Sant Vicenç de Rus (Castellar de N’Hug)

Situació

L’església de Sant Vicenç de Rus es troba situada al vessant meridional del Pirineu i en un lloc muntanyós, enmig d’una vegetació a base de bosc i prat; l’edifici es troba en una zona de mitja muntanya. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 255-M781: x 17, 0 — y 80, 0 (31 TDG 170808).

Un detall de l’exterior des de llevant amb la capçalera.

R. Viladés

Vista de l’exterior del’església des del costat de tramuntana.

R. Viladés

Per arribar-hi cal agafar la carretera de la Pobla de Lillet a Castellar de N’Hug. Entre els quilòmetres 6 i 5, en un revolt de la carretera, hom pot veure, a mà dreta, i un xic enclotada, l’església. Abans d’arribar en aquest revolt hi ha un petit camí que hi porta. (JVV)

Història

L’església de Sant Vicenç de Rus o d’Herois, dins l’antic comtat de Cerdanya, a la vall de Lillet, fou en els seus orígens una església dependent del monestir de Sant Llorenç prop Bagà.

El lloc de Rus s’esmenta per primera vegada l’any 961, en una donació dels marmessors de la difunta Ava al monestir de Sant Llorenç prop Bagà (et in rus). En l’acta de consagració de l’església d’aquest monestir s’esmenta com una possessió seva, l’any 983, tota l’església i la vila de Rus (Et in villa Rus ecclesiam sancti Vicenti, qui est in Herois).

Així, cal pensar que el segle X l’església de Rus era ja el centre aglutinador i religiós de la vila de Rus. L’església de Rus era regentada per un monjo, membre de la comunitat monacal de Sant Llorenç, possiblement encarregat també de les terres que el monestir posseïa a la vi-la Rus

El 6 de febrer de 1006 el bisbe Ot de la Seu d’Urgell consagrava la nova església de Sant Vicenç de Rus. La còpia resumida de l’acta de consagració ens diu que el bisbe Ot consagrà l’església a precs de Bernard Usó, Pere Gilabert, Sinfré Mir i altres homes de la vila de Rus. El bisbe la constituí com a parròquia i n’assenyalà els límits: el castell de “Menaricus” a llevant, la vall de Lillet a tramuntana, la vila de Gavarrós a ponent i a migdia el pont de “Varello”.

Anualment l’església de Rus havia de pagar a la Seu d’Urgell el cens sinodal, que l’acta no especifica, i determina que el cementiri envoltava trenta passes l’església com a espai sagrat. El bisbe confirmà a l’església de Sant Vicenç les primícies i oblacions i tots els béns que tingués l’església o pogués tenir.

A partir de la consagració, l’església de Rus esdevingué parròquia, amb rector propi i així els monjos de Sant Llorenç deixaren d’actuar en aquesta església. El monestir mantingué, però, el seu domini efectiu sobre la vila de Rus i l’any 1290 l’abat Berenguer III afranquia a alguns homes de Brocà, Riutort i de Rus.

L’any 1294 Galceran de Pinós reconeixia a l’abat de Sant Llorenç haver procedit injustament a l’hora d’exercir la jurisdicció sobre diferents propietats del monestir entre les quals hi havia la de Rus.

El caràcter parroquial de l’església quedà confirmat en la visita efectuada l’any 1312 al deganat de Berguedà. Al segle XIV, la documentació esmenta la capella de Santa Magdalena i de Sant Andreu, construïdes dins l’església de Sant Vicenç; la capella de Santa Magdalena tenia un capellà propi en règim de beneficiat, l’any 1323, anomenat Joan d’Olm.

Amb motiu de la venda de la baronia de Mataplana als barons de Pinós es deixaren de complir els llegats piadosos dels difunts senyors de Mataplana. L’any 1376 reunits el paborde de Santa Maria de Lillet amb els rectors de Sant Cristòfol de Vallfogona, Santa Maria de Castellar de N’Hug, Sant Vicenç de Rus, Sant Romà d’Aranyonet i Santa Cecília de Riutort van demanar que s’acomplissin els llegats dels difunts barons.

Entre els anys 1420-30 tingueren lloc diversos terratrèmols al Berguedà, els quals ocasionaren l’esfondrament de Sant Llorenç prop Bagà. Possiblement aquests terratrèmols causaren la profunda esquerda de l’angle sud-est de l’absis i la forta inclinació dels murs de la nau, contrarrestada amb la construcció d’uns contraforts.

Entre els anys 1680-21 fou construïda una rectoria, que hom adossà al mur de ponent de l’edifici.

Al final del segle XVII fou construïda una rectoria, que hom adossà al mur de ponent de l’edifici.

El segle XVIII era ja sufragània de l’església parroquial de Santa Maria de Castellar de N’Hug. Encara en el cens de l’any 1787, hom fa referència a la parròquia de Sant Vicenç de Rus i es diu que el lloc era pròsper i tenia 4 cases i 53 habitants.

Al final del segle XVIII era enlluït amb guix l’interior de l’església, eren construïts diversos altars als laterals de la nau i era refeta la teulada. Avui l’església depèn de la parroquial de Santa Maria de Castellar i resta sense culte. (RSR-JVV)

Església

Secció axial de l’església.

A. López-Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona

L’església de Sant Vicenç de Rus és una senzilla construcció rural destinada al culte. Té una sola nau coberta amb volta de mig canó i encapçalada per un absis de planta semicircular. La part principal de la fàbrica, la nau i l’absis, és d’estil romànic llombard i data del començament del segle XII. La paret d’aquesta obra més antiga es caracteritza per la presència de filades de petits carreus força ben escairats. Els carreus són de pedra calcària o de marès i estan rejuntats amb argamassa de calç, encara que aquest lligam no és gaire evident per a l’observador.

A la part superior de la paret exterior de l’absis es veu una decoració d’arcs cecs realitzats amb pedra tosca. També en aquest llenç es fan ostensibles els forats on s’assentaven les bastides en l’època de la construcció de l’edifici. A la part baixa de la paret es veuen clarament les filades més altes de la banqueta de fonamentació que està constituïda per pedres no tan ben escairades com les de la paret ni, tampoc, col·locades amb tanta cura. Tot això fa pensar que aquesta banqueta no era pas ornamental, sinó que simplement constituïa els fonaments d’aquesta part de l’estructura.

Finalment, a la paret de fora de l’absis cal esmentar una finestra de doble esqueixada amb arc apuntat. Aquest element es realitzà amb pedra tosca i és un afegit a la fàbrica primitiva. Pel que fa a la coberta d’aquesta part, cal dir que es tracta d’una volta de quart d’esfera damunt la qual hi ha un rebliment de terra on descansen, imbricades, una sèrie de lloses pissarroses.

Si continuem observant la fàbrica primitiva per fora, comprovarem que les parets de la nau tenen un aparell molt semblant al que s’ha descrit en parlar de l’absis. Així trobem les mateixes filades de pedres, també rejuntades ostensiblement amb argamassa. Tant a la paret de migdia com a la de tramuntana s’adverteixen algunes refeccions, en les quals es va utilitzar reble i una tècnica molt més barroera. En aquestes parets també són ostensibles els forats on s’assentaven les bastides. La porta d’accés que hi ha a la façana sud, és de factura ben simple, amb un arc de mig punt adovellat i sense cap decoració. A terra, al costat mateix de l’accés, hi ha traces del que podria haver estat un banc adossat a la façana.

Els gruixuts contraforts, fets amb pedres grosses i no gaire ben col·locades, situats aproximadament al mig de les façanes de tramuntana i migjorn són uns afegits posteriors a l’obra primitiva.

També és un afegit la teulada de la nau feta per llata per canal amb estructura d’encavallada de fusta sobre la volta de mig canó. A l’angle sud-oest del temple i assentat sobre les parets de la nau, hi ha un cloquer de planta quadrangular amb coberta de dos vessants. Té quatre finestres d’arc de mig punt, gairebé aparedades, i es troba en un estat de conservació no gaire bo. Sembla que el costat de ponent del campanar era una espadanya, a la qual hom afegí la resta dels elements per formar l’estructura actual.

