Situació
Aspecte de la capçalera de l’església, amb l’absis i el campanar d’espadanya aixecat sobre el mur de llevant de la sagristia.
ECSA - F. Parra
L’església de Sant Sadurní centra el nucli ponentí d’Esdolomada. El poble d’Esdolomada es troba enlairat a la riba dreta del barranc del Congustro (1 030 m).
Mapa: 32-11 (251). Situació: 31TBG931879.
S’hi arriba per una pista forestal que s’agafa a la Pobla de Roda i segueix el curs del barranc. (JBP)
Història
Es tenen referències del lloc per primera vegada gràcies a l’acta de consagració —que algun autor creu falsa— de l’església de Güel de poc després de l’any 996, que documenta una terra a Esdolomada. D’altra banda, consta que el monestir d’Ovarra dotà Santa Maria de Nocelles el 1023 amb una terra a la vil·la d’Esdolomada que tenien els monjos per l’ànima d’un tal Companyó, fàmul de Déu. Cap al 1070, en presència de l’antic bisbe Arnulf, el prevere Senter vengué a Ricolf Iquila un camp a la vil·la, a la partida de la Paül, pel preu de cinc sous i quatre argenços. A redós de l’església de Sant Sadurní sorgí aleshores un nou nucli que va rebre el nom de Vilanova. Rotlan Ermengol, de la família dels senyors d’Esdolomada, llegà a la canònica de Roda el capmàs de Bertran “ín villa Esdolomada que modo dicitur Villartova”. Com que la seva vídua Orraca retenia aquest home en usdefruit, el 1129 els canonges de Roda acordaren donar-li quinze sous en canvi de la lliure possessió.
Sengles butlles confirmatòries, una d’Innocenci IV (1247) i la segona de Gregori X (1273), consignen l’adscripció de la vila i església d’Esdolomada a Sant Vicenç de Roda, que com hem vist hi tenia propietats des d’antic. L’arxiu de Roda conserva un Llibret de l’església d’Esdolomada, de l’any 1265. La senyoria del priorat de Roda es mantingué fins al segle XIX. (JBP)
Església
És un edifici que es presenta totalment emmascarat en el seu exterior per l’afegitó de diverses construccions, que deixen lliure només part de la façana nord i el volum del semicilindre absidal. La seva estructura és la d’un temple d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil lleugerament apuntat, que és capçada a llevant per un absis semicircular precedit d’un profund arc presbiteral.
La porta actual, aixoplugada per un porxo, s’obre al tester sud d’una capella afegida al costat de migdia de la nau, prop de l’arc presbiteral, que té una capella paral·lela al costat nord, amb la qual forma una mena de transsepte. La porta original d’arc de mig punt, avui paredada, s’obre a la façana sud de la nau. Davant d’ella es buidà un nínxol rectangular al mur nord de la nau.
A part de les capelles esmentades, l’església fou desfigurada amb una construcció d’un edifici adossat a la façana sud i una sagristia adossada a l’angle sud-est que presenta la seva testera de llevant coronada per un campanar d’espadanya de dos ulls, que confereix un aspecte molt peculiar a la façana de llevant de l’església.
Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada, resolta amb arcs monolítics i esqueixada recta a l’exterior. Al brancal sud de l’arc presbiteral hi ha una altra finestra, també de doble esqueixada, paredada per l’adossament de la sagristia i amb un ampit molt alterat per l’obertura de la porta de la sagristia.
Els murs de l’edifici presenten una notable diversitat d’aparells en els seus paraments, que no alteren, però, el caràcter d’obra totalment unitària. Així, els murs de la nau presenten un aparell de carreuó irregular, ben tallat i disposat molt ordenadament en filades desiguals, mentre que a l’absis l’aparell es fa més acurat, especialment en el parament exterior, on la talla dels carreus és molt més elaborada i la disposició molt més igualada i ordenada. Les voltes, tant de la nau com de l’absis, són construïdes amb dovelles de pedra tosca, perfectament tallades i disposades molt acuradament.
A les façanes només és visible la decoració del mur absidal, consistent en una cornisa motllurada en cavet, suportada per permòdols, que forma un ràfec que evoca la solució emprada en la propera església de Santa Maria de Queixigar. Igual que aquesta església, cal classificar el temple de Sant Sadurní d’Esdolomada com una obra que segueix les formes pròpies de l’arquitectura del segle XII, interpretades d’una forma més rústega a Esdolomada que a Queixigar. (JAA)
Bibliografia
- Yela, 1932, pàgs. 88, 92,120-121,123,124 i 165-166
- Abadal, 1955, vol. III (II), doc. 316, pàgs. 450-454
- Martín Duque, 1965, doc. 102, pàgs. 91-93
- Boix, 1982, docs. 135 i 360
- Iglesias, 1985-88, vol. I/2, pàgs. 42-45
- Castillón, 1989a, núm. 4, doc. 7, pàgs. 65-67
- Ordeig, 1993-94, vol. I (II), doc. 112, pàgs. 262-268