies de Sant Pere, de la Quar i de Sant Maurici.

Després d’aquesta data, els documents parlen de les obres que es realitzaren a la Portella durant els anys setanta del segle XVII; segurament es feren treballs de restauració al campanar, a la teulada de l’església, al claustre, al sostre de la casa monàstica, etc. Així mateix, vers els anys vuitanta o noranta d’aquest segle, començaren les obres d’ornamentació de l’església, concretament de la capella del sant Crist. Sembla, també, que, a mitjan segle XVIII, durant l’abadiat d’Oleguer de Merlès i de Maçana, es feren renovacions a la casa monàstica. I, cap al 1775, després d’un incendi, es feu un nou palau abacial. Les capelles laterals de l’església foren fetes o refetes també al final d’aquest segle, l’any 1785.

La supressió del monestir fou establerta l’any 1835. Els tres monjos, però, hi continuaren vivint, ja només com a rectors de les tres parròquies esmentades més amunt, les quals, el 1873, passaren a fer part, definitivament, del bisbat de Solsona.

Durant els cursos 1838-39 i 1839-40, la Portella fou la seu d’una universitat, hereva de la de Cervera, traslladada a aquest indret per la Junta Superior Carlina de Catalunya. (JBM)

Abaciologi del monestirs de Sant Pere de la Portella

PRIMERA DATA ÚLTIMA DATA
ABATS DE SANT PERE DE LA PORTELLA
Dalmau (prior?) 1031
Mir 1060
Ponç 1069 1085
Bernat 1101 1117
Arnau 1138 1184
Bernat 1197 1214
Ramon 1216 1221
Arnau 1232 1266
Romeu 1274 1295
Bernat 1299 1338
Guillem Sa Rovira 1338 1348
Bernat 1349 1355
Berenguer de Vall 1356 1392
Ramon de Castellet 1392 1412
Francesc 1423
Joan Marquet 1425 1437
Francesc Albert 1437 1450
Joan 1453
ABATS COMENDATARIS I NOMENAMENT REIAL
Lluís Ballús 1500
Hidònit 1519
Pau Funes 1538 1540
Joan de Pinós 1545
Joan de Comallonga 1548 1568
Antoni de Viladomat i Santmiquel 1568 1598
Mateu Fletxa 1598 1-1604
Benet Fontanella 1604 1611
Pere Sanxo 1611 1621
ABATS DE SANT PERE DE LA PORTELLA I DE SANT PAU DEL CAMP
Antoni Reinalt 1621 1631
Ermengol de Palau 1632 1636
Jeroni de Peguera 1636 1639
Miquel de Soler 1639 1658
Gaspar de Casamitjana i d’Erill 1658 1662
Miquel de Calders 1662 1667
Josep Sastre i Prats 1669 1683
Benet de Sala i de Caramany 1684 1690
Ponç Puigdesalit i Malla 1691 1693
Joan Soler 1695 1719
Josep Puigdorca i Pi 1720 1727
Antoni de Portell i Font 1728 1731
Francesc de Rius i Falguera 1732 1741
Oleguer de Merlès i de Maçana 1742 1762
Pau Fuster 1763 1783
Francesc d’Escofet i de Roger 1784 1791
Ignasi Gras 1792 1793
Cristòfol Blanco i Laplana 1795 1808
Rafael de Parella i de Vivet 1811 1834
(JBM)

