Sant Vicenç d’Espinelves

Situació

Una perspectiva de la façana de ponent, rematada pel majestuós campanar de torre, de tres pisos.

M. Anglada

L’església de Sant Vicenç d’Espinelves es troba al bell mig de la població d’Espinelves, en plenes Guilleries. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-13 (332): x 51,7 —y 35,7 (31 TGD 517357).

Per arribar-hi cal agafar la carretera de Vic a Sant Hilari Sacalm. Abans d’arribar a Sant Sadurní d’Osormort cal agafar la carretera d’Arbúcies i a 6 km hom trobarà la població i l’església. [JSV]

Història

Aquesta església es troba dins l’antic terme del castell de Sant Llorenç que posteriorment canvià el nom pel de Meda, al lloc d’Espinelves. Des dels seus inicis fou inclosa en el comtat d’Osona i vinculada al bisbat de Vic, encara que avui estigui administrativament dependent de la província de Girona. L’església molt aviat va obtenir funcions parroquials que conserva avui dia.

El castell de Sant Llorenç apareix documentat des del 881 quan Ansebert i la seva muller Ermoiga juntament amb Ranemir i la seva muller Númia vengueren a Todulf i a la seva muller Traselinda dos camps situats al comtat d’Osona, al terme del castell de Sant Llorenç que tenien per haver-lo tret de l’erm.

El lloc d’Espinelves i l’església de Sant Vicenç apareixen citats el 943 en la venda que feren Abellònia i el seu fill Eigobert al prevere Elies, de sis quarteres de vinya i una peça de terra erma situades al comtat d’Osona, al terme de Sant Llorenç, a la parròquia de Sant Vicenç, a la vall d’Espinelves.

L’edifici romànic va sofrir diverses reformes com l’afegitó d’una segona nau a migdia i del campanar a l’extrem de ponent de la nau, que donaren lloc a una consagració del temple que el 21 de febrer del 1186 portà a cap el bisbe de Vic Ramon Gaufred a petició de Pere de Viver, capellà o canonge de Vic que tenia la responsabilitat de l’església i el sacerdot o rector, Pere Domènec. El bisbe dedicà el temple en honor de Déu i de sant Vicenç, diaca i màrtir, i de sant Jaume, apòstol, que tenien els seus altars a l’església. També va confirmar i assignar trenta passes entorn del temple i totes les primícies i els alous que tenia arreu o que endavant pogués tenir, així com el terme parroquial.

Fins al segle XIII fou nomenat un canonge de Vic com a capellà de l’església d’Espinelves i fou el segle XIII quan foren substituïts per rectors o regents.

Durant els segles XVI-XVII es feren diverses obres que mutilaren i transformaren l’església consagrada el 1187. S’obrí un gran arc de comunicació de les dues naus, es feu una capella lateral, es mutilà l’absis dedicat a sant Jaume i s’encalà l’església.

Actualment es troba en un bon estat de conservació després de la restauració que el 1977 feu la Diputació de Girona i funciona encara com a parròquia del poble d’Espinelves. [APF-ABC]

Acta de consagració de Sant Vicenç d’Espinelves (21 de febrer de 1186)

"Hoc est transumptum bene et fideliter sumptum Vici a quodam vetustissimo instrumento in pergameneo exarato, non viciato, non canellato nec in aliqua sui parte suspecto, sed omni prorsus vicio et suspicione carente, ut prima facia apparebat in quantum legi poterat, tenoris sequentis:

Anno dominice incarnationis centesimo octuagesimo sexto post millesimum, veniens venerabilis Raymundus sola Dei gratia ausonensis episcopus, vir religiosus omnique almitate perspicuus ad ecclesiam beati et gloriosissimi martiris Christi Vincentii atque levite, que sita est in territorio de Spinalves, assistentibus ei Guillermo eiusdem sedis archidiacono, Petro, sacrista, Bernardo, primicherii, nec non premaxima caterva utriusque sexus et… nus ad preces Petri de Vinario capellani et Petri Dominici eiusdem ecclesie sacerdotis, et populi eandem ecclesiam ad honorem omnipotentis Dei et sancti Vincentii levite et martiris, et beati Jacobi apostoli, quorum altaria in eadem basilica sita sunt, venerabiliter cum magna devotione et humilitate consecravit et sanctificavit, assignando quoque et confirmando memorate ecclesie XXX passus in circuitu, universasque primitias et alodia ubicumque sint et quecumque modo possidet, et que de cetero largitione fidelium per Dei misericordiam assecutura est. Affrontationes namque istius parrochie terminantur: ab oriente ad ipsos Degollats et vadit usque ad Rivum de Arenas et discurrit ad rocham Fed; a meridie in podio de Podio Alto et vadit in colle de Revel et dicurrit ad ipsam Consollam; ab occidente in area de Ballomar et vadit usque ad gradum de Mulasoles; a circio in podio de Pertica et vadit usque ad collem de Spanols et discurrit ad podium de Cruce et vadit ad Castellet. Jussit idem episcopus ut memoria Arnaldi, clerici et diachoni, cuius elemosinis ecclesia ista dedicatur per in eadem ecclesia ageret. Acta siquidem sunt ista nono calendas marcii anno quo supra. Raymundus, gratia Dei ausonensis episcopus. Guillermus archidiaconus, Petrus ausonensis sacrista ego Bernardus ausonensis primicherius firmo. Petrus… sacerdos et… Sig+num Andree sacerdotis qui hec scripsit die et anno quo supra.

Nos Franciscus de Valle, canonicus ecclesie vicensis llimi et Rni. domini episcopi vicensis officialis et vicarius generalis huic transumpto auctoritatem nostram interponimus pariter et decretum hec propria scribendo.

Sig+num meum Haenofrii Coma, apostolica et regia atque Rmi domini vicensis episcopi auctoritatibus notarii publici vicensis testis.

Sig+num Joannis Torra, auctoritatibus apostolica regia et Rdi. domini vicensis episcopi notarii publici vicensis, testis.