En el moment de l’inici de les obres, tocant a la façana occidental de l’església hi havia una casa rectoral de planta gairebé rectangular i amb una teulada de dos vessants. Quan es desmuntà aquesta estructura es descobrí una obertura a la paret de ponent de l’església i ara hi ha a la vista la porta de comunicació entre el temple i la desapareguda rectoria.

L’interior de l’església és un únic espai que quan començaren les obres estava emblanquinat. A les parets laterals hi havia, a cada costat, tres capelles en forma de fornícula. Aquestes capelles tenien altars moderns fets amb maons i guix. A l’extrem occidental hi havia un cor de fusta. S’hi accedia mitjançant una escala del mateix material col·locada al costat de migjorn. A l’angle nord-oest es veia, sobre un petit pedestal, una pica baptismal.

El paviment era de cairons que s’estenien per la part de la nau destinada als fidels i per l’àrea presbiteral, separada de la resta per un graó. També hi havia un graó sota mateix de l’actual altar major. Aquesta elevació del paviment assenyalava el començament de l’absis i, segurament, de la zona presbiteral primitiva. L’esmentat altar major era de formigó armat revestit de guix.

Encara no se’n pot apreciar clarament per dintre l’estructura de la volta del temple a causa de l’enlluït, però es distingeixen molt bé l’arc triomfal de l’absis i dos arcs torals, assentats sobre pilastres i situats l’un al començament del presbiteri actual i l’altra costat de la porta, limitant l’alineació de capelles laterals.

Durant la primera fase de la restauració, es descobrí dintre l’església una interessant decoració pintada. L’ornamentació més important corresponia a l’absis i segurament era contemporània de la seva construcció. Les pintures representaven un apostolat situat als costats d’un pantocràtor central. També hom trobà pintura mural a la primera capella lateral del costat de migjorn. Representava la vida i miracles de Santa Magdalena i possiblement pertanyia a la primera època de la pintura gòtica. (ALM)

Durant el mes de juny de 1983 i al llarg de l’any 1985, s’han desenvolupat campanyes d’excavació a l’església de Sant Vicenç de Rus les quals n’han afectat tota la superfície interna i l’entorn immediat. L’objectiu d’aquests treballs era de posar en evidència les diverses fases d’utilització que ha patit el temple i, amb l’ajut de la investigació de les fonts documentals, esbrinar els trets principals de la història de l’edifici.

Com que una bona part de la documentació que fa referència a Sant Vicenç de Rus fou publicada en l’informe dels treballs de 1983(*) no farem gaire esment d’aquest aspecte, encara que lògicament l’hem tingut en compte a l’hora d’elaborar les nostres conclusions.

Primera fase (segles IX-X)

Primera fase arqueològica: segle X. Necròpoli d’in-humació anterior a la construcctó del temple romànic.

A. López-Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona

L’any 961 s’esmenta per primera vegada el nom de Rus. No obstant això, l’església, com a parròquia, no apareix a la documentació fins al 983, coincidint amb la consagració del temple del monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Aquestes dades, que podrien entrar en contradicció amb l’edifici actual del començament del segle XII, les hem confirmades al llarg dels nostres treballs.

Efectivament, a la campanya de 1983 es localitzà una necròpoli d’inhumació a ponent dels murs de l’edifici que es conserva. Aleshores es descobriren una sèrie de tombes antropomorfes excavades a la roca de marès, algunes de les quals es trobaven sota els murs de la casa rectoral, obra del segle XII com a mínim, segons la nostra interpretació. Les excavacions de 1985, actualment en curs, han esgotat el costat de ponent extramurs del temple, han confirmat les troballes de la primera campanya, i en aquesta zona, han possibilitat el descobriment d’un seguit de nou tombes excavades a la roca.

De les nou tombes fetes a la roca tres són antropomorfes i la resta són d’aparença fusiforme o pisciforme, per seguir les tipologies en ús. Tanmateix pensem que s’han de fer algunes consideracions sobre les tombes de la necròpoli medieval de Sant Vicenç de Rus. En primer lloc, i pel que fa a les tombes antropomorfes, és evident que aquestes sepultures adoptaren la morfologia que les caracteritza d’una manera intencional. El fet de remarcar el cap i les espatlles de l’inhumat palesa una intenció de fer realment una tomba antropomorfa, tot seguint un costum perfectament classificable.

D’acord amb això, la nostra tomba núm 69, que presenta un cap arrodonit fóra la més antiga(*) i les sepultures núm 41 i 71, amb el cap quadrangular serien les més evolucionades(*). Però tot plegat no és gaire comprovable en aquest cas, car les tombes van ser reutilitzades constantment. En una, la núm. 45, fins i tot hom hi trobà una moneda de Felip III (1610-1621), la qual cosa, a part de constatar la supervivència d’un ritu molt antic com és la col·locació d’una moneda a la boca de l’individu(*), no serveix de gaire a l’hora de concretar la cronologia de la tomba.

Aquestes nombroses reutilitzacions feren desaparèixer també la coberta primitiva de les sepultures antropomorfes i, en conseqüència, el tancament d’aquestes era constituït per pedres unides amb morter de calç. Totes aquestes circumstàncies ens obliguen a proposar una cronologia per a aquestes sepultures que es podria situar al segle X(*). Com es pot veure, no hem aconseguit una precisió gaire remarcable, però, en tot cas, hom confirma l’existència d’una població estable a Sant Vicenç de Rus durant el segle X i la presumpció de la presència d’un temple, ja que hem de suposar que les tombes que ens ocupen foren practicades en una sagrera.

Quant a les tombes d’altres morfologies, la qüestió és més complexa. N’hi ha una que, malgrat trobar-se en un lloc força especial, no té problemes cronològics importants —sempre dins d’uns marges bastant amplis—. Ens referim a la núm 43. Aquesta tomba es troba tallada pel mur 4, és a dir, per la paret de ponent de l’església actual. Aquest fet, molt indicatiu, confirma l’antiguitat de la sepultura, anterior al segle XII (el temple romànic fou consagrat l’any 1106). No obstant això, no dona una data absoluta.

Si tenim en compte la forma de la tomba, molt allargassada i amb la capçalera plana, com si fos un trapezi, podríem suposar que és molt antiga(*), que tal vegada es pot datar del segle IX. El fet de traçar una capçalera totalment plana i no amb el cap diferenciat és inqüestionable. Nogensmenys, com que no posseïm cap estrat contemporani, és difícil de datar la sepultura i no podem donar gaire més precisions que una cronologia anterior al segle XII. Malgrat tot, pensem que aquesta sepultura podria ser més antiga que les antropomorfes, però això és només una suposició basada en criteris merament tipològics.

Encara que estem acostumats a trobar tombes antropomorfes o el·lipsoïdals excavades a la roca del mateix jaciment, de moment no hem pogut diferenciar-les cronològicament i les datem a totes d’acord amb un terminus ante quem que, com en aquest cas, és força llunyà. L’experiència d’altres llocs, com per exemple la necròpoli de Sant Vicenç de Malla(*) o una troballa a la nostra necròpoli de Rus que descriurem de seguida, ens indica que, ara per ara, l’únic fet constatable és que les tombes antropomorfes, les el·lipsoïdals i les trapezoïdals no es diferencien gaire cronològicament. A Sant Vicenç de Malla tenim tombes el·lipsoïdals excavades a terra, superposades a les antropomorfes(*). A Sant Vicenç de Rus n’hem descoberta una altra d’el·lipsoïdal o trapezoidal —mancava la capçalera— amb una olla que es pot datar del final del segle XI o començament del XII i també tenim sepultures, com ara les núm 37, 45, 74 i 83, d’aparença pisciforme, excavades a la roca i cobertes amb lloses, això sense esmentar les núm 65 i 67, tallades per un mur modern.

Tot aquest seguit de dades mostra, al nostre parer, que la distinció cronològica entre els dos tipus de tombes és molt subtil, tant que pensem que segurament són contemporànies en certs casos, sobretot a Sant Vicenç de Rus, on les esquerdes de la roca van ser aprofitades per posar les tombes núm 37, 43 i 67.

