Sant Pere de la Portella (la Quar)

Situació

El monestir de Sant Pere de la Portella és situat a la part més alta de la conca de la riera de la Portella, afluent per l’esquerra del Llobregat; els edificis foren construïts damunt l’aiguabarreig d’aquesta riera o torrent de Solís amb el torrent de Cal Moliner, a l’extrem de ponent de la muntanya de la Quar; l’indret resta, però, enclotat entre la Serra de Picancel i la Serra de Campdeparets. Aquest monestir figura situat en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 293-M781: x 13, 4 — y 62, 0 (31 TDG 134620).

El costat sud-est del monestir, amb l’absis rematat per un fris d’arcuacions agrupades per lesenes.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Façana de ponent del monestir de Sant Pere de la Portella, amb la porta d’entrada i, al costat esquerre, el massís campanar de torre.

A. Borbonet

S’hi arriba emprenent la carretera de Gironella a Vic. Just al quilòmetre 42 i a mà esquerra, s’inicia el trencall que, passant per Sagàs, mena a Sant Maurici de la Quar. Un cop arribats aquí, cal prosseguir per una pista que arrenca de la dreta, la qual, passant pels masos de Can Pou i Soldevila i giravoltant l’impressionant serrat de la Quar, porta al monestir de la Portella. Aquesta pista, poc abans d’arribar a l’església, es bifurca en dos brancals, dels quals cal seguir el de la dreta, ja que el primer retorna a Sant Maurici desembocant a la mateixa pista descrita, no gaire lluny de la població, a l’indret on hi ha la masia de la Tor. Aquesta bifurcació, per bé què és més curta, no és gaire practicable, cosa que també pot succeir en el primer itinerari, si ha plogut. En aquest cas, de no posseir un vehicle tot terreny, és més recomanable anar-hi a peu.

Cal demanar la clau prèviament a l’hostal de Sant Maurici de la Quar. (FJM-AMB-JBM)

Història

Durant l’alta edat mitjana, van aparèixer força monestirs a la Catalunya Vella. En realitat, inicialment, més que monestirs ben estructurats, eren reduïdes comunitats de religiosos. Moltes d’aquestes comunitats, si no van rebre cap ajut dels poderosos, existiren molt poc temps i, sovint, foren absorbides per algun altre monestir més important. Aquest ajut podia ésser del comte o bé d’algun senyor important.

Els Saportella.

AFE

El monestir de Sant Pere de la Portella, antigament, rebia el nom de Sant Pere de Frontanyà. És possible que el canvi del nom del lloc es produís per tal d’evitar confusions amb el proper indret de Sant Jaume de Frontanyà. El mateix segle XI, ja trobem, algun cop, documentat el topònim Portella (any 1103, Portelle; any 1060, castrum Portelle). Aquest indret de la Portella era situat al bisbat d’Urgell i, fins cap al 1003, al comtat de Berga. El castell de Frontanyà sembla que feia part de les possessions territorials dels comtes de Cerdanya-Besalú; Oliba, el futur abat i bisbe, que en devia tenir el domini, per herència del seu pare Oliba Cabreta, el cedí, en entrar, vers l’any 1003, com a monjo de Ripoll, al seu germà Bernat Tallaferro, comte de Besalú. Aquest fet motivà que, en els documents posteriors a aquesta data, la castellania de Frontanyà o la Portella sigui considerada com a part del comtat de Besalú, encara que, en realitat, es devia tractar d’un enclavament.

Etapa inicial

Mapa dels dominis territorials que tenia el monestir vers el segle XIV.

J. Bolòs

És difícil de saber quan s’aplegà la comunitat de monjos a “Frontanyà"/la Portella. El fet que, possiblement, s’instal·lessin sota el castell comtal de “Frontanyà” sembla fer pensar en l’existència d’una protecció de les autoritats del país, des de bon principi. Hi ha una primera notícia, de l’any nou del rei Lotari (correspondria al 963), d’una donació d’un mas al monestir de Sant Pere de la Portella; segons aquesta font, aquesta cessió després fou confirmada per un comte Oliba. Tot i que aquesta referència no es pugui rebutjar totalment, ja que és prou possible que el segle X hi hagués una comunitat a la Portella, hi ha massa elements que no concorden ben bé per poder assegurar que sigui certa.

L’any 997, el comte Oliba, fill d’Oliba I de Cerdanya-Besalú, feu donació d’unes terres a la casa de Sant Pere, on no es pot pas descartar que hi hagués ja una comunitat. Després d’aquesta primera data documentada amb seguretat, la possible comunitat monàstica quedà estretament lligada als veguers de la Portella. Quatre anys més tard, el novembre de l’any 1001, hi hagué una nova donació, aquest cop ja de Guifré, veguer de “Frontanyà"/la Portella i de la seva mare Doda; tal com ja ha estat afirmat, aquests personatges gairebé es pot assegurar que foren els veritables fundadors de l’abadia. Segurament, aquest mateix any el següent, el comte Oliba, abans d’ésser monjo, vengué un alou al veguer Guifré; aquest alou més tard també fou donat al monestir.

A partir d’aquesta data, se succeïren les donacions. L’any 1003, el veguer Guifré i la seva mare van lliurar l’alou de “les Artigues”, situat al sud-oest del monestir, entre la vall de la Portella i el terme d’Olvan, al comtat de Berga. Aquesta donació fou ampliada pels mateixos donadors, l’any 1006, amb moltes propietats que, bàsicament, com en el document precedent, havien estat comprades al comte Oliba. Aquests béns donats s’estenien per una bona part del terme actual de la Quar; no devien incloure, però, ni terres situades més al sud de Campdeparets ni l’indret mateix de la Quar. Aquests béns —possiblement un antic domini comtal— comprenien masos dominicals, vinyes, horts, terres reservades o Coromines, artigues, deveses, prats, molins, alzinars i altres boscs. A més a més el monestir també rebia donacions a Cerdanya, al Vallespir i un molí a la riera de Merlès. Aquesta donació degué ésser important; segurament, degué comportar la creació del domini nuclear del cenobi.

S’ha conservat una butlla de l’any 1016 del monestir de la Portella, feta pel papa Benet VIII, on es confirmen els béns monàstics i es posa l’abadia sota l’autoritat directa de Roma; possiblement, però, es tracta d’un document fals. Així mateix, s’ha dit que l’abat Oliba, com ja hem vist, un dels primers protectors del monestir, l’any 1018, envià dos monjos de Santa Maria de Ripoll al cenobi de la Portella. També fins i tot s’ha afirmat que, durant uns quants anys, Sant Pere de la Portella només fou un priorat del monestir de Ripoll; el senyor del castell de la Portella s’hauria, però, reservat el dret de presentar el monjo que havia de fer de prior.

