Sant Vicenç de Malla

Situació

Una vista de l’església des del costat de tramuntana, amb l’esvelt campanar.

G. Llop

L’església de Sant Vicenç de Malla es troba situada al vessant oriental del turó del Clascar, on hi ha les restes d’un poblat ibèric. La seva situació estratègica, dominant la Plana de Vic des de Barcelona i Manresa, motivà la construcció d’un castell al final del segle IX, el castell d’Orsal, segurament contemporani de l’antiga església de Sant Vicenç. Aquesta església figura en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-13 (332): x 36,6 —y 37,8 (31 TDG 366378).

L’església es troba a uns 6 km vers migjorn de Vic, vora la carretera N-152, de Barcelona a Puigcerdà. En arribar a una caseta de la Creu Roja surt una carretera asfaltada que hi porta en menys d’1 km. Aquesta carretera és convenientment senyalitzada.

També hi porta una altra carretera, asfaltada recentment, que surt uns 400 m a mà dreta, venint de Vic, de la cruïlla amb les carreteres N-152, i la que porta a Manresa i la que va a Taradell. (JAA-APF)

Història

Sant Vicenç de Malla es trobava dins l’antic terme del castell. Molt aviat adquirí funcions parroquials que encara manté actualment.

El castell d’Orsal o Malla es documenta a partir del 924 quan Lleó i la seva muller Anna donaren a Sant Pere de Vic en mans del bisbe Jordi una casa amb cort i farraginal situada al comtat d’Osona, al castell de Malla (castro Ursalitano) al vilar de Mullermala.

L’església apareix esmentada el 962 en la donació que feu Guiniguís Mascaró, vescomte de Girona, a la seva muller Gerosòlima d’un alou situat a l’apèndix d’Orsal, afrontant amb terra de Sant Vicenç. Les funcions parroquials apareixen documentades l’any 1052 quan el bisbe de Vic, Guillem de Balsareny, donà a Ermengol Guillem, fill de Guillem de Mediona, el castell de Malla, amb tots els seus béns i pertinences que ell tenia a la parròquia de Sant Vicenç de Malla i que abans havia lliurat a la canònica vigatana. Al cap d’uns anys l’edifici es devia reconstruir jaque el 1078 és documentada una deixa per a l’obra de l’església. L’església tenia un altar dedicat a santa Maria que l’any 1191, a precs de Guirau de Pla citat pels sacerdots, el bisbe de Vic, Ramon Xetmar, davant el seu col·legi de canonges i una multitud d’homes acudí a l’església de Sant Vicenç de Malla per consagrar.

El 1357 a més dels altars de sant Vicenç i santa Maria, hi eren venerats els de sant Pere, sant Feliu, i sant Joan. L’edifici romànic de tres naus fou transformat amb dos grans arcs; hom obrí als seus murs diverses capelles per tal d’encabir-hi altars laterals.

La mutilació més important la patí al principi del segle XX, quan hom invertí l’orientació de l’església tot suprimint l’absis principal i fou oberta una porta d’entrada en aquest lloc. Sortosament la portada romànica del segle XII es conserva al Museu Episcopal de Vic. Últimament s’han portat a cap unes obres de restauració centrades principalment en la nau i l’absis de migdia. Actualment segueix tenint culte com a parròquia de Malla. (APF-ABC)

Església

Vista de la capçalera de l’església tal com ha quedat després de la darrera campanya duta a terme pel Servei de la Diputació de Barcelona.

G. Llop

L’església de Sant Vicenç de Malla és un edifici de planta basilical, construït el segle XI, el qual, durant els anys 1983-1984 ha estat objecte d’obres que han significat la seva total remodelació i recuperació de la seva forma original, amb altres materials. Aquestes obres han donat lloc també a una investigació arqueològica i arquitectònica gairebé total. Els resultats d’aquesta investigació, així com el procés d’obra, han estat publicats recentment, circumstància que fóra desitjable en totes les intervencions sobre el patrimoni arquitectònic, però que encara hem de celebrar com a excepcional.

Per la seva extensió i compleció la memòria publicada creiem que serveix perfectament com a descripció de la realitat arquitectònica de l’edifici, fent la salvetat, però, que hom considera que la identificació dels fonaments de l’absidiola de migjorn, amb un absis de planta de ferradura és dubtosa per ella mateixa i per la singularitat que representaria aquesta tipologia absidal en el context de l’arquitectura del segle X a Osona.

Cal incloure l’església de Malla plenament dins el grup d’esglésies construïdes el segle XI adoptant la planta basilical de tres naus paral·leles sense transsepte, com les de Sant Julià de Coaner, Sant Joan de Palau Saverdera i tantes altres que en tot Catalunya adoptaren aquest tipus amb els models llombards en la construcció i ornamentació. Tot i l’àmplia difusió del tipus, aquest no tingué gaires exemples ch els territoris que estigueren sota la jurisdicció del bisbe Oliba, segons E. Junyent, puix que només fou adoptat a Sant Vicenç de Malla, Sant Andreu de Castellcir, Sant Andreu del Buc i Sant Julià de Coaner, a més, és clar, de Sant Vicenç de Cardona i Sant Pere de Casserres, edificis excepcionals patrocinats pels vescomtes d’Osona. (JAA)

L’excavació de l’església de Sant Vicenç de Malla va tenir per objecte el descobriment de les diverses etapes d’utilització del temple, la seva datació i l’estudi estructural de cadascuna d’elles. Els treballs d’investigació afectaren tota la superfície interior de l’edifici, i tot l’entorn immediat, i es varen dur a terme per part del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona.

Evolució arquitectònica de l'edifici

Primera fase

Esquema del que devia ésser una nau primitiva a deduir pels fragments de mur que s’han pogut descobrir. Es tracta d’una construcció del final del segle X-mitjan segle XI.

A. López

Un esquema amb la primera fase A (a mà esquerra) i B (a mà dreta) representada. No ha restat res del temple primitiu, l’existència del qual és deduïda per un conjunt de tombes aparegudes d’aparença antropomorfa.

A. López

Les dades proporcionades per aquests treballs fan pensar que la construcció religiosa més antiga de Malla no ha arribat fins a nosaltres. No obstant això, presumim la seva existència mercès al descobriment d’una sèrie de tombes cobertes amb lloses de pissarra, situades per sota de la primera construcció trobada. Aquestes tombes eren de planta rectangular o el·lipsoïdal, de vegades excavades al terreny verge i gairebé totes posseïen lloses col·locades verticalment en el seu perímetre, i també amb la funció de coberta. Igualment, alguns enterraments tenien aparença antropomorfa, encara que també s’utilitzaren lloses per al tancament perimetral i superior.

Ignorem, lògicament, les característiques d’aquest suposat primer edifici, i és ben palès que no pogué estar situat dins l’actual àrea d’excavació car no se n’ha trobat cap vestigi. Nogensmenys tenint en compte la dispersió de les tombes esmentades i la suposició que eren al costat del temple, podríem concloure que l’església estava situada al sud de l’actual, potser en la mateixa terrassa on avui hi ha la parròquia de sant Vicenç de Malla. Per la tipologia dels sepulcres, aquest primer moment podria datar-se a les acaballes del segle IX o començament del X.

Segona fase

Pel que fa a la segona fase d’utilització, els vestigis són més abundants. S’han trobat murs corresponents a un recinte de nau única, el qual va ésser construït abans de la introducció de l’arquitectura romànica. En coneixem l’absis, en forma de ferradura i alguns fragments de les parets de migjorn i de ponent. Tot això es troba en un estat de conservació molt precari a causa de les alteracions posteriors, degudes a la construcció de les fases següents. No posseïm cap altre element de la resta de l’església: la paret sud mateixa va ser considerablement modificada amb motiu de la construcció d’una capella de la Mare de Déu, a la darreria del segle XII. L’aparença de les restes trobades, entre les quals és notoria la mancança del mur nord, inclina a considerar que, tal vegada, aquesta edificació mai no es va acabar. Tanmateix, la posició física i la factura d’aquests elements, a més de l’estratigrafia, ens fan situar-los sense reserves en aquesta segona fase. Quant a la cronologia absoluta, les ceràmiques trobades, majoritàriament ibèriques i itàliques, contingudes per les terres utilitzades com a rebliment, i procedents del poblat ibèric del cim del turó del Casclar, no han ajudat gaire. Malgrat això, per les dades de les fonts escrites, podríem situar aquesta fase durant el segle X i almenys la primera meitat del segle XI.(*)

Evolució arquitectònica de l’edifici: fases primera i segona. Primera fase, a la fi del segle IX i començament del X (a dalt): hi ha necròpolis d’inhumació amb tombes antropomorfes. Segona fase segle X (a baix): un edifici a base d’una nau única i una capçalera en forma de ferradura, d’acord amb una versió discutida.