Cronologia del monestirs de Sant Pere de la Portella

963 Possible donació d’un mas a Sant Pere de la Portella.
997 El comte Oliba, futur abat i bisbe, fa una donació a Sant Pere de la Portella.
1001 Donació de Guifré, veguer de la Portella, i de la seva mare Doda a Sant Pere d’unes terres comprades al comte Oliba.
1006 Els dits veguers donen diverses possessions i drets, situats a la vall de la Portella, que segurament formaren el domini central del monestir de Sant Pere.
1016 Butlla papal al monestir de la Portella. Probablement es tracta d’una falsificació.
1035 El bisbe Ermengol d’Urgell consagra l’església monàstica de Sant Pere de la Portella i confirma les possessions del monestir. Signen el document els bisbes de nombroses diòcesis catalanes i occitanes.
1069 Els senyors de la Portella cedeixen al monestir la parròquia de Santa Maria de la Quar. Aquesta donació és confirmada pel bisbe d’Urgell.
1082 Donació de terres a la Cerdanya, al terme de Vilallobent.
1098 Donació al monestir de la Portella d’un mas situat al terme de Catllús.
abans 1197 El priorat de Sant Pere del Mont depèn del monestir de la Portella.
1214 El monestir compra diversos alous a Fucimanya (Serraïma).
1348 A causa de la pesta negra, mor l’abat; el monestir és abandonat durant uns quants anys.
1356 Possiblement a causa del reduït nombre de membres de la comunitat, l’abat és nomenat pel papa; l’any 1365, ja hi havia, però, una comunitat amb sis monjos.
1422 El monestir de Sant Pere de la Portella rep una butlla del papa Martí V, per la qual es confirmen els privilegis, immunitats i exempcions.
1437 L’abat Joan Marquet és obligat a renunciar; deixa el monestir en una mala situació econòmica.
1534 Ran d’unes bandositats, l’abat és assassinat, el monestir és saquejat i la comunitat de monjos es dispersa.
1617 El monestir de Sant Pere de la Portella és unit al de Sant Pau del Camp. Només resten a la Portella tres monjos.
1835 El monestir és suprimit. Els tres monjos esdevenen rectors de les tres parròquies que havien estat del monestir.
(JBM)

El monestir

Planta, a escala 1:200, del conjunt d’edificacions que constitueixen el monestir, amb l’església de Sant Pere i el claustre.

R. Fusté-A. Navarro-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Secció transversal del conjunt d’edificacions, amb l’església i el claustre com a peces principals.

R. Fusté-A. Navarro-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Ateses les vicissituds per què passà aquest cenobi, avui es troba mig enderrocat i amb les dependències monacals desarticulades i pràcticament aterrades. Les úniques construccions que encara es mantenen dretes són l’església i el claustre, bé que aquest darrer, tot i que mostra una factura força arcaica, tanmateix sembla que respon a una remodelació efectuada el segle XV.

El monestir de Sant Pere de la Portella, presenta, a desgrat de les mutilacions, transformacions i abandonaments pels que ha passat, l’estructura, bastant ben conservada, del monestir original, i que cal datar, en els seus trets essencials, dins el segle XI, per les característiques de la seva construcció, i de detalls com portes i finestres, i que fou modificat posteriorment, amb la substitució del seu claustre i un llarg seguit de transformacions.

Aquest conjunt és perfectament coherent amb el tipus “clàssic” de monestir alt-medieval, organitzat entorn d’un claustre, i juntament amb altres monestirs com el de Sant Pere de Casserres es pot considerar una obra gairebé prototípica, la qual encara reserva sorpreses, però que presenta importants detalls com la façana de la sala capitular, que cal comptar entre les escasses mostres d’aquesta façana, construïdes el segle XI, que han arribat fins a nosaltres, com les de Sant Miquel de Cruïlles o Sant Benet de Bages.

Actualment el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya hi ha endegat obres de restauració, amb la qual cosa aquest edifici restarà definitivament consolidat i dignificat. (JAA)

L'església

L’església, que és l’únic element romànic que ha romàs dempeus fins als nostres dies, a desgrat d’algunes alteracions, és un edifici sòlid i ben construït, format per una sola nau, de dimensions considerables, que és rematada per un absis semicircular desplegat a llevant.

Un aspecte de l’interior de l’església amb la capçalera al fons. Com hom pot veure aquí, l’església, molt transformada, arribà a un punt de deteriorament important.

E. Pablo

Interiorment l’edifici ha estat desfigurat per una remodelació moderna que, malgrat tot, no priva d’esbrinar-ne l’estructura original, resolta, pel que fa al sistema de cobertes, amb un volta de canó de mig punt a la nau i amb una volta de quart d’esfera a l’absis. Altrament, l’empenta que exerceix la volta de la nau sobre les parets laterals, és contrarestada per unes arcades, actualment força transformades.

L’interior del temple és il·luminat per tres finestres, situades a l’absis, i per una finestra oberta al mur de migdia, actualment trossejada, semblant a les finestres que perforen el mur absidal, amb el notable increment d’una rosassa situada al mur frontal, que, possiblement, devia suplir una obertura original. Les finestres de l’obra romànica mostren una doble esqueixada i són rematades amb arcs de mig punt adovellats.