Fos com fos, després d’aquesta data del 1016, es produïren nombroses donacions de particulars: cap a Servera de Sagàs, a Vila-rasa de Vilada, vers Sant Fruitós de Bages (1032), al mas de la Móra de Sagàs (1033), etc.

A fi de satisfer les exigències de la incipient comunitat que devia seguir la regla de sant Benet, que potser provenia del monestir de Ripoll i que possiblement havia començat només amb dos monjos o tres, aviat començà la construcció d’un temple escaient.

El 21 de setembre de 1035, s’esdevingué la consagració de l’església de Sant Pere del monestir de la Portella, feta pel bisbe Ermengol d’Urgell. Fou un acte sorprenentment important. Hi foren presents Guifré, arquebisbe de Narbona, Guifré, bisbe de Carcassona, Ermengol, bisbe d’Urgell i Guilabert que en aquesta mateixa església fou consagrat bisbe de Barcelona. En aquesta data, també es confirmaren les donacions fetes pels fidels i pels pròcers, així com les fetes pels constructors de la casa, els veguers del lloc: Guifré, amb la seva mare i la seva esposa. També es creà una confraria (fratria), les característiques de la qual són especificades al document. Així mateix, s’establiren nombroses indulgències per aquells que fessin donacions al monestir o, simplement, per aquells que hi anessin (si algú volia anar a Roma només calia que anés set vegades a la Portella, amb la seva candela, i li valia el mateix).

A partir d’aquest moment, és lògic, encara sovintejaren més les donacions: prop de Cosp (1035), Gardilans (1036), etc. L’any 1059, en el testament del possible fundador, Guifré, senyor de la Portella, hi hagueren noves donacions a Planoles, Bruguera, Ventolà, etc.; d’altra banda, aquest document permet de valorar la importància d’allò que havien lliurat aquests senyors de “Frontanyà"/la Portella al monestir de Sant Pere.

L’any 1060, hi hagué —segons els documents conservats— una confirmació, feta pels senyors de Merola, d’una donació feta a Campdeparets; abans, hi havia hagut, però, algun problema. Amb tot, després hi hagué una altra donació a Sagàs (1065) de membres d’aquesta mateixa família.

Una altra cessió important es produí l’any 1069: el senyor de la Portella lliurà l’església de Santa Maria de la Quar, amb els drets que hi tenia; aquesta església havia estat comprada al vescomte de Cerdanya. Poc després, durant una visita de Bernat Guillem, bisbe d’Urgell, es confirmà aquesta donació i també l’elecció de l’abat Ponç.

A la segona meitat del segle XI i, encara, durant el segle XII hi hagueren algunes donacions importants, que permeteren de completar el patrimoni seent del monestir: a Gardilans (1078), a Vilallobent (1082), a la Quar mateix (1085), un alou a Sant Martí de Merlès (1095), un alou a Sant Feliu Sasserra de Relat (1096), a Catllús (1098), a Voltregà, Osona (1170), a Puigdemàger, Anoia (1138) i ja, tardanament, el delme que rebien els senyors de la Portella a Olvan (1285), etc. Fins i tot, en aquesta etapa també trobem algunes compres fetes per la comunitat; com, per exemple, la feta, l’any 1089, a Gardilans, la feta, el 1094, a Sagàs, o la important adquisició de Fucimanya (1214-1216).

Progressivament, però, com trobem també en relació amb els altres monestirs d’aquesta comarca, deixaren d’haver-hi noves adquisicions. En els documents dels segles XII i XIII, trobem, al costat de les darreres donacions, alguns establiments fets a pagesos i, també, algun enfrontament, poc important, amb algun personatge de les rodalies. D’altra banda, al final del segle XIII, com veiem que s’esdevenia a la majoria dels senyors eclesiàstics i, també, laics de la contrada, trobem la comunitat endeutada i veiem els primers signes de decadència.

Manteniment i decadència

En aquest moment, al final del segle XIII, sabem que la comunitat, que mai no havia estat gaire nombrosa, era formada per cinc monjos. Un fet més greu és que, a causa de l’endeutament, calgué fer algunes vendes; així, per exemple, l’any 1272, la comunitat es vengué el delme de la parròquia de Saltèguet. A més, també s’hagué d’enfrontar amb els senyors més importants de la comarca: Arnau Roger de Pallars, els Berga, etc. Així doncs, veiem que al llarg d’aquest segle, els enfrontaments, els plets, les usurpacions de drets, les violències entre membres del monestir i els senyors que hi havia a la seva rodalia foren fets molt normals. D’altra banda, els monjos es varen desentendre, en certa manera, de l’administració del monestir. Sovint nomenaren procuradors o batlles que s’havien d’encarregar de recollir els censos, els delmes, etc., que havien de donar els pagesos a la comunitat. Algun cop, això degué ésser favorable, per evitar, amb la proximitat física, la pèrdua de drets; en d’altres, però, degué ajudar a aquestes pèrdues —contra les quals es redactaven els capbreus i llevadors— i, sempre, degué suposar una minva de les entrades teòriques del cenobi que, en part, restaven en mans de l’intermediari.

Abans de tirar endavant en el temps, podem intentar de veure, breument, allò que tenia aquest monestir a la baixa edat mitjana, després de l’etapa d’expansió. Com ja hem vist, el nucli de les possessions monàstiques era a la parròquia de la Quar. També tenia, però, drets importants a les parròquies veïnes d’Olvan, Sagàs, Vilada i a Gardilans. En el mateix Berguedà també rebia drets a altres llocs: Puig-reig, Casserres, Sant Martí de Llavinera, Berga, Pedret, la Baells, Castell de l’Areny, la Clusa, Sant Sadurní de Rotgers, etc. Així mateix, també tenia possessions a la comarca de Bages: a Sant Joan d’Avinyó i, sobretot, a Fucimanya, amb l’església de Santa Maria, indret situat a la parròquia de Serraïma. També en depenia, des del segle XII, el priorat de Sant Pere del Mont, al municipi de Castellfollit de Boix. Finalment, també posseïa alguns drets a la comarca d’Osona: Voltregà; a la Cerdanya: Vilallobent; al Ripollès, a la vall de Ribes: Bruguera, Ventolà, Planoles, etc.