A. López

Evolució arquitectònica de l’edifici: fases tercera i quarta. Tercera fase, segle XI (a dalt): església de tres naus capçades a llevant per tres absis. Quarta fase, corresponent al segle XII (a baix): l'edifici romànic és emodelat amb la construcció de la portada amb arquivoltes, construcció d’arcs torals i campanar de torre sobre la nau lateral del costat nord.

A. López

Davant això, cal pensar que l’església d’aquest moment estigué situada on més tard es devia emplaçar la nau meridional del temple romànic, el qual reaprofità unes estructures que, potser, encara estaven a mig construir.

És de creure que el nivell del paviment d’aquesta època es trobava molt proper al romànic i, en definitiva, a l’actual. Les diferents cotes assolides pel terreny natural en el vessant del turó, forçaren l’acumulació de rebliments en la meitat oriental de l’àrea de l’edifici, per tal d’arribar al nivell de pavimentació determinat per l’altura més gran de la roca en la meitat occidental del solar de la construcció. Aquest anivellament es conservà al llarg del temps, a fi d’aconseguir que el terra interior del temple estigués situat a la mateixa altura que l’exterior almenys en la seva meitat occidental, car al costat de migjorn d’aquesta es trobava l’accés a l’església.

Tercera fase

Al llarg de la tercera fase es varen fer servir per primera vegada les tècniques de l’arquitectura romànica. Aleshores es fixaren els trets generals de la construcció que ha arribat fins a nosaltres. Segons les dades proporcionades per l’excavació, l’església anterior va ésser absorbida i reutilitzada en la construcció del nou edifici. La seva planta donà origen a una nau lateral i condicionà l’orientació del nou temple.

No coneixem amb exactitud la data d’aquesta nova construcció, però, a la vista dels resultats de l’excavació, pensem que no va ser una obra feta en pocs anys i d’una sola vegada, sinó un procés més aviat lent. En primer lloc cal destacar la reutilització de l’església del segle X com a nau lateral. Aquest fet condicionà greument el traçat de la resta de l’edifici, car, d’una banda, determinà la planta basilical i, d’altra banda, ocasionà una considerable incli-nació de les parets laterals del temple respecte al seu eix central. En conseqüència, suposem que, en realitzar-se la construcció del temple romànic, es continuava fent servir l’església anterior, i que aquesta situació es perllongà durant bastant temps. Així la donació ad opera, esmentada als documents el 1078, fa referència a la continuació d’aquestes obres.(*)

Ceràmiques trobades durant l’excavació de l’església. 1, estrat 321, ceràmica grisa alt-medieval. 2, estrat 144, ceràmica comuna oxidada amb vernís marró interior. 3 i 4, estrat 148, ceràmica grisa alt-medieval. 5, estrat 297, grisa alt-medieval. 6, estrat 116, ceràmica catalana blava. 7, estrat 55, ceràmica catalana brava de la cirereta. 8, estrat 357, ceràmica catalana blava. 9, 10 i 11, estrat 150, ceràmica ibèrica. 12, estrat 107, ceràmica catalana blava de la ditada. 13, estrat 3, ceràmica de reflex metàl·lic.

A. López

Aquesta hipòtesi es veu confirmada pel material ceràmic trobat; es tracta de peces grises alt-medievals datables de la segona meitat del segle XI. Una d’elles es trobà sota la coberta de lloses de l’absidiola meridional, i l’altra en les terres de replè col·locades en ésser bastida l’absidiola septentrional. Aquestes dades reflecteixen la construcció contemporània d’ambdós elements i, al mateix temps, són testimoni d’una data tardana per a l’acabament de la primera fase de la nova església romànica, la qual, segons el nostre parer, pogué començar durant el període en què el temple depenia de la Seu de Vic: des d’abans del 1021 fins al 1067,(*) però no es va acabar, com a mínim, fins una data posterior al 1078. Una vegada realitzada aquesta primera obra, que hem anomenat tercera fase, el temple va ser objecte de noves reformes encara amb utilització de les tècniques romàniques.

D’aquesta manera, el primitiu recinte posseïa una planta basilical, és a dir, era constituït per una aula rectangular, dividida en tres naus per sengles arcuacions col·locades a tots dos costats de l’espai central. El conjunt era encapçalat per tres absis, un de major, que donava pas a la nau central, i dues absidioles que generaven les laterals.

Les absidioles s’han conservat pràcticament intactes. En canvi, l’absis central va ser eliminat en època relativament recent i substituït per un element de planta quadrangular. De tota manera, al poc temps de començar-se l’excavació, va aparèixer l’absis principal, del qual encara es veien els extrems laterals, conservats en una bona alçària al costat de les absidioles. Les parets nord, sud i oest, encara que transformades, també s’dentificaven força bé. El mur septentrional, segons hem comprovat a l’excavació, era completament de nova planta, i havia estat construït d’una sola vegada, contemporàniament a l’absidiola de la nau nord, també nova i solidària de l’absis principal. D’altra banda, la paret occidental, a excepció del seu terç sud, també havia estat construïda al mateix temps que el mur septentrional. Finalment el mur sud i el tram més meridional del parament oest no eren totalment homogenis, car s’havia aprofitat el llenç de la segona fase. També l’absis secundari del costat del migdia era una reutilització de la capçalera del temple de la segona fase després de modificar-ne en part la planta, almenys en les superfícies vistes, per convertir-la en semicircular, tot deixant de banda l’antiga forma de ferradura.

Un esquema amb el que hem anomenat tercera fase de la construcció, ja en època romànica. La nau primitiva, convertida en nau lateral, fou ampliada amb l’annexió de dues altres naus vers el costat de tramuntana la qual cosa donà lloc a una església de planta basilical rematada a llevant amb tres absis.

A. López

Segons el que hem dit fins ara, podem afirmar que l’absidiola sud, el parament lateral d’aquest mateix costat i part de l’occidental varen ser reaprofitats. En canvi, l’absis principal, l’absidiola nord, la paret septentrional i una bona part de l’occidental foren construïts ex novo. Tenim així delimitat el perímetre original de la construcció de la tercera fase, en la qual, per primera vegada es va fer ús de l’arquitectura romànica. Ara caldria detenir-se en allò que passava a l’interior del temple. Més amunt hem parlat de l’existència d’arcuacions de separació entre naus, però aquests elements no han arribat fins a nosaltres; durant el període més tardà, al qual després ens referirem, es varen destruir els arcs de mig punt i foren substituïts en cada costat per un d’apuntat de grans proporcions. Així, per esbrinar la configuració dels elements de sustentació més antics hem de descriure amb una certa prolixitat les restes trobades a l’excavació. En primer lloc, ens referirem als fonaments de pilastres trobats en el terç oriental de l’àrea investigada.

Es tracta de basaments de forma rectangular i llargària considerable. El del costat nord presenta un sortint enfrontat amb una pilastra existent en el mur perimetral d’aquesta mateixa direcció. En canvi, en el costat sud, encara que hi ha un pilar semblant en el mur de migdia, el fonament de l’arcuació no presenta cap sortint en aquella direcció i la seva cara meridional és totalment rectilínia. Finalment, assenyalarem la presència d’un muret situat en la nau principal, els extrems del qual es lliuren als fonaments de pilars de les arcades que acabem de descriure. Pel que fa a la meitat occidental de l’església, únicament s’han localitzat els fonaments d’un pilar, en un estat de conservació molt deficient, però sembla que alineat amb les restes de la mateixa mena trobades al costat oriental de la nau.

A les envistes d’aquestes evidències es dedueix que la comunicació entre naus estigué confiada a una arquería de tres arcs, amb el central lleugerament més gran que els altres. A més, els arrencaments d’aquest sistema es poden endevinar fàcilment, malgrat que en èpoques posteriors varen ésser tapiats.

No obstant això, hi ha un buit representat per la manca de fonaments del pilar occidental de l’arcuació nord. Aquest fet es pot explicar tenint en compte el nivell de la roca natural en aquest punt, molt alt, que determinaria la utilització d’uns fonaments molt més febles.

Després, en construir-se l’arc ogival únic, aquest sector fou pavimentat, i per la servitud dels nivells de paviment en relació amb la roca, les hipotètiques restes de la cimentació de la pilastra desapareguda es retiraren.

Precisament, per causa d’aquesta dependència dels nivells de pavimentació respecte a la roca, el terra d’aquesta tercera fase ha aparegut de manera molt fragmentària; únicament en posseïm alguns vestigis en la meitat occidental de la nau nord; també és visible a la mateixa àrea de la nau central i n’existeixen alguns indicis al final de la nau meridional. Molts pocs centímetres per sobre d’aquest sòl es trobaven els de les fases posteriors, i, atesa la seva senzilla condició, era de terra batuda, se situaren directament damunt i en moltes zones el destruïren.

