Sant Salvador de Polinyà

Situació

Antiga església parroquial, coneguda ara com a Sant Martí, que conserva l’absis un xic mutilat d’època romànica.

J. M. Masagué

Sant Salvador de Polinyà és l’església parroquial de Polinyà del Vallès, població situada a la dreta de la riera de Caldes, a 158 m d’altitud. Dista 4 km de Sabadell. El poble té dos nuclis antics de cases separats pel torrent de Can Serra. L’església és a la riba dreta del torrent, a l’extrem nord-occidental del veïnat, situada a la cresta d’una petita carena des d’on presideix tota la població.

Mapa: L37-15(393). Situació: 31TDG293014.

S’hi accedeix per la carretera comarcal 155 que va de Sabadell a Granollers, prenent un trencall que hi ha al quilòmetre 3 600. A partir d’aquest punt cal seguir un camí carreter en direcció a llevant, des del qual es veu l’església a poca distancia. (LlFL)

Història

En una delimitació de finques, feta l’any 1028, s’hi esmenta per primera vegada l’església de Sant Salvador. Com a parròquia la trobem documentada l’any 1048.

En la dècada següent s’hi feien obres, ja que tenim notícies de dos llegats per a aquest fi: l’un, d’un mancús, fet l’any 1054; i un altre, d’un cafís d’ordi i dos de vi, fet l’any 1058. També en aquests moments, concretament l’any 1056, la parròquia fou donada pel bisbe Guislabert a la canònica de Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona. Fou consagrada per Oleguer, bisbe de Barcelona, el 14 de novembre de l’any 1122.

L’any 1536 els prohoms manifesten el desig d’obrar una nova església; amb tot, la primitiva continuà en ús fins l’any 1792, en què es transformà en una dependència annexa a la nova església parroquial. (RVR)

Església

Planta de l’església on s’aprecia la divisió de la nau en tres espais independents.

J. M. Masagué

L’església vella de Polinyà ha sofert, al llarg del temps, importants transformacions que n’han modificat l’estructura i han canviat la seva funció d’espai litúrgic original. En construir la nova església amb un eix ortogonal respecte al de la vella, aquesta ha quedat relegada, com ja s’ha dit, a dependència de l’actual església parroquial. Malgrat tot, manté la tipología original, és a dir: capella d’una sola nau amb absis i campanar adossat.

La nau, de planta rectangular, és coberta amb una volta de canó seguit i reforçada per un arc toral que és situat a prop de l’absis coincidint amb un canvi estructural del mur de migdia; a partir d’aquest punt el mur augmenta de gruix i l’aparell es torna més acurat i uniforme, fet amb pedra rodada ordenada en filades horitzontals. Aquest mur té quatre finestres de doble esqueixada.

L’única porta original que resta és la que dóna accés al campanar, des de la nau, pel mur nord. És de petites dimensions i té arc de mig punt fet amb dovelles de pedra tosca. L’actual porta d’accés a l’església, situada al mur de migdia, malgrat continuar en el lloc original, ha estat totalment transformada.

L’absis és de planta semicircular, lleugerament ultrapassat, i cobert per una volta de quart d’esfera. L’exterior és decorat amb un fris d’arcuacions cegues, delimitat superiorment per una cornisa en forma de faixa esbiaixada. El fris és format per cinc grups de dues arcuacions cada un i separats per faixes o lesenes verticals que s’acaben en un sòcol alt que circumscriu exteriorment l’absis, decoració d’un bell i sobri estil llombard. Hi ha tres finestres de doble esqueixada repartides alternativament dins els espais delimitats per les arcuacions i lesenes.

La unió de l’absis i la nau, que són de diferent amplada, es resol amb un arc intermedi que els connecta gradualment.

El campanar és un cos en forma de paral·lelepípede de planta quadrada amb una sola obertura de grans dimensions, a més a més de la porta d’accés, situada justament sobre la coberta actual i orientada a migdia. Per damunt d’aquesta obertura s’inicia, truncada per l’ampliació del pis on són situades les campanes actuals, la coberta original. Aquesta era de forma piramidal, feta amb carreus de pedra tosca formant una falsa volta.