En relació amb la comunitat monàstica, cal afegir a allò que hem dit més amunt, que a la baixa edat mitjana ja era força ben estructurada: hi havia un prior, un cambrer, un sagristà, un cellerer i, fins i tot hi arribà a haver un infermer; cal dir, amb tot, que, segurament, en algun moment, més d’un d’aquests càrrecs devia recaure en una sola persona.

Quan arribem al segle XIV, trobem que la major part dels documents ja són establiments, reconeixements de terres tingudes per al monestir, confessions d’ésser home o dona de l’abadia o bé redempcions o compres de censos.

El monestir de la Portella sembla que fou especialment afectat per les epidèmies de pesta d’aquest segle. De fet, se sap que, en algunes comarques, com el Berguedà o la Plana de Vic, una part molt important de la població va morir ran de les pestes de la darreria de l’edat mitjana. Els efectes sobre la comunitat monàstica de la Portella foren tan forts que sembla que, fins i tot, l’indret fou abandonat uns quants anys, durant els quals, els monjos que restaren vius es traslladaren a alguna casa propera. A causa de la pesta del 1348, morí l’abat Guillem de sa Rovira; així mateix, tal com ens diuen els documents de l’època, molts masos del monestir quedaren abandonats en aquest temps de forta mortalitat. L’any 1356, el nou abat hagué d’ésser nomenat pel papa Innocenci VI des d’Avinyó, és possible que a causa d’ésser l’únic monjo que restava viu.

Tanmateix, de mica en mica i gràcies a l’impuls del nou abat Berenguer, es refeu la comunitat i sembla que es procedí a intentar refer el patrimoni. L’any 1365, hi tornaren a haver sis monjos. Fins i tot, el 1378, el cenobi obtingué del bisbat la parròquia d’Olvan i —ja en el segle XV—, el 1422, sabem que hi hagué una butlla del papa Martí V, en la qual es varen confirmar els privilegis, immunitats i exempcions monàstiques. Per un document del dia 1 de desembre del 1426, sabem que el llegat del papa al regne d’Aragó, Pere de Foix, va concedir perdó a tots aquells que amb almoines ajudessin a restaurar el monestir. Creiem que aquesta indicació pot fer pensar que, en aquesta època, es feren obres al cenobi.

Com els altres monestirs de la comarca, Sant Pere de la Portella restà inclòs a la Congregació Claustral Tarraconense. Les abadies que feien part de la Congregació rebien, regularment, uns visitadors. De les relacions fetes ran d’aquestes visites es pot treure molta informació sobre la vida monàstica. Tenim coneixement de diverses visites. En l’acta d’una visita, de l’any 1441, s’esmenten, per exemple, els danys ocasionats al monestir per la mala actuació de l’abat Joan Marquet; per altres fonts sabem que aquest abat hagué de renunciar el seu càrrec l’any 1437.

Ran d’una altra visita, aquesta del 1490, l’abat respon als visitadors que els monjos són obedients; aquests darrers, però, s’observa que no portaven cogulles. D’altra banda, durant aquesta mateixa visita, s’afirma la necessitat de fer diversos esperons a la paret del refetor monàstic.

Amb el segle XVI, arribem a l’època dels abats comendataris, que, generalment, comportà una deterioració de la vida espiritual i material de les abadies. D’altra banda, durant aquest segle, es produí un fet greu: el gener de l’any 1534, un grup de bandolers entraren al monestir i assassinaren l’abat; sembla que la resta de la comunitat abandonà el monestir saquejat. Després calgué, doncs, refer altre cop la comunitat. El 1545, l’abat comendatari Joan de Pinós i de Cardona era casat. L’any 1548, que fou nomenat el darrer abat comendatari Joan de Comallonga, el monestir pràcticament ja era mort; a causa de la manca de personal era deshabitat i sembla que els pagesos de les rodalies de la Portella tancaven el bestiar dins l’església monàstica.

Amb l’ajut de Pere Pou, l’abat lentament emprengué la restauració: entraren alguns nous monjos a la comunitat, es feren nous establiments de les terres i es va recuperar l’església de la Quar, que havia estat annexada a la de Sagàs. La comunitat s’establí novament l’any 1560.

Havent-se acabat, després del concili de Trent, l’època dels abats comendataris, fou abat Antoni Viladomat, que ja era monjo de la Portella. Aquest abat mantingué llargs plets amb els qui llavors tenien la senyoria de la Portella; fins i tot obtingué una butlla per la qual es manava als bisbes d’Urgell, de Vic i de Barcelona que excomuniquessin aquells que usurpaven escriptures, censos i béns del monestir de la Portella. L’abat Viladomat fou succeït pel músic Mateu Fletxa (1598-1604).

El darrer abat Pere Sanxo, mogut per l’intent de reduir el nombre dels monestirs de la Congregació Claustral Tarraconense, esgrimí la situació precària del monestir, tant pel que feia a béns com a persones i l’any 1617 aconseguí que per una butlla del papa Pau V del 27 de novembre es produís la unió de l’abadia de Sant Pere de la Portella al priorat de Sant Pau del Camp de Barcelona. Això, de fet, hauria representat la fi de la comunitat, ja que els monjos s’havien de traslladar a Santa Pau. Malgrat tot, havent-hi hagut protestes de la gent del lloc, es va decidir que a la Portella hi havien de restar tres monjos, de fet, els rectors de les parròquies de Sant Pere, de la Quar i de Sant Maurici.

Després d’aquesta data, els documents parlen de les obres que es realitzaren a la Portella durant els anys setanta del segle XVII; segurament es feren treballs de restauració al campanar, a la teulada de l’església, al claustre, al sostre de la casa monàstica, etc. Així mateix, vers els anys vuitanta o noranta d’aquest segle, començaren les obres d’ornamentació de l’església, concretament de la capella del sant Crist. Sembla, també, que, a mitjan segle XVIII, durant l’abadiat d’Oleguer de Merlès i de Maçana, es feren renovacions a la casa monàstica. I, cap al 1775, després d’un incendi, es feu un nou palau abacial. Les capelles laterals de l’església foren fetes o refetes també al final d’aquest segle, l’any 1785.

La supressió del monestir fou establerta l’any 1835. Els tres monjos, però, hi continuaren vivint, ja només com a rectors de les tres parròquies esmentades més amunt, les quals, el 1873, passaren a fer part, definitivament, del bisbat de Solsona.

