Situació
Vista exterior d’un dels absis de l’església centrat per una finestra de doble esqueixada.
J. M. Masagué
Sant Pere de Reixac és l’antiga església parroquial del poble de Reixac, que juntament amb el de Santa Maria de Montcada formen l’actual municipi. És situada a l’esquerra del riu Besòs, al vessant oest de la Conreria, a 191 m d’altitud. Molt a prop del lloc on és situada conflueixen les dues comarques vallesanes amb les del Maresme i el Barcelonès. Des de l’església s’albira una extensa panoràmica centrada per l’aiguabarreig del riu Ripoll amb el Besòs.
Mapa: 37-16(421). Situació: 31TDF338944.
S’hi arriba des de la carretera que va de Sant Adrià a la Roca, per una pista que neix al quilòmetre 8,950, després d’un recorregut de 1.600 m. També hi podem arribar situant-nos al punt quilomètric 7,050 de la carretera que uneix Montcada amb Badalona, on comença el camí carreter que, a través de can Piquer i amb un recorregut de 2,220 km, ens condueix a l’església. (LlFL)
Història
Tenim una primera notícia d’aquesta església l’any 992, data en què consta que es jurà sobre l’altar de Sant Joan Baptista que hi havia a Sant Pere de Reixac el testament d’un prevere anomenat Barceló. Més endavant figura esmentada com a parròquia en un document de l’any 1028.
L’edifici es reformà a mitjan segle XI. Un tal Ramon deixà en testament l’any 1036 dos mancusos a Sant Pere de Reixac in opera; el 28 de desembre de l’any 1049 el bisbe de Barcelona Guislabert consagrà el temple.
El 1171 el bisbe cedí la parroquia a la canònica de Barcelona. Molt més tard, l’any 1581, el papa Gregori XIII la uní al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, del qual depengué fins el 1778, que el bisbe la convertí en vicaria perpètua, i la separà de l’obediència d’aquell monestir. Continuà com a parròquia fins el 1876, que passà a ser una tinença de la parròquia de Montcada, creada feia poc.
L’edifici sofrí una transformació important al segle XVII, en què fou restaurada i adquirí aleshores l’aspecte actual. (RVR)
Acta de consagració de Sant Pere de Reixac (28 de desembre de 1048)
"Cum omnipotens Dominus et Redemptor generis humani condoleret nostrae fragilitati, missit filium suum ac salvatorem nostrum in uterum beatae et incomparabilis Dei genitricis Mariae, ut verus homo de vero homine natus nova porrigeret naufraganti mundo praecepta eaque duodenis irradiata fulgoribus seculo firmaret futuro, quibus per diversa climata [...] corruscantibus actum divino fore nutu decernitur ut ad Christi Dei alti troni nusum basilicae per universam fabricarentur telluris orbem et in eisdem regenerati aqua sacrosancti et salutaris lavacri animae fidelium per eundem Dominum ac salvatorem nostrum Jesum Christum edipisi mererentur regna coelorum, inter quas extat quaedam ecclesia apud comitatum Barcinonae, in Vallense, in loco vocato Reixag, in honorem Domini nostri et beatissimi Petri apostóle edita, quae consecratur a domino Gisliberto condigna reverentia sanctae sedis Barcinonae Ecclesiae presule. Etenim ut haec dotalis conditio totius aeternitatis debito valitura robore persistat, et suorum fines prediorum tam instantibus quam etiam et futuris patescat, et ut cuncta quae sibi pridem conferta sunt praedia, et quae sunt adhuc a quibuscumque Dei fidelibus conferenda anathematis a praedicto praesule vinculis irraciantur ne ab ea demantur. Et ut in ejus jure sacris canonum oraculis irrevocabili percistant modo christianae ac sacrae religionis ordo valde deposcit. Habent namque terminum praedia jam dictae ecclesiae unde sibi decimae conferuntaur et primitiae: a parte orientis et incipitur ab ipsa petra rubicunda usque in ipsa serra de Canned, et protenditur inde usque in pugio de Castellar et usque in flumine Bisocii: a parte vero meridiei incipitur ab ipso flumine Bisoscii et protelatur recta linea per ipsum alveum qui vocatur Rivuspolletus, et transiens ante ecclesiam Sancti Stephani pervaditur usque in ipsam stratam publicam quam itur in parte Romae de Hispaniae; ab occiduo namque sumit initium ab ipsa strata et pervadit usque in ipsum torrentem de Cananilles; a parte quidem cirtii inchoatur ab ipso torrente de Cananilles, transit usque in ipsam serram ecclesiae Sanctae Perpetuae et pervadit usque ad Parietes Delgades et usque ad ipsam valíem de ipso Furno per ipsum alveum Bisoscii, et sic protenditur usque in ipsum lapidem rubicundum. Quidquid autem his concluditur finibus et juris praedictae ecclesiae decernitur esse patiatur cum omni alodio sibi comisso et adhuc permissu divino a quibuscumque Dei fidelibus conferendo. Ego Gislibertus nutu Dei sanctae sedis Ecclesiae praesul in jure et dominatione praedictae ecclesiae confirmo retento patrocinio mei meorumque successorum, et nemo hominum sit qui a jure praedictae ecclesiae aliquid quoquomodo audeat tollere, subripere sive et defraudare, neque quod si juris et proprietatis est celare; quod si facer quicumque praesumpserit a limitibus Sanctae Ecclesiae publicae fiat extraneus et a totius christiani contubernio seclusus, et nefandi anathematis vinculo quassus in eteraum infernali tabescat pena confusus, ac sui detrimentum patiatur cruciabili perpetuum geennali laurea coronandus. Quicumque autem suarum quidquid substantiarum praedictae ecclesiae irrogaverit aeternae vitae fluiturus se noscat praemium, et ab hoc centuplicatum donum et post labentis vitae hujus cursum adipisci caeleste regnum per Christum Dominum nostrum, amen.