Per això, cal tenir ben presents qüestions diverses. En primer lloc, el fet d’excavar tombes antropomorfes és intencional, car no costaria gaire no diferenciar-ne el cap i les espatlles. Això és una evidència indiscutible. Aquestes sepultures, ja ho hem dit, poden datar-se grosso modo del segle X.

D’altra banda, trobem les tombes no antropomorfes: trapezoïdals, pisciformes, de banyera, etc. Aquestes, en el cas de Rus, i d’altres jaciments que coneixem, apareixen excavades a la roca o a terra —encara que les antropomorfes també poden trobar-se excavades a terra, com és el cas de la necròpoli de Sant Marçal de Terrassola, excavada recentment pel nostre Servei—. Res no indica que aquestes sepultures siguin anteriors a les antropomorfes, encara que posseïm alguns exemples de diacronia. Davant això, hem de considerar tots dos grups, almenys en el cas de Rus, propis d’una data molt semblant i considerar les sepultures no antropomorfes com a més funcionals, perquè adopten una morfologia que a vegades no sembla intencional sinó adaptada a les condicions del terreny, a les esquerdes naturals, a la menor duresa de la roca verge, etc.

A part de les tombes que acabem de descriure, l’excavació no ha proporcionat cap altra resta que es pugui datar de la primera fase del jaciment. No obstant això, com hem dit abans, posseïm un document del 961 que parla del lloc de Rus i, sobretot, tenim la certesa que el 983 l’església de Sant Vicenç ja existia i, que a més tenia la condició de parròquia, segons demostra l’acta de consagració de Sant Llorenç prop Bagà, on ja s’esmenta el nostre temple.

Totes aquestes dades documentals havien de tenir alguna confirmació arqueològica i, de fet, ja l’hem trobada, car l’existència de la necròpoli indica la presència propera del temple, ja que, lògicament, les tombes s’hagueren de fer a la sagrera. Malgrat tot, les ruïnes del temple en qüestió no s’han localitzat.

Davant aquesta manca d’estructures arquitectòniques del segle X data que forneixen els documents i també les tombes, cal preguntar-se on es trobava l’edifici que pertany a aquesta fase. Si partim del supòsit lògic que les tombes s’havien de practicar al costat del temple i mai a l’interior, podrem afirmar, en primer lloc, que l’edifici religiós era prop de les sepultures descobertes. En segon lloc, podríem aventurar que, ja que no es troben tombes alt-medievals dins l’àrea ocupada pel temple actual, potser estava aproximadament al mateix lloc on s’alça l’església romànica.

Pel que fa a la primera hipòtesi, sembla que no hi ha dubte que el temple del segle X devia trobar-se molt a prop de la necròpoli, la qual cosa indica que devia estar en un petit promontori al vessant d’una muntanya on és l’edifici que ha arribat fins avui. No obstant això, com veurem de seguida, a l’excavació no s’han descobert estructures que es puguin datar d’aquesta època.

Tots aquests arguments ex silentio podrien fer pensar que la construcció anterior a la romànica fou feta amb materials peribles, com ara la fusta, però aquesta hipòtesi tampoc no ens sembla encertada. En la descripció de la fase següent, podrem veure com la preparació del paviment del segle XII descansava directament sobre la roca verge, i l’anivellava. D’aquesta manera es palesa que la resta de paviment més antiga trobada a l’interior del temple actual és del segle XII, la qual cosa fa molt difícil de suposar una ocupació anterior d’aquest lloc. Aquesta suposició implicaria, en primer lloc, unes parets de fusta i una coberta igualment escadussera, a més de l’absència de paviment. Tot això és bastant fantàstic i, de moment, preferim de veure amb més lògica, que l’edifici primitiu, tot i trobar-se molt a prop del lloc on és l’actual, no va estar situat a l’indret on s’ha excavat.

Conseqüentment, per resumir la primera fase, podríem dir que, amb seguretat, durant el segle X hi hagué una església parroquial al lloc de Rus dedicada a sant Vicenç. Aquest temple no s’ha conservat, però suposem que era situat a prop del lloc on s’alça l’edifici actual, encara que no a la mateixa àrea. Les tombes trobades a l’excavació, juntament amb la documentació, confirmen la data esmentada del segle X i, a més, potser poden indicar una ocupació una mica més antiga. La cronologia d’aquestes sepultures, la coneixem d’una manera molt aproximada, car no han proporcionat material. No obstant això, l’hem esbrinada mitjançant criteris tipològics, sobretot referits a sepultures amb datació segura, com són les tombes antropomorfes. D’altra banda, també posseïm dos termini ante quos que, sense gaire precisió, però amb tota seguretat, donen dates molt fiables.

El primer es refereix a la tomba núm 43. Ja hem dit que està tallada pel mur occidental de l’església actual consagrada el 1106. Això que la tomba és anterior a aquesta data. El segon cas afecta la tomba núm 41. Aquesta sepultura és antropomorfa i és excavada a la roca natural. Doncs bé, sobre seu s’ha trobat una altra tomba, mig excavada a la roca i mig a les argiles, la núm 39, en la qual s’ha descobert un aixovar. Aquest aixovar consistia en una olla de ceràmica grisa feta al torn, que després descriurem amb detall, però que ara ens interessa de remarcar, que pot situar-se a l’acabament del segle XI o principi del XII(*).

Com es pot veure, aquestes dades no resolen gaire la qüestió de la cronologia de la nostra necròpoli anterior al temple romànic, però almenys no ofereixen dubtes sobre l’adscripció de les tombes a dues fases del jaciment.

Segona fase (1106-1200 aprox.)

Segona fase arqueològica. A dalt: estructures visibles durant la segona fase (1106-1200); a baix, estructures visibles en el moment de construcció de l’església romànica: principi del segle XII.

A. López-SCCM

L’any 1106 tingué lloc la consagració del temple romànic de Sant Vicenç de Rus. Aquesta data, ben coneguda a travès de les fonts escrites, assenyala el començament del segon període de la història del jaciment.

A diferència d’allò que succeïa en el període anterior, les estructures arquitectòniques d’aquesta fase que s’han conservat són molt nombroses. L’edifici actual s’assembla molt, almenys tipològicament, al que es conservà el segle XII. Així podem dir que el temple constava d’una nau única de planta rectangular, encapçalada per un absis semicircular. L’accés es trobava a la façana de migdia i estava constituït per una porta molt senzilla acabada en un arc de mig punt, la qual s’ha utilitzat fins avui. Pel que fa a la coberta, hem de dir que en aquell moment funcionava amb encavallades de fusta que recolzaven sobre la part superior dels murs i, alhora, servien de suport a lloses de pissarra. Aquest sistema no ha arribat fins a nosaltres, no obstant això, n’hem deduït l’existència a partir d’una sèrie de fets. El més important és el gruix de les parets laterals del temple durant aquesta època, el qual suposem que era d’uns 70 cm com a màxim. En canvi, el gruix dels murs conservats fins ara és de 114 cm. L’amplada més petita de les parets durant l’època que ens ocupa pot intuir-se mitjançant l’anàlisi d’una finestreta situada al mur de migdia del temple, prop de l’absis, la qual, sens dubte, pertany a aquesta segona fase, com després veurem.

Quant a la distribució interior, les excavacions han palesat que, quan es construí, l’església no tenia cap més capella que la principal. És a dir, fora del prebisteri no hi havia capelles amb entitat arquitectònica. El paviment, com avançàvem abans, era de terra batuda. Suposem que ocupava tota la nau, però, en el curs dels treballs realitzats, només l’hem localitzat en el terç oriental de l’església i a l’extrem sud-oest.

Aquest paviment complia dues funcions, d’una banda la pròpia del sòl de l’edifici i, de l’altra, la d’anivellar la roca verge, que feia pendent cap al sud. Aquesta segona funció es realitzava de tal manera que la part més enlairada del terreny natural, situada al costat septentrional de la nau, s’utilitzava directament com a paviment, després d’haver estat allisada.

Sota el paviment 103 es descobriren una sèrie de forats de pal, situats principalment al terç oriental de la nau. Aquesta disposició indica la col·locació de les bastides que hom emprà per a construir la capçalera del temple, les quals sembla que estaven muntades paral·lelament a l’arc triomfal de l’absis.