La porta d’ingrés, oberta a la façana de ponent, és alta i estreta, i mostra una gran simplicitat estructural, consistent en dos arcs de mig punt degradats, fets amb dovelles, l’exterior dels quals s’arqueja un bon tros per sobre de l’intern. A migdia, sota el finestral, hi ha una altra porta, ara obturada i de dimensions molt més reduïdes, que comunica amb el claustre.

Exteriorment la construcció, llevat de l’absis, és molt sòbria, per tal com l’únic element ornamental consisteix en una cornisa encastada a la part superior del mur de migjorn (originàriament també devia recórrer el mur de tramuntana), que actualment també serveix per a delimitar un sobrealçament posterior.

L’element més vistós, pel que fa a la decoració exterior, el constitueix l’absis que, externament, mostra uns ornaments de tradició llombarda, però de factura molt més acurada, pròpia ja del segle XII, consistents en un fris d’arcuacions cegues, distribuïdes en nombre de quatre entre mitges columnes, de secció semicircular, que són rematades per un dau trapezial, a manera de capitell. A aquests elements cal afegir-hi un seguit de mènsules on recolzen les arcuacions entre cadascuna de les mitges columnes. D’altra banda, els tres finestrals oberts als compartiments imparells dels cinc que delimiten les lesenes acompleten l’esquema decoratiu de la capçalera, el qual, a desgrat de la seva simplicitat conceptual, assoleix un resultat plàstic molt reeixit. Un esquema similar al descrit també es dona a l’interior, bé que aquí les arcuacions cegues han estat substituïdes per cinc arcs de mig punt. A més, tant a l’exterior com a l’interior, hi ha una àmplia socolada que ressegueix la part baixa del mur absidal.

L’horitzontalitat de l’edifici, propiciada per la llarga i àmplia nau, amb l’additament de l’absis, és trencada amb l’erecció d’un imposant i massís campanar de torre, de pla quadrat, situat a tocar el mur de tramuntana, cap a la meitat de la paret. Aquesta seriosa torre, que es dreça sense admetre cap mena d’ornament en tota la seva alçada, és perforada, en les seves quatre cares, per un espaiós finestral acabat amb un arc de mig punt adovellat.

Hom ha aparellat l’edifici amb carreus de mides mitjanes, alguns més grans que els altres, però tots ben escantonats i polits, i ben disposats en perfectes filades horitzontals.

A desgrat de les reformes que hom hi introduí el segle XVIII (transformació i decoració de l’interior, sobrealçament dels murs de la nau, reestructuració de finestres, etc.), l’edifici encara conserva perfectament la seva fesomia medieval, corresponent a una construcció romànica que, atesos alguns dels seus aspectes formals, sembla que cavalqui i dubti entre les obres del segle XI i les del XII; bé que, almenys en gran part, és més versemblant creure que es tracta d’una refecció portada a terme al principi del segle XII, que suplí l’anterior edifici del segle XI.

L’església, a desgrat de l’abandó en què es troba, encara és força ben conservada, almenys pel que fa a les seves estructures bàsiques. (FJM-AMB)

Les dependències monàstiques

Planta del nivell inferior de les estructures monàstiques, en la qual s’observa la seva organització al voltant del claustre, i la seva situació en un nivell més baix que el de l’església, i on s’han indicat les estructures originals ocultes i transformades.

R. Fusté-A. Navarro-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Si a l’església hi ha punts dubtosos quant a les diverses èpoques viscudes, a les dependències monacals això s’accentua encara més. Les restes de tres cuines i un forn són una mostra de les transformacions d’usos que han sofert. Malgrat això, hi trobem restes de paraments romànics amb tipus d’obertures molt definitòries d’una època, concretament del segle XI, i amb elles l’organització típica del monestir benedictí.

El claustre és situat a migjorn de l’església, i és envoltat de tres volums rectangulars, fent-lo tancat vers l’exterior. No podem pas precisar la ubicació de cadascuna de les peces (refectori, dormitoris, cuina dels monjos, cuina de l’abat, estatges, cel·la dels novicis, infermeria, rebost, vestidor, sabateria i cel·la del porter) o dependències que la regla de sant Benet diu que hi ha d’haver en tot monestir benedictí.

Alçat de Sant Pere de la Portella des del costat de llevant, amb les construccions monacals, l'absis i el campanar.

