Situació
Antiga parròquia d’aquest dilatat terme municipal, objecte de diferents campanyes de restauració, vista del costat de llevant.
M. Anglada
L’església parroquial de Marata es troba al mig del poble homònim, disseminat, a la dreta de la riera de Corró.
Mapa: L37-15(393). Situació: 31TDG433109.
S’hi arriba per la carretera de les Franqueses a Cànoves, per un trencall que es troba a la dreta cap a llevant, al quilòmetre 3. La pista que condueix fins a l’església té un recorregut d’uns 300 m. (MAB)
Història
Marata és una de les antigues parròquies que formaven part de les Franqueses del Vallès, segons un privilegi atorgat el 1025 per Berenguer Ramon I, les quals esdevingueren carrer de Barcelona al final del segle XIV.
El terme surt documentat per primera vegada l’any 895, en un document del Cartoral de Carlemany on es fa la venda d’un palau (“palada”) del vilar Riquila, terme de la vila de Meserata, al territori anomenat Valleses. Pere, que ho havia comprat al seu amic Sperandeu i a la seva mare i àvia Adalvira, ho ven a Esteve per 18 sous. La següent notícia és del 940, en un document del cartulari de Sant Cugat, on Recesind, Seniofred i Adavasia atorguen al monestir l’alou que posseeixen a Palacio Meserata o a Castaniola. L’església, però, no surt documentada fins al final del segle següent, l’any 1077 en el Liber antiquitatum, on Ermengol Samarell li feu un llegat. En el testament de Triutgarda del 1088 es fa una deixa de dos mancusos a l’obra de l’església. Aquesta data coincideix amb l’època en què ha estat datat l’edifici.
Al llarg dels segles XIII i XIV la jurisdicció de les Franqueses va passar successivament de mans reials a senyorials, fins que al final del segle XIV passà a formar part del Consell de Cent barceloní.
En els primers registres de les visites pastorals apareix ja la parròquia de Santa Coloma de Marata (Mazerata). Tenia capellania i el seu dret de patronat depenia de l’ardiaca major de la seu de Barcelona, segons consta en el Ius patronatuum.
L’edifici devia estar força deteriorat, ja que al llarg dels segles XIV i XV trobem en les visites pastorals nombroses ordres de reparació. Encara el 1508 es repeteix el mateix manament, perquè es diu que l’església és molt antiga i amenaça ruïna; no és, però, fins la visita del 1513 que es dona per acabada la reparació. Als segles XVII i XVIII s’hi afegiren dues capelles per banda i es continuaven fent reparacions. En la visita del 1887 es feu una detallada descripció de la fàbrica i l’ornamentació interiors. (CBC-MRGP)
Església
Planta de l’església, amb capelles afegides posteriorment a banda i banda de la nau romànica.
M. Anglada
Es tracta d’una església modificada pels additaments de les capelles laterals i la sagristia. Originàriament era d’una sola nau coberta amb volta de canó seguit, reforçada amb un arc toral, capçada per un absis semicircular cobert amb volta de quart d’esfera. Des de l’interior es veu una finestra de doble esqueixada oberta a la façana de migjorn, sobre la porta de la sagristia. L’absis té tres finestres de doble esqueixada centrades des de l’exterior per les lesenes i les bandes llombardes que decoren les façanes absidals; al tram central entren cinc arcuacions i als dos laterals n’hi ha quatre. En el subsol de la nau hi ha deu sitges que foren descobertes en fer les obres de pavimentació l’any 1975. Aquestes sitges estan il·luminades i poden ésser observades gràcies a un enllosat vidrat. Posteriorment, durant les reformes que es feren els anys 1986-87, es van trobar altres sitges amb ceràmica i alguns enterraments, restes d’una antiga vil·la romana amb trets semblants als de Llerona i Gallecs.
La coberta de teula corba de ceràmica té un petit ràfec d’obra. L’aparell és de carreus força irregulars amb filades no uniformes, rejuntats de nou amb molta quantitat de morter. És en bon estat de conservació. Recentment s’ha restaurat l’interior del temple i la portada, on hom ha deixat la pedra vista.
