Sant Pere i Sant Feliu de la Vall d’Aguilera (Castellolí)

Situació

Absis, ornat amb lesenes i arcuacions llombardes, d’aquesta tradicional sufragània de Castellolí.

ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán

L’església, a l’entorn de la qual s’escampen un reduït nombre de cases, s’erigeix dalt d’un serradet vorer al torrent de can Jorba, dins la vall de Sant Feliu, a la banda septentrional del terme.

Mapa: 35-14(391). Situació: 31TCG903068.

Hom hi accedeix per una pista que arrenca del quilòmetre 564 de la carretera N-II (tram antic). Cal demanar la clau a la casa que hi ha poc abans d’arribar a l’església. (FJM-AMB)

Història

Aquesta església es trobava dins de l’antic terme del castell de Castellolí. Molt aviat fou una cel·la del monestir de Sant Cugat del Vallès, per una donació desconeguda. Mai no exercí funcions parroquials, ja que sempre fou una sufragània de la parròquia de Sant Vicenç.

El terme del castell es comença a documentar a partir de l’any 961, quan Gomesind i la seva muller Escolàstica vengueren a Guadamir, clergue, uns béns situats al terme de Meians, els quals afrontaven a migdia amb el terme del castell de Castellolí. El lloc d’Aguilera es documenta l’any 967 en la venda que feren Eldegar i la seva muller Oria a Sesenanda de diversos béns situats al castell d’Odena, entre els quals hi havia una vinya que estava situada a Aguilera (Agilera).

L’església es documenta a partir de l’any 1002, quan el papa Silvestre II mitjançant una butlla adreçada al monestir de Sant Cugat del Vallès, li confirma els béns, entre els quals figura la cel·la de Sant Feliu, que estava al costat del castell de Castellolí (cellam Sancti Felicis, qui est iuxta Castrum Odelino). El fet que aquesta cel·la no és citada entre les propietats del monestir en el precepte del rei Lotari de l’any 986, permet pensar que la donació al monestir es realitzà entre aquestes dues dates. No es pot confirmar si la donació fou feta pels mateixos senyors, Sendred de Gurb i la seva muller Matressinda, que l’any 990 feren una donació de terres situades a Castellolí a l’església de Santa Maria de Claramunt, la qual també era una dependència del monestir de Sant Cugat del Vallès. També s’ha de tenir present que encara que s’esmenti que estava al costat del castell de Castellolí, no es refereix a l’església parroquial de Sant Vicenç, que es trobava inicialment en castell, sinó que la documentació posterior aclareix que es tracta de la sufragània de Sant Pere i Sant Feliu de la Vall d’Aguilera.

Aquesta dependència del monestir de Sant Cugat fa que cada vegada que el monestir obtenia una butlla papal que li confirmava els drets, aquesta cel·la aparegui citada. Així, l’any 1007 apareix en la butlla del papa Joan XVIII amb la mateixa expressió que l’esmentada. Amb la mateixa forma es troba en la butlla del 1023 del papa Benet VIII. En la del papa Urbà II de l’any 1098 és citada com a església de Sant Feliu de Castellolí.

L’any 1046 l’abat Guitard del monestir de Sant Cugat establí a Bernat Adroer l’església de Sant Feliu amb totes les seves cases i els seus alous, situada al terme de Castellolí, al lloc que anomenen Aguilera, a fi que conreés les terres de l’església.

Actualment, continua tenint culte com a església sufragània de la parròquia de Sant Vicenç. (ABC)

Església

Es tracta d’un edifici romànic, però modificat notablement per un seguit de remodelatges que afecten bona part de la construcció.

Primitivament, tal com es desprèn de l’estructuració actual, tenia una planimetria molt simple, concretada en una sola nau, ampliada, a llevant, per un absis semicircular ornat a la manera llombarda, a base de cinc sèries de dobles arcuacions entre lesenes. L’absis, cosa que encara succeeix ara, s’obria a la nau mitjançant un arc de mig punt recolzat en uns simples ressalts, a manera de cor, que feien la degradació entre els dos cossos bàsics de l’edifici.

Els paraments interiors són arrebossats i decorats amb pintures molt simples i esquemàtiques; a desgrat d’això, encara es pot entreveure que la nau era coberta amb una volta de mig punt, reforçada per un arc toral intermedi, i que l’absis era aixoplugat per una volta d’un quart d’esfera.

L’única finestra original és situada en el primer compartiment de la banda nord de l’absis, la qual per la seva situació fa pensar que havia estat acompanyada per dues finestres més, d’idèntiques característiques, obertes en els compartiments central i darrer respectivament.

Aquesta finestra, ara inutilitzada, té doble esqueixada i és coronada amb un arc de mig punt adovellat, fet amb pedra tosca.

La porta, que és moderna, s’obre a la façana de ponent, ressaltada per un campanar d’espadanya de dues obertures, ampliat a manera de comunidor.

Posteriorment, l’edifici fou ampliat amb capelles laterals (una per banda), més l’afegitó d’una sagristia, les quals, conjuntament amb la reobertura d’un nou portal, l’erecció d’un altre campanar i l’enlluïment tant dels paraments interns com dels externs, configuren actualment l’edifici, que, malgrat tot, conserva la seva estructura bàsica.

Gairebé totes aquestes reformes es devien realitzar cap al final del segle XIX, tal com es desprèn de la data que consta a la llinda de la porta: 1870, any en què, per voluntat de Jaume Francolí, sebollit en el cementiri del costat, i a través dels seus marmessors, l’església fou restaurada.

Es fa difícil precisar quan fou bastit aquest edifici, a causa de ser ara tan emmascarat (ni tan sols se’n pot determinar l’aparell); no obstant això, si ens atenim a la decoració llombarda present a la capçalera, es podria situar perfectament dins del segle XI, però sense poder concretar més ni descartar una data lleugerament més tardana. L’estat de conservació d’aquesta església és força bo. (FJM-AMB)

Bibliografia

  • Rius, 1945-47, vol. II, pàgs. 30-33, 57-60, 134-137 i 255
  • Buron, 1980, pàg. 87
  • Bloc de notes, 1981