Sig+num meum Francisci Franch, auctoritate Rdi. domini vicensis episcopi, notarii publici vicensis, qui hunc transumptum a dicto suo originali fideliter sumptum et cum eodem veridice comprobatum decretaliumque et testificatim ut supra patet, subscripto et clauso, die decima sexta mensis septembris, anno a nativitate Domini millesimo quingentesimo sexagesimo octavo."

Museu Episcopal de Vic: Arxiu de San Llorenç del Munt. A l’arxiu d’Espinelves hi ha una còpia d’aquest traslat feta el 1730.

Antoni Pladevall: Notícies històriques d’Espinelves, “Ausa”, VIII (1975-1979), apèndix II, pàg. 236.


Traducció

"Això és el trasllat ben i fidelment copiat d’un molt antic document de Vic, escrit en pergamí, sense cap defecte ni gens sospitós en cap tros, de manera que en la primera cara deia de la manera que segueix, i que es podia llegir:

L’any de l’encarnació del Senyor 1186, va venir el venerable Ramon, bisbe d’Osona, només per la gràcia de Déu, home religiós i mirat en tots els seus actes, a l’església del sant levita i gloriosíssim màrtir de Crist, Vicenç, església que està situada en el territori d’Espinelves, i el varen assistir Guillem, ardiaca de la seu d’Osona, Pere, sagristà, Bernat, primicer, i una gran quantitat de gent d’un i altre sexe i…a precs de Pere de Viner, capellà, i de Pere Domènec, sacerdot d’aquesta església i del poble, va consagrar aquesta església en honor del Déu omnipotent i de sant Vicenç, levita i màrtir, i de sant Jaume, apòstol, els altars dels quals estan situats en l’esmentada església, i ho va fer amb gran devoció i humilitat i la va santificar i assignà i confirmà tot al voltant de l’esmentada església, trenta passes en cercle i totes les primícies i alous que ja posseeix i els que li poden donar per la generositat dels fidels i que li donaran per la misericòrdia de Déu. Els límits d’aquesta parròquia són: a llevant els Degollats i fins al riu d’Arenes i cap al castell de Fed; a migdia el Puig-alt i fins al coll de Revel i la Consola; a ponent, amb l’era de Ballomar i va fins al grau de Mulassoles; a cerç amb el puig de la Pèrtiga i el terme va fins al coll d’Espanols i el Puig de la Creu i cap al Castellet. El bisbe mana que es faci memòria d’Arnau, clergue i diaca, amb les almoines del qual aquesta església es va poder dedicar i es va poder fer. Aquest document es va fer el 9 de les calendes de març (21 de febrer) de l’any esmentat. Ramon, bisbe d’Osona, per la gràcia de Déu. Guillem, ardiaca, Pere, sagristà de la Seu d’Osona; jo Bernat, primicer, ho firmo. Pere…, sacerdot i… Signatura d’Andreu, sacerdot, que ho ha escrit el dia i any expressat més amunt.

Nos, Francesc de Valle, canonge de l’església de Vic, oficial de l’il·lustríssim i reverendíssim senyor bisbe de Vic i vicari general, amb tota la nostra autoritat corroborem aquest trasllat.

Signatura meva, Onofre Coma, testimoni, davant l’apostòlica i règia autoritat del reverend senyor bisbe de Vic i del notari públic.

Signatura de Joan Torra, testimoni, davant l’apostòlica i règia autoritat del reverend senyor bisbe de Vic i del notari públic.

Signatura meva, Francesc Franc, notari públic de Vic, per l’autoritat del reverend senyor bisbe de Vic, que he comprovat que aquest trasllat és còpia fidel de l’original i és verídic i així s’ha testificat, tal com més amunt es diu; així ho subscric i tanco el dia 16 del mes de setembre de l’any de la nativitat del Senyor de 1568."

(Trad.: Paquita Sallés i Verdaguer)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, on s’aprecia la singular estructura de l’edifici, amb dues naus, la situació de les dues portes, l’arc toral que suporta el campanar i la gran arcada d’unió entre les naus.

J. Sarri

L’església de Sant Vicenç d’Espinelves és un edifici de dues naus, capçades cadascuna d’elles amb un absis semicircular al cantó de llevant i cobertes amb una volta de canó, amb una capella lateral, que hi fou afegida posteriorment.

L’arquitectura d’aquest edifici ha estat molt condicionada per la radical restauració de què fou objecte des del 1965 i des del 1972, realitzada per la Diputació Provincial de Girona, amb un criteri potser excessivament arqueologista. Durant aquesta restauració hom construí de bell nou l’absidiola i fou unificat amb massa zel el seu aspecte extern, la qual cosa pot provocar dubtes per a la correcta lectura del seu procés constructiu.

Segons Eduard Junyent inicialment hi havia una església d’una sola nau amb un atri, el qual posteriorment fou transformat en una segona nau. La unió de les naus es realitzà tot esventrant el mur que les separava i construint una arcada rebaixada amb dos nervis laterals de perfil gòtic.

Amb la restauració realitzada s’ha descobert la portada de la primitiva església dins el mur de separació de la nau central i de l’epístola. Aquesta porta és coberta amb una arquivolta escaquejada i una altra de soga trenada amb tres caps i dues impostes decorades, molt fetes malbé. La porta d’entrada actual és situada al mur de migjorn. Té una arquivolta llisa i una altra sogada tam-bé llisa, dues impostes molt menjades i dos capitells.

Cada absis té una finestra de doble esqueixada; a la paret de migdia n’hi ha dues i al fons de cada nau una altra. L’aparell és de petits carreuons de mides desiguals, però sempre disposats en filades regulars. L’absis petit té exteriorment, rematant el mur, un fris d’arcuacions, mentre que en el gran dues lesenes reparteixen aquest fris en tres grups.

Davant la porta d’entrada ha estat construït un porxo de fusta “tipus pirenaic” no gaire adient a la comarca.