En l’anàlisi de l’edifici hom observa diverses etapes constructives que es posen de manifest en l’estructura i l’aparell dels murs. La primera, i més antiga, datable al segle XI, es correspon amb l’absis i el primer tram de la nau, fins a l’arc toral. També podem incloure en aquesta època la base del campanar. La segona etapa, que afectaria la resta de la nau, com també tota la coberta i la part alta del campanar, sota les actuals campanes, correspondria a una reconstrucció del segle XII. Després segueixen una sèrie de modificacions, més modernes, produïdes per la construcció de la nova església, com ara l’obertura d’un gran arc en el mur nord per a comunicar-Ies, i que fou posteriorment tapiat per poder dividir la nau de l’església vella en tres àmbits: un magatzem, una sala d’ús indefinit i el vestíbul de la nova església. (JMaM)

Pintura

De la decoració de Sant Salvador de Polinyà es conserven les pintures de l’absis, de la meitat meridional de la nau i de l’arc triomfal, totes al Museu Diocesà de Barcelona. La primera notícia del conjunt la donà Puig i Cadafalch (1915 - 1920), i tot seguit J. Gudiol i Cunill. L’absis és presidit per una Maiestas Mariae amb el Nen a la falda i flanquejada per dos arbres. Aquesta zona és força malmesa i al costat de la Verge només es pot veure un personatge masculí, dret i amb els peus nus.

Al mur cilíndric de l’absis, hi veiem l’anunciació (força fragmentària), la visitació, amb Maria i Elisabet acompanyades per Josep i Zacaries, la nativitat, on a més veiem l’escena del bany amb les llevadores, i finalment l’anunciació als pastors, també fragmentària. Un fris amb una inscripció separava els dos nivells de representació de l’absis.

L’arc presenta a la banda baixa una figura dreta amb vestits eclesiàstics (casulla i estola adornada amb creus) i descalça, portant a la mà dreta una pedra, motiu pel qual ha estat identificada amb sant Esteve. La zona alta és decorada amb una tija ondulada amb fulles que té origen en un calze o copa.

Al mur meridional només es pot identificar l’escena de Jesús davant Pilat, que es troba assegut en un tron, i al costat del qual hi ha un soldat armat amb llança, escut i un elm cònic. De la volta, en resta només la meitat i presenta un seguit d’escenes extretes de l’apocalipsi: Crist assegut dintre d’una màndorla envoltat pels símbols dels evangelistes (es conserven els de Lluc i Joan, tots dos portant un llibre). A més podem veure també tres edificis que es devien correspondre a tres de les set esglésies d’Àsia.

Una llarga composició ens presenta l’Anyell Diví amb set ulls, tot sostenint el llibre dels set segells, en el qual hi ha la següent inscripció: “agnus dei es immolatus pro salu(te)”. Darrere seu els set canelobres amb els mots septem candelabra al seu costat. També hi són presents dos dels quatre Genets de l’Apocalipsi, l’un amb l’espasa (balances segons Sureda—1981, pàg. 312—) i l’altre amb una llança que travessa la cara d’un home, mentre que amb el cavall aixafa homes i animals.

Les figures de Polinyà són delimitades per una línia negra que recorre tot el contorn, els vestits combinen les línies verticals i horitzontals per tal de formar els plecs, que són subratllats per mitjà d’ombres. En tot el conjunt dominen els colors vermell i blau oposats, als quals cal afegir l’ocre, el blanc i el negre com a principals. De Polinyà cal destacar també la narrativitat de les escenes (anunciació als pastors, el quart genet trepitjant homes i animals), i que alhora es fa palesa una expressivitat més gran i se suavitza la rigidesa de línies, tot aconseguint formes arrodonides i suaus que donen un aire amable a tot el conjunt.

