Sant Pere de Pierola (els Hostalets de Pierola)

Situació

L’abandonada església parroquial de Sant Pere de Pierola és situada al cim d’un turó, en un lloc despoblat al qual s’accedeix a través dels carrers d’una urbanització, que enllacen amb la llera de la riera de Pierola, per la qual passa una pista que porta a l’indret de l’antiga parròquia. (JAA)

Mapa: 35-16 (419). Situació: 31TCF985933.

Història

Aquesta església es trobava situada en l’antic terme del castell de Pierola. Des dels primers moments degué obtenir la categoria de parròquia del terme, condició que ha mantingut fins que fou substituïda per l’església que s’alçà al nucli de població d’Hostalets.

El terme de Pierola apareix documentat a partir de l’any 945, que el comte Sunyer i la seva muller, la comtessa Riquilda, feren donació de diversos béns al monestir de Santa Cecília de Montserrat entre els quals en figuraven uns de situats al castell de Bonifaci, a Collbató, al puig d’Andalec, a Almedavar, a Amenolelles i a Olzinelles, i entre les afrontacions figurava el terme de Pierola (Apierola).

Les primeres notícies d’aquesta església corresponen al testament sacramental jurat l’any 1071 a l’església de Sant Pere en el castell de Pierola. Les funcions parroquials són esmentades l’any 1184, que Pere Umbert es lliurà al monestir de Sant Cugat del Vallès juntament amb el seu mas anomenat Sales, situat en el terme del castell de Pierola, a la parròquia de Sant Pere.

L’església de Pierola apareix esmentada l’any 1040 en l’acta de consagració de l’església de Sant Vicenç de Cardona, però es tracta d’una interpolació posterior, ja que la donació fou realitzada l’any 1135 pel vescomte de Barcelona, Reverter, senyor del castell de Pierola, quan donà a Sant Vicenç de Cardona diverses esglésies, entre les quals es trobava la de Pierola a fi que els clergues de Sant Vicenç fundessin un petit priorat a l’església de Sant Pau de la Guàrdia. Com que aquesta fundació no es realitzà, la donació quedà sense efecte. Així, en la butlla de l’any 1154 que el papa Anastasi IV adreçà a la canònica de Cardona confirmant les seves propietats, no figurava cap de les esglésies donades anys abans. Per tant, l’església continuà mantenint la seva independència d’altres entitats religioses treta de l’episcopal.

L’any 1740 el rector pretengué fer una església nova, però alguns feligresos s’hi oposaren i el conflicte no s’arranjà fins a l’any 1749, que es feren uns pactes i l’any següent el governador general ordenà fer l’obra nova segons els pactes de l’any anterior.

L’església de Sant Pere continuà mantenint les funcions parroquials fins l’any 1868, que per un arranjament el culte parroquial passà a l’església de Sant Pere d’Hostalets. (ABC)

Església

Planta del conjunt que formen l’església actual, d’estil barroc, I els vestigis del temple romànic anterior.

J.A. Adell

L’església parroquial de Pierola correspon, essencialment, a l’església construïda a partir del 1750 (vegeu el volum XIX de la present obra, pàg. 341), en un estil barroc popular, amb detalls i solucions constructives interessants, que el seu abandó fa témer que desapareguin.

Al costat de l’església hi ha les estructures, ruïnoses i confoses, de l’antiga casa parroquial i masoveria. En aquest conjunt sorprenia trobar el campanar, una senzilla torre sense caràcter especial, a l’extrem sud-oest del conjunt, allunyada de l’església del segle XVIII.

Al desembre del 1994, a petició del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada, i conjuntament amb membres del Centre, vam realitzar una anàlisi detinguda de les estructures arruïnades, que van permetre la identificació de l’antiga església medieval. Havia estat incorporada a la masoveria i servia de cort per a les gallines i bestiar menut; l’absis, paredat, havia estat adaptat com a habitació, i el campanar havia estat refet sobre la base de l’antic campanar del segle XI. Tot plegat impedia veure que, sota les estructures de la masoveria, s’amagava, almenys, la meitat de llevant de l’església medieval.

L’església altmedieval de Sant Pere de Pierola és un edifici d’una sola nau, coberta amb una volta de canó, avui desapareguda, i capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un estret arc presbiteral. El mur de ponent original ha desaparegut. La nau de l’església era més llarga que el seu àmbit actual, com ho palesa el trencament del mur sud, per fora del mur de ponent actual, on s’obre la porta, que no té relació amb la porta original. De fet, només es conserva una obertura original, una finestra, de doble esqueixada, al costat nord de l’absis.

A cada costat dels brancals de l’arc presbiteral s’obren unes capelles rectangulars, molt alterades, especialment la del costat sud, on s’obrí un forn quan s’adaptà l’estança adjacent per masoveria. Aquestes dues capelles formen una mena de capçalera tripartida, més que no pas un transsepte, a l’estil de la propera església de Santa Maria del Camí, amb la diferència que, a Pierola, aquestes capelles es manifestaven a l’exterior.

La capella sud s’adossa, al seu costat oest, a la base del campanar, que és format per una torre prismàtica, de planta quadrada, escapçada i refeta a la part superior, que només conserva una obertura original: una finestra d’esqueixada recta, oberta al mur nord, a l’interior de l’església. La posició d’aquesta finestra, a mitja alçada, juntament amb altres detalls de les estructures, fa pensar que el nivell del paviment actual està per sobre del nivell original del paviment de l’església medieval. A les façanes del campanar es conserven els vestigis de lesenes raconeres, per la qual cosa hem de suposar que les façanes es devien ornamentar amb una composició dels clàssics motius de l’arquitectura llombarda, amb els frisos d’arcuacions limitats per les lesenes raconeres.

El campanar i el mur fragmentat que seguia cap a ponent presenten un aparell de còdols i carreuó a penes desbastat, disposat en filades irregulars i ordenades, on es conserven traces de juntes de morter marcades a ferro. En canvi, al sector de la capçalera, l’aparell i les formes constructives són molt diferents, amb els murs construïts amb carreus ben tallats i escairats, molt amagats pels encalcinats posteriors.

La presència dels elements llombards en la composició de les façanes del campanar i la seva tecnologia constructiva permeten afirmar que es tracta clarament d’una obra del segle XI, probablement de la segona meitat, i que podria ésser l’església esmentada el 1071 (vegeu el volum XIX de la present obra, pàg. 341). Aquesta església primitiva fou reformada, amb la substitució de la seva capçalera original (possiblement un absis semicircular) per la capçalera actual, datable al segle XII, i potser es podria relacionar amb l’adscripció de les funcions parroquials esmentades l’any 1184. La impossibilitat de veure, en el seu estat actual, el mur nord de la nau no permet d’aclarir si la reforma del segle XII abastà només la capçalera de l’església del segle XI, com sembla probable, o també afectà el costat nord de la nau. (JAA)