R. Fusté-A. Navarro-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Alçat de Sant Pere de la Portella des del costat de ponent, amb el mur frontal de l'església i diverses dependències del monestir.

R. Fusté-A. Navarro-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Podem, però, situar amb una certa precisió el refectori i la sala capitular. El refectori és situat a migjorn, on hi ha els esperons (documentats i esmentats quan parlàvem de la història). La sala capitular és a la planta baixa del volum de llevant. És on hom acostumava a col·locar-la, sota el dormitori. Ens ajuden a afirmar-ho les finestres que s’obren al pati claustral, flanquejant la porta, composició típica d’aquesta dependència. Podríem completar la planta baixa d’aquest volum amb la biblioteca o arxiu (l’espai més pròxim a l’església), lloc on la trobem en altres monestirs com el de Sant Pere de Casserres.

Sembla que dues dependències acompanyin el refectori a la planta baixa del volum de migjorn, car hi donen tres portes, una des de l’entrada, l’altra des del claustre, ara tapiada per una escala de fusta que porta al primer pis, i la tercera a un espai obert, després ocupat per dependències, que fa que el volum de migjorn i el de llevant no siguin continus.

De la planta pis d’aquest volum no en podem saber res, car és ocupada per una cuina, un espai que podia ésser un menjador amb dos pilars de maó centrals, que també són a la planta baixa, i una sala i alcova de dos dormitoris.

Planta i alçat de la paret del costat de ponent, a la zona interior de la sala capitular del monestir.

R. Fusté-A. Navarro-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Planta i alçat del mur de llevant a la zona interior de la sala capitular.

R. Fusté-A. Navarro-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

El volum de ponent té l’entrada amb una porta de doble arc, propi del segle XI, amb galze, que dona pas a una dependència, ara coberta amb una volta de plec de llibre. Aquesta volta mig cega la porta, i és mal acabada amb l’escala actual que puja al primer pis. Aquest espai té una altra porta de les mateixes característiques, però més ampla i més alta, que dona al claustre.

Complementa la planta baixa una dependència sense cap finestra, ni indicis que n’hi hagi hagut, on s’entra des de la sala abans esmentada.

La planta pis tampoc no té lectura possible, modificada com ha estat pels diferents usos que ha tingut, i és on hi ha l’obertura que sembla tenir les característiques de les portes descrites abans, ara mig tapiada.

El claustre, singular exemplar romànic molt modificat: a dalt, un racó que mostra un bonic aparell i unes arcades de mig punt adovellades; a baix, dos detalls on s'aprecien els dos pisos superposats.

E. Pablo

El claustre arribà a tenir dos pisos, dels quals hi ha restes. Fins i tot el segon ocupà una part del pati central, mitjançant un balcó de fusta. El primer, també de fusta, és posterior a la realització del claustre; això és indicat pel carregament de les bigues que el formen, en els arcs del claustre i les obertures de les parets de les dependències monacals: moltes carreguen directament a la clau, i fins i tot per sota (aleshores l’obertura és cega). No hi ha restes del sostre originari.

Originàriament el claustre tenia un pis, i tant aquest com la planta baixa tenen el porxo resolt amb dos arcs de mig punt, algun lleugerament apuntat a cada costat, tret de la galeria de ponent i dels de la planta baixa, on hi ha un sol arc que ocupa tota l’amplada amb un pilar central de reforç, posterior a la seva execució. Els de la planta pis arrenquen directament de l’ampit, que forma la barana. Els de la planta baixa ho fan de pilars de poca alçada, que van sobre bases més amples, amb restes d’un petit podi que les unia.

La datació és difícil d’escatir, car hi ha greus alteracions a la fàbrica. Sembla, però, per la col·locació dels carreus que els dos pisos, planta baixa i primer, no van ésser realitzats a la vegada, i ben segur en una època tardana, molt després de la continuació de les dependències, car és molt evident al cantó de llevant un carregament de l’arc d’"arriostrament” amb el mur de la sala capitular, que fa cegar i mutilar una de les finestres, la qual cosa vol dir que és posterior a ella, i realitzat en una època en què la sala capitular deixa de fer aquesta funció, car si no, se n’hagués respectat la importància ja esmentada.