Al final de la nau del cantó de tramuntana i encimbellat sobre la volta, sustentat per un arc toral es dreça el campanar de torre, amb tres pisos. És robust, però esvelt i ben proporcionat. Al primer fris hi ha oberta una sola finestra, al segon hi ha dues finestres geminades separades per una columna amb un capitell mensuliforme, i al tercer dues finestres de factura posterior, ja que llegint la construcció sembla que hi havia uns simples pilars que aguantaven una teulada de fusta a quatre vents, com l’actual. Els diferents nivells del campanar són assenyalats amb arcuacions, damunt les quals hi ha un fris de dents de serra que emmarca el rebaix fet al gruix del mur. Les mènsules de les arcuacions, cinc en el primer pis i sis en el segon, són ornamentades amb uns petits caps esculpits. (JSV)

Per Eduard Junyent l’església de sant Vicenç d’Espinelves és el resultat de tres etapes constructives, la qual cosa en anteriors estudis no s’havia assenyalat. A la primera correspon la nau coberta amb volta de canó i l’absis. A la segona, la portada esculpida al cantó de migdia, probablement oberta a un porxo i l’obra del campanar. A la tercera la transformació del porxo en una altra nau.

Secció longitudinal del campanar en el seu estat actual, després de restaurat, on es veu la divisió per pisos i la diferent estructura de cada nivell de finestres.

J. Sarri

Segons Antoni Pladevall, la restauració que es realitzà a Sant Vicenç d’Espinelves, posà al descobert que no es tractava d’una església amb una sola nau i absis, amb un pòrtic o atri al migdia, sinó d’una església amb una nau i un absis del segle XI i una segona nau i absis del segle XII, amb un campanar també del XII. La part primitiva es devia construir, avançat el segle XI, començant per la part de l’absis, ornat exteriorment amb lesenes i arcuacions de tipus llombard, seguint per la nau coberta amb volta de canó i acabant amb el campanar i la portada vers la part de ponent. La porta primitiva quedà encara dintre l’edificació inutilitzada. El campanar fou construït a l’extrem de ponent reposant damunt el mur final de la nau i sobre la volta.

Segurament a causa de la poca capacitat de l’església primitiva, hom construí vers el final del segle XII una segona nau a la banda de migdia acabada amb el seu absis i amb una portada nova per a la qual hom aprofità alguns elements de l’anterior, construïda pocs anys abans.

La supressió de l’absis per una espècie de capella rodona tardana i l’apertura d’un gran arc de comunicació de les dues naus havien desfigurat de tal manera la segona nau, que hom creia que era un simple atri, per això tradicionalment hom presentava l’església d’Espinelves com d’una sola nau amb un atri al cantó sud.

J. Gudiol, però, el 1916 ja hi va veure una església de dues naus, unides per un gran arc del final del segle XVI.

Caldria dedicar un apartat al campanar. Els petits caps esculpits amb què acaben les arcuacions demostren que es tracta d’una obra d’avançat el segle XII i per la seva situació en el conjunt de l’edifici, seguint J. Puig i Cadafalch, podem comparar aquest element amb el de Coaner, Sant Jaume de Viladrover i Sant Andreu de Llanars. [DAG]

Portades

Portada del segle XI

Detall de la porta interior, del segle XI, amb la imposta i el punt d’arrencada de l’arc del costat dret de l’espectador.

M. Catalán

A l’interior de l’església, tal com ja hem apuntat, situada al mur de separació de la nau central i de l’epístola hi ha una portada del final del segle XI. És construïda amb pedra local. Fa 2,10 m d’alçària total per 2 m d’amplària; la seva profunditat és de 70 cms i la llum de 1,18 m; l’intradós fa 28 cms; mentre que la imposta en fa 20 d’alçària per 15 d’amplària.

L’estat de conservació d’aquest conjunt escultòric és regular. La pedra es troba molt degradada, sobretot a la línia d’impostes, que ha estat consolidada amb ciment, i també a les arquivoltes.

Aquesta portada és formada per un arc de mig punt que descansa sobre dues impostes, amb dues arquivoltes decorades que es recolzen directament sobre pilars. No té timpà ni llinda.

L’intradós té, al centre, una ranura continuada. A la part exterior l’arc presenta una motllura. L’arquivolta interior, té forma arrodonida i ha estat decorada amb un trenat de quatre fils; a l’exterior és plana i té, a l’aresta, un motiu escaquejat. A les impostes, s’endevinen uns motius florals i vegetals estilitzats, consistents en una tija ondulada en la qual alternen a banda i banda unes palmetes.

Els motius ornamentals —escaquejat i trenat— de les arquivoltes, són corrents arreu i es repeteixen en molts espais destinats a la decoració.

L’entrellaç o trenat, és un motiu molt corrent a la Catalunya de l’època. Partint de la classificació que fa J.C. Fau dels capitells amb entrellaços,(*) el tipus que apareix aquí correspon al primer grup, caracteritzat per una supervivència carolíngia més directa i per una simetria acusada en el tractament de l’entrellaç. Trobem paral·lels en els fragments de la portada romànica de la catedral de Vic, conservats a la Secció Lapidària del Museu, i també al Monestir de Santa Maria de Ripoll. Aquest motiu, però, no apareix únicament en la zona d’influència de l’escola de Ripoll, sinó també per tot Catalunya: portada de l’església de Lledó d’Empordà, capitells de l’església de Sant Miquel de Fluvià (Alt Empordà), etc.

El motiu d’escaquejats apareix molt freqüentment a les portades romàniques catalanes —fragments de la portada romànica de Vic, portada de l’església de Lledó d’Empordà, portada de l’església de Bossost (Vall d’Aran), etc.—, però no exclusivament. També hi ha paral·lels en l’escultura aragonesa: portada de l’església de San Miguel de Uncastillo (Saragossa), San Pere el Vell (Osca), etc.

El motiu de les impostes és, també, força generalitzat; un paral·lel més evolucionat d’aquest esquema ornamental, el trobem en un capitell de l’interior de l’església de Sant Joan de les Fonts (Garrotxa).