Aquestes característiques allunyen les pintures de Polinyà dels grans conjunts romànics de Pedret o Taüll, a la vegada que les relacionen amb tot un altre grup d’obres que semblen rebre la influència d’un nou corrent connectat amb la manera de fer característica de les pintures romàniques franceses. Aquesta influència, la podem veure a Barberà, Sant Martí Sescorts i Fluvià a Catalunya, i a Perazancas (Castella) o San Isidoro de Lleó.

Els punts de contacte més nombrosos han estat definits respecte de les pintures de Santa Maria de Barberà, església molt propera geogràficament, sobretot pel que fa als absis laterals, entre els quals destaca el dedicat als sants Pere i Pau. Aquesta afinitat entre els dos conjunts ha fet parlar d’una mateixa mà (Gudiol i Cunill, 1927, pàg. 461; Gudiol, 1956, pàg. 25; Cook i Gudiol, 1980, pàgs. 66-67.). La majoria d’autors es limiten a deixar constància de les relacions entre aquests dos conjunts vallesans (Kuhn, 1930, pàg. 51; Post, 1930, pàg. 158), o a situar-los dintre d’un mateix centre d’influència al voltant del mestre de Cardona (Cook i Gudiol, 1980, pàgs. 66-67), o del seu cercle (Sureda, 1981, pàg. 236). Aquest mestre hauria treballat en l’àmbit geogràfic de la Catalunya central i, segons la historiografia, hauria pogut realitzar les pintures de Cardona, Sant Martí Sescorts, Barberà i Polinyà, que haurien rebut influència de la manera de fer francesa, abans definida.

Les relacions amb Barberà són evidents tant pel que fa al cànon allargat de les figures, com pels colors i formes (arrodonides i gens rígides) dels personatges i elements que hi són representats. També hi remarquem el mateix intent d’evitar la visió frontal que provoca la rígida simetria bilateral. La mateixa afinitat la veiem respecte dels conjunts de Sant Martí Sescorts i Osormort, per bé que és força xocant la comparació de l’estructura corporal que podem observar a Sescorts, que al nostre entendre l’allunya de la manera de fer del pintor de Polinyà.

Altres tipus de relacions han estat trobades per Post (1930, pàg. 158) i Kuhn (1930, pàg. 51), que relacionen les pintures de Polinyà amb alguns Beatus (el de Las Huelgas, segons Anthony), principalment a causa de la temàtica apocalíptica i de les formes adoptades per les figures.

Pel que fa a la datació, podem dir que ha oscil·lat entre mitjan segle XIII (Gudiol i Cunill, 1927, pàg. 461; Anthony, 1951, pàg. 175) i mitjan segle XII (Sureda, I98I, pàg. 312, o Ainaud, 1986, pàg. 37).

Pel que fa a la iconografia podem agrupar les escenes en dos grans temes: un referent a la vida de Crist, amb els cicles de la nativitat i la passió, i un segon amb visions de l’apocalipsi.

Dintre del cicle de la nativitat veiem les escenes de l’anunciació, la visitació i la nativitat, representada a la manera bizantina, amb Maria sobre un llit i el Nen a part en un altre, mentre que sant Josep hi té un paper molt marginal.

La nativitat és acompanyada en aquest cas per l’escena del bany de Jesús, que esdevé prefiguració del baptisme. És una escena que no apareix en cap dels Evangelis, incloent-hi els apòcrifs; no obstant això, és recollida a l’Evangeli del Pseudo-Mateu (cap. 13) i al Protoevangeli de Jaume (cap. 19), amb la presència de les dues llevadores; en el primer és una la qui ajuda a Maria en el part, mentre que una segona (Salomé) voldrà comprovar si efectivament Maria era verge. L’escena del bany la trobem a Barberà i Sorpe; en el primer dels dos casos es posa de manifest una vegada més l’afinitat entre els dos conjunts.