D’aquest mur cal dir que el tipus de pedra que forma les obertures, malgrat que per la seva mida entronca dins el que estem acostumats a veure a l’època romànica, és diferent dels que formen les parets del segle XI, i solament es repeteix al frontispici de l’església, sota l’òcul.

Un altre arc d’"arriostrament” carrega en un regruixit del mur de tramuntana d’aquest claustre, que travessa la paret anterior i que l’aprofita per a formar tres fornícules, que cal suposar que feien de forn. (RFS-ANC)

Talla

Una de les poques fotografies que ens han pervingut de la Majestat, que desaparegué l’any 1936. És un bonic exemplar del segle XII eixit de l’anomenat taller de Ripoll (clixé: Gudiol G A-9882).

Arxiu Artestudi

El monestir de Sant Pere de la Portella, conservava la imatge d’una majestat romànica, que fou destruïda l’any 1936. Era una talla de fusta policromada, i la seva extraordinària mida de 200 cm d’altura per 178 cm d’envergadura, la feia quasi tan monumental com la de Beget.

N’existeixen uns pocs documents gràfics, entre els quals una fitxa del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, de la Diputació de Barcelona, on consten les mides de la imatge i una fotografia molt defectuosa corresponent al clixé “Bach” de Vic.

Fou reproduïda a l’Album Meravella, vol. I, pàgina 73, de l’any 1928, amb clixé d’E. Sala, i se’n feren postals, una de les quals donada per P. Quintana, es conserva a l’esmentat servei de la Diputació. El clixé que reproduïm és de l’Arxiu Gudiol.

També disposem del text de dues descripcions derivades de l’observació directa de la talla. La més antiga és de Cèsar August Torras, a la pàg. 201 de la guia del Berguedà. Diu: “Una notable Majestat o Sant Crist, d’alçària potser major que la natural, obra del segle XII o XIII, es venera en una capella oberta al costat esquerre prop de l’altar major. El rostre de la imatge, si bé de tosca factura, no està mancat d’expressió i, encara que de formes encarcaradas i no ben dibuixades, presenta un imponent aspecte. No té el cap cobert, porta una barba rematada en dues puntes i cobreix son cos, de la cintura als genolls, una mitja túnica o faldilleta”.

L’altre text és de Joan Santamaría i Rovira, al llibre Memòries del monestir de Sant Pere de la Portella i de tot el seu abadiat i baronia, Solsona 1935, però no publicat fins el 1939. En un capítol dedicat a la imatge (pàg. 123 i s.) la descriu breument, en dona les mides i remarca l’existència del suppedaneum. Santamaria comenta “el caràcter triumfant per bé que sense túnica”, i la reforma que modificà els ulls de la imatge deixant-los quasi closos, “detall que hom diu li prové de mossèn Ramon Riu, segon rector que tingué la Portella després de l’extinció del monestir, del qual el poble conte i diu amb frase gràfica, que va fer matar el crucifix per la basarda i calfred que els seus ulls oberts encomanaven”. El llibre conté uns apèndixs amb documentació, entre la qual hi ha l’acta de consagració del monestir (pàg. 10) i el “Goig en llaor de la Santa Majestat de la Portella” (pàg. 50) on es remarca la seva bellesa: “En una bella escultura / on sou molt ben figurat / La Portella amb fe molt pura / us té per son advocat”.

Manuel Trens, a Les majestats catalanes, vol. XIII de “Monumenta Cataloniae”, Barcelona 1967, esmenta aquesta imatge, però no la inclou al seu llibre. A la pàg. 161 diu: “S’ha parlat molt de la Majestat del Monestir de la Portella (Solsona). No és una veritable majestat vestida amb túnica. El Crist només portava una tovallola cenyida als lloms”.

Recentment, només coneixem dos textos que comentin aquesta imatge, ambdós de Rafael Bastardes i Parera: Les talles romàniques del Sant Crist a Catalunya, Barcelona 1978, on és analitzada a les pàgs. 222-226. I l’article Les majestats nues a Catalunya, publicat a “Quaderns d’estudis medievals”, núm. 11, Barcelona, març 1983, vol. II. Aquest article dedica un extens comentari a la imatge de la Portella, considerada la més antiga representant a Catalunya “del concepte de majestat nua, o sigui, com indiscutible definidora de la voluntat de representar una majestat triomfant sense túnica”.

