Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars

Situació

L’església vella es troba situada a la riba esquerra de la riera de Rellinars, afluent del Llobregat, en una zona elevada, sobre un meandre d’aquesta riera.

Mapa: 392M781. Situació: 31TDG068104.

S’hi accedeix per un camí, d’uns 800 m de llarg, que parteix aproximadament del quilòmetre 17,8 de la carretera que uneix Terrassa i Castellbell i el Vilar. El camí es troba, anant en sentit a aquest últim poble, a la banda esquerra, ja passat el nucli urbà de Rellinars, poc abans d’arribar al pont que travessa la riera prop de la masia de Can Cotis. (DFG)

Història

L’església vella de Rellinars, dedicada als sants Fermí i Pere, és situada en un lloc ocupat per l’home des de temps molt remots. Encastada als murs de l’església, es va trobar una ara pagana d’època romana (que es guarda ara al museu de Terrassa) i que, segons algun autor, podria haver estat reutilitzada en època romànica com a suport d’altar. En temps dels visigots és probable que als voltants del temple hi hagués hagut un nucli eremític, com permeten suposar les restes trobades a Can Cotis, ben a la vora de l’església.

El temple es troba ja documentat com a dedicat a sant Fermí, el 5 de desembre de l’any 951, en un precepte en què el rei Lluís d’Ultramar confirma els béns del monestir de Santa Cecília, entre els quals figura l’església de Sanctum Firminum quod est in Vachericias, que havia donat un tal Longobard. Aquesta església, que el document situa a Vacarisses, no és altra que la de Rellinars, ja que en aquell temps Rellinars pertanyia —i s’hi confonia— al terme de Vacarisses.

En una època incerta, però molt probablement a començament del segle XI, es feren obres a l’església, consistents en la construcció d’una segona nau al nord de l’antiga, amb una capçalera carrada i un arc triomfal a l’entrada del presbiteri; d’aquesta construcció serien els capitells que es guarden al museu de Terrassa. Aquesta nau fou substituïda al segle XII per una de més gran, l’absis de la qual fou enderrocat als segles XVII o XVIII i al seu lloc se’n bastí un de rectangular. Aquest conjunt, força malmès, subsistí fins l’any 1962, en què les fortes nevades que caigueren el dia de Nadal n’ocasionaren la ruïna.

El titular de l’església, que era inicialment sant Fermí, passà amb el temps a compartir la titularitat amb sant Pere. Ja consta l’advocació de sant Pere l’any 1096, quan un tal Berenguer, que havia ingressat al monestir de l’Estany com a canonge, en arribar a l’edat de 20 anys, ratificà els seus vots i, amb ells, l’aportació que havia fet d’un alou situat a Sant Pere de Rellinars.

Més endavant, l’església de Rellinars passà a ser una sufragània de la parròquia de Vacarisses. És amb aquesta condició que el 6 d’agost del 1330 el bisbe de Vic, Galceran Sacosta, a precs de la reina Elisenda, cedeix al monestir de Pedralbes la parròquia de Sant Feliu de Vacarisses amb la seva sufragània de Rellinars. A l’últim terç del segle XIX, Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars fou declarat parròquia, i s’independitzà així de Vacarisses. Feia poc que s’havia traslladat el culte a un temple nou, construït l’any 1842. Després, havent perdut el caire d’església principal, anà reduint-se el culte, fins que, com hem dit, s’esfondrà sota el pes de la nevada de l’any 1962. (RVR)

Església

Planta de l’església amb les diverses etapes constructives.

J. M. Masagué

Hem de destacar en primer lloc l’existència d’un element religiós pagà, una ara d’altar de pedra amb inscripció dedicada al déu Herotoragus i datada dels segles II-III(*), que va ser reaprofitada com a element constructiu en un mur del recinte, i que avui dia es conserva al Museu Municipal de Terrassa. Es tracta d’una clara evidència de la pervivència de divinitats autòctones ibèriques dins del món romà. La continuïtat d’ús i funcions d’un mateix establiment, que ja hem destacat en altres ocasions, es fa palesa també a Rellinars.