Acta sunt haec quinto chalendas jaruarii, anno decimo octavo regni Enrici regis.
+Gislibertus gratia Dei episcopus +. + Berengarius archidiaconus. Sig+num Pontii levitae. Sig+nat Dalmatius sacrista. Guillermus levita. Sig+nat Mironis levita.
Sig+nat Remundi levitae et judicis haec scribentis cum litteris deletis et superpositis in variis locis ss. die et anno quo supra."
[0]: perdut.
A: Còpia segle XVIII, ADG Líber dotaliarum, VII, f. 288-290.
a: R. Ordeig: Inventari de les actes , Revista Catalana de Teologia, VIII, 1983, pàgs. 450-452.
Traducció
"L’omnipotent Senyor i Redemptor del gènere humà, compadint-se de la nostra fragilitat, envià el seu fill i salvador nostre a les entranyes de la benaurada i incomparable Mare de Déu, Maria, perquè com a veritable home, nascut d’un ésser humà veritable, donés uns nous preceptes al món que s’enfonsava i, irradiats pels dotze llumeners, els confirmés per als segles futurs; en resplandir la seva llum per diversos països, fou decidit pel voler de Déu que per tota la rodonesa de la terra es construïssin basíliques a imitació de l’elevat tron de Crist Déu, i que regenerats en aquests llocs per les aigües del bany sacrosant i salvífic, els esperits dels fidels fossin mereixedors d’assolir el regne dels cels per mitjà del mateix Senyor i salvador nostre Jesucrist; entre aquestes basíliques hi ha una església situada al comtat de Barcelona, al Vallès, al lloc anomenat Reixac, construïda en honor de nostre Senyor i del benaurat apòstol Pere, la qual és consagrada amb la deguda reverència pel senyor Guislabert, bisbe de la santa seu de l’església de Barcelona. I, certament, de manera que aquesta dotació fundacional perduri com a vàlida amb tota la seva força per sempre més, i que els termes dels seus predis quedin ben clars tant per als presents com per als futurs; i tots aquells predis que li foren concedits abans i els que encara li concediran alguns fidels de Déu, l’esmentat bisbe els aferma sota el vincle de l’anatema perquè no li siguin llevats. I l’ordre de la cristiana i sagrada religió exigeix sobretot que persisteixin sota el seu dret de manera irrevocable segons les sagrades sentències dels cànons. Els predis de l’esmentada església tenen els seus termes, d’on li són conferits els delmes i primícies: per la banda de llevant el terme comença a la pedra vermella fins a la serra de Canet, i d’allà continua fins al puig de Castellar i fins al riu Besòs: per la part de migjorn comença al mateix riu Besòs i continua en línia recta per la ribera que s’anomena Ripollet, i passa per davant de l’església de Sant Esteve i va fins a l’estrada pública per la qual es va a Roma des d’Hispània; a ponent comença a l’estrada i arriba fins al torrent de Cananilles; per la banda de tramuntana comença al torrent de Cananilles, passa cap a la serra de Santa Perpètua i va fins a Parets Delgades i fins a la vall de Forn pel llit del riu Besòs, i així s’estén fins a la pedra vermella. Tot el que hi ha enclòs en aquests termes queda establert que pertany manifestament al dret de l’esmentada església, amb tots els alous que li hagin estat concedits i aquells que pel voler diví li seran encara atorgats per alguns fidels de Déu. Jo, Guislabert, bisbe de l’església de la santa seu pel voler de Déu, ho confirmo en el dret i la dominació de l’esmentada església, salvaguardant el meu patrocini i el dels meus successors, i que no hi hagi ningú que gosi de qualsevol manera llevar, sostreure o defraudar res del dret de l’esmentada església, ni ocultar si alguna cosa és de la seva propietat; i si algú intentava fer-ho, que sigui considerat públicament com a aliè a les portes de la santa Església i apartat del tracte de qualsevol cristià i que, percudit amb el vincle de l’anatema, es consumeixi per sempre condemnat amb la pena de l’infern i que sofreixi el dany perpetu coronat amb el llorer de la Gehenna. Però tot aquell que doni a l’esmentada església quelcom dels seus béns, que sàpiga que fruirà del premi de la vida eterna, i que rebrà per això el cent per u i que després del decurs d’aquesta vida fugissera assolirà el regne celestial, per Crist Senyor nostre. Amén.