Hem trobat forats de pal excavats en el terreny verge i en nombrosos llocs i en diversos estrats i, gairebé sempre, indiquen la col·locació de les bastides utilitzades per a la construcció de les voltes. Al nostre parer, els forats de Sant Vicenç de Rus palesen la presència d’una cintra per a fer la volta de l’absis, l’únic lloc de l’església que en aquell moment tenia una coberta de pedra.

Per tot plegat, els forats de pal, coberts per l’estrat 103, i que hem assenyalat amb els números 128, 130, 132, 134, 136 i 138, demostren una vegada més que no existí cap ocupació anterior al segle XII en el lloc excavat, car ja hem vist que els forats es practicaren directament a la roca, que en aquell moment devia estar neta. La capa que els cobreix, l’estrat 103, és el primer paviment de l’església romànica i està ben datat per la ceràmica grisa que contenia i l’acta de consagració del temple.

Per acabar la descripció de l’interior de l’edifici de la segona fase, hem de fer esment del prebisteri. Les recerques que s’han realitzat han proporcionat una sèrie d’indicis que, encara que són molt escadussers, permeten de fer-se una idea de la disposició.

En primer lloc, hem localitzat restes del pilar de suport de l’ara, senyalats amb el núm 102, les quals indiquen que l’altar es trobava al mig del prebisteri. També s’ha descobert una filera de pedres, l’element 101, que devia correspondre al graó terminal de la zona destinada a l’oficiant.

Pel que fa a la cronologia d’aquesta fase, és clara la data de l’inici, car posseïm l’acta de consagració de l’any 1106. Nogensmenys, aquesta data és confirmada per l’aparició a l’estrat 103 d’una sèrie bastant nombrosa de ceràmiques grises alt-medievals, troballa d’una abundància poc habitual en aquesta mena de jaciments. D’altra banda, en realitzar-se els treballs de neteja de les parets del temple, es van descobrir unes pintures murals romàniques, que es poden datar de la primeria del segle XII.

Per concloure la descripció de les troballes que pertanyen a aquest període a la sagrera del temple, direm que és molt significatiu el cas de la tomba núm 39, que abans esmentàvem, en la qual es trobà una olla de ceràmica grisa alt-medieval posada com a aixovar. Les característiques tipològiques d’aquesta peça ens inclinen a situar-la al final del segle XI o, segurament, al començament del XII. Aquesta data concorda perfectament amb el document fundacional del temple.

Per raó que la sepultura 39 es trobava tallada pel mur d’una casa rectoral moderna, no hem pogut esbrinar-ne la morfologia. No obstant això, pensem que podria ser fusiforme o trapezoidal. Cal també ressaltar que es trobava mig excavada a la roca i a les argiles, la qual cosa indica que, en un lloc amb poca capacitat de sediment útil per a col·locar les tombes, també es podien excavar a la roca, encara que aleshores aquest procediment estava desfasat. La potència minsa d’aquest lloc, a l’exterior de la façana de ponent del temple, també podria justificar la reutilització considerable a la qual foren sotmeses les tombes més antigues i que, tal vegada, començà ja a la segona fase.

Tercera fase (1200-1275 ca.)

Estructures en funcionament al temple, durant la tercera fase (1200-1275c.a.).

A. López-SCCM

Calculem que el tercer període de funcionament del jaciment, és a dir, el que correspon a les primeres transformacions efectuades en el temple romànic, va començar cap a l’inici del segle XIII. Aquesta etapa es caracteritza per la presència de l’estrat 97, un paviment d’argila batuda força minso que no ha donat gaire material. No obstant això, la ceràmica grisa, encara que és informe, assenyala una cronologia bastant antiga i, en tot cas, tenim un magnífic terminus ante quem, gràcies a la cronologia molt precisa de la fase següent.

Ens interessa de remarcar que durant aquest moment no es produiren grans canvis a la distribució espacial interior, ja que l’altar continuà en el seu lloc, el paviment pujà pocs centímetres i no es construí cap capella nova. Malgrat tot, hom féu una sèrie de millores importants que han donat a l’església l’aparença actual. Aquestes millores consistiren a regruixar les parets laterals i a construir una volta de pedra per a cobrir la nau. A més es reforçà la fonamentació de l’absis i es col·locaren bancs al llarg dels laterals de les naus i de la capçalera.

Si recordem allò que dèiem en el pàragraf dedicat a la segona fase en parlar d’una finestreta situada a la paret de migdia, podrem començar a comprendre la mecànica del procés de regruixament de les parets laterals del temple.

Havíem dit que la posició de la finestra en el mur indicava una amplària original de les parets de 70 cm, les quals foren eixamplades cap a l’interior, fins a assolir els 114 cm. Aquesta cosa es comprova si analitzem la posició física de la banqueta de fonamentació del mur de migjorn, car es troba a tocar de la de l’absis i totes dues han estat construïdes amb aparells diferents. A més, tant la trinxera de fundació que conté la banqueta de la paret de migjorn com la de l’absis, tallen l’estrat 103, que, recordem-ho, era el paviment de la segona fase.

Tot això vol dir que, una vegada dipositat l’estrat 103, és a dir, després de la segona fase, aquest paviment fou tallat per la trinxera del mur de migdia, molt estreta, i per la de l’absis, més ampla. El tallat pel costat del migdia devia obeir a l’eixample del mur lateral d’aquest costat, la qual cosa explicaria la dissimilitud de la seva banqueta amb la de l’absis, i la gruixària poc important de la finestreta original situada en aquesta paret. Aquest eixamplament del mur de migjorn cap endins devia coincidir amb un fenomen semblant en el mur de tramuntana, però, en aquest cas, la banqueta no diu gairebé res, car no calgué excavar trinxera de fonamentació, ja que la roca verge es trobava a la vista. No oblidem que en aquest costat no es diposità l’estrat 103 i els constructors del segle XII es limitaren a anivellar la roca. Malgrat tot, la banqueta del mur de tramuntana també es trobava a tocar de la de la capçalera.

Quant a la trinxera de l’absis, més ampla que la corresponent als murs laterals, opinem que fou fruit d’un reforçament de la volta de quart d’esfera, precisament durant aquesta fase que es caracteritza pels treballs a les cobertes. D’altra manera fóra inexplicable que tallés l’estrat 103, datat al començament del segle XII. A més, una vegada feta la trinxera, es col·locaren unes estructures laterals, segurament bancs, que envoltaven l’altar, tapaven la trinxera i aprofitaven la banqueta fins a cobrir-la.

Doncs bé, l’estrat 97, el paviment d’aquesta fase, que conté ceràmica grisa alt-medieval, es troba a tocar d’aquestes noves estructures en forma de banc, a les quals hem assignat el número 93.

Després d’aquesta descripció tan llarga, però que creiem molt important per comprendre la gènesi de les estructures d’aquesta època, tractarem de resumir l’aparença del temple en aquell període. Ja sabem que les parets de la nau foren regruixades cap endins; això implicà la construcció d’una volta de mig canó recolzada sobre els murs de migdia i tramuntana i també sobre dos arcs faixons que es van aixecar aleshores, però que van ser reforçats en èpoques posteriors. Sobre aquesta volta es va dipositar un rebliment de terres, el qual també hem excavat, i que servia de preparació per a sostenir les lloses de pissarra que, si bé no es trobaven en la posició original en el moment d’excavar el sostre, hom n’ha trobat algunes de col·locades entre el rebliment de terres i una teulada moderna.

Pel que fa a l’interior de l’església, recordem que les banquetes dels murs laterals es van aprofitar com a bancs i es va construir també una estructura d’aquesta mena al prebisteri, tot just a sobre d’una trinxera per a reforçar els fonaments. També és bo d’esmentar l’existència d’un drenatge que travessava la nau de nord a sud. Sens dubte, va ser conseqüència de les filtracions d’un torrent que es troba fora de l’edifici al costat de tramuntana. Aquesta canalització s’obrí ben aviat, car tallava l’estrat 103, però estava coberta pel 97.

Quarta fase (1275-1650 aproximadament)

Estructures en funcionament durant la quarta fase (1275-1650 ap.).