El cicle de la nativitat es tanca amb l’escena de l’anunciació als pastors, que té origen en l’Evangeli de Lluc (2, 8-14), i el trobem també a Barberà, Mur, el Brull o Pedrinyà a Catalunya i a San Isidoro de Lleó, amb una posada en escena força imaginativa. Encara que més limitada, també cal destacar l’escenografia de Polinyà, amb l’àngel, elements vegetals, i animals (cabres i ovelles) que s’enfilen per les branques dels arbres.

Completant el cicle de la nativitat podríem aventurar la presència d’una adoració dels reis, avui desapareguda.

Del cicle de la Passió només ens resta l’escena de Jesús davant Pilat, amb la presència afegida d’un soldat, les característiques de l’armament del qual (elm, cota de malla, escut de punta aguda i llança) han fet que Ainaud (1986, pàg. 37, i 1989, pàg. 54) el relacionés amb el que apareix en els segells del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV (1137-1162). El mateix tipus d’escut, però. el trobem al brodat de Bayeux.

Del llibre de l’Apocalipsi en podem veure uns quants detalls al conjunt mural de Polinyà. Primerament, la ja clàssica imatge de Crist entronitzat dintre d’una màndorla i envoltat pels símbols dels evangelistes; també hi són presents les esglésies d’Àsia, de les quals només es conserva la imatge de tres; els set canelobres d’or (Ap. 1), l’Anyell diví amb set ulls i el llibre dels set segells (Ap. 5,6), i dos dels quatre genets, el segon amb l’espasa (Ap. 6,4) i el quart amb una llança (Ap. 6,8) —una figura humana que es troba darrere seu, ja mig esborrada, podria representar l’Hades que, segons l’Apocalipsi, el seguia darrere el seu cavall—.

Hem de fer una menció especial al personatge amb la pedra a la mà identificat, segons Sureda, amb sant Esteve, titular de l’església (1981, pàg. 312). A aquest respecte hem de fer constar que Sureda i Cook i Gudiol donen el nom d’aquest sant a l’església de Polinyà, mentre que Post, Khun, Anthony i Ainaud parlen de Sant Salvador de Polinyà.

Ens trobem davant un conjunt iconogràfic que recull i il·lustra la vida de Jesús com a exemple a seguir i sacrifici per a la redempció dels pecats de l’home; un home que tard o d’hora haurà de viure els horrors de la fi del món, explicats en el llibre de l’Apocalipsi.

A manera de conclusió podem dir que ens trobem davant una obra de mitjan segle XII que presenta unes característiques formals que la relacionen amb uns corrents d’influència francesa, allunyats de la manera de fer italianitzant representada per Pedret o Taüll, i que es caracteritzaran per una narrativitat, expressivitat igràcia més grans en les formes. El pintor de Polinyà seria molt proper, tal vegada el mateix, al de les pintures de Barberà i força relacionat amb l’artífex d’Osormort i Cardona. (JST)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Arturo, 1985a, pàg. 119, doc. 27
• Alturo, 1985b, pàgs. 4, 61, 69 i 82 i docs. 28, 57, 64 i 73
• Ordeig, 1988, pàg. 417
• Cook, 1956, pàgs. 11, 27, 29 i 41
• Pijoan, 1948, pàg. 162
• Vall-Masvidal, 1983, pàg. 186
• Junyent, 1975, pàg. 210

Bibliografia sobre la pintura

• Puig i Cadafalch, 1915-1920b, pàgs. 773-774
• Richert, 1926, pàg. 26
• Gudiol i Cunill, 1927, pàgs. 459-461
• Khun, 1930, pàgs. 51-52
• Post, I, 1930, pàgs. 158-160
• Pijoan-Gudiol, 1948, pàg. 163
• Cook-Gudiol, 1950, pàg. 87 (1980 2a ed., pàgs. 66-67)
• Anthony, 1951, pàg. 175
• Gudiol i Ricart, 1956, pàg. 25
• Carbonell, 1975, pàg. 43
• Sureda, 1981, pàgs. 236, 312-313
• Thesaurus/Estudis, 1986, pàg. 37
• Ainaud, 1989, pàg. 54
• Splendor Vallès, 1991, pàgs. 34-37