Abans de deixar de banda la descripció dels pilars de les arcuacions de mig punt, ens interessa destacar la posició del més occidental del costat nord. Aquest basament, i el mateix arc del qual es conserva un tros que no va ser destruït pel posterior arc apuntat, es troba ostensiblement avançat respecte al seu element simètric que hauria d’ésser el pilar més occidental del costat sud. Aquest fet no té aparentment una explicació gaire convincent. No obstant això, si observem l’estructura aèria de l’edifici, es comprova immediatament que l’avançament d’aquest pilar del costat nord respon a la intenció de confiar la separació entre naus a un llenç de paret. Aquesta separació poc airosa i dissimètrica tenia un indubtable avantatge, car d’aquesta manera es donava recolzament a una altra estructura encara més elevada i molt onerosa; ens referim al campanar. Efectivament, aquest element, modificat, com es veurà, a la fase posterior, ja existia en el moment de bastir-se el primer temple romànic, d’altra manera seria inexplicable la presència del llenç de paret que serveix per a sostenir-lo, el qual provocava una considerable pertorbació en la simetria de les arcades de mig punt, sobretot tenint en compte que l’excavació ha demostrat que tant la paret com el pilar són perfectament originals i no van ser modificats fins un moment molt tardà.

El sistema de cobertura de l’església romànica va patir una evolució força complicada. Per poder adonar-se d’aquests canvis, cal analitzar amb detall els elements de sustentació conservats o trobats a l’excavació i observar els sostres amb deteniment. Començarem per la nau septentrional, en primer lloc hem de parlar de l’encapçalament d’aquest espai, confiat a una absidiola de planta semicircular, la qual es bastí ex novo en aquest moment. És protegida per una volta de quart d’esfera, sobre la qual aparegué un replè molt pertorbat que sustentava a parts gairebé iguals teules i lloses de pissarra, aquestes últimes conservades des de la construcció de l’absis. La unió entre la capçalera i la nau es resolgué mitjançant un arc triomfal. Nogensmenys, aquest no donava pas a una volta de mig canó, sinó que servia de límit a una coberta d’aresta que ha perdurat fins als nostres dies. Aquesta volta descarregava les seves nervadures diagonals en l’esmentat arc triomfal i en sengles pilastres, una adossada a la paret nord i l’altra al pilar de l’arcuació de separació entre la nau septentrional i la central, les restes de la qual es varen trobar durant l’excavació. Pel que fa referència a la resta de la coberta de la nau de tramuntana, la nostra opinió és que estigué constituïda per encavallades de fusta i lloses de pissarra, almenys durant el moment de la tercera fase que és el que ara ens ocupa.

La coberta original de la nau major, al nostre parer, també tingué un sistema mixt. D’una banda és lícit pensar que l’absis, avui arrasat, estigués dotat d’una volta de forn amb lloses de pissarra a sobre. De la mateixa manera també s’han fet visibles els fonaments de l’arc triomfal amb què finalitzava. No obstant això, a continuació de l’absis, es va construir una volta de mig canó que, segons les nostres observacions, s’ha conservat. Aquest tram de volta, més baix que la resta de la nau, estava coronat per una coberta de lloses, la qual culminava en el punt mig de la volta, i davallava a doble vessant, cobrint també les dues naus menors. Aquest fet ha estat constatat clarament, sobretot en la meitat meridional de la teulada que, a més s’ha excavat, on van aparèixer tots els elements in situ; la volta mateixa, el replè de terra sobre ella, i les lloses que coronaven el sistema.

Doncs bé, aquesta coberta que té tants indicis d’originalitat hauria assolit únicament el terç oriental de la nau major aproximadament, i el seu límit oest coincidiria exactament amb el principi dels basaments de les arcuacions laterals, i amb el final de la volta d’aresta de la nau nord. Tot això i el fet que la resta de la coberta de la nau, avui amb volta, és més elevada, és a dir, que no representa una continuïtat pura i simple del tram que ara estudiem ens inclina a pensar que aquesta primera part de la coberta de pedra de la nau major és l’original.

Finalment, la nau sud també presenta un sostre molt característic. Si recordem allò que s’ha dit en parlar de les fonamentacions descobertes, podrem comprovar que les restes de l’absis en forma de ferradura de la segona fase es reconvertiren en absidiola de planta semicircular, mitjançant la modificació de les arestes de l’antiga capçalera. Tot això comportà l’edificació d’una nova coberta: la volta de quart d’esfera que avui es conserva que era dotada d’una teulada de lloses pissarroses, relativament ben conservada sota les teules que se superposaren en un moment posterior. Pel que fa el terç oriental de la nau, ens inclinem a creure que la volta de canó, que encara existeix, és la corresponent a aquesta tercera fase, construida precisament quan s’encetaven les transformacions orientades a bastir un temple nou. És cert que, molt a prop de la paret perimetral d’aquest espai —procedent de la segona fase i reaprofitada— s’ha descobert un basament de pilastra, però aquesta no té homòleg en el pilar corresponent de l’arcuació de separació entre naus, contrariament al que succeeix en el costat nord. Aquesta absència, evidenciada per l’excavació, fa dubtar seriosament de l’existència en aquest lloc d’una volta d’aresta comparable a la que perdura en la nau nord. A més, segons s’ha descobert recentment, en escatar-se l’interior de les parets del temple durant la restauració, la pilastra trobada correspon a un arc ornamental comparable i simètric al de la paret de tramuntana, bé que en el mur de migjorn, com veurem, no es tracta d’un element aïllat. Finalment cal remarcar que, també arran de la neteja esmentada, s’ha comprovat l’existència d’una junta entre el final de la volta de mig canó del terç oriental de la nau —gairebé l’altura de la pilastra descrita— i el principi de la resta de la coberta.

Com a resum, podem dir que la capçalera i tot el terç oriental de l’església romànica d’aquesta tercera fase disposaria de coberta de pedra. La nau nord tindria una volta d’aresta conservada fins avui; en el centre existiria una de mig canó, també arribada a nosaltres, i en el sud el sistema devia ésser de la mateixa mena i també encara roman el seu lloc. La resta de l’església, és a dir, el tram més enlairat de la nau central, i la major part de les naus laterals, devien tenir unes estructures de fusta que donarien suport a lloses de pissarra.

També cal afegir que a l’angle nord-est de la fàbrica del temple hi devia haver un campanar. Desconeixem les seves característiques perquè el que ha arribat a nosaltres va ser modificat en la fase següent; malgrat això, com hem vist en parlar dels pilars de l’arcuació entre naus, el cloquer va ocupar aquest lloc des del primer moment.

Al mateix temps hem de fer esment de la presència d’una petita espadanya al límit oriental del tram més enlairat de la nau central. Aquest element, mig tapat per les succesives transformacions de la coberta, havia passat desapercebut fins ara, però es va posar al descobert durant els presents treballs de restauració. Sembla que el seu aparell és solidari amb la resta de la paret que limita l’espai central elevat pel costat est, i que, al mateix temps, se li lliura la volta posada anys més tard. Això indica la seva cronologia, i inclina a incloure aquest element dins la tercera fase de l’església.

Per acabar amb les estructures d’aquest moment, hem d’esmentar la presència d’arcades cegues decoratives. En la paret meridional en coneixem tres. Una des de l’aresta de l’absis fins a l’acabament de la volta, simètrica de la que es bastí en la nau nord; un altra a continuació, fins arribar a la porta, que també estava endinsada en un arc decoratiu, i la darrera, des de l’accés fins a la paret oest. Tots aquests arcs en la façana sud estaven clarament adossats a la paret, que, recordem-lo, era la de la segona fase reaprofitada. En la paret nord, en canvi, solament trobem una arcada, la que hem descrit, i aquesta és solidària de la paret que decora. Segons els nostres criteris, aquests arcs es varen posar a la paret de migjorn, a més de amb una intenció decorativa, com a reforç del mur reaprofitat del primer temple. En el parament de tramuntana, construït durant la tercera fase, no calien reforçaments d’aquesta mena, i per això no hi són.

Finalment, cal no oblidar un petit pou trobat a la nau sud, sota dels fonaments de l’escala del cor de la setena fase. És de forma cilíndrica, excavat al terra verge i molt acuradament reforçat amb petits carreus. El seu replè no proporcionà materials datables, però creiem que es tracta de les restes del desguàs de la pica baptismal.

Quarta fase

Esquema amb la quarta fase de construcció, que correspon al segle XII. Durant aquesta fase hom dugué a terme diverses modificacions de l’estructura antiga: les cobertes de fusta del cantó occidental de la nau foren substituïdes per una volta de mig canó, coberta de les naus laterals, construcció del campanar, etc.