A. López-SCCM

Aquest moment es caracteritza estratigràficament per la presència del paviment 85. Es tracta d’un sòl format per pedres unides amb calç i argila, situat directament sobre l’estrat 97. La presència d’aquesta capa també implica diverses modificacions estructurals ben significatives, tal vegada no tan espectaculars com a la fase anterior, però, en tot cas, molt ben datades. En primer lloc hem d’esmentar la construcció de dues capelles laterals, situades gairebé simètricament a ponent de l’arc triomfal del prebisteri que s’havia utilitzat durant la segona fase.

Precisament, la construcció d’aquestes capelles, les quals passaren a estar incloses en la zona presbiteral, implica l’avançament del graó terminal del lloc destinat a l’oficiant, amb la qual cosa l’àrea ocupada pel santuari esdevingué molt més gran. La capella del costat de l’evangeli era dedicada a sant Andreu i l’hem distingida amb el número 9. La del costat de l’epístola s’utilitzava per retre culte a santa Magdalena i l’hem senyalada amb el número 13.

No coneixem exactament la data de construcció d’aquestes capelles. No obstant això, gràcies a les troballes arqueològiques, les fonts documentals i l’anàlisi estilística d’unes pintures hem arribat a una conclusió que no creiem gaire allunyada de la realitat. En primer lloc cal dir que la capella de santa Magdalena posseïa decoració pintada, segurament atribuïble a l’època de la construcció. Aquestes pintures van ser localitzades durant la restauració realitzada pel nostre Servei i representen diverses escenes de la llegenda de la santa amb una iconografia força interessant. Encara que l’estudi d’aquests frescs no s’ha enllestit encara en el moment de redactar aquestes línies, podríem aventurar que la seva anàlisi estilística suggereix una cronologia aproximada de final del segle XIII. Aquesta data no entra en contradicció amb les ceràmiques trobades dins l’estrat 85, totes grises, alt-medievals, però informes.

D’altra banda, posseïm dues informacions proporcionades per les fonts escrites que ens ajuden força. En primer lloc sabem que hi havia un sacerdot que s’ocupava de la capella de santa Magdalena l’any 1323 i també que l’any 1391 s’esmenten les capelles de santa Magdalena i de sant Andreu, així com la de l’altar major dedicada a sant Vicenç(*). Aquestes dades impliquen que al començament del segle XIV existia, almenys, una de les dues capelles, la de santa Magdalena, la qual podria funcionar molt bé des d’uns anys abans. Quant a la de sant Andreu, tenint en compte la simetria respecte a la de santa Magdalena, o n’és contemporània, encara que no surti a la documentació, o es va construir al llarg de la fase que ens ocupa.

Totes aquestes informacions (la presència de ceràmica gris, l’estil de les pintures i els relats de les fonts) ens inclinen a creure que la tercera fase d’utilització de l’església de Sant Vicenç de Rus va començar al final del segle XIII. Durant aquest període, com hem apuntat, el presbiteri es va eixamplar, i donà cabuda a dues capelles noves, però també es va reduir l’espai destinat als fidels. Aquest fet ens preocupa i val la pena de comentar-ho, car l’hem trobat a d’altres llocs com ara l’església de Sant Vicenç de Torelló(*).

Hem observat que el moment corresponent a la nostra tercera fase acostuma a ser el més llarg en tots els jaciments que hem excavat. Aquesta considerable durada, des del punt de vista arqueològic, vol dir realment que no es produeixen canvis al jaciment o, per dir-ho d’una altra manera, que l’edifici resta estabilitzat. Aquest fet correspon, sens dubte, a un moment de poca activitat econòmica, ja que a les èpoques d’esplendor es procura enriquir la casa més important del poble i l’església parroquial. D’aquesta manera, comprovem que la manca de transformacions en el temple, característica d’aquesta fase, llevat de les capelles que s’han descrit, coincideix amb una reducció de l’espai per als fidels. Segurament, aquest fet ha de relacionar-se amb un descens de la població, que s’estabilitza fins a la fase següent, molt més tardana, i que correspon ja a l’època barroca, moment a partir del qual tornen a sovintejar les reformes als temples que coneixem. Cal afegir que durant el segle XVI l’església de Sant Vicenç de Rus perd la condició de parròquia, segons el que sabem pels documents(*). Aquesta dada confirma el poc entusiasme per a reformar l’edifici que, malgrat tot, és objecte de noves intervencions a partir del segle XVII.

Com a complement de la descripció de les estructures d’aquesta fase, hem de referir-nos a la disposició del presbiteri. Ja hem dit que l’espai destinat al sacerdot s’eixamplava considerablement, la qual cosa ha donat lloc a la digressió del paràgraf anterior, però també cal afegir que l’altar canvià de lloc durant aquest període. L’estructura primitiva, anomenada element 102, que s’havia fet servir durant la segona i tercera fase, fou abandonada i coberta per l’estrat 85. Per substituir-la es construí un altre altar, senyalat amb el número 86. No podem fer-nos una idea clara de la seva aparença, car s’ha trobat molt arrasat. No obstant això, podem assegurar que l’element 86 es troba molt més cap a ponent que el 102, localització lògica com a conseqüència de l’avançament del graó terminal del presbiteri. D’aquesta manera, l’altar estava centrat entre les dues noves capelles de santa Magdalena i sant Andreu. Pel que fa al banc de la tercera fase, l’element 93, pensem que encara estava en ús, ja que no va ser cobert fins a la fase següent, quan es diposità l’estrat 75 i es construí un altre altar.

Quant a la nau, és segur que també continuaven a la vista els bancs paral·lels a les parets laterals i que, a més, se seguia utilitzant l’estrat 97, o, amb altres paraules, les reformes de la quarta fase no van afectar l’espai destinat als fidels, que continuà pavimentat amb terra batuda.

Com a síntesi d’allò que hem exposat fins aquí, podem dir que coneixem l’església de Sant Vicenç de Rus a través dels documents a partir del segle X. Aquesta data coincideix amb la necròpoli que hem trobat, la qual continua essent excavada en el moment d’escriure aquest apartat, i abraça algunes tombes tal vegada anteriors a la data proporcionada per les fonts. L’edifici més antic no l’hem localitzat, però cal remarcar que no es trobava en cap indret de l’àrea investigada fins ara, encara que hi devia ser a prop, tenint en compte la situació del cementiri, el qual versemblantment degué ocupar la sagrera del temple.

Quant al temple actual, coincideix amb el que s’esmenta a l’acta de consagració del 1106, el qual va ser cobert totalment amb volta uns cent anys després. També, al final del segle XIII, fou enriquit amb dues capelles situades al costat de l’absis i hom eixamplà el presbiteri. Durant tot aquest temps, la necròpoli, que data com a mínim del segle X, continuà essent usada.

De la cinquena a la vuitena fases

L’edifici patí moltes més transformacions fins al segle XIX, que coneixem força bé mitjançant les excavacions realitzades i les fonts escrites, les quals, encara que poc abundants, confirmen algunes de les troballes realitzades. No obstant això, com que les característiques d’aquesta obra no fan aconsellable de descriure tots aquests canvis, el lector interessat pot informar-se’n en un altre lloc(*). (ALM)

Pintura

Muntatge fet amb dos dels plafons, el qual dona idea de com eren les pintures de la faixa central de l’absis, amb la representació dels apòstols.

G. Llop

Amb permís del bisbat de Solsona i del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona i gràcies a l’amabilitat del Servei de Restauració dels Museus d’Art de l’Ajuntament de Barcelona, i en especial del seu director, Joaquim Pradell, que ens preparà els plafons dels fragments més ben conservats de les pintures de Rus, hem pogut realitzar aquestes notes que ara segueixen.

Les pintures murals romàniques de l’església de Sant Vicenç de Rus foren descobertes el juliol de 1983 en començar els treballs de restauració de l’edifici. Aquestes pintures varen ésser arrencades del seu lloc original pel procediment de l’strappo i traslladades al Museu d’Art de Catalunya per a la seva consolidació i restauració. El procés ha estat explicat i publicat en la Memòria de 1983 del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona(*). Ja abans, al moment del seu descobriment, se’n donà una notícia periodística(*), i amb posterioritat apareixen esmentades com un dels conjunts descoberts recentment, al qual cal l’estudi(*).