Ella sola podria, en efecte, justificar l’existència d’aquesta modalitat, perquè, no essent una imatge vestida amb túnica conserva, en canvi, totes les característiques del tipus de majestat i la típica actitud que correspon al Crist triomfant.

Però és més justificat encara perquè la seva similitud amb les altres del Taller de Ripoll ens la mostra com una més dintre aquest conjunt, i amb una sorprenent semblança amb totes elles, però, sobretot, amb la majestat de la Trinitat, car en té no sols una mateixa fisonomia, sinó àdhuc una semblança psicològica. Té també molts detalls idèntics, com la boca i els seus voltants, on resideix, potser, la bondat i dolcesa de la seva expressió. També són iguals les trenes, la primera de les quals deriva directament de la cabellera.

La seva barba, en canvi, s’assembla més a la de la majestat de Beget, si bé aquesta és més poblada, i té un cargol addicional coincidint amb la punta final del bigoti. Dins la sorprenent unitat que mostren les barbes de les dotze majestats atribuïdes al taller de Ripoll, aquestes dues (de Beget i de la Portella), representen una petita variant, més prima i allargada.

A la fotografia, podem veure-hi una corona d’espines postissa, darrere la qual es veuen els cabells dividits en grups gruixuts i ratllats. Aquesta estructura contradiu l’existència —suposada per Santamaria— de qualsevol corona original esculpida i posteriorment serrada.

D’acord amb la tècnica usada pel taller de Ripoll, probablement aquesta imatge tenia també un gran buidat a la part inferior per penjar-hi les cames, afegides i subjectades amb clavilles, com sembla deduir-se de la fotografia.

Però el treball més delicat d’aquesta imatge és observable a les orelles, d’una raríssima perfecció i meticulosa realització, i que es veuen molt perfectament perquè són girades cap endavant, i es mostren frontalment.

Aquesta delicada execució, completada amb unes mans i uns peus correctes, i una tovallola extraordinària, contrasten enormement amb l’anatomia restant, que cal qualificar de bastant mediocre o, almenys, de qualitat molt inferior als crucifixos del taller d’Erill.

Gosaríem dir, davant aquesta anomalia, que el taller de Ripoll, especialitzat en la producció de majestats vestides, ha negligit l’estudi del nu i, posat el cas d’enfrontar-se amb els problemes que planteja la realització d’aquesta imatge, opta per no comprometre’s, i estructura el cos humà amb una discreció total.

Hem dit que la tovallola és extraordinària, però ho és doblement: per la seva realització i per la seva originalitat. És totalment prisada, amb els plecs bellament marcats, i acabant a baix amb un arabesc de corbes resseguint l’ondulat dels plecs, amb una rara perfecció. El cenyidor, tot ell per damunt del prisat, no és una corretja plana, sinó una tira de roba arrugada, com una estreta faixa, amb un nus molt ben indicat i una aparent tira centrada que cau formant plecs en ziga-zaga, indicadors de la qualitat de roba del cenyidor, i que cal interpretar com dues tires superposades, evident conseqüència d’aquest nus.

És una mena de perizonium de forma totalment original, i més que el nom de “tovallola” li correspon el de “faldilla”, que li adjudica Cèsar A. Torras, perquè és exactament una faldilla curta i prisada, de la qual no coneixem cap antecedent ni cap exemplar simultani en el conjunt de totes les nostres imatges romàniques del Crist, i només dues o tres conseqüències: les majestats d’Ix i d’Iravals, que considerem totalment inspirades en aquesta imatge, per no dir que en són una còpia rudimentària, àdhuc en el detall de tenir els peus damunt un relleix, detall igualment rar a les majestats vestides com a les nues. I també, en menor grau de semblança, una majestat del Museu Diocesà de Lleida, d’època molt tardana.