L’estructura de l’ornamentació permet considerar aquesta església plenament integrada dins les formes de l’arquitectura llombarda del segle XI. (MAB)
L’actuació arqueològica del 1986-1987 a l’església de Santa Coloma de Marata s’ha centrat en una petita cala quadrada (270 cm de costat) a l’àmbit de la sagristia, al subsol de la qual hom ha instal·lat una caldera per a la calefacció de l’interior del temple. Aquest cos és adossat a la façana de migdia de l’església, on tapa la visió d’una bona part de l’absis. Un dels objectius del projecte d’intervenció arquitectònica elaborat pel Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona és el d’alliberar la capçalera del temple d’aquest afegitó.
Arqueològicament, la disposició estratigràfica era prou clara. En primer lloc vam trobar un paviment de rajoles quadrades amb una decoració força habitual, que imitava de forma estilitzada vetes marbroses amb els colors blanc, gris i negre. Un cop extret aquest element, aparegué el paviment de cairons vermells disposats a la mescla, el qual corresponia al primer sòl de la sagristia. Cobria tot l’àmbit de la cala oberta un rebliment de sorres i sauló descomposat, amb molta ceràmica. Aquest era l’estrat fundacional de la sagristia, i estava en relació amb els murs afectats per l’excavació. Aquests tres paraments presenten una aparença força barroera. Estan formats per pedres sense escairar, de mida mitjana i unides amb morter, i enlluïts per una capa de guix blanc. Dos d’ells recolzen directament sobre el terreny natural, en aquest cas sauló, mentre que el tancament oriental, d’un gruix considerable i que funciona també com a paret mitgera de la casa veïna adossada a l’edifici eclesial, talla la terra verge. El rebliment de la rasa de fundació no ha pogut oferir-nos cap material que ens ajudés a datar la construcció d’aquest mur. El desmuntatge ha proporcionat un bon nombre de ceràmiques que, juntament amb la fertilitat del rebliment de fundació, ens permeten deduir que la sagristia fou edificada a mitjan segle XVIII. Aquesta datació confirma les dades que proporcionaven les fonts escrites.
La troballa més interessant la configuren una agrupació de tombes tallades a la roca natural i orientades d’est a oest. La tomba núm. 10 correspon a un adult. És del tipus antropomorf amb el cap arrodonit. L’espatlla del costat dret està ben marcada, però no pas la del costat esquerre, que té un angle arrodonit. El peu és rodó. Cal assenyalar la presència d’un encaix per a la sepultura de proporcions considerables. L’individu apareix sencer, però el rebliment és estèril. La tomba núm. 18 correspon a un infant. Té els extrems arrodonits i la capçalera més ampla que el peu per les inclinacions que marquen les línies laterals. L’inhumat ha desaparegut, probablement com a conseqüència de la construcció del mur de llevant de la sagristia. La tomba núm. 20 correspon també a un infant. Pertany al tipus de tomba amb extrems arrodonits i capçalera més ampla que no pas el peu. Si més no, en aquest cas són clares les línies que insinuen la capçalera, malgrat que els angles no siguin massa escairats. L’infant apareix sencer i, com és el cas de les sepultures anteriors, el rebliment que l’acompanya és estèril. La tomba núm. 22 és molt difícil de qualificar, ja que no fou possible d’excavar la part posterior perquè excedia dels límits de la cala. Si més no, es pot dir que correspon a un adult, del qual només es van poder recuperar les extremitats inferiors. Com que no tenim cap objecte o peça ceràmica que ens ajudi a datar aquest conjunt de tombes, tan sols podem apuntar —d’acord amb la seva tipologia— una datació del segle X.
Podem dir, per resumir, que la cala oberta a migdia de l’església de Santa Coloma de Marata ens ha permès conèixer l’existència d’una necròpoli d’inhumació amb quatre tombes tallades a la roca mare —sauló—, les quals, tipològicament, poden ésser datades del segle X. També s’ha pogut comprovar, pel material ceràmic exhumat en l’estrat de fundació de la sagristia i en el desmuntatge d’un dels murs que la componien, una data de mitjan segle XVIII per a aquest cos afegit. Les reparacions que l’afectaren posteriorment —la nova pavimentació i les refeccions del sòl— pertanyen ja al nostre segle. (ACM)
Bibliografia
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 94
- Gallardo, 1938, pàg. 39
- Cardús, 1961