A. López

El període durant el qual es fan els remodelatges de la quarta fase no és massa allunyat en el temps del que acabem de descriure. Més que d’una obra nova, es tracta de la modificació d’allò que ja existia. Per aquest moment posseïm una cronologia relativa força precisa, que hem deduït de la posició física d’estrats i elements arquitectònics. No obstant això, el material torna a ésser extremadament pobre i hem de refiar-nos dels testimonis de les fonts escrites, les quals parlen de la consagració d’una capella de la Mare de Déu el 1191,(*) i també de criteris estilístics, com ara les característiques de la nova portada, que sembla del final del segle XII. El cloquer, similar al de Sant Vicenç de Torelló; creiem que és de vers la segona meitat del segle XI.(*)

En la nostra opinió, les modificacions de la quarta fase devien començar per les cobertes. Lògicament, les del terç oriental de les naus i dels absis romangueren invariables. En la resta del temple les estructures de fusta es substituïren per voltes de mig canó. En la nau nord es va edificar a partir de l’arc que posava fi a la volta d’aresta. En la central, es cobrí la part més alta i més llarga de la nau. Nogensmenys, aquesta nova càrrega sobre els arcs laterals degué semblar massa onerosa als constructors i decidiren reforçar l’estructura amb dos arcs torals. Aquests arcs es recolzaven sobre quatre pilastres adossades a les cares meridional de l’arcuació nord i septentrional de l’arcuació sud i entre els dos pilars més orientals, que no descansaven directament sobre la roca sinó sobre poderosos fonaments, es va construir un muret en direcció nord-sud, el qual es lliurava als dos basaments i contribuïa a reforçar la seva capacitat de càrrega. Certament les pilastres dels arcs faixons gairebé foren eliminats, temps després, en suprimir-se els pilars als quals s’adossaven. No obstant això, la seva part superior ha perdurat fins avui literalment penjada molt aprop de la volta. A més, mercès a l’excavació, s’han descobert els fonaments d’alguns d’ells. També cal dir que, a les parts conservades, es fa palesa una de les característiques estilístiques d’aquesta fase. Ens referim a l’aparell de petits carreus molt ben escairats i alineats amb una junta acuradament remarcada.

També al llarg d’aquest moment, es procedí a la coberta de les naus laterals. Com sabem, aquestes solament posseïen volta en els seus començaments i ara es tancà definitivament tota la seva superfície amb volta de mig canó. Aquesta solució substituí les estructures de fusta existents fins aleshores. D’altra banda, a la façana meridional, es varen afegir noves filades sobre la paret perimetral, que presenten l’aparell típic d’aquesta fase i, segons el nostre criteri, es varen col·locar al mateix temps que la nova portalada decorada amb arquivoltes, a fi de reparar les parts de la paret malmeses per aquest nou afegit, més gran que la senzilla porta precedent.

Dins aquesta època hem situat també el remodelatge més important del campanar. Aquest element, conservat amb certes modificacions fins al present, i recentment restaurat, manté intacta la seva estructura bàsica. D’aquesta manera s’aprecia que la torre descansa directament en el seu costat oest sobre una sèrie de filades d’aparell distint a la resta de l’element. També es veu que, tant aquestes filades com les del campanar pròpiament dit, es lliuren lateralment a la paret oest de la nau central.

Per l’interior del temple, hom pot comprovar que el llenç de paret, que va des del mur occidental fins al primer arc de l’arcuació de separació entre les naus septentrional i major, serveix de fonamentació al composar pel seu costat de migjorn, com ja havíem assenyalat en parlar de la tercera fase. Finalment, també es veu força clarament que la part oriental de la torre recolzava sobre la volta de mig canó de la nau nord, encara que avui és destruïda.

Totes aquestes relacions físiques evidencien que, encara que el campanar en sentit estricte és anterior al que descrivim, i els seus vestigis més antics podrien ser les filades que es veuen a l’exterior de la paret oest, la torre que ha arribat fins a nosaltres fou construïda quan ja hi havia voltes en tota l’extensió de les naus laterals. Aquesta constatació fa pensar que el campanar primitiu tal vegada mai no es va acabar o caigué per causes que desconeixem. En tot cas, la torre actual recolza en carreus més antics a la paret occidental, i interiorment en un pany de mur de la tercera fase, expressament construït per a servir de fonamentació a un campanar. No obstant això, sembla prou clar que va ser aixecada quan ja hi havia volta a la nau nord i, a més, d’una sola vegada, segons demostra el seu aparell. Precisament, l’aparell és el típic de la quarta fase o, en altres paraules, del segle XII. Consisteix en petits carreus molt ben escairats i units amb junta resaltada. Aquesta mateixa disposició l’hem trobada en les filades posades a la paret sud en col·locar-se la portada, i també la trobarem a les pilastres dels nous arcs torals de la volta major, i en les refeccions practicades en l’interior de la paret oest durant la mateixa època.

A més dels remodelatges descrits, consta que durant aquesta fase es construí la capella dedicada a santa Maria, que s’ha identificat amb la situada immediatament a l’est de la porta d’accés al temple, l’estructura visible de la qual data del 1641. Aquest recinte va patir nombroses modificacions amb el pas dels anys, però és segur que en un principi estava limitat per dues pilastres, corresponents a un arc decoratiu de la tercera fase, el qual s’ha descrit abans, en parlar de la paret sud.

De la cinquena fase a la vuitena

Evolució arquitectònica de l’edifici: fases cinquena i sisena. Cinquena fase, corresponent als segles XIV-XVI (a dalt): l’església és ampliada amb la construcció d’una capella a la façana de tramuntana. Sisena fase, corresponent al segle XVII (a baix): l’absis central és substituït per un cos d’edifici quadrangular amb la qual cosa la configuració anterior de la capçalera queda greument alterada. Al costat de ponent és construït un cor. És remodelada la capçalera amb l’absis central convertit en un cos rectangular.

A. López

Evolució arquitectònica de l’edifici: fases setena i vuitena. Setena fase, corresponent als segles XVIII i XIX (a dalt): és capgirat el sentit de l’orientació de l’església amb l’altar a ponent. És eliminada la porta de migjorn i construïda una sagristia nova, connectada amb la casa rectoral. Construcció d’un nou accés a la façana de ponent. Vuitena fase, corresponent al segle XIX (a baix); és sobreaixecada la façana de llevant i construïts un cor nou i una escala d’accés, amb la qual cosa és malmesa l’absidiola del costat de tramuntana. És arranjada la capella gòtica i construïda la capella fonda al costat de tramuntana.

A. López

Les transformacions partides pel temple a partir d’aquest moment ja no són objecte del nostre estudi a causa de llur cronologia, la qual abasta des del segle XVI fins a, pràcticament, els nostres dies. No obstant això, l’excavació s’ocupà d’ells amb detall, i n’hem fet una descripció preliminar en un altre lloc.(*) (ALM)

Descripció de l’edifici

En el moment d’iniciar la nostra intervenció, l’any 1981, l’església de Sant Vicenç de Malla era constituïda per un edifici de planta basilical, dotat d’una nau major en el centre i dues de menors en posició lateral, situades en els costats meridional i septentrional. En l’extrem oriental d’aquest cos principal, hi havia dues absidioles de planta semicircular, les quals encapçalaven les naus laterals i flanquejaven una estructura de planta rectangular, la qual es trobava en l’origen de la nau major.

L’aparell de les parets d’aquest cos principal era, en general, prou homogeni. Era format per filades de petits carreus no massa ben escairats i units amb argamassa. Aquesta textura variava ostensiblement en l’interior de la nau sud, on els carreus eren més grollers, de dimensions variables i treballats descurosament. Aquesta disposició era molt visible en les parets meridional i occidental de l’esmentada nau. L’absidiola que encapçalava aquest espai havia estat restaurada el 1977 i, per aquesta raó, el seu aparell era rejuntat amb ciment pòrtland.

També en la mateixa nau meridional, però, aquesta vegada en el seu mur perimetral de migdia, s’observaven dues o tres filades, les més enlairades, les quals també posseïen un aparell particular. Es tractava de carreus una mica més grans que els de la resta del cos principal, ben alineats i units amb una junta força ressaltada.

La part exterior de les absidioles era ornamentada amb una sèrie d’arcs cecs col·locats al capdamunt de les parets. Aquesta decoració es combinava amb lesenes, les quals recolzaven en una banqueta ornamental bastant elevada. La capçalera central de la planta rectangular tenia una factura molt diferent de la que s’observava en les absidioles centrals. També s’havia aixecat mitjançant pedra i morter. No obstant això, llevat dels elements que feien cantonada, aquestes pedres no eren veritables carreus, a penes estaventreballades i, en col·locar-les, no s’havia tingut cura de formar filades. Aquest element també tenia una porta d’accés pel costat de llevant.

Vista de la capçalera exterior de l’església tal com era abans de començar els treballs d’intervenció de l’any 1981. Hom pot veure l’absidiola del costat de migjorn.

Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona

Aspecte que oferia l’exterior de l’església des de llevant amb l’absidiola del costat de tramuntana i el campanar, abans dels treballs duts a terme l’any 1981.

Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona

Als dos costats d’aquesta capçalera quadrangular, concretament en el lloc on s’originaven els murs laterals, era fàcil observar la presència d’uns elements aliens a aquesta estructura. Es tractava de dos bocins de paret corbada, l’aparell de la qual era idèntic al de les absidioles i, com elles, també estava dotada d’una banqueta ornamental de considerable alçària. Una ràpida observació d’aquests paraments, feia palès que l’element rectangular que descrivim es lliurava a aquestes restes de murs.

En el costat del migdia del cos principal hi havia una altra construcció de forma rectangular, dotada d’una porta en la seva paret occidental, que comunicava amb un passadís llarg i estret, traçat des de l’angle sud-oest de l’església pròpiament dita fins a la casa rectoral veïna. Aquest element s’utilitzava com a sagristia i, a través d’ell, mitjançant una altra porta que donava a la part del migdia del cos principal, es podia accedir al temple. Pel que fa al passadís, la seva comunicació directa amb l’església havia estat aparedada. No obstant això, encara servia per a arribar a la casa rectoral des de la sagristia. L’aparell d’aquesta darrera construcció es caracteritzava per estar construït amb reble unit amb argamassa i arrebossat. El passadís presentava les mateixes característiques formals.

A la façana septentrional i adossada a la pared de tramuntana del cos principal, hi havia un altre element de notables dimensions. Es tractava d’una estructura de planta regular, les dimensions de la qual eren dos terços de llargària de la nau nord. Com la sagristia, havia estat construïda amb reble que després s’enlluí. En el seu interior estava arrebossada i tenia un petit altar adossat a la paret occidental i col·locat sobre un graó que també delimitava l’àrea presbiteral. Aquest element havia estat un lloc de culte conegut popularment com a capella fonda.

Per acabar amb les estructures que es lliuraven al cos principal de l’edifici, cal fer esment d’un petit cementiri, situat a l’angle nord-est de l’església, i d’una sèrie de nínxols, recolzats en l’absidiola meridional.

Evolució arquitectònica de l’edifici: novena fase, corresponent al segle XX. És construït el cementiri de nínxols tocant a la façana de tramuntana. Remodelació de la capella fonda i disminució del cos que envoltava l’absidiola de tramuntana. Sota les ordres de l’arquitecte Camil Pallàs s’enderroca la capella de Sant Isidre a la façana de migjorn i és alterat el mur de migjorn.

A. López

Les cobertes de tot el conjunt que hem descrit tenien una certa continuïtat. Totes elles, menys algunes excepcions que veurem de seguida, eren constituïdes per teulades formades per elements ceràmics semicilíndrics encaixats a l’estil àrab. Les teulades de les naus laterals eren a un sol vessant i, en certa manera, s’estenien per sobre dels elements adossats. Així, la sagristia tenia una teulada, la inclinació de la qual continuava el pendent que s’originava en la nau sud. Idèntic fenomen es constatava en la coberta exterior de la capella adossada del costat nord. En canvi, l’element quadrangular que encapçalava la nau major tenia una teulada a dos vessants. Aquest mateix sistema s’havia utilitzat en la principal, encara que, per la diversitat de nivells de la seva volta, de la qual ens farem ressò més endavant, en aquest lloc hi havia dues teulades, una de més baixa en el seu terç oriental i una altra de més alta en la resta. Finalment, cal destacar que les absidioles de les naus laterals no tenien coberta de teules, sinó que aquesta funció havia estat encarregada a una sèrie de lloses pissarrenques imbricades.

Ja que parlem de les cobertes, caldrà també esmentar les estructures aèries que recolzaven en la fàbrica del temple. En primer lloc, hem de referir-nos a la torre campanar col·locada a l’angle nord-oest de l’edifici. Es tractava d’una construcció de quatre pisos, dos inferiors de cecs i el tercer amb finestres grans de mig punt i amb finestres geminades de la mateixa forma. El conjunt era decorat amb arcuacions llombardes i dents de serra. No ens estendrem massa en la descripció d’aquesta estructura, car ja se n’ha parlat en la Memòria 1981-1982 (vegeu pàgs. 91 i següents). No obstant això, cal remarcar que el campanar recolzava la seva base sobre la paret septentrional de l’església, que també ho feia sobre una sèrie de filades una mica confuses dipositades sobre el mur occidental del temple, al qual també es lliurava lateralment, i, finalment, descansava sobre la volta de mig canó de la nau lateral nord. També ens interessa molt fer esment de l’aparell del campanar. Es tractava de carreus una mica més grans que els emprats en les parets de l’església, molt semblants als que hem descrit en la part superior del mur de migjorn del temple. Com aquells també estaven units amb una junta força ressaltada.

Planta, a escala 1:200, del conjunt segons el projecte de restauració redactat per l’arquitecte A. González.

Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona

Abans parlàvem de la diferència d’alçàries entre els dos trams de la volta de la nau central. Doncs bé, sobre l’arc que genera el tram més enlairat d’aquesta coberta, al seu costat oriental, s’advertien les restes molt malmeses d’una petita espadanya de la qual era possible distingir els arrencaments laterals i els vestigis del seu espai obert situat en posició central. L’aparell d’aquest element, a base de petits carreus no gaire treballats i units amb argamassa, era molt semblant al de les parets de l’església.

L’interior del recinte dedicat al culte es caracteritzava per tenir l’altar major en l’extrem occidental de la nau principal. Aquest element es trobava col·locat sobre un presbiteri una mica enlairat, al qual s’accedia per mitjà de dos graons. L’altar pròpiament dit era d’estil neoclàssic tardà amb decoració de columnes daurades de tipus toscà i fornícules per a imatges. Havia estat construït amb maons i la decoració, exempta o en relleu, era de guix.

Aquesta estructura recolzava en una plataforma existent una mica més endarrere dels graons esmentats i, lateralment, en els murs de separació de la nau central amb les laterals.

Precisament aquests murs, la llargària dels quals coincidia pràcticament amb l’espai ocupat per l’altar major, constituïen l’únic element físic que servia per a delimitar l’espai ocupat per les naus, car aquestes estaven comunicades per dues grans arcades lleugerament apuntades, els arrencaments de les quals, a ponent, es trobaven al costat dels repetits murs que flanquejaven l’altar major i, a llevant, en les arestes formades per la unió dels extrems de les absidioles amb l’absis principal. Els arcs de comunicació entre naus s’havien construït mitjançant grans carreus ben treballats i escairats, units amb argamassa. No posseïen cap mena d’ornamentació.

En l’aparell dels murs que servien de descàrrega lateral als arcs apuntats, format per carreus semblants als de les parets del temple, es distingien amb prou claredat les traces de quatre arcs de mig punt que, segons es deduïa, havien estat tapiats en aixecar-se els elements de sustentació dels quals parlem. Aquesta observació, però, no era possible al costat de migdia del mur lateral occidental de l’arc del costat sud, on no s’advertia cap resta d’arc anterior.

Pel que fa als sostres de l’església, ja hem dit abans que la nau principal no posseïa una coberta uniforme: es tractava de dos trams de volta de mig canó d’alçàries diverses. El primer, més baix, ocupava el terç oriental d’aquest espai i el segon, lleugerament més alt, s’estenia per la resta de la nau. En aquest segon tram eren perfectament visibles dos arcs torals, el gruix dels quals no era uniforme; la seva part inferior, que realment corresponia en bona mida a la part superior d’unes pilastres desaparegudes, era més ampla i posseïa un aparell amb junta ressaltada com el del campanar o el de les filades superiors del parament exterior del mur meridional de l’església. En canvi, la part superior, que corresponia als arcs en el sentit estricte del terme, era menys gruixuda i també el seu aparell semblava molt més groller. Les restes de pilastres que acabem d’esmentar i que servien de base als arcs torals, estaven recolzades per la seva part baixa en unes mènsules ben treballades d’aparell semblant als arcs apuntats de separació entre naus, dels quals es trobaven molt a prop físicament. A part del seu bon acabat, una d’elles tenia com a decoració el cap d’un angelet. La cobertura de les naus laterals tampoc no era homogènia. Totes dues havien tingut volta de mig canó des del final del seu terç oriental fins a la paret occidental en la qual acabaven i, en tots dos casos, aquesta volta s’havia modificat amb un element semicònic —més ben acabat al costat de tramuntana— en construir-se els repetits arcs apuntats entre naus. No obstant això, en el terç oriental de la nau lateral de migjorn també posseïa volta de mig canó, a diferència de la nau nord, on aquest element era d’aresta.