La tècnica escultòrica emprada és de cisellat a l’arc, a l’arquivolta interior i a les impostes, mentre que l’arquivolta exterior presenta una tècnica d’incisions més profundes.

L’edificació d’aquesta església tingué lloc en tres etapes diferenciades; aquesta portada pertany a la segona. En construir-se, el segle XII, la nova portada, l’antiga passà a l’interior.

La portada no és completa; ens fa suposar això el fet que Eduard Junyent(*) parli de l’existència de capitells i columnes laterals que actualment no en formen part. A més, hom pot observar a l’intradós de l’arc, una ranura profunda continuada que podria correspondre a l’encaix d’un timpà o d’un altre element avui desaparegut. El fet que les impostes no encaixin exactament amb les arquivoltes, podria reforçar la hipòtesi. [EBC-MGM-MHC-MGS]

Portada del segle XII

Portada de l’exterior de l’església, del segle XII, posterior, per tant, a la que es conserva a l’interior del temple. És coberta amb un arc adovellat i flanquejada per un parell de columnes, una per banda, que sostenen una arquivolta a manera de nervi.

M. Catalán

Tal com ja hem apuntat abans, al mur de migjorn de l’església hi ha oberta la porta utilitzada actualment per entrar al temple. És una portada oberta el segle XII i constitueix un exemplar bastant interessant. Aquesta portada és formada, de l’exterior a l’interior, per un arc de mig punt adovellat que descansa sobre una línia d’impostes, una arquivolta cilíndrica llisa recolzada damunt dues columnes formades per una base motllurada, un fust llis i dos capitells esculpits. L’ampit de la porta és igualment format per un arc de mig punt adovellat que descansa sobre pilastres rematades per la mateixa línia d’impostes, la qual presenta una decoració formada per un motiu d’estries cisellat i una ziga-zaga contínua.

Dels dos capitells, el de la dreta mirant la porta té, a l’aresta exterior, una figura humana flanquejada per un ocell, damunt l’esquena del qual hi ha una pinya. Aquesta composició segueix els esquemes propis del romànic, en què el marc arquitectònic, en aquest cas el capitell, condiciona l’escultura; aquí, s’aprofita el punt més sobresortint per a donar relleu i, per tant, importància a la figura. Pel que fa a la iconografia d’aquest capitell, en el supòsit que la figura humana estigués flanquejada per dos animals, podria tenir un sentit maniqueista si formés part d’un programa iconogràfic. En aquest cas concret, l’aparició d’un sol animal podria ser explicada per la degradació molt acusada de la pedra que hauria afectat tota una cara del capitell. El fet que tota la resta del conjunt escultòric segueixi uns esquemes purament ornamentals, ens duu a pensar que el significat d’aquesta representació és només decorativa en la portada.

Capitell del costat dret de la porta d’entrada al temple. És decorat amb una figura humana, un ocell o una pinya, elements que el pas dels anys han mig esborrat.

M. Catalán

Un dels capitells de la porta exterior d’entrada al temple. Correspon al costat esquerre entrant i és cecorat amb fulles.

M. Catalán

El capitell que hi ha a mà esquerra presenta una decoració formada per tres fulles de falguera lanceolades, amb un nervi central del qual deriven vers el pòrtic exterior tot un conjunt de nervis; només es veu sencera la fulla central, que està situada a l’aresta exterior: les altres dues estan incompletes. Entre la fulla central i la lateral d’un costat es veu una cara humana molt esquematitzada, en la qual s’endevinen els trets facials i una barba apuntada.

Paral·lels d’aquesta composició són molt freqüents a tota l’escultura romànica d’aquesta zona, en concret a les obres dels tallers de Ripoll i Vic.

L’estat de conservació d’aquesta portada és força deficient, sobretot, per la fàcil degradació de la pedra utilitzada. En el cas dels capitells, concretament al de mà esquerra, es pot observar un encaixament forçat respecte del fust i de la línia d’impostes; el diàmetre del capitell és més gran que el del fust i l’angle està desviat respecte al de la imposta. Podria ser que es tractés d’un reaprofitament d’alguna altra obra, tot i que no creiem, però, que pugui pertànyer a la portada del segle XI que hi ha a l’interior de l’església, ja que ni la factura ni la qualitat són coincidents.

Aquesta portada pertany, segons la classificació de Puig i Cadafalch, a la tipologia de portada senzilla, precedida d’una sola arcada i suportada per dues columnes amb capitells, que ocupen el pas intermedi entre les més primitives del segle XI —portada interior d’aquest mateix edifici— i les de la segona meitat del segle XII en endavant, com per exemple, la de Santa Maria de Folgueroles o la de Santa Eugènia de Berga, de la mateixa comarca d’Osona.

Aquesta portada pertany a la tercera etapa constructiva en la qual el porxo fou transformat en una altra nau, tot ampliant així l’església.(*) Segurament no és posterior a l’any 1187, data en què consta una consagració de l’església. (MGM-MSP-EBC)

Frontal d'altar

Frontal d’altar, conservat al Museu Episcopal de Vic, on és catalogat amb el número 7. És presidit al centre, per una ametlla mística amb la Mare de Déu asseguda en un setial i amb el Fill a la falda. Als compartiments superiors hi han estat representats els tres reis, els quals, juntament amb les figures de Maria i Jesús centrals formen l’escena de l’Epifania (a mà esquerra) i l’entrada de Jesús a Jerusalem el diumenge de rams (a mà dreta). Els compartiments inferiors presenten sota unes arcades iguals a les dels reis, els sis profetes que anunciaren la vinguda del Messies: Isaïes, Jeremies, David, Ezequiel, Daniel i Zacaries.