Reutilitzats com a elements constructius, es van trobar també dos capitells preromànics, conservats avui al mateix museu de Terrassa.

L’edifici és orientat d’est a oest i presenta una planta complexa, fruit de les quatre etapes principals de construcció que hi distingim (preromànica, romànica, gòtica, i dels segles XVII-XVIII).

Es conserven dues naus paral·leles, que són dues esglésies unides i comunicades interiorment, de les quals la més grossa està quasi totalment esfondrada, sobretot el mur nord i la coberta, com a conseqüència de les fortes nevades del mes de desembre de l’any 1963.

La nau més petita, situada al sud, pertany a l’edifici més antic conservat del conjunt preromànic del segle X. Presenta una planta rectangular, amb un fals transsepte, elevat lleugerament i desviat vers el nord. De l’antic absis, més estret i baix que la nau i el transsepte, tan sols es conserva l’arrencada a l’angle nord-est de l’edifici i algunes pedres que sobresurten al mur est.

La capella preromànica presenta coberta de lloses a doble vessant, descoberta durant les obres de reparació i consolidació que es practicaren a l’edifici els anys 1975, 1976, i 1977. La volta interior de la nau és de canó i la del transsepte elevat és més alta i conté molt clarament les marques de la cintra de canyes teixides de l’encofrat de construcció, i una obertura quadrada.

El fals transsepte elevat representa un volum interposat entre la nau i l’absis, no sobresurt a l’exterior i es comunica amb la nau per un arc toral ultrapassat. Un altre arc toral s’obre al mur nord, espai aprofitat posteriorment per a comunicació amb la nau romànica, com a armari, i avui dia tapiat. Al mur sud apareix un arc de descàrrega apuntat i una finestra d’una sola esqueixada, molt petita, a l’exterior; l’extrem superior és retallat a la part baixa d’un bloc de pedra.

El transsepte elevat es comunica amb el quasi desaparegut absis a través d’un arc triomfal, dins del qual n’existeix un altre de més petit i també ultrapassat. Sobre l’arc triomfal s’obre un petit ull de bou que presenta a l’interior restes de pintura.

El transsepte és sobrealçat amb carreus de pedra tosca. A l’exterior, i en el mur est, sobre l’ull de bou, s’observa perfectament l’acabament de la coberta original a doble vessant. El mur sud presenta una porta adovellada amb lloses d’extradós, de construcció molt més moderna que la capella i que ens situa, descendint tres graons, sobre l’actual pavimentació de lloses de la nau. Algunes lloses són aixecades, com a resultat d’accions de vandalisme. Fortuïtament en un d’aquests aixecaments, just arran del graó de la porta, es pot veure l’entrada a una gran sitja excavada a la roca natural.

La façana sud presenta, com a única decoració, una línia d’imposta que ressegueix tota la nau, inclòs el cos oest, afegit als segles XVII-XVIII, amb la unificació de les diverses parts de l’edifici. La línia d’imposta aixamfranada indica l’inici de la coberta original de la capella. El fals transsepte és decorat en la seva part superior per un fris en dent de serra. Es distingeix perfectament la divisió en la continuïtat de l’aparell entre la nau i el transsepte, i la nau i l’afegit oest.

Aquesta església fou modificada probablement en dos moments. La primera transformació es va produir en adossar-li la gran nau romànica paralel·la; llavors foren practicades al mur nord dues obertures amb arc de mig punt, avui dia tapiades i parcialment destruïdes per un gran arc apuntat practicat al mateix mur en una transformació posterior, potser en època gòtica, amb la mateixa finalitat de comunicar ambdues naus.