La primera valoració concreta de Sant Vicenç de Rus, no ja una notícia, va ésser feta per Joan Ainaud i de Lasarte en una conferència pronunciada el 5 de desembre de 1983 a l’Institut d’Estudis Catalans, per als Amics de l’Art Romànic. En ella, les pintures es relacionaren estilísticament amb les de Sant Quirze de Pedret, i amb base a la cronologia acceptada per al conjunt d’obres d’aquest cercle, i tenint en compte la consagració de l’església de Rus l’any 1106, pel bisbe de la Seu d’Urgell, Ot, fill de la comtessa Llúcia de Pallars, es donava la cronologia per a les pintures d’acord amb les dades de consagració. El pintor de Sant Vicenç de Rus era considerat seguidor del Mestre de Pedret.

Els fragments conservats de la decoració mural de l’absis, traslladats sobre tela estan en procés de restauració en aquests moments al Museu d’Art de Catalunya. Tres dels fragments han estat enllestits, per a ésser exposats al Museu Arqueològic de Madrid el desembre de 1985. Dels altres, que són els que donen suport a la pintura més malmesa, n’hem pogut veure tres que completen la decoració de la volta de l’absis. Els tres primers, que corresponen al mur cilíndric de l’absis, són els que reproduïm fotogràficament.

L’absis de l’església de Sant Vicenç de Rus és semicircular i presenta una finestra de doble esqueixada al centre. En època moderna hom construí una porta al costat meridional, la qual destruí una bona part de les pintures, precisament del costat menys afectat pels agents atmosfèrics ja que, del conjunt pictòric conservat, com és lògic, la part més afectada en la seva conservació per les humitats, és la del costat de tramuntana.

Detall de dues mans en les quals hom pot observar la manera com l’artista ha obtingut les ombres que donen la tercera dimensió.

G. Llop

Les pintures conservades ocupaven, abans del seu arrencament, la part inferior de la volta de l’absis i una part del mur cilíndric. Les de la volta de l’absis permetien de veure, en molt mal estat de conservació, el final de la màndorla i els peus de la Majestat, i al seu costat, a l’esquerra, segons el punt de vista de l’espectador, uns traços que podrien respondre a les potes d’un dels animals del Tetramorf; al seu costat, dos peus i la part baixa de les dues ales d’un àngel. Al costat dret hi ha la pota, possiblement d’un lleó, que sosté el llibre i la part inferior de la figura d’un altre àngel, del qual es conserva una mà, el final de dues ales, una cama, i al seu costat la part baix de dues vares, potser el suport vertical d’un estendard que devia portar la figura de l’àngel. Tanquen aquests fragments, coincidint amb el límit superior del mur cilíndric de l’absis, el motiu ornamental format per una greca i a sota la inscripció: ... I ET IO HONO... ET VIRTVS EF... ITVDO DEO NOSTRO IN, inscripció que ens 0020a costa a les advocacions que sovint trobem a l’Apocalipsi, i que amb lleugeres variants, tenint en compte la fragmentació del nostre text, podem relacionar amb el capítol IV, 11, i amb el capítol V, 12, i, més especialment, amb el V, 13: “... I tota la creació ... vaig sentir-les que deien: «Al qui seu al setial i a l’Anyell siguin donats la benedicció i l’honor, la glòria i el poder pels segles dels segles»”. Aquest text apocalíptic estaria d’acord amb el representat a l’absis, com després veurem.

El mur cilíndric de l’absis és ocupat per les figures dels apòstols, de les quals es conserven quatre al costat de tramuntana (dues en indicis només), i cinc al costat de migjorn. Tanca el conjunt una banda ornamental de la qual es conserva un fragment al costat de migjorn. L’extradós de l’arc d’ingrés conserva també un fris ornamental de caràcter geomètric.

La finestra central de l’absis presenta restes del que eren les cortinetes figurades. A l’intradós de l’arc dues figures dirigeixen la seva mirada vers el centre de l’arc, ocupat per un clipi amb el colom que representa l’Esperit Sant.

Iconogràficament estem davant una temàtica que és l’habitual en la pintura romànica. A la volta el Crist en Majestat de l’Apocalipsi, situat dins la màndorla i acompanyat dels símbols dels Evangelistes, el Tetramorf (Ezequiel, 1, 5-14; Apocalipsi, 4, 2), que aquí és representat directament pel símbol que sosté el llibre. Així és clarament identificable la pota del lleó de sant Marc sostenint el llibre sagrat. El fet d’estar situat el lleó a l’esquerra de la Majestat porta a uns models habituals com els que trobem a Esterri de Cardós, Santa Eulàlia d’Estaon, Engolasters (si bé aquí respon a un altre model de representació en què un àngel sosté un clipi amb l’animal), i a Santa Coloma d’Andorra, per exemple(*). A tots dos costats de la volta es conserven les figures de dos àngels en la seva part baixa, els peus i el final de les ales. Pels minsos fragments conservats és difícil definir aquestes figures, però per comparació amb les pintures murals conservades, res no priva d’interpretar dues possibles solucions. Per la postura de les ales podria tractar-se d’un serafí amb les seves sis ales, dues de plegades al davant, com en aquest cas de Rus. Però també pot tractar-se dels arcàngels Gabriel i Miquel, com trobem, per exemple, a Santa Maria d’Àneu, a Santa Eulàlia d’Estaon, a Sant Pere del Burgal o a Esterri de Cardós; àngels amb vares, estendards o ceptres crucífers, que porten el rètol PETI-CIUS i POSTULACIUS, que indiquen la intercessió dels arcàngels davant Déu en el Judici Final. L’àngel del costat dret porta el que podem suposar una vara o estendard. Si fos possible identificar aquestes figures, aniria molt bé per a les atribucions d’influències(*).

El color de fons de la volta absidal és actualment gris, però el mal estat de conservació i la degradació pot haver-lo modificat. La màndorla és de color vermell; les figures dels àngels són perfilades en ocre; el peu del lleó de sant Marc i el llibre són també de color ocre i marró amb perfils en negre. La volta absidal acaba en tres bandes paral·leles que formen ondes, i una línia de punts a la part superior, de color blanc, sobre el fons gris de la volta. Aquest fris ondulat actua a manera de nivell on hi ha l’escena superior. Els trets d’aquest límit són gairebé imperceptibles.

Separen la volta absidal del mur cilíndric dues bandes paral·leles de color vermell que tanquen una greca complicada. A la banda vermella inferior hi ha la inscripció ja esmentada. La greca, sobre un fons negre, origina una seqüència alternada d’esvàstiques i espais, obtinguts per les cintes que organitzen les esvàstiques. Aquests espais els ocupen petits quadrats alternats de color, vermell i ocre, i amb decoració de color blanc en un angle. Les cintes que originen la greca, tractada en perspectiva, són: la primera grisa per un cantó i vermella per l’altre; la segona vermella i ocre. El dibuix és resseguit per una línia blanca. Aquest és un motiu ornamental freqüent en la pintura romànica(*); a Catalunya el trobem a l’absis central de Sant Quirze de Pedret i a Sant Pere del Burgal.

Un detall de la composició mural de l’absis amb l’apòstol sant Andreu, el cap del qual constitueix un dels elements més interessants del conjunt.

G. Llop

Al mur cilíndric apareix l’apostolat. Podem veure només nou apòstols, a causa del mal estat de la pintura; quatre al costat esquerre de la finestra, i cinc a mà dreta. De l’esquerra se’n conserven les figures senceres dels dos més propers a la finestra, el rostre del tercer i el nimbe del quart. No es conserven les inscripcions que els identificaven, només una S a la figura més propera a la finestra. No obstant, aquesta figura, vestida amb túnica vermella i mantell blau, porta unes claus a la mà esquerra; la qual cosa permet identificar-la amb sant Pere. També el tipus de barba respon a la iconografia de l’apòstol(*). El personatge del seu costat porta com a únic element distintiu una vara. Si observem la mateixa temàtica en la pintura catalana, és sant Andreu qui sovint porta aquest element; però la identificació d’aquest en el grup d’apòstols de l’altra banda impedeix la concreció en aquest sentit(*). Al costat de sant Pere, hi ha un apòstol vestit amb túnica blava i mantell ocre; té el nimbe blau, oposat al de sant Pere, de color vermell. Aquesta alternança de color èn els nimbes es repeteix en les altres dues figures d’aquest costat.