G. Llop

Procedent de l’església de Sant Vicenç d’Espinelves, es conserva al Museu Episcopal de Vic un bonic frontal d’altar romànic, anomenat també de la Mare de Déu i els sis profetes. Catalogat amb el número 7 d’inventari, fou una de les primeres peces que ingressaren al museu, per tal com ja consta al catàleg de l’any 1893. Aquesta peça fou exhibida a l’Exposició Universal de l’any 1888 celebrada a Barcelona i l’any 1902 figurà a l’Exposició d’Art Antic que se celebrà a Barcelona.

Aquest frontal fa 1,47 m d’ample per 0,88 m d’alt. Li manca el marc. La seva pintura ha estat damunt fusta de noguera, àlber, roure o alzina; damunt els pigments habituals sembla que hi fou donada una capa de vernís, la qual el dota d’un acabat molt brillant; sembla evident que el pintor volgué reproduir l’efecte de l’esmalt.

El frontal segueix una distribució molt típica: quatre compartiments delimitats per una aurèola central i una banda horitzontal que imita la pedreria, amb relleu. Dintre l’aurèola i presidint el retaule hi ha la Mare de Déu asseguda amb el Fill a la falda; aquest beneeix amb la mà dreta mentre que a l’esquerra porta un llibre. Als dos compartiments inferiors hi ha les figures de sis profetes. Han estat representats reunits en grups de tres, sota unes arcuacions, i cada un és separat dels altres per columnes. A les mans porten uns grans filacteris amb el seu nom. En el compartiment superior esquerre hi ha les figures dels tres Reis Mags sota un triple pòrtic. Estan en actitud de caminar, porten vestits curts i les ofrenes a les mans. Els precedeix una estrella que ocupa l’espai lliure que deixa a la part superior i a mà esquerra l’ametlla on hi ha inscrita Maria. Per últim, en el compartiment superior dret hi ha la figura de Crist sobre una somera que es dirigeix cap a les muralles d’una ciutat. A les finestres i portes hi ha personatges: una persona en actitud de posar a terra un vestit per encatifar; una altra enfilada a un arbre que té un ram a la mà.

L’estat de conservació de la peça és bastant acceptable; malgrat això, hem perdut la part inferior que era ocupada per les cames dels profetes i dos àngels que sostenien la màndorla. Quant a les fustes que fan de suport de la pintura s’han desajustat per degradació de les tires de pergamí que sota l’enguixat devien protegir les unions de la fusta.

Esquema compositiu del frontal per a un conjunt que, sense marc fa 1,47 m d’ample x 0,88 m d’alt. Escala 1:10. Aquests traços havien d’ésser animats amb una gamma de colors intensos i vius, d’un gran impacte per a l’espectador.

A. Golobart

El davant d’altar és presidit per la Mare de Déu amb el Fill. Correspon al model iconogràfic de la Verge Majestat derivat del model bizantí de la Kyriotissa. Ha estat presentada emmarcada dins una aurèola en forma d’ametlla, tot imitant pedreria, com la que podem veure al frontal de Sant Llorenç Dosmunts, però en el cas d’Espinelves la seva punta superior acaba en creu. La Mare de Déu seu en un tron o escambell, vesteix túnica, mantell clos i toca blanca que li cobreix el cap i les espatlles. Té al centre de la falda, assegut, el Fill en posició frontal i de simetria total; aguanta aquest amb la mà dreta, mentre li posa l’altra sobre l’espatlla.

El Nen beneeix amb la mà dreta i a l’esquerra porta un llibre amb les lletres O N, d’interpretació molt discutida. Muñoz indica que podrien ser les darreres lletres del mot Evangelion, Gudiol creu que es tractava de l’alfa i l’omega mal interpretades pel pintor i que per aquest motiu foren representades cap per avall. La Mare de Déu descansa els peus sobre un marxapeu i al seu costat, a banda i banda es pot llegir STA. MA RIA.

Aquest model iconogràfic correspon també al de les representacions de la Mare de Déu que trobem tallades en fusta i policromades, tan esteses per tota la geografia catalana. També trobem aquest model en la pintura mural presidint algun absis en substitució del Crist apocalíptic. En pintura sobre fusta hi ha paral·lels molt directes, en els quals, a més de seguir el mateix model iconogràfic de la Mare de Déu en majestat, també Maria ocupa la part central del retaule. Ens referim als frontals d’altar d’Alós de Gil, Betesa, Avià, Cardet, el Coll, Gia, Ginestarre de Cardós, la Tor de Querol, Lluçà, Sagàs, Vidrà i, per últim, Santa Margarida de Vila-seca, on la Mare i el Fill tenen les mateixes característiques que les d’Espinelves. En tots ells Maria és presentada com a tron del Salvador i com a mitjancera entre els homes i Déu.

Totes les marededéus dels conjunts esmentats vesteixen unes mateixes robes o molt semblants, però si ens fixem en la que hi ha representada a la pintura mural de l’absis de Sant Climent de Taüll veurem com el seu vestuari, en concret la toca blanca que li cobreix el cap, és molt semblant si no exacta.

Ni la Mare ni el Fill no porten corona, a diferència de nombroses talles policromades de Maria amb el Nen, en què Mare i Fill van coronats; aquest detall ens acosta encara més al tipus iconogràfic de la Kyriotissa. Alguns exemplars tardans de pintura sobre taula presenten la Mare de Déu lluint una corona.

Les representacions de la Mare de Déu s’han de considerar més en relació amb el cicle de la Nativitat i de la infantesa de Crist, que no pas dintre el culte marià. No és estrany, doncs, trobar al voltant de la representació de la Maiestas Mariae temes que fan referència a aquests cicles esmentats.

