Santa Eugènia de Berga

Situació

Vista de la capçalera exterior de l’església de Santa Eugènia de Berga des de l’angle sud-est.

Arxiu Ecsa

Aquesta església, parroquial, es troba al centre de la població que centra un petit municipi que es troba entre Vic i Taradell. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 332-M781: x 40,7 —y 39,2 (31 tdg 407392).

Per arribar-hi cal, doncs, agafar la carretera de Vic a Taradell, vers el sud-est. El poble es troba a 3 km de Vic. (MAB)

Història

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Taradell, al lloc de la vila Berga. Inicialment ja tingué funcions parroquials que encara conserva avui dia.

El terme de Taradell es documenta a partir del 893, quan Teudefred i la seva muller Borrella vengueren al bisbe de Vic Gotmar una terra situada al comtat d’Osona, al terme de Taradell. El lloc de la vila Berga comença a trobar-se documentat des del 915, quan Mauregat i la seva muller Coloma, i Natàlia amb els seus quatre fills vengueren a Guirimon, levita, una terra situada al castell de Taradell, en terme de la vila Berga

L’església de Santa Eugènia comença a aparèixer documentada a partir de l’any 917, quan Riquila vengué a Gerard i a la seva muller Madressenda una peça de terra, situada al terme del castell de Taradell, a l’adjacència de Santa Eugènia. Les funcions parroquials de l’església s’esmenten com a existents l’any 976, quan Ató vengué a Ermemir i a la seva muller Estudia tres peces de terra i la quarta part d’una altra peça de terra, situades al terme de Taradell, a la parròquia de Santa Eugènia.

Per trobar-la esmentada amb el nom complet de Santa Eugènia de Berga s’ha d’esperar fins a l’any 1058.

Aquesta església a més d’estar dedicada a santa Eugènia també ho era a santa Cecília, i amb aquestes dues advocacions es documenta el 974, mentre que el 1374 els altars del temple, a més dels dos esmentats, eren dedicats a santa Maria i sant Jaume en un mateix altar, que són les advocacions que apareixen el 1173, quan l’església fou consagrada de nou.

El temple antic fou renovat entorn de l’any 1050 i consagrada, en data desconeguda, pel bisbe Oliba o pel successor, Guillem de Balsareny, segons el pot de relíquies, segellat amb l’anell de Bernat Tallaferro, que va heretar el bisbe Oliba i que no fa gaires anys es va descobrir.

Vers l’any 1144 l’església de Santa Eugènia fou cedida a la canònica vigatana. A partir d’aquest moment es feren importants obres de reforma al temple, amb la construcció d’un cimbori-campanar sobre la cúpula i un portal esculpit amb capitells i arcuacions i una petita torreta al cantó sud-est. Aquestes obres es degueren considerar prou importants com per a procedir a una nova consagració del temple. Així el 1173 el bisbe de Vic, Pere de Redorta, amb el bisbe de Tortosa, Ponç, acudiren al lloc de Berga, no lluny de la vila de Vic per dedicar l’església d’aquest lloc en honor de la Verge Maria, Mare de Déu, de santa Eugènia, de santa Cecília, màrtir, i sant Jaume; hi anaven per la petició que els havia fet el sacerdot de l’església, Berenguer de Llagostera i els parroquials de l’església, que havien construït el temple. Els bisbes consagraren l’església i en confirmaren la dotació dels delmes i primícies, amb totes les oblacions dels fidels i tots els predis tant conreats com erms que posseïa i que en endavant pogués rebre dels fidels, així com dels dels sagrers que tenia al seu voltant i eren de la seva jurisdicció. Finalment confirmà el terme parroquial, i el descrigué minuciosament.

Aquest edifici sofrí diversos afegitons i reformes al llarg del temps. S’hi construïren més altars laterals i l’any 1859 li fou adossada una capella del Santíssim. Però cap d’aquestes modificacions no transformà la seva estructura.