A la dreta de la finestra axial, segueix el col·legi apostòlic. En aquest costat (sud), les humitats han actuat molt menys i la pintura s’ha conservat millor. Això fa que en part es puguin llegir algunes de les inscripcions situades sobre el cap dels apòstols; així podem identificar-los. El primer, llegint d’esquerra a dreta, és Pau; vestit amb túnica blava i amb mantell vermell; té el nimbe de color blau. El rostre respon a la iconografia ben determinada del sant, amb barba punxeguda i el front lliure de cabells. A la mà esquerra, coberta pel mantell(*) en senyal de veneració i respecte, i per no profanar-lo, porta un objecte cilíndric decorat: un vas o millor un rotlle(*). Aquest element es repetirà en els altres apòstols d’aquest cantó; l’especificitat de l’atribut de Pau desapareix, i es fa general(*), cosa que ens permet parlar de rotlle.

L’apòstol següent l’identifiquem, amb una certa reserva, a causa del mal estat de la inscripció, amb Tomàs; aquest és el nom que ens sembla llegir, ja que no hi ha cap element iconogràfic que ens l’identifiqui. Repeteix l’esquema de l’anterior, però en aquest cas és de remarcar el canvi, observable en la pintura, de la mà dreta; la pintura deixa veure en aquest cas la modificació que el pintor va fer, el pentimento que es veu sota la capa de fons ocre. La seva vestimenta, com també el nimbe són vermells. L’apòstol que el segueix no el podem identificar, ja que tan sols resta la lletra M de la seva inscripció; com el nimbe que la corona, el seu vestit és blau. El qui el segueix és Andreu, clarament identificable per la seva inscripció; sosté el rotlle amb la mà dreta, també coberta pel mantell de color vermell que porta sobre la túnica blava. El nimbe és també vermell (l’obertura d’una porta a aquest nivell determinà la pèrdua de la part baixa d’aquestes dues figures). El cinquè i darrer dels apòstols presentats es conserva en molt mal estat.

Limita la pintura absidal una banda ornamental formada per un motiu vegetal que origina un ritme circular amb doble direcció de les tiges. És un motiu molt semblant al que hi ha a Santa Maria de Taüll.

A ambdós costats, els apòstols apareixen situats sobre un fons de dues bandes paral·leles, la superior ocre, i la inferior gris blavosa, sense cap mena d’altre element(*).

La finestra axial de l’absis presenta figurada una roba que cobreix l’ampit, amb una decoració senzilla en negre sobre el fons blanc de la roba. És similar a les cortines que trobem representades a les tres finestres de l’absis de Sant Pere del Burgal, però a Rus amb més senzillesa. Limita el mur amb l’intradós de la finestra, un fris ornamental molt freqüent i simple, geomètric, format per una banda en ziga zaga(*).

Plafó en el qual hi ha les pintures de l’intradós de la finestra de l’absis.

G. Llop

L’intradós de l’arc de la finestra conté, al centre, i dins un clipi, la figura de l’Esperit Sant(*); als muntants, dos personatges el flanquegen. Ambdós sense mantell ni nimbe, el de mà esquerra vestit de color ocre està agenollat, i el de la dreta amb vestit blavós apareix dret i porta a la mà un bastó com una palma. El fons es conforma també en dues bandes paral·leles, grisa la superior i blava la inferior.

Estem davant el problema de la identificació d’aquests dos personatges. L’indret on són representats porta a pensar d’entrada en Caïm i Abel i la idea de sacrifici que comporten en el doble sentit: el sacrifici que tots dos fan a Déu, i el sacrifici d’Abel en mans del seu germà, imatge tipològica del sacrifici de Crist. Aquest tema és freqüent en la pintura romànica catalana, però aquí no hi ha cap mena d’atribut que els identifiqui, potser la vara o bastó que porta el personatge de la dreta. No hi trobem, però, cap element del sacrifici(*). La identificació amb dos apòstols no és possible, ja que no hi ha cap element coincident amb els del registre cilíndric (vestit diferent, sense clipi), malgrat la representació al nostre entendre de només deu apòstols en el mur, que a més ve limitat pel motiu ornamental que talla així la possibilitat de continuació de la representació de les figures en aquest indet. Caldria, al nostre entendre, conèixer més elements de la decoració mural de l’església per determinar amb certesa la interpretació d’aquests personatges, per bé que la hipòtesi de Caïm i Abel ens sembla molt possible.

Un altre motiu ornamental forma la decoració de l’arc d’ingrés a l’absis: en una retícula de quadrats, hi ha uns arcs de circumferència inscrits que originen unes ondes que recorren tota la superfície del fris(*).

Formalment estem davant un pintor de qualitat desigual i que, malgrat pertànyer a un estil ben determinat, reuneix una sèrie de característiques diferents en alguns detalls de l’obra. Sens dubte les pintures de Sant Vicenç de Rus s’han d’adscriure dins el corrent d’influència italiana que al final del segle XI té a Catalunya un màxim exponent en les pintures de sant Quirze de Pedret, i dins el que cal situar, amb major o menor relació amb Pedret, conjunts tan importants i nombrosos com són els del Burgal, Santa Maria d’Àneu, Tredós, Sant Llíser, Orcau i Argolell, entre d’altres. Tots ells participen d’aquesta influència italiana i la historiografia els ha relacionat més o menys directament amb el cercle de l’anomenat Mestre de Pedret. Otto Demus entén aquest estil a Catalunya com una ramificació de la pintura milanesa del final del segle XI(*).

Un detall del conjunt amb la representació de dos apòstols.

G. Llop

Entenem que estem davant un pintor desigual, per exemple, quan observem els rostres dels personatges; hi trobem tractaments arquetípics, com és el cas de sant Pau i de l’apòstol que hem identificat amb Tomàs, i tractaments que indiquen una major originalitat i construcció elaborada; aquest és el cas de l’apòstol sant Andreu, que, malgrat la restauració que ha deixat de manera exagerada l’esquerda del mur, té una gran qualitat, creiem que les pintures de Rus presenten un grau de simplicitat i caràcter popular, sobretot si comparem, per exemple, els rostres dels apòstols d’Àger i Orcau. No obstant això, i aquí rau la desigualtat del pintor, rostres com el de sant Andreu porten a models italians; ens recorden Galliano i Civate sobretot(*).

La relació amb Itàlia és determinada també per la monumentalitat de les figures, que s’obtindrà bàsicament a partir del tractament dels vestits en els quals s’obtindrà un cert relleu per mitjà del traç de línies de tonalitats negra i blanca, i amb puntejats per sobre del color de fons. El resultat és un modelat que col·labora a aquest sentit de monumentalitat. També ho fa l’actitud hieràtica dels personatges, que imposa al conjunt de l’apostolat un cert sentit de solemnitat.

No obstant això, en el plegat dels vestits, i en especial en les vores del mantell, observem una tendència clara al geometrisme que apareix de manera explícita, amb el mateix element, en els apòstols de Sant Pere de la Seu d’Urgell; però només en aquest detall. També ho recorda el mantell de l’àngel situat a la dreta de Crist en el baldaquí de la Vall de Ribes. En canvi, a les figures de la finestra de Sant Vicenç de Rus, no hi ha cap mena de geometrisme, sinó que el caràcter que hem anomenat “clàssic”, més realista, hi és present.

En conjunt, però, el nivell de representació de les pintures de Rus, és més rústec, més popular, sobretot si les comparem amb el to més àulic de Pedret, i encara que posteriors, de Sant Climent de Taüll. Fins i tot els apòstols d’Àger o d’Orcau tenen més qualitat que els de Rus; semblen com més evolucionats (més complicació dels vestits, més elaborats els traços dels rostres). El mateix succeeix amb les pintures de Sant Llíser, de les que creiem que el conjunt de Rus està allunyat. En canvi entenem una millor qualitat en l’estil de l’apostolat de Rus, si les comparem amb les del mateix tema, però més tardanes, de Sant Romà de les Bons.