Molt sovint la figura de Maria al centre del frontal és complementada en un dels compartiments laterals per les figures dels Reis Mags. En el cas d’Espinelves els tres personatges apareixen a la part superior esquerra del retaule, constituint així, l’escena de l’Epifania o Adoració dels Mags, dintre el cicle de la Nativitat. Aquesta representació de tradició bizantina degué estar influïda possiblement, entre d’altres fonts literàries, per un episodi de l’evangeli i del Pseudo Mateu que diu: “Després de transcorreguts dos anys vingueren a Jerusalem uns mags () l’estel anava fent-los de guia () entraren a la casa i trobaren l’Infant a la falda de la seva mare” (cap. XVI). Els tres Reis estan dempeus, disposats dins tres arcs separats per columnes; al frontal de Mosoll també hi ha els tres personatges sota arcuacions, encara que muntats a cavall. Porten un mantell nuat a l’espatlla i una túnica curta de viatge, detall que trobem comú a totes les representacions de l’Epifania fetes sobre fusta: Avià, Lluçà, Mosoll, Sagàs, Betesa i la Tor de Querol. En tots ells porten corona reial i els presents per a oferir a l’Infant són sostinguts amb les mans cobertes pel mantell.

Un detall del frontal amb la representació del rei Gaspar. Hom hi pot notar la manera com ha estat dibuixada la corona, la forma que l’artista ha donat als cabells i la indumentària del personatge, el qual deixa veure la manera com es lliga les mitges.

G. Llop

La comitiva, en aquest cas és encapçalada per Melcior (MELCHIOR), el qual travessa l’àmbit de la seva arcuació per tal de presentar la copa de la seva ofrena. Les seves mans no es cobreixen pas amb el mantell com ho fan Gaspar i Baltasar, sinó amb un vel blanc, el qual deixa veure la seva anatomia; vel blanc que porta per tal de no profanar l’objecte de l’ofrena. Iniciada la genuflexió, el cap de Melcior s’inclina en senyal de reverència i la seva corona resta suspesa en l’aire. Al centre del grup hi ha Baltasar (BALTASAR), el qual sembla aturar-se i mostrar l’estrella a Gaspar (GASPAR) que és en actitud de caminar. L’ordre en què aquí han estat disposats els tres reis no és el mateix que trobem en les altres representacions de l’adoració dels mags. Sovint hom els identifica amb les edats de la vida de l’home. Habitualment és Melcior, associat a la figura d’un ancià amb cabells blancs, qui inicia l’Adoració a Jesús. La figura de mitjana edat que podem veure al centre s’identifica amb Baltasar, com també passa a Avià. Baltasar amb el dit índex assenyala l’estel que guia els mags durant el camí, mentre té el cap girat vers Gaspar. Aquest últim és el més jove, representat per una figura imberbe. A Gaspar el trobem a vegades disposat al centre i a Betesa per exemple, és Baltasar qui inicia l’adoració a Jesús. A Espinelves les diferents edats no estan gaire definides, l’únic que representa la imatge d’un jove imberbe és Gaspar. Un detall que aporta una gran riquesa a l’escena i que podríem titllar d’anecdòtic, és el fet que tant a Gaspar com a Melcior la túnica curta deixa veure l’acabament de les mitges i la manera com aquestes han estat subjectades, mitjançant una lligacama.

Tota l’escena de l’Adoració és molt interessant per la manera com estan tractats tots els detalls i els pentinats, amb els cabells molt delineats, tot formant una trena en el cas de Gaspar i Melcior; les corones representades molt acuradament, mostren la riquesa de la pedreria; de la mateixa manera passa amb les robes, les capes, els mantells i les mitges, sense oblidar les actituds.

Es plantegen, però, problemes d’espai i de perspection. El primer el trobem plantejat en el tractament que horr a donat a la corona del rei Melcior, la qual, per un probl ta d’espai, resta suspesa en l’aire. El segon el trobem er ls arcs que aixopluguen els tres Mags, columnes sense base i amb capitell troncopiramidal dibuixat en perspectiva i que té un resultat del tot irreal, ja que sembla que l’espectador l’estigui veient des d’un nivell superior.

Un detall del frontal amb l’escena de la part superior dreta. Hi ha estat representada l’escena de l’entrada de Jesús a Jerusalem el diumenge de rams. L’esquematisme de la composició (visible en el disseny de l’arbre), la simplicitat d’algunes representacions (noteu la manera com ha estat dibuixada la ciutat), alguns convencionalismes (per exemple el color dels animals i la manera com ha estat presentat el personatge que “figura” enfilat a l’arbre) i un tractament molt lleuger de les proporcions i perspectives constitueixen algunes de les característiques d’aquest frontal.

G. Llop

En el compartiment superior dret hi ha l’episodi de l’Entrada de Jesús a Jerusalem. És un tema molt important per la seva iconografia, encara que no és molt usual veure’l representat. Els episodis de la vida pública de Jesús que més interès desperten i que, per tant, veiem pintats més sovint són els de la Passió, els quals s’inicien amb l’Entrada de Jesús a Jerusalem. El model iconogràfic pot estar inspirat en qualsevol dels quatre Evangelis. Segons Mateu (21,1-11); Marc (11,1-10); Lluc (19,29-40) i Joan (12,12-19). En pintura sobre fusta el tema de l’Entrada a Jerusalem només apareix representat en dos exemplars, el de Sagàs i aquest d’Espinelves. En aquest darrer ens trobem amb una escena molt complexa, en la qual podem diferenciar dues parts. El costat esquerre per una banda amb la representació de la ciutat, Jerusalem, i de la multitud que surt a rebre Jesús. Uns personatges surten a les finestres, els altres a la porta de la muralla estenen les túniques a terra per encatifar. Aquesta escena té la seva font iconogràfica en l’Evangeli apòcrif de Nicodem. Un altre personatge és dalt un arbre i té a la mà un ram. Per una altra banda, la del costat dret presenta Jesús muntant una somera, beneeix amb la mà dreta mentre amb l’esquerra sosté un llibre amb el monograma IHS, i les regnes de l’animal. Sota la somera hi ha un pollí. Darrera els apòstols disposats en dues fileres de tres, un d’ells assenyala amb l’índex la figura del Messies.

L’escena representada a Sagàs és més simple i Jesús sembla estar sortint de la ciutat. Creiem que pot tractar-se d’una altra escena. La ciutat podria ésser Jericó, ja que Jesús sortí d’aquesta per dirigir-se a Jerusalem. De tota manera la ciutat és dissenyada de la mateixa manera, com un conjunt arquitectònic de torres rematades amb merlets.