Pel que fa a les absidioles, la volta era de quart d’esfera, i el cos quadrangular que encapçalava la nau major únicament tenia cel ras per sota la teulada. Malgrat això, en la part superior d’aquesta estructura s’havia construït un cor sobre volta de maó pla i barana de fusta, al qual s’accedia per mitjà d’una escala, situada a l’interior de l’absidiola de tramuntana.

Quant als elements ornamentals de les parets del temple, cal destacar que al mur de migjorn era visible l’entrada a una antiga capella, enderrocada durant la restauració del 1977. Aquesta entrada era formada per un arc de mig punt recolzat en dues pilastres. En el mig de l’extradós d’aquest element de sustentació era visible la data de 1641. D’altra banda, tota aquesta nau es trobava ornamentada per una sèrie de pintures murals, realitzades després de l’esmentada restauració del 1977.

Al mur de tramuntana es trobava l’entrada a una altra capella, la qual hem vist abans adossada al parament septentrional del temple. Aquest accés constava d’un arc carpanell sostingut per dues mitges columnes situades en els brancals de la porta. Tota aquesta portada era construïda amb reble arrebossat.

Finalment, cal referir-nos al paviment de l’edificació; el cos principal tenia un sòl de cairons vermells encaixats sense cap mena de junta; la sagristia el posseïa de rajoles, així com la capella fonda o cos adossat nord. En el sòl de la nau major eren visibles una sèrie de laudes sepulcrals. La major part d’elles es trobaven alineades, prenent com a referència el graó terminal del presbiteri; també n’hi havia altres dues d’aïllades, una davant l’entrada de la capella de sant Isidre, a la nau sud, i una altra davant la porta de la capella fonda, a la nau del cos principal. (ALM)

Criteris d’intervenció arqueològica

De dalt a baix, secció axial de l’església amb acotacions dutes a terme arran de la campanya de restauració; secció transversal de l’església i façana est del campanar; façana de tramuntana de l’església, també segons el projecte de restauració redactat per l’arquitecte A. González.

A. López / Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona

L’excavació de l’església de Sant Vicenç de Malla s’encetà el mes de juny de 1983 i s’ha perllongat algun temps durant l’any 1984. Aquesta tasca, com és usual en les recerques de la mateixamena realitzades pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, adreçada a esbrinar la cronologia de les diverses fases constructives de l’edifici, així com la possible morfologia de cadascuna d’elles. Amb això es pretenia proporcionar un conjunt de dades orientatives per a la posterior intervenció arquitectònica.

Davant aquests objectius, el més aconsellable era realitzar una excavació en extensió de tota la superfície de l’església i així es va fer. En primer lloc, els treballs afectaren l’àrea interior de l’edifici i, tot seguit, s’excavaren l’anomenada capella fonda, en el solar de la sagristia, ja enderrocada, però que conservava el seu paviment intacte, i, finalment, la superfície exterior contigua a la capçalera.

Durant aquesta excavació s’utilitzà el mètode de registre popularitzat per l’arqueòleg anglès E.C. Harris, que nosaltres ja havíem emprat en un altre jaciment medieval l’any 1981, i que ens ha donat excel·lents resultats per la sistematització de dades en estacions antigues i medievals.

Cal ressaltar que tant aquesta excavació com les altres que hem realitzat en d’altres edificis en restauració han afectat per igual tots els estrats presents en el jaciment. És a dir, s’ha treballat amb la mateixa cura en les capes datables del segle XIX que, per exemple, en les tombes del segle X. Aquesta puntualització, que podria resultar ociosa, té per objecte fer palès el nostre interès per totes i cadascuna de les fases del jaciment, sense deixar de banda les més tardanes, habitualment poc estudiades o ignorades. Si s’hagués fet d’una altra manera hauria estat impossible d’aconseguir la reconstrucció històrica amb el detall que calia. Sobretot si tenim en compte que les fonts documentals sobre el temple, que també s’han estudiat intensament, encara que forneixen unes dades que complementen els descobriments arqueològics i que, en certs casos, els confirmen, no donen una informació tan abundant com per a considerar-les l’única via d’aproximació a la història d’aquest indret, tal i com s’ha demostrat al llarg d’aquesta investigació. (ALM)

Evolució arquitectònica de l’edifici. Esquema de les obres dutes a terme l’any 1981 pel Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona.

A. López

Els criteris conceptuals que guien la intervenció arquitectònica a l’església de Sant Vicenç de Malla van ser exposats àmpliament a la Memòria 1981-1982 del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona.

Podem resumir-los dient que es tracta d’una recuperació arquitectònica del conjunt, fonamentada en gran part en l’anàlisi històrica, però sense submissió a models tipològics del passat.

En aquesta recuperació, doncs, compta més la revaloració dels aspectes arquitectònics (espacials, formals) aportats al llarg de la història que el retorn a una fase determinada de l’evolució del temple, que, com s’ha vist, és rica i agitada. Les decisions han estat preses, doncs, en funció d’aquesta revaloració arquitectònica, i no pas d’una purificació estilística. (AGMN)

Portada

La inversió de l’orientació de l’església de Malla, les motivacions de la qual no coneixem prou bé, tingué com a conseqüència la supressió de la portada romànica —fins aleshores l’accés principal a l’església—, que s’obria al mur orientat vers el sud-est. Els elements escultòrics que la componien foren traslladats a l’antic Museu Lapidari de Vic, ubicat inicialment al temple romà (i oficiosament inaugurat l’any 1893). Al catàleg manuscrit del Museu Lapidari, redactat vers l’any 1920, els elements d’aquesta portalada reberen els números que van del 89 al 99. Els quatre primers números corresponen als capitells i la resta a set dovelles.

Amb motiu de la remodelació de les sales del Museu Episcopal de Vic duta a terme durant la primera meitat de la dècada dels trenta, hom assajà la reconstrucció de la portada de Malla en base a aquests elements fins aleshores exposats separadament els uns dels altres. Ara bé, aquesta presentació fou efímera car la guerra civil obligà a desmantellar les instal·lacions del museu al palau episcopal.

Traslladat el Museu Episcopal de Vic al seu estatge actual després de la guerra civil, calgué esperar alguns anys fins que la correcta exposició de les col·leccions d’art romànic fos possible. Aquestes s’obriren al públic al començament de la dècada dels cinquanta. La portalada de Malla quedà instal·lada com a porta d’accés a aquesta secció del Museu, tal i com és visible actualment. Convé remarcar que en aquesta segona reconstrucció s’incorporaren més peces corresponents a les arquivoltes, de manera que la interior va quedar pràcticament completada.

Tot i la manca de documents sobre la disposició original de la portada, no hi ha cap dubte que la reconstrucció que se n’ha fet al Museu Episcopal de Vic reprodueix versemblantment la disposició dels elements principals, sobretot dels capitells. Ara bé, també cal fer notar que algunes de les bases que s’hi han incorporat no pertanyen al conjunt original.

Com ja hem dit, aquest s’obria al mur lateral orientat vers el sud-est de l’església de Sant Vicenç de Malla, lleugerament desplaçat cap als peus. Les seves mides, en la seva presentació actual són les següents: alçada total de tot el cos de la portalada: 3,45 m; amplada total de tot el cos de la portalada: 2,85 m; diàmetre de l’arc exterior: 285 cm; diàmetre de l’arc interior: 133 cm; les arcades arrenquen a una alçada de 2,05 m.

És evident que la construcció d’aquest cos de portada se sobreposà al mur de l’església, car mentre aquest és realitzat amb petits carreuons irregulars, la portalada és bastida amb blocs de pedra regulars i ben tallats, característics de les edificacions del segle XII.

Estructuralment el portal de Malla es correspon amb un model bastant corrent: s’obre a un cos lleugerament ressaltat i consta de sengles parells de columnes a banda i banda de la porta, cadascuna amb les respectives bases i capitells. La imposta assenyala la línia d’arrencament de les arquivoltes, les quals presenten ornamentació esculpida en relleu.

En el cas que ens ocupa, el tema que decora les arquivoltes és pràcticament un de sol, el qual es repeteix amb escasses variacions tant a l’arc exterior com a l’interior. És, a més, un tema bastant característic del repertori decoratiu dels escultors del taller de Vic-Ripoll (als quals es deu aquesta portada, com veurem més endavant). Consisteix en una sèrie de tiges vegetals que s’entrellacen formant una xarxa, als espais buits de la qual neixen unes palmetes nervades de doble fulla. Esporàdicament s’hi intercalen representacions d’ocells que fan el gest de picar les fulles i que permeten evocar l’origen clàssic d’aquest tema (ens fa pensar, per exemple, en els mosaics de Santa Constança, a Roma).

En relació amb els seus paral·lels més directes, els portals de Santa Eugènia de Berga i Folgueroles, el portal de Malla és escultòricament més sobri que el primer, però més desenvolupat que el segon. Tot i que no en coneixem les impostes, el que és evident és que els seus capitells resulten temàticament més rics.