Això fou fet el dia cinquè de les calendes de gener, l’any divuitè del regnat del rei Enric.
Guislabert, bisbe per la gràcia de Déu. Berenguer, ardiaca. Signatura de Ponç, levita. Signatura de Dalmau, sagristà. Guillem, levita. Signatura de Miró, levita. Signatura de Ramon, levita i jutge, que ho ha escrit amb lletres esborrades i sobreposades en diversos indrets, i ho subscriu el dia i l’any abans esmentats."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
Església
L’església de Sant Pere de Reixac és un edifici de dues naus encapçalades cada una per un absis. Les naus, paral·leles i orientades de ponent a llevant, són de planta rectangular, més o menys regular, i són cobertes per unes voltes de canó modernes que amaguen una coberta feta amb bigues de fusta. Malgrat tot es pot observar l’arrencada d’una volta de pedra amb les empremtes de l’encanyissat que va fer de cintra, en el mur de tramuntana de la nau de migdia. Adossat a aquest mur i just a tocar de l’absis hi ha un cos de planta quadrada, de dimensions força grans, que forma la torre del campanar. Aquesta nau, que és la més ampla, és rematada per un absis de planta rectangular, el qual és cobert per una volta de canó seguit. La nau de tramuntana és rematada per un absis semicircular molt modificat; tot i que hom n’ha dit que la planta és ultrapassada, les modificacions que presenta en dificulten la lectura asèptica de l’estructura, necessària per a corroborar aquesta afirmació. La volta que cobreix aquest absis també és moderna. Totes dues naus es comuniquen a través de dues grans arcades, sostingudes per un pilar central, que substitueixen el mur que les separava.
S’accedeix a l’interior de la capella per una porta situada al mur de migdia, que tot i que manté l’emplaçament original, és el resultat d’una modificació posterior.
Tres finestres, avui tapiades —a més d’alguna altra modificació— il·luminaven l’interior de la nau; dues són situades en el mur de migdia i la tercera en el mur de tramuntana. Els absis tenen, centrada, una finestra cada un, que són, com les altres, de doble esqueixada i arc de mig punt, amb característiques molt semblants.
Els murs exteriors, molt modificats, presenten uns paraments llisos sense cap mena de decoració. Només l’absis de la nau de tramuntana presenta exteriorment una ornamentació que consisteix en dues lesenes. Aquestes, situades una a cada extrem de l’absis, parteixen d’un sòcol i es perden sota una cornisa, a partir de la qual l’absis presenta un sobrealçament fins a la coberta actual. Aquesta cornisa és formada per una motllura de biaix dret.
Els murs d’aquest edifici presenten un aparell molt poc uniforme, a causa, principalment, de les moltes modificacions que ha sofert en el transcurs del temps. Aquest aparell és, en general, format per pedres sense tocar de mida petita disposades en filades no molt regulars. La nau de tramuntana presenta, particularment en l’absis, un aparell fet amb pedres de mida mitjana, disposades en filades horitzontals molt uniformes. Les pedres presenten el treball just per deixar més o menys llis el parament del qual formen part, i a la vegada per mantenir la uniformitat i la regularitat de les filades. En l’anàlisi d’aquest edifici hom observa diverses etapes constructives que són determinades per la seva mateixa estructura. La part més antiga és localitzada en la capçalera i la nau de migdia, que per les característiques de l’aparell i també per la tipologia de la planta podria ser datat com una construcció del final del segle X. La nau de tramuntana devia correspondre a una ampliació del segle XI o potser del principi del segle XII. L’absis d’aquesta nau és una construcció de mitjan segle XI d’estil llombard. Amb tot, aquest absis va ser modificat quan es va sobrealçar, moment en què segurament es va eliminar el possible fris d’arcuacions que devia coronar-lo. (JMaM)
Bibliografia
- Casades, XLII, 1932
- Ubach, 1931, pàgs. 114-118
- Vall i Rimblas, 1976, pàgs. 15 i 23