Situació
Una vista de l’església des del costat de migjorn amb els dos principals elements que ens han pervingut d’època romànica: el campanar i la ferramenta de la porta d’entrada al temple.
R. Viladés
Castellar de N’Hug és a la capçalera de la comarca del Berguedà a 1 400 m d’altitud. Des de la Pobla de Lillet, després de la gasolinera i la caserna de la Guàrdia Civil cal prendre la carretera que hi porta. Total 12 quilòmetres de carretera asfaltada i amb un considerable desnivell. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 255-M781: x 19,1 — y 81,8 (31 TDG 191818).
L’església és al bell mig del poble, presidint la plaça, i aixoplugant la munió de rústiques cases encimbellades damunt mateix de les fonts del Llobregat. Vista panoràmica de bona part del muntanyam del nostre Pirineu. L’església sol ser oberta. (RVL)
Història
L’església de Santa Maria de Castellar de N’Hug fou, des dels seus orígens, l’església del castell de Castellar de N’Hug i parroquial de tot l’àmbit casteller; després de la creació de la vila de Castellar l’any 1292, fou parroquial de la capital de la baronia de Mataplana, dins el comtat de Cerdanya.
La primera notícia del lloc de Castellar i, concretament, del castell, és de l’any 920; el prevere “Tenderedus” donà a l’església de Sant Pere de Mogrony unes terres, un dels límits de les quals era Castellar de N’Hug (ad locum ubi dicunt Kastro de predicto Madeixone vel villa de Cornutellas).
L’església de Santa Maria de Castellar és documentada al final del segle X o començament de l’XI, en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell (Kastellane).
Sota la protecció dels senyors de Mataplana, l’església de Santa Maria reeixí; l’any 1229 Hug de Mataplana i la seva muller Elisenda edificaren a l’església de Santa Maria, un altar dedicat a sant Miquel i el dotaren amb l’alou de la Coma, els molins que posseïen al Llobregat, cinc modis i mig de blat de mesura de Puigcerdà i dos carnalatges d’oli i designaren per al seu servei un prevere.
L’església de Santa Maria, relativament allunyada del castell, fou el centre escollit per Ramon d’Urtx per a establir la nova capital de la baronia de Mataplana i edificar-hi una nova vila, a partir de la carta de franqueses del 1292. La carta de població i franqueses especifica que va dirigida a tots els homes que habitin o que habitaran el lloc de Castellar i el seu barri, és a dir, el barri nascut a la sagrera de Santa Maria (...ad faciendam residentiam in dicto castro de cas telar et in barriis eiusdem, sive in segrera sancte Marie de Castellario).
L’any 1376, ja dependent Castellar de N’Hug dels barons de Pinós, el paborde de Santa Maria de Lillet, el capellà de Falgars i els rectors de Sant Cristòfol de Vallfogona, Sant Vicenç de Rus, Santa Maria de Castellar, Sant Romà d’Aranyonet, Sant Pere de Mogrony i Santa Cecília de Riutort reclamaven als successors dels barons de Mataplana que complissin els llegats piadosos dels Mataplana en aquestes esglésies.
Pere III Galceran de Pinós nomenà el rector de Santa Maria de Castellar de N’Hug, l’any 1383, col·lector dels censos de la Vall de Toses.
El segle XVIII tenia ja com a sufragània l’església de Sant Vicenç de Rus, església que avui encara conserva. (RSR)
Església
L’actual església de Santa Maria de Castellar de N’Hug és un edifici bàsicament neoclàssic que ben poques coses conserva del primitiu temple d’època romànica. El que més destaca de l’edifici original és el campanar, que constitueix un element important i que és una torre massissa d’una alçària considerable. Encara avui deixa veure ben despullat el seu aparell a base de pedres rectangulars de mides molt desiguals, escantonades a cops de maceta, perfectament disposades en filades uniformes i a trencajunt. Els angles han estat lligats amb uns blocs de pedra més grossos i consistents.
Aquesta torre deixa veure avui quatre pisos de finestres simplement obertes al mur, sense que cap fris o ornamentació de cap mena en marqui el límit exteriorment. En un primer pis, a uns dos metres del nivell del sòl, hi havia una grossa finestra coberta amb un arc adovellat de mig punt, d’estructura autènticament romànica. El segon pis deixava obertes dues finestres força juntes a cada cara. El tercer pis mostra encara al costat de migjorn dues finestres, disposició que potser no es mantenia a totes les cares i, finalment, un quart pis presenta una petita finestra al costat de migjorn, bé que a les altres cares no és possible d’escatir-ho, puix que n’ha desaparegut el mur.
Cal considerar romànica la part inferior del campanar. A partir del segon pis de finestres l’obra probablement correspon a una època força posterior.
Al primer pis i al costat de la finestra de la cara de migjorn hi havia un ull de bou, actualment tapiat.
La part interior del campanar fou aprofitada, en època neoclàssica, per a construir-hi una capella. D’aquesta època resta encara una volta d’aresta feta en rajols. Als dos murs de llevant i ponent fou oberta una porta a fi de donar pas al creuer.
Caldria una bona restauració d’aquest element per tal de poder recuperar amb la seva esplendor un dels pocs campanars de torre que conserva la comarca del Berguedà.
A causa del seu aparell i disposició, creiem que aquest campanar correspon a una construcció del final del segle XI. (RVL)
Forja
Porta d’entrada a l’església, d’època moderna, bé que conserva una interessant ferramenta d’època romànica.
R. Viladés
Al mateix mur de migjorn de l’església i en un pany de mur que es troba al costat del campanar, hi ha la porta d’entrada al temple, que és moderna. Tot i això els batents han estat ornamentats amb una bonica ferramenta d’època romànica, la qual segueix un esquema força corrent.
A diferència d’altres portes, aquí els ferros no es distribueixen pas simètricament, sinó que han estat clavats damunt la porta ordenadament, però sense fer joc un batent amb l’altre.
Constitueix l’element principal una cinta plana i llisa, els extrems de la qual es bifurquen just al punt on cada desviació pren la forma de voluta. Aquestes cintes, més llargues, apareixen disposades horitzontalment, mentre unes altres, més curtes, però d’igual disseny i desenrotllament s’encreuen amb les anteriors en sentit vertical i vers el punt mig.
Cada batent té set jocs de volutes. Al del costat dret, mirant la porta, algunes cintes tenen un solc central.
Es tracta d’un treball del final del segle XII. (JVV)
Bibliografia
- Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), a “Urgellia”, vol. I, la Seu d’Urgell 1978, pàgs. 50-52
- Joan Serra i Vilaró: Les baronies de Pinós i Mataplana, vol. I, Barcelona 1930, pàgs. 312, 313 i 354