La gran transformació de la petita església, però, es va produir al segle XVII-XVIII, quan es va unificar tot el recinte en una única construcció, que amb petites transformacions restà dempeus fins el 1963. Aquesta transformació es concreta amb el sobrealçat de la coberta, que amaga totalment l’original, de lloses a doble vessant, i amb l’ampliació de la nau romànica. Aquesta ampliació de ben segur va provocar la destrucció del mur que tancava els peus de la nau i on possiblement s’obria la porta original de la capella.

L’ampliació oest comporta l’aparició de dos contraforts exteriors, el primer al mur sud i el segon al mur oest, a l’angle amb l’anterior, i també l’obertura d’una finestra amb arc de mig punt, actualment tapiada i visible al mur sud, al costat del contrafort. A l’interior existeix una escala i una porta elevada al mur nord, per on s’accedia al cor de la nau principal. La volta d’aquest afegit és totalment diferent de la nau preromànica i era uniforme amb la de l’edifici més contemporani.

La nau del segle XII era de planta rectangular, coberta amb volta de canó i amb tres arcs torals, dels quals es conserva una part a l’únic mur encara dempeus. La porta original d’entrada és situada als peus de la nau, a l’oest. Es tracta d’una porta tapiada, amb arc de descàrrega adovellat de mig punt, timpà i llinda, d’un únic bloc de pedra. Tant la finestra rectangular superior com la que s’inscriu en el reompliment són posteriors.

La façana nord de la nau de l’església presentava un sobrealçament de la coberta, produït als segles XVII i XVIII al mateix temps que la construcció del cor interior, el transsepte, l’absis rectangular i l’elevat campanar d’espadanya que hi ha a sobre. Tot aquest cos devia haver de substituir la capçalera romànica, de la qual no es conservava res.

El parament romànic era de petits blocs escapçats, d’altres d’escairats i alguns carreus, tot alineat de manera regular; els més grossos anaven als angles. Aquestes característiques eren paleses al mur nord, mentre que al mur est, del qual encara es conserva un fragment, el parament, encara que mantenint les filades, és més irregular. Aquest parament és semblant al de la nau preromànica; en canvi es distingeix perfectament de l’ampliació posterior, en què s’utilitza pedra tosca, grans carreus als angles i parament irregular.

La pavimentació de la nau és pràcticament destruïda. Al centre es reconeixen uns rebaixos al terreny natural que podrien ésser antigues sitges.

D’aquesta mateixa nau romànica, i molt probablement del mur sud, van ésser transferits, l’any 1961, alguns fragments de pintura mural que avui es troben al Museu Municipal de Terrassa.

Resumint, podem afirmar que es tracta d’un conjunt molt interessant i complex que, malauradament, està molt malmès i transformat, i per tant té molt poques possibilitats d’ésser estudiat de nou. És remarcable la seva amplitud cronològica i la seva etapa preromànica per la presència del transsepte elevat com a element arquitectònic característic i molt ben conservat.

Volem recordar des d’aquí els esforços de dues persones desaparegudes, relacionades amb la Junta de Museus de Terrassa, els senyors Josep Rigol i Fornaguera i Llorenç Muntada i Serra, per tal de preservar i estudiar aquest interessant conjunt monumental. (DFG)

Pintura

L’església de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars era decorada amb pintures murals, els fragments conservats de les quals van ser arrencats l’any 1961. El mateix any els Amics dels Museus de Barcelona els van donar al Museu de Terrassa, juntament amb els dos capitells i la làpida trobats en aquesta mateixa església.

Aquests fragments de pintura mural al fresc van ser traspassats a llenç, i avui formen dotze plafons de mides variades. L’estat general de conservació és deficient. Alguns plafons mostren elements figuratius i ornamentals visibles, però d’altres no aporten cap element que es pugui distingir. La localització exacta de les pintures es fa difícil. Únicament disposem d’algunes fotografies en blanc i negre obtingudes abans de l’arrencament.

