Situació
La petita església de Santa Anna és al centre del poble, en una planta propera a l’església parroquial de Santa Maria.
Mapa: 257M781. Situació: 31TGD709739.
Història
És un edifici d’origen romànic del qual no tenim referències documentals al llarg de l’edat mitjana. Tanmateix sabem que al segle XVIII depenia de la parròquia de la vila, dedicada a santa Maria.
Pel que fa a èpoques més recents, tampoc no disposem d’informació, i tan sols la data de 1848 a la fusta de la porta d’accés ens notifica que ha sofert algunes reformes.
L’any 1975 fou restaurada pels veïns de la població. (MLIR)
Església
Es tracta d’un edifici molt simple, d’una nau rectangular, coberta amb una volta de canó seguit i capçada a llevant per un absis semicircular, obert directament a la nau.
La porta s’obre a la façana de ponent, i l’aparell és de còdols i petits carreus senzillament desbastats, disposats en filades uniformes i regulars, que només assoleixen una certa homogeneïtat i qualitat de talla en l’arc que obre l’absis.
L’aspecte general és el d’una obra senzilla, de datació imprecisa, perquè la seva filiació correspon a les formes rurals de l’arquitectura dels segles XI al XIII, sense que es pugui excloure que l’obra actual correspon a una reedificació sobre les bases d’un edifici medieval. (JAA)
Forja
A la porta del costat de migjorn de l’església es conserva una mostra del treball en ferro forjat habitual en el romànic català.
Es tracta d’un senzill forrellat. És una peça massissa i allargada de ferro que es replega a la punta i acaba en forma de cap de serp. Per tot el seu cos, hi ha unes lleus incisions fent ziga-zaga que conformen un motiu geomètric a base de rombes; el dibuix sembla representar la pell amb escates d’un ofidi. És curiós d’observar com aquesta forma (la de pany allargat), permet utilitzar una simbologia com la de la serp o el dragó, un animal mitològic amb un fort significat en l’escatologia de l’època medieval.
D’aquests tipus de forrellats, n’hi ha en molts diversos llocs i de diferents èpoques. Habitualment els ferrers marcaven les peces que sortien dels seus tallers. Però la documentació que en posseïm és escassa i en la majoria dels casos pertany a segles més avançats del romànic. Ara bé, això no vol dir que un forrellat com el que veiem, sense marca que l’identifiqui, hagi d’ésser necessàriament de temps més antics. Les tipologies del ferro forjat no variaren substancialment en la seva forma al llarg de molts segles i les còpies realitzades en segles posteriors al romànic foren substancioses.
Amb tot, però, hi ha diferents peces semblants en llocs geogràficament molt separats, als quals ha estat donada una datació també totalment diferenciada. Al Museu Episcopal de Vic hi ha peces de la mateixa tipologia que van des del segle XIII al XVII.
Més a prop del que ara estudiem es troben, formalment i geogràfica, els forrellats de Sant Pere de Montagut a la Garrotxa i el de Sant Bartomeu de Navarcles al Bages. Ambdós formen conjunt amb unes magnífiques portes ferrades datables del romànic; per aquest motiu, encara que no coneixem la dada exacta, sí que podem dir que aquests treballs en ferro forjat són els habituals en aquests segles. (NPP)
Bibliografia
Bibliografia general
- L. pérez bueno: Hierros artísticos españoles de los siglos XII al XVIII, Barcelona, s.d.
- P. M. Artiñano: El tesoro artístico de España. Los hierros, ed. David, Barcelona.
Bibliografia sobre la forja
- Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983, pàg. 174.
- Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot 1977, pàg 8.