Durant els cursos 1838-39 i 1839-40, la Portella fou la seu d’una universitat, hereva de la de Cervera, traslladada a aquest indret per la Junta Superior Carlina de Catalunya. (JBM)

Abaciologi del monestirs de Sant Pere de la Portella

	PRIMERA DATA	ÚLTIMA DATA
ABATS DE SANT PERE DE LA PORTELLA
Dalmau (prior?)	1031	—
Mir	1060	—
Ponç	1069	1085
Bernat	1101	1117
Arnau	1138	1184
Bernat	1197	1214
Ramon	1216	1221
Arnau	1232	1266
Romeu	1274	1295
Bernat	1299	1338
Guillem Sa Rovira	1338	1348
Bernat	1349	1355
Berenguer de Vall	1356	1392
Ramon de Castellet	1392	1412
Francesc	1423	—
Joan Marquet	1425	1437
Francesc Albert	1437	1450
Joan	—	1453
ABATS COMENDATARIS I NOMENAMENT REIAL
Lluís Ballús	1500	—
Hidònit	1519	—
Pau Funes	1538	1540
Joan de Pinós	1545	—
Joan de Comallonga	1548	1568
Antoni de Viladomat i Santmiquel	1568	1598
Mateu Fletxa	1598	1-1604
Benet Fontanella	1604	1611
Pere Sanxo	1611	1621
ABATS DE SANT PERE DE LA PORTELLA I DE SANT PAU DEL CAMP
Antoni Reinalt	1621	1631
Ermengol de Palau	1632	1636
Jeroni de Peguera	1636	1639
Miquel de Soler	1639	1658
Gaspar de Casamitjana i d’Erill	1658	1662
Miquel de Calders	1662	1667
Josep Sastre i Prats	1669	1683
Benet de Sala i de Caramany	1684	1690
Ponç Puigdesalit i Malla	1691	1693
Joan Soler	1695	1719
Josep Puigdorca i Pi	1720	1727
Antoni de Portell i Font	1728	1731
Francesc de Rius i Falguera	1732	1741
Oleguer de Merlès i de Maçana	1742	1762
Pau Fuster	1763	1783
Francesc d’Escofet i de Roger	1784	1791
Ignasi Gras	1792	1793
Cristòfol Blanco i Laplana	1795	1808
Rafael de Parella i de Vivet	1811	1834
(JBM)

Cronologia del monestirs de Sant Pere de la Portella

963	Possible donació d’un mas a Sant Pere de la Portella.
997	El comte Oliba, futur abat i bisbe, fa una donació a Sant Pere de la Portella.
1001	Donació de Guifré, veguer de la Portella, i de la seva mare Doda a Sant Pere d’unes terres comprades al comte Oliba.
1006	Els dits veguers donen diverses possessions i drets, situats a la vall de la Portella, que segurament formaren el domini central del monestir de Sant Pere.
1016	Butlla papal al monestir de la Portella. Probablement es tracta d’una falsificació.
1035	El bisbe Ermengol d’Urgell consagra l’església monàstica de Sant Pere de la Portella i confirma les possessions del monestir. Signen el document els bisbes de nombroses diòcesis catalanes i occitanes.
1069	Els senyors de la Portella cedeixen al monestir la parròquia de Santa Maria de la Quar. Aquesta donació és confirmada pel bisbe d’Urgell.
1082	Donació de terres a la Cerdanya, al terme de Vilallobent.
1098	Donació al monestir de la Portella d’un mas situat al terme de Catllús.
abans 1197	El priorat de Sant Pere del Mont depèn del monestir de la Portella.
1214	El monestir compra diversos alous a Fucimanya (Serraïma).
1348	A causa de la pesta negra, mor l’abat; el monestir és abandonat durant uns quants anys.
1356	Possiblement a causa del reduït nombre de membres de la comunitat, l’abat és nomenat pel papa; l’any 1365, ja hi havia, però, una comunitat amb sis monjos.
1422	El monestir de Sant Pere de la Portella rep una butlla del papa Martí V, per la qual es confirmen els privilegis, immunitats i exempcions.
1437	L’abat Joan Marquet és obligat a renunciar; deixa el monestir en una mala situació econòmica.
1534	Ran d’unes bandositats, l’abat és assassinat, el monestir és saquejat i la comunitat de monjos es dispersa.
1617	El monestir de Sant Pere de la Portella és unit al de Sant Pau del Camp. Només resten a la Portella tres monjos.
1835	El monestir és suprimit. Els tres monjos esdevenen rectors de les tres parròquies que havien estat del monestir.
(JBM)

El monestir

Planta, a escala 1:200, del conjunt d’edificacions que constitueixen el monestir, amb l’església de Sant Pere i el claustre.

R. Fusté-A. Navarro-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Secció transversal del conjunt d’edificacions, amb l’església i el claustre com a peces principals.

R. Fusté-A. Navarro-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Ateses les vicissituds per què passà aquest cenobi, avui es troba mig enderrocat i amb les dependències monacals desarticulades i pràcticament aterrades. Les úniques construccions que encara es mantenen dretes són l’església i el claustre, bé que aquest darrer, tot i que mostra una factura força arcaica, tanmateix sembla que respon a una remodelació efectuada el segle XV.

El monestir de Sant Pere de la Portella, presenta, a desgrat de les mutilacions, transformacions i abandonaments pels que ha passat, l’estructura, bastant ben conservada, del monestir original, i que cal datar, en els seus trets essencials, dins el segle XI, per les característiques de la seva construcció, i de detalls com portes i finestres, i que fou modificat posteriorment, amb la substitució del seu claustre i un llarg seguit de transformacions.

Aquest conjunt és perfectament coherent amb el tipus “clàssic” de monestir alt-medieval, organitzat entorn d’un claustre, i juntament amb altres monestirs com el de Sant Pere de Casserres es pot considerar una obra gairebé prototípica, la qual encara reserva sorpreses, però que presenta importants detalls com la façana de la sala capitular, que cal comptar entre les escasses mostres d’aquesta façana, construïdes el segle XI, que han arribat fins a nosaltres, com les de Sant Miquel de Cruïlles o Sant Benet de Bages.

Actualment el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya hi ha endegat obres de restauració, amb la qual cosa aquest edifici restarà definitivament consolidat i dignificat. (JAA)

L'església

L’església, que és l’únic element romànic que ha romàs dempeus fins als nostres dies, a desgrat d’algunes alteracions, és un edifici sòlid i ben construït, format per una sola nau, de dimensions considerables, que és rematada per un absis semicircular desplegat a llevant.

Un aspecte de l’interior de l’església amb la capçalera al fons. Com hom pot veure aquí, l’església, molt transformada, arribà a un punt de deteriorament important.