Després de dues campanyes de restauració portades a terme entre el 1955 i el 1975, el temple ha recobrat la fisonomia antiga i segueix tenint culte com a parròquia del municipi. (APF-ABC)

Judici hagut davant les portes de l’església de Santa Eugènia de Berga (27 d’abril de 1100)

"Notum sit omnibus hominibus tam presentibus quam futuris. Quod ego Raimundo Bermundi cum meos castellanos Bernardo Berengarii et Bernardo Guielmi, venimus ad placitum cum Arberto Salamone et suos heredes ante ostium ecclesie Sancte Eugenie cum multitudine clericorum, militum et rusticorum. Scientes quod ego Raimundo Bermundi cum meos castellanos demandamus baiulia in ipso manso de Serra, et Arbert cum suos heredes respondit quod nos unquam non habemus, neque nulla persona nostra ante nos. Et super hoc iudicaverint Guielmo Borrelli de Edres et Petro Mironi de Montaniola quod Raimundo Bermundi cum suos castellanos se provassent istas baiulia si umquam habuissent seniores Taradellensi, et unquam non potueret dare nullum testimonium et postea fuit paratus Arbert per suum corpus quando habuit missa dicta ut mississet suam manum in ipsa caldaria qui calefiebat ante ostium ecclesie Sancte Eugenie, et istos clamantes supradictos noluerunt recipere. Et post hoc dederunt consilium Guielmo Raimundi Taradellensi et Guielmo Borrelli et Bernardo Ermengaudi et Dalmacio, fratres, et Petrus Mironi et Berengario Amalrici et Petrus Suniarii et Raimundo Guifredi et Bernardo Guilelmi et Amatus Salamoni et aliorum multorum hominum qui ibi aderant quod Arbertus cum suos heredes donassent ad Raimundo Bermundi cum suos Castellanos quarteras ·III· civada et gallinas ·III· et propter istum censum quod illos acceperunt defendant illos vel progenia eorum corpora et avere et honore ubicumque habuerent contra cunctos homines et feminas. Et si non faciunt non habeant istum censum neque alium. Et si bene regunt et defendent hoc quod suprascriptum est, habeant istum censum suprascriptum, et in istam honorem nullam aliam forciam ibi non faciant nisi istum censum. Et est manifestum.

Actum est hoc ·V· kalendas mai anno ·XL· regni regis Philippi.

Sig+num Ramon Bermon. Sig+num Bernard Berenger. Sig+num Bernard Guiem, nos qui hoc laudamus et definimus et firmamus sicut suprascriptum est. Sig+num Petrus Sumiarii. Sig+num Raimundo Guifredi. Sig+num Amatus Salamoni. Sig+num Bernardo Guielmi.

Guilelmus, sacerdoti, qui hoc scripsit sub die et anno ss. quod supra.

Raimundus, sacerdos, qui hoc fideliter transtulit ·XV· kalendas iulii anno ·XXV· regni regis Lodovici Iunioris ss."

(Transcripció: Marc Torras i Serra)

Trasllat del 17 de juny de 1162: Arxiu Capitular de Vic, calaix 6, núm. 2213.

Traducció

"Sigui conegut de tots els homes, tant presents com futurs, que jo, Ramon Bermon, amb els meus castlans, Bernat Berenguer i Bernat Guillem, tinguérem un plet amb Arbert Salamó i els seus hereus davant la porta de l’església de Santa Eugènia de Berga, amb una multitud de clergues, soldats i pagesos. Sapigueu que jo, Ramon Bermon, amb els meus castlans, demanàvem batllia en el mas Serra. I Arbert amb els seus hereus respongueren que nosaltres mai no l’havíem tinguda, ni cap persona nostra abans que nosaltres. I sobre això van jutjar Guillem Borrell d’Eures, Pere Miró de Muntanyola, que Ramon Bermon amb els seus castlans demostressin si alguna vegada els senyors de Taradell havien tingut aquesta batllia, i de cap manera no pogueren donar cap testimoni. I després fou disposat que Albert, per ell mateix, quan s’hagués dit la missa, havia de posar la seva mà dins la caldera que s’escalfava davant la porta de l’església de Santa Eugènia. I aquests, cridant, no ho volgueren fer. Després d’això, Guillem Ramon de Taradell, Guillem Borrell, Bernat Ermengol, Dalmau, germà seu, Pere Miró, Berenguer Amalric, Pere Sunyer, Ramon Guifré, Bernat Guillem, Amat Salamó i molts d’altres homes que hi eren presents, sentenciaren que Arbert amb els seus hereus donessin a Ramon Bermon amb els seus castlans, tres quarteres de civada i tres gallines, i per aquest cens que ells han de rebre, els defensin, a ells i a la seva descendència, els cossos, els bons i l’honor onsevulla que ho tinguessin, i contra tots els homes o dones. I si no ho fessin, no tinguin ni aquest cens ni cap altre. I si ho compleixen bé i defensen això que està sobreescrit, tinguin aquest cens sobreescrit, i en aquest honor no hi faci cap altra violència ni en aquest cens. Això és manifest.