Podem identificar la situació d’algunes restes al mur sud, a l’arrencada de la volta i a la dels arcs faixons. No distingim si el mur occidental estava decorat. Les obertures practicades al murnord i la reforma de la part oriental de l’església fan impossible saber si en aquestes zones hi havia algun tipus de decoració.

L’església preromànica també conserva fragments pictòrics encara visibles in situ —a l’ull de bou i a l’arc triomfal de l’absis desaparegut—. No sabem si algun dels fragments pictòrics arrencats provenia d’aquesta altra edificació adossada a l’església romànica.

Hem numerat els diferents plafons de l’1 al 12; n’exposen la descripció i intenten establir una possible localització dins l’edifici.

Descripció dels plafons

Plafó 1

Núm. d’inventari: 72. Mides: 208 × 319 cm.

Es tracta d’un registre pictòric emmarcat per dues sanefes idèntiques —una superior i l’altra inferior— de tipus geomètric: representa un fris compost per una doble banda de ziga-zagues que formen romboides i alternen el color vermell i el negre.

Al centre d’aquest registre hi ha representada una fortificació o torre circular, amb merlets a la part alta posterior. Hi ha un intent de perspectiva que ens mostra el parament de carreus de l’interior de la torre amb un ull de bou al centre.

La torre consta de tres registres. El superior és coronat per una sanefa geomètrica formada per triangles amb cercles inscrits a la part posterior. Observem diferents obertures: dues finestres grans d’arc de mig punt als laterals, dues espitlleres ovalades entre aquestes i un motiu central, compost per un cercle puntejat amb altres elements geomètrics a l’interior. A l’extrem dret superior observem un cercle que podria representar un ull de bou i que possiblement devia tenir la seva parella a l’extrem oposat.

El registre central és coronat per una línia de merlets i una sanefa de doble línia trencada amb tres punts en els espais intermedis. Les dues úniques obertures d’aquest registre són de forma trilobulada i se situen simètricament al costat de la torreta d’entrada.

El registre inferior es compon també d’una filera de merlets i una sanefa de dues variants: a la dreta una línia ondulada amb punts i, a l’esquerra, una línia ondulada i trencada en fragments en forma de “S”. El coronament és disposat de manera corbada, per donar perspectiva a la torre circular.

A la part central de la torre observem una torreta, també circular i amb una gran porta d’entrada, que arriba fins al capdamunt del registre central de la torre descrita. Conté dos registres. El superior té una sanefa (variació de la superior de la torre gran) i un fris en forma de triangle invertit, amb puntejats. Les úniques obertures d’aquest registre són dues finestres simètriques d’arc de mig punt, separades per una línia. El registre inferior és coronat per una sanefa formada per una successió de cercles amb un punt concèntric entre dues línies verticals. La totalitat d’aquest registre l’ocupa la gran porta, d’arc de mig punt, al costat de la qual hi ha dues finestres estretes o espitlleres.

Als costats de la torreta podem veure uns trams de mur que devien correspondre al recinte murallat. La part superior és coronada per una sanefa similar a la que marca la separació dels dos registres de la torreta. Sota la sanefa hi ha quatre espitlleres, disposades de manera progressivament ascendent. Sota el tram d’espitlleres apareixen tres fileres de carreus; a partir de la darrera filera de carreus, observem un incipient talús que arriba fins al terra.

Els espais laterals d’aquest plafó, mostren composicions ornamentals fragmentades: a la dreta un seguit de cercles de doble línia concèntrica i a l’esquerra, el mateix motiu acompanyat per frisos amb ziga-zagues i un motiu vertical de color negre amb tres dents de serra al centre.

Plafó 2

Núm. d’inventari: 8. Mides: 330 × 167 cm.

Aquest és dels pocs fragments de pintura que es pot localitzar dins l’església romànica, mitjançant fotografies. Era situat al mur sud, prop del transsepte de la nau romànica, al costat d’una porta que comunica amb l’església preromànica. Ocupava la meitat superior del mur i l’inici de la volta.