E. Pablo

Interiorment l’edifici ha estat desfigurat per una remodelació moderna que, malgrat tot, no priva d’esbrinar-ne l’estructura original, resolta, pel que fa al sistema de cobertes, amb un volta de canó de mig punt a la nau i amb una volta de quart d’esfera a l’absis. Altrament, l’empenta que exerceix la volta de la nau sobre les parets laterals, és contrarestada per unes arcades, actualment força transformades.

L’interior del temple és il·luminat per tres finestres, situades a l’absis, i per una finestra oberta al mur de migdia, actualment trossejada, semblant a les finestres que perforen el mur absidal, amb el notable increment d’una rosassa situada al mur frontal, que, possiblement, devia suplir una obertura original. Les finestres de l’obra romànica mostren una doble esqueixada i són rematades amb arcs de mig punt adovellats.

La porta d’ingrés, oberta a la façana de ponent, és alta i estreta, i mostra una gran simplicitat estructural, consistent en dos arcs de mig punt degradats, fets amb dovelles, l’exterior dels quals s’arqueja un bon tros per sobre de l’intern. A migdia, sota el finestral, hi ha una altra porta, ara obturada i de dimensions molt més reduïdes, que comunica amb el claustre.

Exteriorment la construcció, llevat de l’absis, és molt sòbria, per tal com l’únic element ornamental consisteix en una cornisa encastada a la part superior del mur de migjorn (originàriament també devia recórrer el mur de tramuntana), que actualment també serveix per a delimitar un sobrealçament posterior.

L’element més vistós, pel que fa a la decoració exterior, el constitueix l’absis que, externament, mostra uns ornaments de tradició llombarda, però de factura molt més acurada, pròpia ja del segle XII, consistents en un fris d’arcuacions cegues, distribuïdes en nombre de quatre entre mitges columnes, de secció semicircular, que són rematades per un dau trapezial, a manera de capitell. A aquests elements cal afegir-hi un seguit de mènsules on recolzen les arcuacions entre cadascuna de les mitges columnes. D’altra banda, els tres finestrals oberts als compartiments imparells dels cinc que delimiten les lesenes acompleten l’esquema decoratiu de la capçalera, el qual, a desgrat de la seva simplicitat conceptual, assoleix un resultat plàstic molt reeixit. Un esquema similar al descrit també es dona a l’interior, bé que aquí les arcuacions cegues han estat substituïdes per cinc arcs de mig punt. A més, tant a l’exterior com a l’interior, hi ha una àmplia socolada que ressegueix la part baixa del mur absidal.

L’horitzontalitat de l’edifici, propiciada per la llarga i àmplia nau, amb l’additament de l’absis, és trencada amb l’erecció d’un imposant i massís campanar de torre, de pla quadrat, situat a tocar el mur de tramuntana, cap a la meitat de la paret. Aquesta seriosa torre, que es dreça sense admetre cap mena d’ornament en tota la seva alçada, és perforada, en les seves quatre cares, per un espaiós finestral acabat amb un arc de mig punt adovellat.

Hom ha aparellat l’edifici amb carreus de mides mitjanes, alguns més grans que els altres, però tots ben escantonats i polits, i ben disposats en perfectes filades horitzontals.

A desgrat de les reformes que hom hi introduí el segle XVIII (transformació i decoració de l’interior, sobrealçament dels murs de la nau, reestructuració de finestres, etc.), l’edifici encara conserva perfectament la seva fesomia medieval, corresponent a una construcció romànica que, atesos alguns dels seus aspectes formals, sembla que cavalqui i dubti entre les obres del segle XI i les del XII; bé que, almenys en gran part, és més versemblant creure que es tracta d’una refecció portada a terme al principi del segle XII, que suplí l’anterior edifici del segle XI.

L’església, a desgrat de l’abandó en què es troba, encara és força ben conservada, almenys pel que fa a les seves estructures bàsiques. (FJM-AMB)

Les dependències monàstiques

Planta del nivell inferior de les estructures monàstiques, en la qual s’observa la seva organització al voltant del claustre, i la seva situació en un nivell més baix que el de l’església, i on s’han indicat les estructures originals ocultes i transformades.

R. Fusté-A. Navarro-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Si a l’església hi ha punts dubtosos quant a les diverses èpoques viscudes, a les dependències monacals això s’accentua encara més. Les restes de tres cuines i un forn són una mostra de les transformacions d’usos que han sofert. Malgrat això, hi trobem restes de paraments romànics amb tipus d’obertures molt definitòries d’una època, concretament del segle XI, i amb elles l’organització típica del monestir benedictí.

El claustre és situat a migjorn de l’església, i és envoltat de tres volums rectangulars, fent-lo tancat vers l’exterior. No podem pas precisar la ubicació de cadascuna de les peces (refectori, dormitoris, cuina dels monjos, cuina de l’abat, estatges, cel·la dels novicis, infermeria, rebost, vestidor, sabateria i cel·la del porter) o dependències que la regla de sant Benet diu que hi ha d’haver en tot monestir benedictí.

Alçat de Sant Pere de la Portella des del costat de llevant, amb les construccions monacals, l'absis i el campanar.

R. Fusté-A. Navarro-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Alçat de Sant Pere de la Portella des del costat de ponent, amb el mur frontal de l'església i diverses dependències del monestir.

R. Fusté-A. Navarro-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Podem, però, situar amb una certa precisió el refectori i la sala capitular. El refectori és situat a migjorn, on hi ha els esperons (documentats i esmentats quan parlàvem de la història). La sala capitular és a la planta baixa del volum de llevant. És on hom acostumava a col·locar-la, sota el dormitori. Ens ajuden a afirmar-ho les finestres que s’obren al pati claustral, flanquejant la porta, composició típica d’aquesta dependència. Podríem completar la planta baixa d’aquest volum amb la biblioteca o arxiu (l’espai més pròxim a l’església), lloc on la trobem en altres monestirs com el de Sant Pere de Casserres.

Sembla que dues dependències acompanyin el refectori a la planta baixa del volum de migjorn, car hi donen tres portes, una des de l’entrada, l’altra des del claustre, ara tapiada per una escala de fusta que porta al primer pis, i la tercera a un espai obert, després ocupat per dependències, que fa que el volum de migjorn i el de llevant no siguin continus.

De la planta pis d’aquest volum no en podem saber res, car és ocupada per una cuina, un espai que podia ésser un menjador amb dos pilars de maó centrals, que també són a la planta baixa, i una sala i alcova de dos dormitoris.

Planta i alçat de la paret del costat de ponent, a la zona interior de la sala capitular del monestir.

R. Fusté-A. Navarro-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Planta i alçat del mur de llevant a la zona interior de la sala capitular.