Acte celebrat el dia cinc de les calendes de maig de l’any 40 del regnat del rei Felip.

Signatura de Ramon Bermon. Signatura de Bernat Berenguer. Signatura de Bernat Guillem, nosaltres que això lloem i definim i firmem tal com està sobreescrit.

Signatura de Pere Sunyer. Signatura de Ramon Guifré. Signatura d’Amat Salamó. Signatura de Bernat Guillem.

Guillem, sacerdot, que això escrigué el dia i any que hi ha a sobre.

Ramon, sacerdot, que això fidelment traslladà el dia quinze de les calendes de juliol de l’any 25 regnant el rei Lluís el Jove, subscriví."

(Trad.: Albert Benet i Clarà)

Acta de consagració de l’església de Santa Eugènia de Berga (1173)

"Hoc est exemplum, bene et fideliter in civitate Vici sumptum, a quodam publico instrumento inferius inserto, tenoris hujusmodi: “Anno ab incarnatione Domini centesimo septuagesimo tertio post millesimum, venerunt venerabiles viri Petrus, Dei gratia Ausonensis episcopus, et Poncius, eadem gratia Dertucensis episcopus, in Bergam quae non longe est a villa Vici, ad dedicandam ecclesiam ipsius loci quae erat ibi facta ad hororem Dei et gloriosae virginis Mariae genitricis ejus, et sanctae Eugenieae, et sanctae Ceciliae, virginum Christi, et sancti Jacobi apostoli, atque cum eis venerabile collegium suorum canonicorum, et tam ex suis quam ex aliis multitudo procerum et seniorum, ocurrentibus undique non modicis turbis presbiterorum, militum scilicet, et rusticorum; venerunt autem illuc jam dicti pontífices rogatu Berengarii de la Costaria, ipsique ecclesiae sacerdotis, et universitaris ejusdem ecclesiae parochianorum qui ipsam ecclesiam funditus fabricaverant et solatenus, multo melius quem fuerat ex suis sumptibus construxerunt, et sicut melius potuerant, omne opus perfecerant. Praelibati autem presules pro quo venerant adimplere attenderunt eamdem Ecclesiam cum summa diligentia dedicaverunt, et ut erant sui cum summa reverentia consecraverunt omnibus rite perfectis, ut hec ecclesia eternaliter in honore permaneat, et omnes res suas secure et quiete possideat: idem pontifices hunc dotis libellum fieri mandaverunt et tali modo eum scribi praeceperunt. In Dei omnipotentis nomine, nos, praefati episcopi, qui secundum modum superius comprehensum, hanc ecclesiam dedicavimus et per hoc dotate instrumentum omnes res suas quas hactenus habuit et habet et juste habere debet, concedimus et confirmamus. Nominatim confirmamus ei omnes decimas et primicias quae ad eamdem ecclesiam pertinere noscuntur, cum omnibus oblationibus quae unqueam erunt ibi oblatae a fidelibus et bonis hominibus, ei confirmamus, et omnia sua praedia tan herema quam laborata quantacumque et undecumque et ubicumque ea usque hodie juste habuit, et per largitionem fidelium accepit et tenuit, et in omnibus mortalium temporibus accipere potuerit, et habuerit, cum sacrariis quae ipsius sunt juris et in circuitu eique positis. Terminus autem ipsius parochiae incipit: ab oriente in gorgonigro et transit per viam que ducit viatores per alodium Manuviate, foeminae, et Generie, et Venrel, et vadit per stratam quae venit de domo quae fuit Ermemiri súper ipso Seger, et colligit alodium Sancti Joannis Cenobii, et transit per Sesscapaies, et Submenresella, et vadit per ipsum Prugarium usque in viam de Manianis, et transit per aliam semitan usque in alodium Sancti Petri de Vico, et transit per aliam semitam, et accipit campum arnalli et comam Benedicti, et vadit per ipsos petionos et per ipsum aragallum, et per ipsam fabricam quae fuit Guimerani et per stratam de ipso Boscho: et inde per meridianam partem pergit per stratam quae vadit ad chexanellum, et accipit campum de Spinalbo, et venit in rivum Gurri sub molendino Guitardi ad Alberum et per ipsum Rivum. Ab occiduana parte accipit facias terrae ultra ipsum quae fuerunt Venixi et filii sui Ennegenisi. Postea per ipsum Rivum vadit usque in alodium Sancti Petri, et inde transit per Socarrats et accipit alodium Sancti Petri de Rodis. Circea, vero pars, transit per alodium Sanctae Mariaae Villaeleonis, et colligit ipsum campum qui fuit boni filii ut dicitur Petrafita, et inde transit juxta domum quae fuit Seniofredi Aduare, et vadit per petram albam et per stratam de Serris usque ad Campum Malum, et inde vadit per stratam usque ad fabricam Mironis, et usque ad rivum qui venit de gorgonigro. Et sic est supradictum et terminatum nos autem, praelibati pontifices, quantum ibi habuit praedicta ecclesia juste confirmamus, et hoc totum, eo modo, ut nullus homo andeat inde quidquam tollere, vel ad danum praedictae ecclesiae nihil minuere vel in alienare sive quolibet modo transferre; et siquis fuerit, donec recipiscat et ab incepto desistat et directum inde faciat, excomonicatus permaneat, et cum praedonibus Ecclesiae sosciatus, in inferno cum Juda traditore perpetualiter ultrici poena sit damnatus. Petrus Ausonensis Episcopus +. Poncius Dertusensis Episcopus +. Scripta confirmo libes. Ista Petri confirmo sacrista. Raymundus sacerdos + Petrus eadem textis confirmans script fidelis + firmo Raymundus sacerdos quae hoc scripsi die et anno quo + supra."