Inclou dos registres pictòrics. Les sanefes que els delimiten són formades per dues línies de ziga-zagues simètriques i oposades que composen hexàgons, alhora que alternen, meitat i meitat, el color fosc i el clar.

Del registre superior de l’escena resta la part inferior, que correspon a cinc personatges. Observem els peus calçats i la part baixa de les faldilles. Els personatges estan disposats de perfil i el de més a l’esquerra queda una mica separat de la resta. Una línia ondulada se superposa damunt els vestits.

Si seguim cap a la dreta, al mateix nivell del grup de cames, podem observar un peu nu que correspondria a un personatge de mida superior i que s’ubicaria a l’extrem del plafó.

El darrer element visible de la composició correspon a un fragment de rostre humà, molt estilitzat, situat al centre del registre. Els ulls, el nas i el pòmul dret queden ben delimitats.

El registre inferior del plafó presenta una escena d’un personatge crucificat cap per avall. Vesteix una túnica fins als genolls i porta una mena de cinturó ondulat. No se li veu el rostre. Els braços descansen lleugerament flexionats sobre la post horitzontal de la creu. Damunt la mateixa post es repengen, a banda i banda, les extremitats inferiors de dos personatges de perfil. No es distingeix res més a partir dels genolls. Al fons de l’escena, sota el crucificat, apareixen motius estelats. Aquesta escena hagiogràfica s’ha identificat amb la crucifixió de sant Pere, un dels sants titulars de l’església.

Plafó 3

Núm. d’inventari: 81. Mides: 164’5 × 76 cm.

Mostra un personatge femení nu, dempeus, que porta els cabells llargs. Té els braços flexionats cap amunt i amb les mans s’agafa els cabells en dues llenques, una a cada mà. El rostre és poc visible. Observem els pits amb els mugrons marcats, vora els quals apareixen els caps de dues serps que emergeixen del terra. El cos és sinuós i de cànon allargat, tot i que a partir de l’alt de les costelles —molt remarcades— es conserva en mal estat. El fons de l’escena és ocupat per grups de punts vermells.

Possiblement som davant d’una representació de la luxúria, freqüentment formulada com en aquest plafó.

Plafó 4

Núm. d’inventari: 49. Mides: 90 × 55 cm.

Tot i que ha perdut gran part de color, s’aprecia un animal rampant (lleó?) de contorn negre i cos vermellós; la cua, llarga, puja cap al llom de la bèstia.

Plafó 5

Núm d’inventari: 83. Mides: 145 × 50 cm.

Fragment pictòric amb decoració ornamental de tipus heràldic. Hi ha tres motius geomètrics disposats en sentit vertical. El superior i l’inferior són motius quadrilobulats de color vermell, a l’interior dels quals s’inscriu una àguila de color negre coronada, amb les ales desplegades, el cap de perfil i les urpes esteses. El motiu geomètric central és un quadrat disposat com si fos un romb, que no presenta cap figura a l’interior. Als laterals dels tres motius apareix decoració vegetal amb tiges d’extrems ondulats.

Pel tema i les dimensions, podríem localitzar aquest fragment en un dels arcs faixons de la volta de canó.

Plafó 6

Núm. d’inventari: 9. Mides: 79 ✕ 39 cm.

Sanefa decorativa de tipus geomètric i vegetal formada per un fris de tres circumferències, de dos cercles concèntrics cada una. A l’interior apareix inscrita una margarida.

Aquest fragment el podem localitzar al segon arc faixó —partint del mur occidental.

Plafó 7

Núm. d’inventari: 10. Mides: 54 ✕ 34 cm.

Motiu decoratiu geomètric de forma quadrilobulada, idèntic als del plafó 5, però sense cap element inscrit a l’interior.

Plafó 8

Núm. d’inventari: 13. Mides: 43 ✕ 16 cm.

