Situació
Vista del mur frontal de ponent, molt deteriorat, que mostra l’aparell original de l’edifici, una finestra de doble esqueixada coberta amb un arc de mig punt i el campanar d’espadanya de dues obertures, mig esfondrat.
F. Junyent-A. Mazcuñan
L’església, juntament amb el mas que li fa costat, es dreça al fons d’una clotada afaiçonada que en un apèndix després de l’extrem nord-oriental del terme, entre els municipis de l’Espunyola, Avià i Casserres. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1: 50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 292-M781: x 01,4 — y 55,6 (31 TDG 014556).
Hom hi pot anar des de Puig-reig per la carretera que, passant per Casserres, mena a l’Espunyola. Passada la primera població i poc abans del quilòmetre 3, davant un indicador que hi ha a mà esquerra i que diu A MONTCLAR, cal seguir per una pista que s’inicia a la banda dreta de la carretera. Després d’haver recorregut un quilòmetre aproximadament, cal desviar-se de nou, ara cap a mà esquerra, per arribar a la masia de les Planes, perfectament visible des del trencall. Des d’aquí, bo i caminant, cal prosseguir per un camí que davalla cap a la vall, al fons de la qual hi ha el mas i l’església de Sant Quintí totalment abandonats. Hom esmerçarà uns 20 minuts en recórrer aquest darrer tram. (FJM-AMB)
Història
Planta, a escala 1:200, de l’església, senzill exemplar amb una petita nau rectangular, rematada a llevant amb un absis semicircular. Vers el cantó de l’absis els murs de la nau foren rebaixats. A migjorn i al mateix indret, en època moderna hi fou obert un cos d’edifici que hom destinà a sagristia.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Sant Quintí de Montclar fou possiblement sempre una església sufragània dependent de la parroquial de Sant Martí, dins el bisbat d’Urgell.
Les notícies del lloc de Montclar (Monte Claro) es remunten a l’any 983. L’església de Santa Creu de Montclar era una de les propietats del monestir de Sant Llorenç prop Bagà al comtat de Berga i com a tal surt esmentada en l’acta de consagració de l’església monacal de Sant Llorenç de l’any 983.
L’any 1020, en una venda feta per Guinedella d’un alou al terme del castell d’Avià, al lloc de Clarà, a un tal Ramon, per la quantitat de tres-cents sous d’or i argent i cavalls i mules; un dels límits d’aquest important alou és l’església de Sant Quintí (et de meridie ad ipsa eclessia sancti Quintini).
L’església de Sant Quintí mantenia el seu lligam amb la parroquial el segle XVIII; avui resta sense culte i ja ha començat el seu procés d’enrunament. (RSR)
Església
L’església és una construcció senzilla i humil que es dreça a partir d’un pla format per una nau rectangular, capçada per un absis semicircular orientat a llevant. La nau era aixoplugada per una volta de canó de mig punt que s’esfondrà recentment, restant-ne només ara, enganxats a les parets laterals, alguns fragments corresponents a l’inici de la seva arrencada. L’absis és cobert amb una volta d’un quart d’esfera, que se sosté precàriament apuntalada amb una biga de fusta. Entre aquests dos cossos d’edifici s’interposa un ampli ressalt que fa la degradació i que, com l’arc absidal, és acabat amb un arc de mig punt, però un xic asimètric respecte a l’anterior, cosa que contribueix a incrementar la rusticitat que traspua tot l’edifici, la qual només és trencada per una cornisa que serveix de punt d’arrencada de l’arc del ressalt i de la volta de l’absis.
Els paraments interiors han estat descarregats, vers la capçalera, amb l’obriment de dues arcades, situades a banda i banda, de les quals la que s’obre al mur de migdia dona pas a un cos d’edifici modern construït per fer les funcions de sagristia, amb la interposició d’un estret envà on hi ha oberta la porta que comunica amb la nau.
Tots els paraments interns han estat arrebossats, i a la conca absidal encara es poden veure unes restes de pintura mural, de caire primitiu, datables del segle XVI.
Vista de l’interior de la nau, amb la volta esfondrada l’any 1982.
F. Junyent-A. Mazcuñan
El temple rebia llum a través de dues finestres situades una al centre de l’absis i l’altra al mur frontal. Totes dues són de doble esqueixada i són rematades amb arcs de mig punt adovellats.
La porta d’entrada, que es desclou al capdavall del mur de migjorn, mostra una estructura molt simple, consistent en un simple arc de mig punt adovellat que remata l’estreta obertura de pas.
La rusticitat que hem observat a l’interior de l’edifici també s’estén als paraments exteriors, on l’únic element decoratiu que admeten és una cornisa que giravolta la part superior de l’absis, rematada encara per una filada de petits carreus, sobre els quals, amb la interposició d’una filera de lloses, es desenrotlla el ràfec de la teulada.
Al mur de ponent, que ha estat retocat en els extrems, es dreça un campanar de paret que inicialment tenia dues obertures, de les quals ara falta la del costat sud. Altrament el mur tester excedeix lleugerament el nivell de la teulada.
Hom ha aparellat l’edifici amb petits carreus de mides més aviat petites disposats en filades regulars a l’absis i de manera més irregular a la nau, on es constaten algunes remodelacions posteriors per tal d’enfortir l’edifici que, en un moment donat, devia amenaçar ruïna.
Les dovelles que rematen alguns dels arcs són de pedra tosca.
Llevat de l’afegitó de la sagristia i d’alguns altres agençaments posteriors, com l’arrebossat interior, l’erecció d’un nou altar i l’enfortiment parcial dels murs de la nau, l’edifici es mostra com una obra unitària bastida al principi del segle XII i que, ateses les seves característiques, s’adapta perfectament a les construccions rurals, fetes, de manera rústega i sense cap envaniment, per constructors locals.
L’estat de conservació de l’edifici és deplorable. L’esfondrament de la volta de la nau, ocorregut ara farà uns tres anys, és el principi del seu enderrocament i propiciarà, sens dubte, l’anorreament de les parts restants. Així, per exemple, el mur de migjorn, ja sense cap trava, comença a decantar-se amenaçadorament, i quan sobrevingui la seva caiguda, aquesta facilitarà l’aterrament dels altres murs fins que l’edifici esdevingui una completa ruïna. (FJM-AMB)
Lipsanoteca
Curiosa lipsanoteca trobada a l’interior de l’altar de l’església, ingressada al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona l’any 1910.
R. Viladés
Procedent de l’església de Sant Quintí de Montclar, a l’interior de l’altar de la qual fou trobada, el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona conserva una curiosa lipsanoteca, on ingressà l’any 1910.
Aquesta lipsanoteca, obra d’un artesà local, es troba actualment en bon estat de conservació. Fa 50 mm d’ample, 37 de gruix i 105 de llarg, aproximadament.
Es tracta d’un exemplar summament rudimentari i simple, el qual, de fet, no té altre valor que el de la seva antiguitat. És un tros de fusta al qual ha estat donada una forma rectangular, amb les arestes mortes, tallat toscament, potser amb un ganivet o una eina similar sense polir. Aquesta fusta fou buidada pel seu interior, a fi de deixar-hi una cavitat suficient apta per a contenir les relíquies. El forat era tapat amb una altra fusta molt petita i adaptable, la qual es devia estampir en el recipient amb un tros de tela, a fi que tapés millor. (JVV)
Bibliografia
- Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, vol. I, la Seu d’Urgell 1978, pàg. 103
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 84-85