Acta copiada per Serra i Campdelacreu a l’arxiu de Santa Eugènia de Berga d’una còpia moderna, treta d’una altra més antiga sense data però que, atesa l’època en que coexistien els tres notaris que l’autoritzen, Joan Francesc Torrallebreta, Joan Vila i Salvi Onofre Calvet, degué fer-se a mitjan segle XVII.

Publicada al “Boletín de la Asociación Artístico Arqueológico Barcelonesa”, juliol de 1892, núm. 7, pàg. 229.

Traducció

"Aquest és l’exemple recollit bé i fidelment a la ciutat de Vic, del document públic inserit a continuació i que diu el següent: L’any 1173 de l’encarnació del Senyor varen venir els venerables barons. Pere, per la gràcia de Déu bisbe d’Osona, i Ponç, també per gràcia divina, bisbe de Tortosa, a Berga, no gaire lluny de la vila de Vic, per tal de dedicar l’església que en aquell indret era edificada en honor de Déu, de la gloriosa verge Maria, la seva mare, de santa Eugènia i de santa Cecília, verges de Crist, i de sant Jaume apòstol, i, amb ells varen venir el col·legi dels seus canonges i una gran multitud de pròcers i senyors provinents d’arreu, així com nombrosos preveres, cavallers i, fins i tot, pagesos. Hi acudiren, però, els bisbes, a precs de Berenguer de la Costera, sacerdot de l’església, i de la universitat dels seus parroquians, els quals l’havien fabricada amb les seves despeses, completament, de soca-rel, i de la millor manera que havien pogut, havien acabat tota l’obra. Els esmentats prelats, doncs, pel fet que venien a complir, varen atendre i dedicar l’església amb gran diligència i, talment com si fos seva, la varen consagrar amb esplèndida reverència, realitzant tots els ritus necessaris, de manera que l’església romangués honorada eternament i pogués disposar dels seus béns d’una manera segura i pacífica. A la vegada els bisbes mateix varen manar de fer un document de dotació i ordenaren escriure’l així:

