Situació
Perafita és una població pertanyent al Lluçanès. L’església de Sant Pere és la parroquial, que es troba enmig del poble. Aquesta església figura situada en el mapa de l’Exèrcit 1:50.000, full 293: x 26,1 —y 55,1 (31 tdg 261551).
S’hi arriba per la carretera del Collet del Vilar a Prats de Lluçanès.
Història
Situada dins l’antic terme del castell de Lluçà, fou aviat una parròquia independent, categoria que encara manté actualment. El lloc de Perafita surt citat ja com a límit de la parròquia d’Olost des de l’any 909.
Les primeres notícies de l’església són de l’any 1074 i corresponen als testaments dels senyors de Lluçà. L’any 1121 l’església de Sant Pere apareix ja esmentada com a parròquia.
L’any 1098 el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, havia cedit al monestir de Sant Joan de les Abadesses la dominicatura que tenia a Perafita, amb la casa que havia bastit prop de Sant Pere.
L’església primitiva, de la qual tan sols resta el timpà, devia ésser reconstruïda el segle XII. El segle XVIII fou refeta totalment i transformada en un edifici barroc, sense cap vestigi romànic. (APF-ABC)
Timpà
Vista del timpà, molt malmès, únic vestigi que s’ha conservat del temple romànic del segle XII. A desgrat del seu mal estat, és visible la figura del Pantocràtor al centre, envoltat del Tetramorf.
A. Lajarín
El timpà al qual ens hem referit, única resta de l’edifici romànic, és col·locat damunt una porta al costat de migjorn de l’església. Es tracta d’una peça semicircular de mida no gaire grossa amb una base d’uns 100 cm aproximadament, per 50 cm d’alçària.
L’obra és treballada en marga, la qual cosa ha facilitat, sens dubte, la seva degradació. Actualment, el seu estat de conservació és molt dolent i l’obra escultòrica ha desaparegut en una bona part. La composició és senzilla, formada en la part central per la imatge del Crist en majestat (figura que només s’aprecia en una part) i voltada dels símbols dels evangelistes (dos a cada costat) o Tetramorf. D’aquests, només són identificables els dos superiors: el brau alat, símbol de sant Lluç i l’àngel, símbol de sant Mateu. És de suposar, per la seva disposició simètrica, que a la part inferior hi devia haver les figures de l’àliga i el lleó (símbols de sant Joan i de sant Marc, respectivament). De fet se’n conserven alguns vestigis. E. Junyent, al núm. 158 del seu Itinerario histórico de las parroquias del Obispado, classifica la portada, de manera àmplia, dintre el segle XII. (EBC-MGM-MHC-MGS)
El timpà de Perafita és un monument que caldria salvar urgentment, abans que no arribi la seva degradació total, posant-lo en un lloc cobert. És un monument molt excepcional i rar a la regió per justificar aquesta urgència.
Actualment, malgrat el seu estat de conservació, aquest timpà ofereix molts elements per a poder-lo situar iconogràficament i estilísticament. Cal dir, abans de tot, que l’obra es presenta avui fora de tot context. Estructuralment, els timpans decorats amb escultura són rars a la regió. La façana principal de la catedral de Vic tenia un timpà decorat, avui desaparegut. Per altra banda, dins els conjunts de monuments que depenen directament o indirectament del grup de Ripoll i de Vic, cal esmentar els timpans de les esglésies de Sant Joan i de Sant Pol, a Sant Joan de les Abadesses.
L’escultura del timpà de Perafita es presenta treballada tal com la veiem en aquests dos timpans acabats d’esmentar, i en els petits relleus semicirculars conservats a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic, i que presenten els símbols dels evangelistes. El timpà és emmarcat i la decoració esculpida no sobresurt d’aquest marc, que encara es veu a Perafita, a mà esquerra.
A nivell iconogràfic el tema és senzill: la visió teofànica de la majestat divina asseguda, portant probablement un llibre a la mà i beneint, com al timpà de Sant Pere. Els quatre símbols dels evangelistes la volten i porten probablement un llibre com a la façana de Ripoll. Tots ells són alats i aquest element també ajuda a definir l’estil.
Malgrat el poc relleu conservat, encara es veuen alguns detalls estilístics, com són el tractament de les ales de l’home i de l’àguila, la cua i les potes d’aquesta, el nimbe crucífer i una part dels cabells de Crist i la part posterior del cap de l’home, símbol de l’evangelista Mateu.
Fent un esforç, aquests elements ens acosten molt a l’escultura de la catedral de Vic. Sobretot si comparem aquests detalls amb els relleus de la façana de la catedral i també si tenim en compte que aquesta posseïa un timpà probablement esculpit. Ja ens agradaria que aquest fos el timpà desaparegut de la catedral, però, evidentment, això no és ni una suposició. En canvi, la cronologia del timpà de Perafita només es pot establir en funció de la de Vic, és a dir, dins la segona meitat del segle XII. (XBA)