Creiem que cal datar aquesta imatge del segle XII, com les seves germanes del taller de Ripoll, entre les quals no devia pas ser aquesta de les darreres realitzades, sinó de la primera i millor època, com es desprèn de la seva elevada qualitat, tant tècnica com emotiva, mentre que les deficiències anatòmiques assenyalades són plenament justificables i molt probablement degudes a l’intent d’innovació que representà aquesta imatge dins el taller de Ripoll, intent que no consta que fos repetit i que topà amb dificultats imprevistes i problemes desconeguts, molt propis de qualsevol procés innovador. (RBP)

Entorn del Crist del monestir de La Portella hi ha plantejada una qüestió terminològica que ens sembla d’una importància més que relativa: el de si és o no és realment una majestat. Manuel Trens (1966) afirmava que “no és una veritable majestat vestida amb túnica car el Crist només portava una tovallola cenyida als lloms”, mentre que Rafael Bastardes (1978) l’inclou encapçalant un apartat de “majestats nues”. Sota aquesta denominació agrupa aquelles imatges en actitud de triomf, però que no van vestides amb túnica, si no únicament amb perizonium.

Si partim de la base que les anomenades “majestats” no constitueixen en si cap categoria iconogràfica perfectament definida, ans una derivació d’allò que Mâle anomenava el tipus siríac de representació del Crucificat, no costarà d’entendre que puguin existir-ne realitzacions intermèdies amb altres tipologies d’arrel occidental. De fet, la visió que l’art romànic ens dona del Crist crucificat és sempre allunyada del patetisme i de la idea de sofriment, tant si és representat amb caràcter triomfant —amb els ulls oberts— com si és representat mort —amb els ulls tancats—. Només a mesura que evolucionen les mentalitats i els gustos artístics la representació del dolor s’anirà introduint en aquestes imatges.

De fet, la proximitat del Crist de la Portella a les majestats ve donada més que res per les seves condicions estilístiques generals. L’estructura del cos és idèntica a la dels exemplars catalans més representatius del tipus de Crist vestit amb túnica llarga (que és alhora una de les estructures arquetípiques del crucificat romànic). El cap i els cabells també es conformen semblantment a aquelles escultures.

Cercant semblances en detalls més concrets, Cook i Gudiol (1950) assenyalen com aquesta obra té molts punts de contacte amb la majestat de Beget: particularment en les faccions, les mans i els peus, i fins i tot en els plecs de les respectives indumentàries. La configuració de la barba és també més propera a aquesta imatge que a qualsevol altra, tot i que les diferències entre elles són mínimes. Bastardes (1978), per la seva banda, nota que la peça amb la qual mostra més semblances és amb la majestat de la Trinitat de Bellpuig (boca, trenes, ulls).

L’ús de la denominació “taller” o “grup de Ripoll”, bé que no gaire precisa, permet adscriure-la a un nucli de peces amb característiques comunes però no d’idèntica filiació estilística. De fet, creiem que dins la composició que d’aquest hipotètic grup, estableix Bastardes, s’ha de determinar una gradació que podria ser com segueix: la majestat de Beget ocuparia el primer estadi, molt a la vora dels prototips. Darrere seu caldria ubicar el nucli més representatiu, constituït per les majestats de la Trinitat —amb una certa preferència sobre les altres—, Batlló, les Planes d’Hostoles i Sant Salvador de Bellver. D’aquestes en derivarien, en darrer terme, majestats com ara les d’Éller o Viliella.

El Crist del monestir de Sant Pere de la Portella es podria inscriure dins aquest conjunt de petits subgrups en un punt intermedi entre la majestat de Beget i la de la Trinitat de Bellpuig. Les seves mides monumentals i la bona qualitat del treball escultòric (palesat, per exemple, al perizonium) ho fan pensar així. Malgrat la impossibilitat de dur a terme un estudi estilístic minuciós, ens inclinem per apropar-la més a la de Beget, seguint en aquest sentit a Cook i Gudiol. La manera de resoldre els detalls no és tan semblant a la del nucli constituït per les de la Trinitat - les Planes d’Hostoles - Batlló i Sant Salvador de Bellver.

R. Bastardes ha notat com a Ix i a Iravals, a la Catalunya Nord, es troben sengles representacions del Crucificat amb característiques iconogràfiques semblants a la de la Portella, bé que de mida i qualitat inferiors. Pot pensar-se que en són reproduccions directes o, en qualsevol cas, reflexos diferents d’un mateix prototip.

En definitiva, hem de considerar que aquest Crist de la Portella seria una de les primeres representacions del crucificat desvestit que s’haurien produït en el camp de la imatgeria a Catalunya i que, en tant que pertany a una època en la qual el tipus que predominava era el que es coneix com a majestat, participa molt directament de les característiques d’aquest: severitat, rigidesa i aspecte monumental —majestàtic—. Serà amb l’evolució conceptual i artística que es produeix a partir d’aquí que s’anirà configurant progressivament el tipus de Crist sofrent que en aquell moment ha de considerar-se inexistent (en el camp de la imatgeria, evidentment).