En pintura mural també hi ha paral·lels en els murals de Barberà del Vallès i Vilanova de la Muga. També figurava a la decoració de l’església de Sant Tomàs de Fluvià.

A nivell formal veiem com els dos grups que hem descrit es diferencien per la mida dels personatges, a la vegada que el grup de Jesús sembla suspès en l’aire. Sorprèn d’aquest episodi la concepció que hom té de la realitat i del color; la somera i el pollí també semblen estar suspesos en l’aire, a la vegada que els seus colors són del tot irreals: blau per a la somera i vermell per al pollí. Alhora, l’acció quotidiana de la somera donant de mamar al pollí. Hi ha un problema de perspectiva reflectit en el tractament del grup de Jesús, en el personatge enfilat a l’arbre, tanmateix molt simplificat, el qual dóna la sensació de volar, i en les portes de la ciutat, obertes cap enfora; tot i que l’obertura és semicircular, els batents de la porta són rectangulars. Notem com l’escena surt del seu àmbit i s’endinsa cap als marges de l’aurèola, de la mateixa manera com passava amb la de l’Epifania. Són aquestes dues escenes les que trenquen amb la simetria que ens ve donada per l’espai de la Mare de Déu i els dels profetes. L’entrada a Jerusalem abandona les arcuacions i pretén establir diferents plans de narració. Aquesta simetria, però, que encara es manté en els apòstols, es perd del tot en la ciutat.

Al costat dels elements arquitectònics ja descrits, trobem elements de la natura que contribueixen a l’ambientació de l’escena. L’arbre, a més de ser un suggeriment paisatgístic, contribueix al desenvolupament de la narració.

En els dos espais inferiors del retaule hi ha la representació dels sis profetes que anunciaren la vinguda del Messies. Tots ells han estat identificats pels noms que porten escrits als filacteris que tenen a les mans. D’esquerra a dreta hi ha Isaïes ([IS]AIE: P[RO]PH[ET]E), Jeremies (YEREMIE: P[RO]P[HET]E), David (DAVIT), que té a les mans un violí que sembla estar tocant i la llegenda repartida a cada costat, va abillat amb un vestit reial i una corona al cap; a l’altre costat hi ha Ezequiel (EZE[QUIEL PROPHETE]), Daniel (DANIEL: P[RO]PH[ET]E) i Zacaries (ZACHARIE P[RO]PH[ET]E).

Tant la màndorla com els frisos ornamentals de compartimentació han estat decorats amb relleus en estuc que imiten les pedres precioses i la decoració dels frontals metàl·lics.

El color és un element molt important en aquest frontal, a base d’una gamma molt viva, en la qual sobresurten els blaus, vermell-carmí, groc, verd, negre i un blanc molt pur. El blanc, aplicat en forma de taca o linealment, dóna vigor i brillantor, així els punts blancs dels vestits o el de les carnacions. El blanc ha servit al pintor per a contrastar. El negre, per contra, per a delimitar, per a perfilar les faccions i per a aconseguir els volums. El color de fons dels compartiments és diferent en cada un d’ells; respon a l’interès del pintor en diferenciar les diverses escenes i compartiments. En aquest cas l’autor, que ha invertit la coloració dels mateixos elements de figures diferents, com túniques, mantells i aurèoles, ha aconseguit així un ritme compositiu. Quant al color donat als diferents elements iconogràfics, respon tan sols a la voluntat de crear una harmonia cromàtica. Els colors en aquest cas no tenen pas un valor simbòlic.

El pintor va tractar les figures d’una manera molt esvelta i estilitzada. Aquestes característiques apareixen a la decoració mural de Santa Maria de Terrassa, dedicada al martiri de sant Tomàs de Canterbury, on també notem la línia de contorn molt marcada. Aquest tractament lineal és habitual en les composicions tardo-romàniques, encara que és més propi de la pintura sobre fusta. En tenim els exemples més clars en els casos de Durro, Puigbò i Espinelves. Aquesta característica en el cas de les pintures de Santa Maria de Terrassa fa pensar que podien ser fetes per un artista format en un taller de pintura sobre fusta. Ens trobem davant una mateixa mà, la de l’anomenat Mestre d’Espinelves. Un pintor que devia treballar molt en contacte amb el taller, de Vic. Però la seva fórmula estilística no respon a les característiques d’aquest taller.

Gudiol, Alcolea i Cirlot connecten, pel seu refinament, el Mestre d’Espinelves amb un grup d’afinitat francesa. Sureda veu en aquest artista uns trets molt propis els quals estarien molt prop de la tradició mossàrab. L’inclou dintre el que ell anomena mode popular.

Si realment es tracta d’un mateix pintor que treballà totes dues tècniques de la pintura, la qual cosa sembla del tot possible per les similituds estilístiques que tenen tots dos conjunts, ens trobem davant un artista molt més brillant en la tècnica dels retaules que no pas en la decoració mural. El que és important, però, és que, per fi, podem connectar la tècnica del mural i la de la fusta amb una mateixa mà, i veure com tots dos oficis podien ser realitzats per un mateix artista.

La connexió amb la decoració mural de Santa Maria de Terrassa ens ajuda a la datació del frontal d’altar. Tenim la certesa de l’any de la mort de sant Tomàs de Canterbury, 1174. La devoció per aquest sant sabem que s’expandí molt ràpidament i el 1186 li fou dedicada una capella a Toledo. La primera notícia de culte a aquest sant a Barcelona és de l’any 1196. Això porta a una data del final del segle XII; d’altra banda hi ha l’any de l’acta de consagració de l’església d’Espinelves, 1187. En aquesta acta hom no fa cap referència al retaule, per la qual cosa creiem que va ser adquirit posteriorment, cosa que ens trasllada novament als darrers anys del segle XII o primers del XIII. Ens fa pensar també en una datació tardana la llibertat de composició. Post fa notar que el fet que la composició abandoni els marcs que definien els compartiments ens allunya del segle XII. També ens n’aparta l’absència del Tetramorf al voltant de la màndorla. El color no és el mateix que veiem en els frontals del taller de Vic, com el de Santa Margarida, ple de tonalitats vermelloses i grogues. Ens situa més en una època més tardana, bé que romànica, encara que l’artista hagi exhibit aquí un estil molt propi.