En nom del Déu omnipotent, nosaltres, els esmentats bisbes, que de la manera més amunt assenyalada hem dedicat l’església, per aquest document de dotació li concedim i confirmem totes aquelles coses que fins ara ha posseït, posseeix o ha de posseir, justament. Personalment li confirmem, també, tots els delmes i primícies que hom sap que li pertanyen, amb totes les oblacions que en qualsevol moment siguin ofertes pels fidels i els prohoms, tots els seus predis, erms o conreats, allí on siguin i tants com n’hi hagi, que fins avui dia legítimament ha disposat i ha rebut per les donacions dels fidels i, en general, tot allò que pugui percebre dels mortals en tot temps, juntament amb les sagreres que li corresponen per dret, emplaçades al seu voltant. El terme parroquial és el següent: A llevant limita amb el Gorg Negre i travessa pel camí que duu els vianants per l’alou de Manuviata, dona, i Genèria i Vemel, i passa per l’estrada que va de la casa que fou d’Ermemir sobre el Seger, fins a l’alou del cenobi de Sant Joan, travessa per Sescapaies, Submenresella i va pel Prugari fins a la vila de Manians i travessa per una drecera fins a l’alou de Sant Pere de Vic, per una altra drecera arriba al camp d’Arnau i a la coma de Benet, passa pels Pessons, per l’aragall, per la farga que fou de Guimerà i per l’estrada del bosc; per la banda de migjorn es dirigeix a l’estrada que porta a Xeranell, acull el camp d’Espinalbo, va cap al riu Gurri, sota el molí de Guitard, a l’Alber, i continua pel mateix riu; per la part de ponent, més enllà del riu, agafa les feixes de terra que foren de Venixi i el seu fill Ennegenisi, després continua pel riu, cap a l’alou de Sant Pere i allí travessa pels Socarrats fins a l’alou de Sant Pere de Roda; per la part de tramuntana travessa per l’alou de Santa Maria de Vilalleons fins al camp que fou de Bonfill, anomenat Pedrafita, d’allà passa vora la casa que fou de Sunifred Aduar i va per Pedralba i per l’estrada de Serres fins al Camp Mal i d’ací per l’estrada cap a la farga de Miró i al riu que ve del Gorg Negre. I tal com és esmentat i confrontat, nosaltres, els esmentats prelats, confirmen tot el que l’església ha tingut en aquest indret, de manera que cap home no intenti arrabassar cap cosa, ni disminuir, ni alienar, ni transferir de cap manera, en perjudici de l’església esmentada; i si algú ho feia, que ho abandoni i desisteixi des del primer moment, compleixi amb el dret, romangui excomunicat i considerat amb els lladres de l’Església, i que sigui condemnat a l’Infern, com el traïdor Judes, perpètuament i sofreixi els càstigs i les penes.

Pere, bisbe d’Osona. Ponç, bisbe de Tortosa confirmem amb satisfacció el que hi ha escrit. Pere, sagristà, confirmo també aquestes coses. Ramon, sacerdot. Pere confirmo aquest text fidelment escrit. Ramon, sacerdot, que ho ha escrit el dia i any assenyalats."

(Trad.: Joan Josep Busqueta i Riu)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església en el seu estat actual, després de la seva radical restauració. No s’ha grafiat l’edifici de planta central adossat al cantó de migjorn i que serví d’església durant les obres de restauració.

M. Anglada

Planta, a escala 1:200, de l’església, en la qual han estat superposats l’estructura anterior i el projecte de restauració.

Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona

L’església de Santa Eugènia de Berga és un edifici de planta de creu llatina, amb una nau única, coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un transsepte, amb el mateix tipus de sostre, on s’obren tres absis semicirculars, amb una cúpula sobre trompes en la intersecció de la nau i el transsepte.

A l’exterior la cúpula forma un cimbori de planta octagonal, sobre el qual s’aixeca un imponent campanar de torre de tres nivells de finestres senzilles i en parelles al primer, bifores al segon i trifores al tercer. La porta principal, monumentalitzada amb dos parells de columnes i arquivoltes, s’obre a la façana de ponent, on també hi ha un òcul, amb una rosassa radial, i una escala de cargol, per la qual hom pot accedir a la teulada, que es manifesta exteriorment en una torreta.