En el tractament de les mans, que en els fragments conservats de Rus tenen una representació clara, estem davant un arquetip que trobem a Sant Pere de la Seu d’Urgell. És el mateix model que hi ha també al clipi amb la mà de Déu de l’arc de triomf de Sant Climent de Taüll, i a la Mare de Déu del mur cilíndric de l’absis de la mateixa església. Però a Rus el tractament és més senzill.

En resum, situem Rus dins l’àmbit de la influència italiana, de la qual és capdavantera la decoració de Pedret. Però Rus presenta una menor qualitat, feta excepció dels rostres ja assenyalats, i la utilització de models arquetípics de manera més rústega i simplificada. La presència puntual d’un cert geometrisme en els mantells dels apòstols, que no en les figures de les finestres, indica possiblement una evolució i un allunyament en aquest punt dels models clàssics.

Quant a la cronologia, acceptem convençuts la donada per Joan Ainaud (conferència pronunciada el 5 de desembre de 1983). Tenim tres vies per a fixar-la: la dependència estilística de Rus al cercle d’influència italiana del que és paradigma la decoració de Pedret(*), i la cronologia donada per les pintures d’aquestes esglésies(*); la data de consagració del 6 de febrer de 1106 de l’església, per sant Ot, bisbe de la Seu d’Urgell; i relacionat amb aquesta segona dada, la vinculació amb la comtessa Llúcia de Pallars representada a sant Pere del Burgal, mare del sant bisbe que consagrà l’església de Sant Vicenç de Rus. Tot això ens porta a la data dels primers anys del segle XII per a les pintures de Rus, a l’entorn de la consagració de l’església. (ECE)

Incisions

Un calc dels grafits que hi ha superposats a les pintures de l’absis.

R. Rossell

Sobre les pintures murals de Sant Vicenç de Rus hi ha diversos grafits fets per incisió amb algun objecte punxant. Tots ells han estat fets a la part inferior del mur cilíndric de l’absis.

Hi ha elements molt diversos: figures humanes senceres, rostres, estrelles de David, anotacions comptables, animals i inscripcions.

Les figures humanes són dues. Una amb un cap molt petit, sense els trets del rostre definits, té un llarg coll i un cos gran, desproporcionat respecte al cap, definit per dues línies. La figura està inscrita dins un gran requadre. L’altra figura és situada sota l’anterior; més ben feta, sembla que el personatge vagi vestit amb una túnica i un mantell que li cobreix el cap i li cau per les espatlles cobrint el cos; per sota la roba distingim la forma dels braços.

Una mica més a la dreta hi ha dues cares; la primera, a la part superior, té uns grans ulls i unes orelles petites. Les dues cares sembla que porten barba i els cabells vénen definits per un curt serrell sobre el front.

En l’apartat d’animals hi distingim un cavall, del qual només ha estat representada la meitat del cos: el cap i les potes del davant.

Hi ha diverses inscripcions; la més llarga, en una primera visió feta per Manuel Mundó, sembla que diu:

APORTA EN PENYORA (PAGATS ?) A XX DE
JULIOL EN L’ANY DE MCCCCXV
OLI IIII MIG VUITENS
LO DIUMENGE (ES) GLÉSIA CONSAGRACIÓ; DEPÚS,
EN L’ANY DE (MCCCC) XVI APORTA OLI DE PENYORA
IIII MIG VUITENS D’EN MOYA (?)

Segons opina Manuel Mundó la grafia de certes paraules és la d’una persona distreta i respon a la fonètica local de l’època.

Una altra inscripció més curta necessitaria un estudi més profund; distingim, a més, alguna paraula aïllada (NONO) i lletres que tal vegada formaven part d’alguna altra llegenda. (RRG)

Talla

Imatge de la Mare de Déu procedent d’aquesta església i conservada al Museu Episcopal de Vic, on és catalogada amb el núm. 85 d’inventari.

G. Llop

Al Museu Episcopal de Vic, i catalogada amb el número 85 d’inventari es conserva una imatge molt mutilada de la Mare de Déu, que ingressà al museu abans de l’any 1893. Fa 80 cm d’alt i fou esculpida en àlber.

L’estat de conservació d’aquesta peça és molt deficient, puix que li manquen els braços i el Fill, que devia seure a la falda. La Mare de Déu apareix asseguda en una mena de banc rectangular, sense muntants diferenciats i amb el respatller arquejat. Porta mantell i túnica. La decoració pictòrica de la imatge és pràcticament nul·la i presenta indicis d’haver portat corona.

Iconogràficament aquesta imatge devia respondre, puix que actualment és incompleta, al tipus de Mare de Déu en majestat, model occidental derivat d’un model bizantí anterior. A aquest mateix tipus iconogràfic responen moltes de les imatges catalanes i forànies tallades en fusta, la cronologia de les quals va des del segle XII fins ben entrat el segle XIV. La imatge de la Mare de Déu de la catedral de Girona i la que procedeix de Cornellà de Conflent constitueixen un exemple del tipus iconogràfic de Mare de Déu entronitzada.

En representacions murals i sobre taula es repeteix un mateix model iconogràfic de les marededéus en majestat. Les imatges de la conca absidal de Santa Maria de Taüll i de l’arc triomfal de Sant Pere de Sorpe són, entre d’altres, exemples molt coneguts a Catalunya.

La imatge té una altura superior a la que tenen la majoria de les datades entre els segles XII i XIII, que fan entre 50 cm i 70 cm. D’altra banda, a desgrat del seu estat de conservació, conserva uns trets formals, propis d’un bon tècnic. L’òval de la seva cara és allargat i els seus trets tenen una gran finesa i proporció. La seva posició rígida, en certa manera hieràtica, és pròpia del context en el qual s’inclou la manera de fer romànica. Dit d’una altra manera, en la seva forma serveix a allò que pretén simbolitzar: la Mare de Déu com a tron de la Saviesa Divina.

Tenint en compte la posició dels forats que servien d’encaix dels braços de la Mare de Déu, és possible que el Fill estés un xic desviat vers el costat dret (esquerre de Maria), o, fins i tot, tal com diu J. Morgades i Gili (Catálogo del Museo arqueológico-artístico episcopal de Vic, 1983, pàg. 190), que la Mare portés el Fill a la falda.

En conjunt aquesta imatge ens acosta a uns tipus coneguts de les zones de Cerdanya i Conflent i, sens dubte, a la del Ripollès. Sense que aquesta talla s’assembli gaire amb cap d’elles, pensem en uns trets comuns amb les imatges de la Mare de Déu del Tura i la que procedeix d’Olopte. Malgrat això hi ha diferències notables entre aquestes imatges i la Mare de Déu de Sant Vicenç de Rus: aquesta seu en un banc no pas del tipus curul i la seva proporció és més estilitzada.

Aquesta imatge, doncs, correspondria a una variant del tipus ripollès, en la qual es barregen influències del tipus bizantí, (Vegeu A. Noguera i Massa: Les marededéus romàniques de les terres gironines, 1977). No constitueix doncs, un tipus aïllat, sinó adscrivible en una generalitat de variants romàniques.

Tenint en compte llurs caràcters estilístics, creiem que cal datar aquesta peça del final del segle XII. (CLU)

Bibliografia

• Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, vol. I, La Seu d’Urgell, pàg. 104
• Joan Serra i Vilaró: Les baronies de Pinós i Mataplana, vol. III, Barcelona 1950, pàgs. 82, 117, 203, 262
• Antoni Pladevall: Sant Vicenç de Rus, Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 15, pàg. 415
• Rosa Serra i M. Dolors Santandreu: L’església de Sant Vicenç de Rus a l’època medieval, “L’Erol”, núm. 7, desembre 1983, pàgs. 33 i 34
• J. Morgades i Gili: Catálogo del Museo Arqueológico-artístico episcopal de Vic, Vic 1893, pàg. 190
• Jordi vlgué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàg. 296