Gudiol i Cunill, Alcolea i Cirlot estan d’acord en datar el retaule del segle XII; per la seva part Cook i Junyent el traslladen al final del segle XII; Sureda i Post no el creuen més llunyà dels primers anys del segle XIII; Ainaud l’atribueix als volts del 1200. Per la nostra banda, tenint en compte les reflexions fetes anteriorment, el datem dels últims anys del segle XII o primers del XIII. (RRG)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • Eduard Carbonell: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, Edicions 62. Barcelona 1975, pàg. 20.
  • Enrique Casals Ginesta: Espinelves: Restauración del templo románico, “La Vanguardia Española”, Barcelona 22 de agosto de 1972, pàg. 26.
  • Josep Gudiol i Cunill: Acta de consagració de l’església d’Espinelves, “Butlletí del Centre Excursionista de Vich”, Vic 1915-1917 vol. II pàgs. 106-107.
  • Josep Gudiol i Cunill: Excursió a Espinelves, “Gazeta de Vich” núm. 254. Vic 1916.
  • Eduard Junyent: Itinerario histórico de las parroquias del Obispado de Vich. Separata del publicado en Hoja parroquial, Vic 1945-1952, Imprenta Anglada, núm. 176.
  • Eduard Junyent: Catalunya romànica. L’arquitectura del segle XI, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1975 pàgs 236-237.
  • Antoni Pladevall: Notícies històriques d’Espinelves, “Ausa” vol. III, Vic 1975-79, pàgs. 225-237. D’aquest treball, ampliat i’amb altres articles, es va fer un llibret que ha tingut dues edicions el 1978 i el 1979.
  • Antoni Pladevall: Les Guilleries: síntesis histórica y evolución demográfica, “Ausa”, vol. III, Vic 1958-60, pàg. 343.
  • Antoni Pladevall: Espinelves, Gran geografia Comarcal de Catalunya. vol. I (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàgs. 204-206.
  • Josep Puig i Cadafalch Antoni Falguera ij. Goday: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. III, Institut d’Estudis Catalans Barcelona 1911, pàg. 757.
  • Walter Muir Whitehill: L’art romànic a Catalunya. Segle XI, Edicions 62. Barcelona 1973, pàgs. 55-56. (DAG)

Bibliografia sobre la portada del segle XI

  • Marcel Durliat: Les debuts de la sculpture romane au midi de la France et en Espagne, Separata de “Cahiers de Saint-Michel de Cuxa”, Abbaye de Saint-Michel de Cuxa, Juny 1978, núm. 9.
  • Puig i Cadafalch, A. de Falguera, J. Goday: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II, Institut d’Estudis Catalans, 1983 (ed. facsímil).

Bibliografia sobre el frontal d'altar

  • J. Ainaud de Lasarte: Pinturas Románicas, “Unesco de Arte Mundial”, 7, París 1957, pàg. 21.
  • J. Ainaud de Lasarte: Pinturas Españolas Románicas, Barcelona 1962, pàgs. 20, 17.
  • J. Ainaud de Lasarte: Pintura Romànica Catalana, Barcelona 1962, pàgs. 40, 47, 27.
  • J. Ainaud de Lasarte: Pittura Spagnola del periodo Romanico, “El Greco”, Bèrgam 1964, pàg. 12.
  • J. Ainaud de Lasarte: Arte Románico Catalán. Pintura sobre tabla, Barcelona 1965, pàg. 4.
  • E. Bertaux: La peinture de XIème au XIVème siècle en Espagne, Histoire de l’Art, dirigida per André Michel, vol. II, part I, pàg. 414, París 1906, pàg. 416.
  • J. Braüm: Der christiche Altar in seiner geschichtlichen Entwiklung, Munic 1924, pàg. 111.
  • E. Carbonell: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, vol. II, Barcelona 1975, pàgs. 20, 45, 47.
  • W.W.S. Cook: La Pintura Románica sobre tabla en Cataluña, col. 1. Arte y Artistas, C.S.I.C., Madrid 1960, pàg. 19.
  • W.W.S. Cook i J. Gudiol: Pintura e Imagineria Románicas, Ars Hispaniae, vol. VI, Madrid 1950.
  • J. Folch i Torres: La Pintura Romànica sobre fusta, Monumenta Cataloniae, vol. IX, Barcelona 1956, pàgs. 166, 13-14.
  • A. Grabar: La Peinture romane du onzième au trezième siècle, Ginebra 1958, pàg. 85.
  • J. Gudiol i Cunill: La Pintura Migeval Catalana, Els Primitius, vol. II, La pintura sobre fusta, Barcelona 1929, pàgs. 116-125, 44, 49.
  • J. Gudiol, S. Alcolea i J.E. Cirlot: Historia de la Pintura en Cataluña, Madrid 1956, pàgs. 25, 14.
  • J. Gudiol, J. Reglà i J. Vilà Valentí: Cataluña, vol. I, col·l. Tierras de España, Madrid 1974, pàg. 19, 165.
  • E. Junyent: Catalogne Romane (2 vols), Col·l. Zodiaque, Yonne 1960, 1961, pàgs. 24, 3.
  • J. Morgades i Gili: Catálogo del Museo arqueológico-artístico-episcopal de Vich, Vic 1893, pàg. 71, núm. 7.
  • Cr. Post: A History of spanish Painting, vol. I Cambridge 1930, pàgs. 243-246, 60.
  • J. Sureda: La pintura románica en Cataluña, Madrid 1981. pàgs. 333-334.
  • J. Yarza: Arte y arquitectura en España del 500-1250, Madrid 1979. pàg. 305. (RRG)