Aquests elements, les mides dels quals se situen entorn dels 35 cm d’alçada i els 27-30 cm per cadascun dels costats, contenen representacions figurades sobre les cares exemptes. Estructuralment presenten l’astràgal força desenvolupat i una voluta d’angle (excepte al capitell interior dret).

Les representacions que hi trobem són les següents (començant-ne la lectura pel que se situa més a l’esquerra de l’espectador):

J. Puig i Cadafalch (1952) assajà una lectura de conjunt d’aquests quatre capitells suggerint que podien representar “un conjunt ideològic determinat per un d’ells, que representa una parella en amorós col·loqui, sorpresos per un vell barbat, que agafa les trenes de la dama i l’amenaça amb un bastó: l’escena dels adúlters sorpresos. Aquesta escena dóna un indici per a desxifrar els altres capitells, que representen turments infernals: les dones cavalcant sobre lleons, la dona nua, la dona vestida devorada per lleons…”.

Aquesta lectura, però, no resulta gaire convincent. Caldrà assolir un millor i més complet coneixement del repertori temàtic dels capitells romànics catalans per tal de poder suggerir interpretacions i assenyalar paral·lels.

Per acabar amb la descripció d’aquesta portalada, s’ha de remarcar que arran dels treballs de restauració que el Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona ha dut a terme a l’església de Sant Vicenç de Malla, han estat trobats nous fragments que hi pertanyen, principalment en un mur de contenció que fou alçat en època barroca després de terraplenar l’antic cementiri. D’entre aquests fragments recentment descoberts, sobresurt una dovella completa amb la corresponent arquivolta, i un altre petit fragment de dovella (20 x 16 centímetres) particularment interessant per tal com conté la representació d’un ocell com els que ja s’han esmentat.

També fou trobada in situ la base corresponent a la columna exterior dreta, bé que força desgastada. Els seus costats fan 29 centímetres i la seva alçada és de 23 cm. Consta d’un basament quadrat i dues motllures còncaves, la inferior amb ornamentació dentada.

Juntament amb aquests elements pertanyents a la porta, també s’han trobat altres bases i capitells, probablement corresponents als antics pilars que separaven les naus de l’església. Aquests, bé que en no gaire bon estat de conservació, són d’execució bastant menys refinada i presenten únicament una decoració incisa.

Tots aquests elements es conserven actualment a la rectoria de Malla. Convé assenyalar també que hom contempla la possibilitat d’inclourel’s en una nova reconstrucció no imitativa de la portada que seria feta in situ.

Passem tot seguit a estudiar la historiografia de l’anàlisi d’aquesta portada.

Xavier Barral i Altet (1979) assenyalava com aquest portal és pràcticament inèdit, encara que sovint ha estat mencionat, circumstància que ha de venir determinada, en bona part, pel seu desmuntatge i trasllat.

Josep Puig i Cadafalch (1952) n’estudiava únicament els capitells i els col·locava sota l’epígraf “obradors esporàdics”, és a dir, sense possibilitats de relació amb altres obres. En feia tan sols una lectura iconogràfica a la qual ja hem al·ludit.

Al volum cinquè de la sèrie Ars Hispaniae (1948) de Josep Gudiol i Ricart i J.A. Gaya Nuño, el portal de Malla apareix inclòs per primera vegada entre les obres assimilades al taller de Ripoll, taller que darrerament ha estat estudiat i perfilat per l’esmentat X. Barral (1973).

Aquesta classificació proposada per Gudiol i Gaya Nuño sembla generalment acceptada. Seguint les argumentacions de Barral, pot parlar-se de l’existència d’un taller (o d’uns tallers) d’escultura pròpiament ripollesos, és a dir, formats a partir dels treballs realitzats en aquest monestir, i que haurien deixat constància de la seva manera de fer en diversos indrets de la Catalunya Vella com és ara la catedral de Vic, el portal lateral de Sant Vicenç de Besalú, el claustre de Sant Joan de les Abadesses, el claustre del monestir de Lluçà, el portal de l’església de Santa Eugènia de Berga, la portada de Malla, etc… Fins i tot pot detectar-se la seva presència al Grossmünster de Zuric (Suïssa). Barral creu, efectivament, que la relació provada entre les escultures zuriqueses i les de la catedral de Vic s’ha de sotmetre a la presa en consideració global de l’obra del taller de Ripoll.

Ara bé, a l’hora d’aprofundir en aquest taller de Ripoll convindria diferenciar molt netament aquelles obres directament relacionables amb les escultures del monestir (tan sols amb petites variants respecte als patrons i, si bé amb una lleugera minva de la qualitat, sempre dins els mateixos standards) d’aquelles altres que tan sols hi estan emparentades de lluny, és a dir, que la seva execució difícilment pot ésser atribuïda a artistes formats o actius a Ripoll mateix.

Dins aquesta segona categoria cabrien, sempre segons Barral, elements escultòrics que en sa major part se situen a la comarca d’Osona (procedents o conservats a Vic, Folgueroles, Sant Martí de Riudeperes…), però també al Ripollès, la Catalunya francesa i l’Urgell.

Pel que fa a les obres que escauen plenament sota la denominació “taller de Ripoll”, no sembla oportú considerar que cadascuna d’elles sigui una obra conjunta de tot el taller en qüestió. Més aviat cal pensar que es tracta de treballs realitzats per petits grups d’artistes desplaçats des del nucli ripollès fins a l’indret de la comanda. Així doncs, devia haver-hi un grup d’artistes que passà de Ripoll a Vic, on s’establí per causa de l’obra de la catedral i des d’on al seu temps s’irradià per les rodalies. El portal de Malla pot ésser fruit d’aquestes irradiacions.

Cronològicament, els marges dins els quals hom pot situar l’activitat del taller de Ripoll escauen dins la segona meitat del segle XII, i en cap cas abans del 1150. Per a les obres que representen la projecció del taller en qüestió a partir de Vic és versemblant suposar una data tocant les darreres dècades del segle. L’església de Santa Eugènia de Berga fou consagrada l’any 1183 i l’any 1191 es consagrà un altar dedicat a Maria a Sant Vicenç de Malla. Totes dues dates podrien ésser bastant properes a la d’execució dels portals de les respectives esglésies. (JBC)

Altar

Tenant d’altar de pedra conservat al Museu Episcopal de Vic, on ingressà l’any 1933 i és catalogat amb el número 9027. Es tracta d’una peça del segle XI.

G. Llop

Procedent de l’església de Sant Vicenç de Malla, el Museu Episcopal de Vic conserva un suport d’ara d’altar que ingressà al museu l’any 1933; allí és catalogat amb el número 9 027.

Aquesta peça avui és al Museu Episcopal adaptada a una base moderna i damunt seu ha estat col·locada una ara que tampoc no li correspon.

Es tracta d’un tenant monolític que té la forma d’una columna completa, amb els tres elements: base, canya i capitell. La seva factura és tosca, rudimentària, bé que el disseny que originàriament li fou donat pretenia la consecució d’un exemplar d’una certa brillantor. La base d’aquesta columna té una planta quadrada al plint. A mitja altura la peça pren una forma apiramidada. La canya és constituïda per un nucli central, el qual a les vores dona uns perfils acanalats a manera de bordons, que recorren tota l’alçària de dalt a baix, completament rectes. Un collarí marca el final de la canya i el començament del capitell. Aquest és cúbic, amb la part superior lleugerament més grossa que la inferior. El capitell manca de daus i ha estat ornamentat amb quatre grosses fulles d’acant, que arrenquen de la base i s’enfilen fins a la part més alta del capitell, les quals fan coincidir el seu marcat nervi central amb els angles; d’aquest nervi central surten els altres nervis que van ocupant tota la superfície de les cares, de la qual constitueixen l’ornamentació. Tot aquest treball ha estat fet amb un dibuix elemental, gairebé incís més que no pas esculpit. La part superior de la columna, que fa 75 cm d’alt, té una cavitat destinada a contenir la theca de les relíquies; aquesta cavitat fa 12 cms de diàmetre.

Cal incloure el treball d’aquest capitell en el moment dels primers assaigs d’una escultura que, amb tot, toca uns motius ornamentals, les palmetes, que més endavant constituiran la base temàtica durant l’època d’esplendor. Per això creiem que es tracta d’una peça de mitjan segle XI. (JVV)

Pintura

Fragment de decoració mural conservat avui al Museu Episcopal de Vic, on ingressà l’any 1979. Ornamentava la conca absidal del costat de migjorn i representa el Pantocràtor inscrit en una màndorla. Aquesta decoració és del final del segle XIII i acusa una marcada influència del gòtic lineal.

G. Llop

Procedents de l’església parroquial de Malla el Museu Episcopal de Vic conserva dos fragments de la pintura mural que decorava l’interior del temple. Dos altres fragments es conserven in situ, i actualment la darrera restauració els ha posats al descobert.