Una línia estilística diferent a la d’aquesta imatge, però essent igualment reflex directe d’algun altre prototip, és la que assenyala la també monumental imatge del crucificat de Cabdella.

A l’hora d’establir una cronologia absoluta per a aquesta escultura topem amb els mateixos inconvenients que dificultaven la datació de les majestats vestides: la manca de punts de referència segurs. Si a les majestats de Sant Salvador de Bellver - Batlló - les Planes d’Hostoles els és atribuïda una data que podria oscil·lar per tot el segon terç del segle XII, al Crist crucificat del monestir de Sant Pere de la Portella hauria de correspondre-li una cronologia més àmplia, que abracés des dels inicis fins a les dècades centrals del segle XII. Esperem que algun dia puguem disposar d’elements que orientin aquesta qüestió. (JBC)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • R. Anglerill: Historia de Santa María de La Quart, Barcelona 1887
  • J. Canudas: El monestir de Sant Pere de la Portella. El darrer monjo, “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya”, vol. XXXVII, Barcelona 1927, pàgs. 172-173
  • Pere Català i Roca: Castell de la Portella (o de Frontanyà), expressiu de baronia, Els castells catalans, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1976, pàgs. 921-934
  • Francesc Martorell I Trabal: Manuscrits dels P. P. Caresmar, Pasqual i Martí a la Biblioteca del Convent dels franciscans de Balaguer, “Estudis Universitaris Catalans”, vol. XII, Barcelona 1927, pàgs. 178-240
  • Francesc Muns i Castellet: Estudio sobre los tres prioratos de San Llorenç prop Bagà, San Salvador de la Badella y San Pere de la Portella, “Certamen Catalanista de la Joventut Catòlica de Barcelona”, Barcelona 1888, pàgs. 79-123
  • Manuel Riu: Las comunidades religiosas del antiguo obispado de Urgel (siglos VIII al XVI) (tesi de doctorat inèdita defensada l’any 1960)
  • Joan Santamaría I Rovira: Memòries del monestir de Sant Pere de la Portella i de tot el seu abadiat i baronia, Solsona 1957
  • Joan Serra i Vilaró: Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius, vol. III, Barcelona 1950, pàgs. 250-252
  • Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 178-181

Bibliografia sobre la talla

  • César August Torras: Pirineu Català. Guia itinerari, vol. V (Berguedà. Valls altes del Llobregat), Barcelona 1905, pàg. 201 (itinerari, núm. 72)
  • Àlbum Meravella, vol. I, Barcelona s. d., pàg. 73
  • Joan Santamaría I Rovira: Memòries del monestir de Sant Pere de la Portella i de tot el seu abadiat i baronia, Solsona 1935, pàgs. 132 i ss i apèndix, pàgs. 10 i 50
  • Walter William Spencer Cook Y José Gudiol Ricart: Pintura e imaginería románicas, Ars Hispaniae, vol. V, Ed. Plus Ultra, Madrid 1950, pàg. 305, fig. 296 (segona edició, revisada i actualitzada per Josep Gudiol i Ricart, 1980, pàg. 286, fig. 350)
  • Eduard Junyent: La imatgeria (romànica), L’Art Català, vol. I. Ed. Aymà, Barcelona 1957, pàg. 194
  • Eduard Junyent: Catalogne romane, vol. II, Col. l. Zodiaque, Sainte Marie de la Pierre-qui-Vire 1961, pàg. 270
  • Manuel Trens: Les majestats catalanes, Monumenta Cataloniae, vol. XIII, Ed. Alpha, Barcelona 196, pàg. 161
  • Rafael Bastardes i Parera: Les talles romàniques del Sant Crist a Catalunya, Artestudi Edicions, Col·lecció Art Romànic, núm. 9, Barcelona, 1978, pàgs. 222-226
  • Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 180-181
  • “Regió 7”, 19 de juliol de 1980, pàg. 10
  • Rafael Bastardes i Parera: Les majestats nues a Catalunya, “Quaderns d’estudis medievals”, núm. 11, Barcelona març 1983, vol. II