Fragment de sanefa decorativa disposat de manera corba: es tracta d’un fris dentat mitjançant dues ziga-zagues paral·leles que formen hexàgons. L’alternança del color vermell i el negre es produeix a cada un dels romboides que componen els hexàgons. En els espais compresos entre les dents i el límit del fris hi ha motius florals puntejats.

Aquest fris estava situat al tercer arc faixó de la volta de l’església romànica, partint del mur occidental.

Plafó 9

Núm. d’inventari: 16. Mides: 104 × 48 cm.

Presenta una decoració ornamental, més elaborada, de tipus vegetal, i disposada de manera corba. Consta d’una ampla tija amb dos motius recargolats. El fons d’aquest motiu central també està treballat amb diferents formes vegetals, una de les quals sembla formada per dues fulles i un fruit o una flor que emergeix d’aquesta unió.

Plafons 10-11-12

Núm. d’inventari: 15-32-59. Mides variades.

No presenten cap element o motiu pictòric identificable.

Anàlisi

En general, el que s’ha conservat no permet de precisar cap tipus de filiació estilística, programa iconogràfic o cronologia concreta. Es tracta d’una pintura de gamma cromàtica pobra. Els tons vermellosos i el negre (emprat gairebé sempre per als contorns) són els colors dominants.

Algunes escenes són de tradició romànica, tot i que s’apunta un intent d’estilització gòtica, per exemple, en l’escena de Sant Pere crucificat, la fortificació, els motius heràldics o l’animal en actitud rampant, bé que d’altres, com la personificació del càstig de la luxúria i el tema ornamental més elaborat (plafó 9) s’acosten més a composicions romàniques.

L’anàlisi iconogràfica es fa impossible. No podem relacionar les diferents escenes conservades.

Representació del tema de la luxúria que decora el plafó número 3 de les pintures murals originàries d’aquesta església.

D. Ferran

El tema de la luxúria (d’origen clàssic i profà), és adaptat a la iconografia medieval, s’ha d’entendre com el càstig del pecat personificat en una dona, nua i decrèpita, que és atacada per serps i granotes allí on s’origina el seu vici: els pits i el sexe.

No podem relacionar aquesta escena amb el tema hagiogràfic de Sant Pere, ni tampoc amb el plafó de l’edifici fortificat. Aquest tipus de torre circular, aïllada dins un recinte emmurallat amb talús, correspon al tipus d’edificació dels segles XIII i XIV, però avui ens apareix fora de qualsevol context (ni personatges ni referències espacials ens ajuden a definir-lo).

La majoria dels motius ornamentals són presents des de la primera meitat del segle XII fins al segle XIII i, alguns, fins i tot al segle XIV. Tots ells compleixen una funció ornamental i, de vegades, separadora d’escenes.

Les pintures han estat datades al segle XIII, però el plafó de la luxúria el considerem més propi del segle XII.

Com a conclusió, globalment cal incloure els diversos fragments dins una fase tardoromànica, de temàtica i composicions que ens apropen a un incipient estil gòtic. (NPeP)

Capitells

El museu de Terrassa conserva amb el número 1 844 d’inventari un capitell de 30 × 30 cm, procedent de l’església de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars (que ingressà al museu juntament amb un altre capitell molt semblant, amb el número 1 845, una ara i diversos fragments de pintura mural), l’any 1961, abans de l’enderrocament de bona part de l’edifici a què pertanyien.

El capitell que detallem es trobava reutilitzat com a element constructiu a la base del campanar d’espadanya, sobre l’absis construït als segles XVII-XVIII. Del capitell, tal com indiquen fotografies antigues, tan sols en sobresortia una petita part de la base, amb un forat circular al centre i el collarí.

És un capitell de derivació coríntia, de pedra sorrenca i forma troncopiramidal invertida, amb collarí de secció semicircular llisa. El fris o tambor és decorat en tres cares, per tant possiblement anava sobre d’algun pilar adossat al mur que amagava la quarta cara sense decoració.