R. Fusté-A. Navarro-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

El volum de ponent té l’entrada amb una porta de doble arc, propi del segle XI, amb galze, que dona pas a una dependència, ara coberta amb una volta de plec de llibre. Aquesta volta mig cega la porta, i és mal acabada amb l’escala actual que puja al primer pis. Aquest espai té una altra porta de les mateixes característiques, però més ampla i més alta, que dona al claustre.

Complementa la planta baixa una dependència sense cap finestra, ni indicis que n’hi hagi hagut, on s’entra des de la sala abans esmentada.

La planta pis tampoc no té lectura possible, modificada com ha estat pels diferents usos que ha tingut, i és on hi ha l’obertura que sembla tenir les característiques de les portes descrites abans, ara mig tapiada.

El claustre, singular exemplar romànic molt modificat: a dalt, un racó que mostra un bonic aparell i unes arcades de mig punt adovellades; a baix, dos detalls on s'aprecien els dos pisos superposats.

E. Pablo

El claustre arribà a tenir dos pisos, dels quals hi ha restes. Fins i tot el segon ocupà una part del pati central, mitjançant un balcó de fusta. El primer, també de fusta, és posterior a la realització del claustre; això és indicat pel carregament de les bigues que el formen, en els arcs del claustre i les obertures de les parets de les dependències monacals: moltes carreguen directament a la clau, i fins i tot per sota (aleshores l’obertura és cega). No hi ha restes del sostre originari.

Originàriament el claustre tenia un pis, i tant aquest com la planta baixa tenen el porxo resolt amb dos arcs de mig punt, algun lleugerament apuntat a cada costat, tret de la galeria de ponent i dels de la planta baixa, on hi ha un sol arc que ocupa tota l’amplada amb un pilar central de reforç, posterior a la seva execució. Els de la planta pis arrenquen directament de l’ampit, que forma la barana. Els de la planta baixa ho fan de pilars de poca alçada, que van sobre bases més amples, amb restes d’un petit podi que les unia.

La datació és difícil d’escatir, car hi ha greus alteracions a la fàbrica. Sembla, però, per la col·locació dels carreus que els dos pisos, planta baixa i primer, no van ésser realitzats a la vegada, i ben segur en una època tardana, molt després de la continuació de les dependències, car és molt evident al cantó de llevant un carregament de l’arc d’"arriostrament” amb el mur de la sala capitular, que fa cegar i mutilar una de les finestres, la qual cosa vol dir que és posterior a ella, i realitzat en una època en què la sala capitular deixa de fer aquesta funció, car si no, se n’hagués respectat la importància ja esmentada.

D’aquest mur cal dir que el tipus de pedra que forma les obertures, malgrat que per la seva mida entronca dins el que estem acostumats a veure a l’època romànica, és diferent dels que formen les parets del segle XI, i solament es repeteix al frontispici de l’església, sota l’òcul.

Un altre arc d’"arriostrament” carrega en un regruixit del mur de tramuntana d’aquest claustre, que travessa la paret anterior i que l’aprofita per a formar tres fornícules, que cal suposar que feien de forn. (RFS-ANC)

Talla

Una de les poques fotografies que ens han pervingut de la Majestat, que desaparegué l’any 1936. És un bonic exemplar del segle XII eixit de l’anomenat taller de Ripoll (clixé: Gudiol G A-9882).

Arxiu Artestudi

El monestir de Sant Pere de la Portella, conservava la imatge d’una majestat romànica, que fou destruïda l’any 1936. Era una talla de fusta policromada, i la seva extraordinària mida de 200 cm d’altura per 178 cm d’envergadura, la feia quasi tan monumental com la de Beget.

N’existeixen uns pocs documents gràfics, entre els quals una fitxa del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, de la Diputació de Barcelona, on consten les mides de la imatge i una fotografia molt defectuosa corresponent al clixé “Bach” de Vic.

Fou reproduïda a l’Album Meravella, vol. I, pàgina 73, de l’any 1928, amb clixé d’E. Sala, i se’n feren postals, una de les quals donada per P. Quintana, es conserva a l’esmentat servei de la Diputació. El clixé que reproduïm és de l’Arxiu Gudiol.

També disposem del text de dues descripcions derivades de l’observació directa de la talla. La més antiga és de Cèsar August Torras, a la pàg. 201 de la guia del Berguedà. Diu: “Una notable Majestat o Sant Crist, d’alçària potser major que la natural, obra del segle XII o XIII, es venera en una capella oberta al costat esquerre prop de l’altar major. El rostre de la imatge, si bé de tosca factura, no està mancat d’expressió i, encara que de formes encarcaradas i no ben dibuixades, presenta un imponent aspecte. No té el cap cobert, porta una barba rematada en dues puntes i cobreix son cos, de la cintura als genolls, una mitja túnica o faldilleta”.

L’altre text és de Joan Santamaría i Rovira, al llibre Memòries del monestir de Sant Pere de la Portella i de tot el seu abadiat i baronia, Solsona 1935, però no publicat fins el 1939. En un capítol dedicat a la imatge (pàg. 123 i s.) la descriu breument, en dona les mides i remarca l’existència del suppedaneum. Santamaria comenta “el caràcter triumfant per bé que sense túnica”, i la reforma que modificà els ulls de la imatge deixant-los quasi closos, “detall que hom diu li prové de mossèn Ramon Riu, segon rector que tingué la Portella després de l’extinció del monestir, del qual el poble conte i diu amb frase gràfica, que va fer matar el crucifix per la basarda i calfred que els seus ulls oberts encomanaven”. El llibre conté uns apèndixs amb documentació, entre la qual hi ha l’acta de consagració del monestir (pàg. 10) i el “Goig en llaor de la Santa Majestat de la Portella” (pàg. 50) on es remarca la seva bellesa: “En una bella escultura / on sou molt ben figurat / La Portella amb fe molt pura / us té per son advocat”.

Manuel Trens, a Les majestats catalanes, vol. XIII de “Monumenta Cataloniae”, Barcelona 1967, esmenta aquesta imatge, però no la inclou al seu llibre. A la pàg. 161 diu: “S’ha parlat molt de la Majestat del Monestir de la Portella (Solsona). No és una veritable majestat vestida amb túnica. El Crist només portava una tovallola cenyida als lloms”.