Els dos fragments conservats al Museu Episcopal de Vic decoraven l’absis del costat de migjorn i foren recuperats durant una restauració portada a terme pel Servei de la Diputació de Barcelona, al magatzem de la qual romangueren molt de temps. Ingressaren al Museu el dia 18 de setembre del 1979.

El primer fragment conservat pertany a la decoració de la conca absidal de la nau de migjorn i presenta força deteriorada la figura de Crist en Majestat inscrita en l’ametlla mística. Fa 2,58 m d’ample per 1,435 m d’alt. El Senyor, que té la cara completament mutilada, porta nimbe crucífer amb el fons groc i els contorns en vermell. Va vestit amb una túnica de color clar, com blanc, vorejada al coll amb una bonica faixa decorada amb petits quadrats flanquejats per dos parells de línies paral·leles. Damunt la túnica, un mantell de color vermell deixa al descobert els braços i es replega a la cintura, on sembla que devia generar una sèrie de plecs, actualment perduts a causa de les greus mutilacions que presenta el conjunt. El mal estat de la pintura tampoc no fa visibles les mans, que segurament devien seguir la disposició tradicional, amb la dreta beneint i l’esquerra sostenint damunt el genoll el llibre de la Llei. El fons on és representada la figura de Crist, emmarcat per la màndorla formada per tres franges paral·leles de color blanc, vermell i groc, és de color blau.

Al costat de la màndorla, i sobre un fons vermell queden traços amb negre i ocre que no podem identificar de cap manera, però que podem suposar que devien representar els animals simbòlics dels evangelistes o bé àngels. Però és impossible actualment el seu reconeixement.

Malgrat la condició fragmentària del conjunt i el seu deplorable estat de conservació, s’hi pot endevinar una certa qualitat estilística. La línia predomina clarament en la composició, però en comptes de conferir-li un to expressionista, configura unes formes proporcionades i volumètriques que demostren, al nostre entendre dues característiques: en primer lloc una fase avançada cap el naturalisme; en segon lloc, una certa destresa del pintor que el posa per damunt d’altres composicions cronològicament paral·leles conservades al mateix Museu com les pintures de la catedral de la Seu d’Urgell. Tot això malgrat la limitació de colors i la seva simplicitat.

En mancar-li el rostre i les mans és impossible relacionar-lo amb altres obres, però per les qualitats lineals i volumètriques abans esmentades podem datar-lo del final del segle XIII, quan el gòtic lineal ja havia fet la seva aparició.

Fragment de decoració mural conservat al Museu Episcopal de Vic, des de setembre del 1979. La decoració d’aquest fragment, era situada a l’absidiola del costat de migjorn.

G. Llop

El segon fragment conservat al Museu Episcopal de Vic, pertany també a la decoració de l’absis del costat de migjorn, i formava part de la decoració de la zona cilíndrica en la qual hi ha dues finestres; el fragment de pintura correspon a la més acostada a l’absis central. Fa 1,29 m d’ample per 2,585 m d’alt, i com el fragment anterior ingressà al Museu el dia 18 de setembre de l’any 1979.

Es tracta d’una decoració molt fragmentada, amb un estat de conservació bastant deteriorat. No obstant això manté encara alguns detalls que el fan interessant i permeten d’aproximar-nos-hi.

Just damunt l’arc de la finestra, punt a partir del qual arrencava la curvatura de la conca absidal hi ha una franja força ampla, amb bandes de diversos colors (blanc, groc i vermell), plens i llisos, sense formar decoracions de cap mena i de diferents amplàries. El límit inferior d’aquesta zona és marcat per una franja igual que la de la part superior, resolta de la mateixa manera i amb els mateixos colors. Sobre el fons blanc determinat per aquestes dues franges, en els espais de mur que deixen lliures les finestres, hi havia diverses representacions avui totalment desaparegudes. Només n’ha restat la figura d’un sant, tradicionalment identificada amb un apòstol. La figura, de cos sencer i de cànon molt curt, ha estat feta combinant tres colors: vermell, groc i negre, aquest darrer per a resseguir els contorns i definir millor alguns detalls. El cap, amb nimbe de color groc limitat per una gruixuda línia negra, és fet amb detallisme i així al rostre hi ha representats tots els traços específics. El sant va vestit amb una túnica de color vermell, amb coll rodó i amples mànigues, llisa i sense cap plec; n’és visible un dels peus. El personatge té els braços aixecats enlaire, conjugant perfectament el gest amb la mirada, els quals suggereixen una actitud de pregària.

La part inferior, que en molts absis és ornamentada amb figuracions de cortinatges, ací ha estat decorada amb una retícula de cintes estretes de color vermell que originen losanges tant en el seu encreuament com en la pròpia retícula. El fons era de color blanc.

Detall d’un dels fragments conservats avui al Museu Episcopal de Vic. Bé que força mutilada, apareix aquí la figura d’un sant en actitud, sembla, de pregària. Aquesta figura, ha estat feta amb un dibuix esquemàtic, d’execució rudimentària, amb un estalvi de recursos cromàtics i de dibuix, cosa que no li lleva expressivitat al rostre; acusa un predomini de la línia, bell exponent dels nous corrents del gòtic lineal.

G. Llop

La figura ha estat feta amb un dibuix esquemàtic i una execució aparentment rudimentària, amb un gran estalvi de recursos cromàtics i de dibuix, però manté un cert expressionisme d’actitud, sobretot en el rostre. El predomini lineal és innegable; el traçat de la totalitat dels trets del rostre permet de comparar-lo amb conjunts pictòrics contemporanis emmarcables en l’estil gòtic lineal. Ens recorda les figures del Sant Sopar de la Seu d’Urgell (Museu Episcopal de Vic), i d’una manera especial, quant al rostre, el frontal de Gesera (Museu d’Art de Catalunya). També, encara que amb una relació menys acusada, el frontal de Ferrera (M.A.C.). Aquestes relacions, encara que indirectes i en algun cas dèbils, porten també, com en el fragment anterior de l’església de Sant Vicenç de Malla, a una data del final del segle XIII, dins ja de l’estil gòtic lineal.

A l’església de Sant Vicenç de Malla es conserven, in situ, dos petits fragments de pintura mural que representen, en molt mal estat de conservació però consolidats a partir de la darrera restauració, elements ornamentals. Estan situats, l’un en el mur de tancament del que correspondria a la nau central, a la part alta del mur; l’altre a la part superior del mur cilíndric de l’absis del costat nord.

En tots dos casos la seva superfície ocupa aproximadament 0,30 per 0,20 m. (JVV-ECE)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Antoni González, Albert López, M. Josep Sureda: Església de Sant Vicenç de Malla (II fase), a Memòria 1983 del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, Barcelona 1984.
• Eduard Junyent: Itinerario histórico de las parroquias del Obispado de Vich. Separata del publicado en Hoja Parroquial en 1945-1952, núm. 31.
• Eduard Junyent: Catalunya romànica. L’arquitectura del segle XI, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1975, pàg. 203.
• Ll.G.Y.: Excursió a Malla, “Gazeta Montanyesa”, núm. 413, Vic 27-XI-1909.
• Antoni Pladevall: Malla, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. I. (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàg. 104.
• J. Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i J. Goday i Casals: Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1911, pàgs. 185-186.
• W.M. Whitehill: L’art romànic a Catalunya. Segle XI, Edicions 62, Barcelona 1973, pàg. 36. (DAG)

Bibliografia sobre la portada

• Xavier Barral i Altet: La sculpture a Ripoll au XII siècle, “Bulletin Monumental”, t. 131 (1973), pàgs. 311-359.
• Xavier Barral i Altet: La catedral romànica de Vic, Artestudi Edicions, Barcelona 1979.
• Rafael Bastardes i Parera: Gilgames i els capitells romànics, a “Quaderns d’estudis medievals”, núm. 8 (juny 1982), pàgs. 474-490.
• Els castells catalans, vol. IV, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1973.
• José Gudiol Ricart, Juan Antonio Gaya Nuño: Arquitectura y Escultura Románica, Ars Hispaniae, vol. V, Ed. Plus Ultra, Madrid 1948.
• José Gudiol Ricart: Provincia de Barcelona. Guías Artísticas de España, Ed. Aries, Barcelona 1954.
• José Gudiol: Arte, Cataluña, tom I, col·I. Tierras de España, Ed. Noguer, Madrid 1974.
• Eduard Junyent: Vich y su comarca. Museos locales y particulares de la provincia de Barcelona, núm. 4, Barcelona 1975.
• Memoria 1981-1982. Actuació del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, Barcelona 1982.
• Josep Puig i Cadafalch: L’escultura romànica a Catalunya, vol. II, Monumenta Cataloniae, Ed. Alpha, Barcelona 1952. (JBC)