L’estat de conservació és dolent. Està trencat en un dels angles, i en una cara la decoració pràcticament ha desaparegut per degradació de la pedra.

La decoració és geomètrico-vegetal. A les tres arestes apareixen unes grans fulles lanceolades que arrenquen del collarí amb tija central i folíols paral·lels inclinats. Sobre d’aquestes es desenvolupen caulicles enrotllats. A les tres cares la decoració és geomètrica, amb volutes i cargols espiraliformes afrontats, incisions amb motius mixtilinis en vertical. Cadascuna de les cares culmina amb un dau central rectangular a tall d’àbac.

Tant les proporcions com la decoració i l’estil donen un aspecte arcaïtzant i tosc al capitell, i un caràcter geometritzant i absent de relleu. Els plans són diferenciats. Aquesta aparença ens fa pensar en una cronologia preromànica del capitell, però l’estructura ens decanta cap a una datació tardana, del segle XIII. Referma aquesta conclusió el seu probable emplaçament en la construcció romànica del conjunt, a l’arc triomfal o al desaparegut absis, juntament amb la decoració mural que en poca part es conserva. De tota manera la incertesa sobre la situació original del capitell redueix a la hipòtesi aquesta conclusió.

El motiu ornamental geomètric que el decora té paral·lels amb alguns capitells del claustre de Sant Domènec de Peralada, datat al segle XIII, concretament amb els de l’extrem sud-est de la galeria sud. Pel que fa a l’estructura, el comparem amb capitells com el núm. 176 del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, entre d’altres, també amb cronologia semblant. (DFG)

Segon capitell procedent de l’església parroquial conservat al Museu de Terrassa (inv. 1845).

D. Ferran

Es conserva també al museu de Terrassa, amb el número 1 845 d’inventari, un segon capitell de 30 ✕ 30 cm, procedent de l’església de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars. Ingressà al museu en les mateixes circumstàncies que l’anterior, i s’hi assembla molt, sobretot estructuralment, derivant del corinti.

El seu estat de conservació és regular; observem alguns desperfectes al collarí.

Igualment que en el capitell anterior s’ha de fer ressaltar un canvi de color i de conservació a partir de la part superior del collarí en amunt, que ens fa pensar que també va ser reutilitzat com a element constructiu, de manera que tan sols en sobresortia la base, més fosca i més degradada.

És un capitell de pedra sorrenca de forma troncopiramidal invertida, amb collarí de secció semicircular llisa. El fris és decorat a dues cares. Per tant, es tracta d’un capitell cantoner, situat en algun angle del mur.

A les dues cares decorades del fris es despleguen dues cintestija, acabades amb cargols espiraliformes simètrics. Entre totes dues hi ha un motiu geomètric en ziga-zaga que culmina amb un botó amb radis segmentats en relleu. El botó d’una de les cares està totalment deteriorat. Ambdues presenten a la part superior un dau central rectangular a tall d’àbac. A les arestes apareixen grans fulles lanceolades que arrenquen del collarí amb tija central i folíols paral·lels inclinats. Sobre aquestes es generen caulicles enrotllats.

Formalment i estilísticament és semblant a l’anterior, i per tant plantegem la mateixa hipòtesi i la conclusió que cal datar-lo també dins del segle XIII. (DFG)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Ainaud, 1948, pàg. 314
• Barral i Altet, 1981, pàg. 245
• Buron, 1980, pàg. 335
• Junyent, 1983, pàg. 149
• Ferrando, 1983, pàgs. 186-192
• Sitges, 1986, pàgs. 25 i segs
• Pladevall-Vigué, 1978, pàgs. 29-30
• Abadal, R. d’ 1926-50, pàg. 257

Bibliografia sobre la pintura

• El Arte románico, 1961, pàgs. 210-211
• Carbonell, 1981, pàgs. 38, 65, 67, 81, 87
• Sureda, 1981, pàg. 377