Recentment, només coneixem dos textos que comentin aquesta imatge, ambdós de Rafael Bastardes i Parera: Les talles romàniques del Sant Crist a Catalunya, Barcelona 1978, on és analitzada a les pàgs. 222-226. I l’article Les majestats nues a Catalunya, publicat a “Quaderns d’estudis medievals”, núm. 11, Barcelona, març 1983, vol. II. Aquest article dedica un extens comentari a la imatge de la Portella, considerada la més antiga representant a Catalunya “del concepte de majestat nua, o sigui, com indiscutible definidora de la voluntat de representar una majestat triomfant sense túnica”.

Ella sola podria, en efecte, justificar l’existència d’aquesta modalitat, perquè, no essent una imatge vestida amb túnica conserva, en canvi, totes les característiques del tipus de majestat i la típica actitud que correspon al Crist triomfant.

Però és més justificat encara perquè la seva similitud amb les altres del Taller de Ripoll ens la mostra com una més dintre aquest conjunt, i amb una sorprenent semblança amb totes elles, però, sobretot, amb la majestat de la Trinitat, car en té no sols una mateixa fisonomia, sinó àdhuc una semblança psicològica. Té també molts detalls idèntics, com la boca i els seus voltants, on resideix, potser, la bondat i dolcesa de la seva expressió. També són iguals les trenes, la primera de les quals deriva directament de la cabellera.

La seva barba, en canvi, s’assembla més a la de la majestat de Beget, si bé aquesta és més poblada, i té un cargol addicional coincidint amb la punta final del bigoti. Dins la sorprenent unitat que mostren les barbes de les dotze majestats atribuïdes al taller de Ripoll, aquestes dues (de Beget i de la Portella), representen una petita variant, més prima i allargada.

A la fotografia, podem veure-hi una corona d’espines postissa, darrere la qual es veuen els cabells dividits en grups gruixuts i ratllats. Aquesta estructura contradiu l’existència —suposada per Santamaria— de qualsevol corona original esculpida i posteriorment serrada.

D’acord amb la tècnica usada pel taller de Ripoll, probablement aquesta imatge tenia també un gran buidat a la part inferior per penjar-hi les cames, afegides i subjectades amb clavilles, com sembla deduir-se de la fotografia.

Però el treball més delicat d’aquesta imatge és observable a les orelles, d’una raríssima perfecció i meticulosa realització, i que es veuen molt perfectament perquè són girades cap endavant, i es mostren frontalment.

Aquesta delicada execució, completada amb unes mans i uns peus correctes, i una tovallola extraordinària, contrasten enormement amb l’anatomia restant, que cal qualificar de bastant mediocre o, almenys, de qualitat molt inferior als crucifixos del taller d’Erill.

Gosaríem dir, davant aquesta anomalia, que el taller de Ripoll, especialitzat en la producció de majestats vestides, ha negligit l’estudi del nu i, posat el cas d’enfrontar-se amb els problemes que planteja la realització d’aquesta imatge, opta per no comprometre’s, i estructura el cos humà amb una discreció total.

Hem dit que la tovallola és extraordinària, però ho és doblement: per la seva realització i per la seva originalitat. És totalment prisada, amb els plecs bellament marcats, i acabant a baix amb un arabesc de corbes resseguint l’ondulat dels plecs, amb una rara perfecció. El cenyidor, tot ell per damunt del prisat, no és una corretja plana, sinó una tira de roba arrugada, com una estreta faixa, amb un nus molt ben indicat i una aparent tira centrada que cau formant plecs en ziga-zaga, indicadors de la qualitat de roba del cenyidor, i que cal interpretar com dues tires superposades, evident conseqüència d’aquest nus.

És una mena de perizonium de forma totalment original, i més que el nom de “tovallola” li correspon el de “faldilla”, que li adjudica Cèsar A. Torras, perquè és exactament una faldilla curta i prisada, de la qual no coneixem cap antecedent ni cap exemplar simultani en el conjunt de totes les nostres imatges romàniques del Crist, i només dues o tres conseqüències: les majestats d’Ix i d’Iravals, que considerem totalment inspirades en aquesta imatge, per no dir que en són una còpia rudimentària, àdhuc en el detall de tenir els peus damunt un relleix, detall igualment rar a les majestats vestides com a les nues. I també, en menor grau de semblança, una majestat del Museu Diocesà de Lleida, d’època molt tardana.

Creiem que cal datar aquesta imatge del segle XII, com les seves germanes del taller de Ripoll, entre les quals no devia pas ser aquesta de les darreres realitzades, sinó de la primera i millor època, com es desprèn de la seva elevada qualitat, tant tècnica com emotiva, mentre que les deficiències anatòmiques assenyalades són plenament justificables i molt probablement degudes a l’intent d’innovació que representà aquesta imatge dins el taller de Ripoll, intent que no consta que fos repetit i que topà amb dificultats imprevistes i problemes desconeguts, molt propis de qualsevol procés innovador. (RBP)

Entorn del Crist del monestir de La Portella hi ha plantejada una qüestió terminològica que ens sembla d’una importància més que relativa: el de si és o no és realment una majestat. Manuel Trens (1966) afirmava que “no és una veritable majestat vestida amb túnica car el Crist només portava una tovallola cenyida als lloms”, mentre que Rafael Bastardes (1978) l’inclou encapçalant un apartat de “majestats nues”. Sota aquesta denominació agrupa aquelles imatges en actitud de triomf, però que no van vestides amb túnica, si no únicament amb perizonium.

Si partim de la base que les anomenades “majestats” no constitueixen en si cap categoria iconogràfica perfectament definida, ans una derivació d’allò que Mâle anomenava el tipus siríac de representació del Crucificat, no costarà d’entendre que puguin existir-ne realitzacions intermèdies amb altres tipologies d’arrel occidental. De fet, la visió que l’art romànic ens dona del Crist crucificat és sempre allunyada del patetisme i de la idea de sofriment, tant si és representat amb caràcter triomfant —amb els ulls oberts— com si és representat mort —amb els ulls tancats—. Només a mesura que evolucionen les mentalitats i els gustos artístics la representació del dolor s’anirà introduint en aquestes imatges.

De fet, la proximitat del Crist de la Portella a les majestats ve donada més que res per les seves condicions estilístiques generals. L’estructura del cos és idèntica a la dels exemplars catalans més representatius del tipus de Crist vestit amb túnica llarga (que és alhora una de les estructures arquetípiques del crucificat romànic). El cap i els cabells també es conformen semblantment a aquelles escultures.

Cercant semblances en detalls més concrets, Cook i Gudiol (1950) assenyalen com aquesta obra té molts punts de contacte amb la majestat de Beget: particularment en les faccions, les mans i els peus, i fins i tot en els plecs de les respectives indumentàries. La configuració de la barba és també més propera a aquesta imatge que a qualsevol altra, tot i que les diferències entre elles són mínimes. Bastardes (1978), per la seva banda, nota que la peça amb la qual mostra més semblances és amb la majestat de la Trinitat de Bellpuig (boca, trenes, ulls).

L’ús de la denominació “taller” o “grup de Ripoll”, bé que no gaire precisa, permet adscriure-la a un nucli de peces amb característiques comunes però no d’idèntica filiació estilística. De fet, creiem que dins la composició que d’aquest hipotètic grup, estableix Bastardes, s’ha de determinar una gradació que podria ser com segueix: la majestat de Beget ocuparia el primer estadi, molt a la vora dels prototips. Darrere seu caldria ubicar el nucli més representatiu, constituït per les majestats de la Trinitat —amb una certa preferència sobre les altres—, Batlló, les Planes d’Hostoles i Sant Salvador de Bellver. D’aquestes en derivarien, en darrer terme, majestats com ara les d’Éller o Viliella.

El Crist del monestir de Sant Pere de la Portella es podria inscriure dins aquest conjunt de petits subgrups en un punt intermedi entre la majestat de Beget i la de la Trinitat de Bellpuig. Les seves mides monumentals i la bona qualitat del treball escultòric (palesat, per exemple, al perizonium) ho fan pensar així. Malgrat la impossibilitat de dur a terme un estudi estilístic minuciós, ens inclinem per apropar-la més a la de Beget, seguint en aquest sentit a Cook i Gudiol. La manera de resoldre els detalls no és tan semblant a la del nucli constituït per les de la Trinitat - les Planes d’Hostoles - Batlló i Sant Salvador de Bellver.

R. Bastardes ha notat com a Ix i a Iravals, a la Catalunya Nord, es troben sengles representacions del Crucificat amb característiques iconogràfiques semblants a la de la Portella, bé que de mida i qualitat inferiors. Pot pensar-se que en són reproduccions directes o, en qualsevol cas, reflexos diferents d’un mateix prototip.

En definitiva, hem de considerar que aquest Crist de la Portella seria una de les primeres representacions del crucificat desvestit que s’haurien produït en el camp de la imatgeria a Catalunya i que, en tant que pertany a una època en la qual el tipus que predominava era el que es coneix com a majestat, participa molt directament de les característiques d’aquest: severitat, rigidesa i aspecte monumental —majestàtic—. Serà amb l’evolució conceptual i artística que es produeix a partir d’aquí que s’anirà configurant progressivament el tipus de Crist sofrent que en aquell moment ha de considerar-se inexistent (en el camp de la imatgeria, evidentment).

Una línia estilística diferent a la d’aquesta imatge, però essent igualment reflex directe d’algun altre prototip, és la que assenyala la també monumental imatge del crucificat de Cabdella.

A l’hora d’establir una cronologia absoluta per a aquesta escultura topem amb els mateixos inconvenients que dificultaven la datació de les majestats vestides: la manca de punts de referència segurs. Si a les majestats de Sant Salvador de Bellver - Batlló - les Planes d’Hostoles els és atribuïda una data que podria oscil·lar per tot el segon terç del segle XII, al Crist crucificat del monestir de Sant Pere de la Portella hauria de correspondre-li una cronologia més àmplia, que abracés des dels inicis fins a les dècades centrals del segle XII. Esperem que algun dia puguem disposar d’elements que orientin aquesta qüestió. (JBC)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• R. Anglerill: Historia de Santa María de La Quart, Barcelona 1887
• J. Canudas: El monestir de Sant Pere de la Portella. El darrer monjo, “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya”, vol. XXXVII, Barcelona 1927, pàgs. 172-173
• Pere Català i Roca: Castell de la Portella (o de Frontanyà), expressiu de baronia, Els castells catalans, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1976, pàgs. 921-934
• Francesc Martorell I Trabal: Manuscrits dels P. P. Caresmar, Pasqual i Martí a la Biblioteca del Convent dels franciscans de Balaguer, “Estudis Universitaris Catalans”, vol. XII, Barcelona 1927, pàgs. 178-240
• Francesc Muns i Castellet: Estudio sobre los tres prioratos de San Llorenç prop Bagà, San Salvador de la Badella y San Pere de la Portella, “Certamen Catalanista de la Joventut Catòlica de Barcelona”, Barcelona 1888, pàgs. 79-123
• Manuel Riu: Las comunidades religiosas del antiguo obispado de Urgel (siglos VIII al XVI) (tesi de doctorat inèdita defensada l’any 1960)
• Joan Santamaría I Rovira: Memòries del monestir de Sant Pere de la Portella i de tot el seu abadiat i baronia, Solsona 1957
• Joan Serra i Vilaró: Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius, vol. III, Barcelona 1950, pàgs. 250-252
• Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 178-181

Bibliografia sobre la talla

• César August Torras: Pirineu Català. Guia itinerari, vol. V (Berguedà. Valls altes del Llobregat), Barcelona 1905, pàg. 201 (itinerari, núm. 72)
• Àlbum Meravella, vol. I, Barcelona s. d., pàg. 73
• Joan Santamaría I Rovira: Memòries del monestir de Sant Pere de la Portella i de tot el seu abadiat i baronia, Solsona 1935, pàgs. 132 i ss i apèndix, pàgs. 10 i 50
• Walter William Spencer Cook Y José Gudiol Ricart: Pintura e imaginería románicas, Ars Hispaniae, vol. V, Ed. Plus Ultra, Madrid 1950, pàg. 305, fig. 296 (segona edició, revisada i actualitzada per Josep Gudiol i Ricart, 1980, pàg. 286, fig. 350)
• Eduard Junyent: La imatgeria (romànica), L’Art Català, vol. I. Ed. Aymà, Barcelona 1957, pàg. 194
• Eduard Junyent: Catalogne romane, vol. II, Col. l. Zodiaque, Sainte Marie de la Pierre-qui-Vire 1961, pàg. 270
• Manuel Trens: Les majestats catalanes, Monumenta Cataloniae, vol. XIII, Ed. Alpha, Barcelona 196, pàg. 161
• Rafael Bastardes i Parera: Les talles romàniques del Sant Crist a Catalunya, Artestudi Edicions, Col·lecció Art Romànic, núm. 9, Barcelona, 1978, pàgs. 222-226
• Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 180-181
• “Regió 7”, 19 de juliol de 1980, pàg. 10
• Rafael Bastardes i Parera: Les majestats nues a Catalunya, “Quaderns d’estudis medievals”, núm. 11, Barcelona març 1983, vol. II