Les façanes laterals han estat decorades amb un fris continu d’arcuacions i finestres cegues, que responen en gran part a l’obra de restauració. En canvi és original la decoració del cimbori, que consisteix en un fris continu d’arcuacions i finestres cegues, amb un rengle de denticles en dents de serra, els quals formaven el ràfec de les cobertes del cimbori. El campanar presenta sengles frisos d’arcuacions sobre les finestres dels nivells superiors.

Un detall de l’interior de l’església.

A. Pladevall

L’aparell és de dos tipus diferents: de carreuons simplement escairats, disposats en filades uniformes en el cimbori i de carreus petits, molt ben tallats, disposats en filades uniformes i desiguals als absis i més regulars a la façana de ponent. Les arcuacions, finestres i denticles són realitzats amb una arenisca vermella, la qual forma una composició cromàtica en el conjunt de l’església.

Per a la comprensió de l’estat actual de l’edifici cal assenyalar que entre els anys 1955-1957 l’església fou “radicalment” restaurada pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, sota la direcció de l’arquitecte Camil Pallàs. En aquell moment la nau havia estat ampliada pels cantons de tramuntana i de migjorn amb l’obertura de capelles i la pràctica desaparició de les façanes originals respectives. Tanmateix l’absidiola de tramuntana havia estat molt alterada per la seva conversió en sagristia. La “restauració” consistí en una radical operació de retorn a unes possibles formes originals, anorreant les ampliacions i refent les façanes de tramuntana, de migjorn i de ponent, juntament amb l’absidiola de tramuntana i altres parts de l’edifici. (JAA)

Planta, a diferents nivells, del campanar.

M. Anglada

Secció transversal de l’església en el seu estat actual.

M. Anglada

Puig i Cadafalch inclou l’església de Santa Eugènia de Berga dins el grup d’esglésies de planta de creu llatina amb cimbori. El que atrau a aquest estudiós és la superposició d’estils que hi ha en aquest edifici; segons aquest, es tracta d’una església consagrada l’any 1183 i a aquesta època sembla que pertanyen els absis, la façana i el campanar, mentre que el cimbori fou construït amb el sistema de decoració de les esglésies de la Plana de Vic, característiques del final del segle. En els murs laterals, per a Puig i Cadafalch, es repeteix la mateixa transformació de l’aparell, com si a una església antiga s’haguessin adherit absis i façanes noves, mentre que sobre el cimbori era aixecat un nou campanar.

Pel que fa a l’aparell, en aquest edifici hom pot observar, segons Puig i Cadafalch, en estudiar l’estratificació arquitectònica dos períodes corresponents a dues variants del romànic: una, on l’aparell és petit, tot just desbastat, amb els murs decorats amb arcuacions aparellades, finestres cegues i faixes llombardes, sense escultura, obra purament de mestres de cases; el segon, on els carreus són treballats més perfectament, obra de picapedrers, amb arcuacions sovint d’una sola peça, oblidat el primitiu origen en el que apareixen les columnes adossades i l’escultura. Aquest període és una derivació i conseqüència del primer.

Secció longitudinal de l’església en el seu estat actual. Hom hi pot observar l’estructura del cimbori i de la torre del campanar.

M. Anglada

D’altres edificis adoptaren el tipus de planta de creu amb cúpula i cimbori, amb un campanar de torre sobre el cimbori, com els de Sant Ponç de Corbera o Santa Maria de Terrassa, però que en cap cas no assoleixen la monumentalitat del campanar de Santa Eugènia de Berga. (DAG)

Portada

Al capdavall de la nau, al costat de ponent de l’església, hi ha oberta la porta d’entrada. Ella forma un conjunt molt elegant.

La portada és constituïda per tres plecs en degradació, rematats per sengles arcades de mig punt. A l’interior de cada plec hi ha estat adossada una columna, amb base, canya i capitell, de damunt la qual surt un nervi que ressegueix l’arcada per anar a trobar la columna parella de l’altra banda. En total hi ha quatre columnes. Aquestes columnes, força estilitzades (tenen una proporció de 16% la base, 68% la canya i 16% el capitell), tenen la base amb un plint de cares planes, amb un únic solc que les divideix horitzontalment, dos tors molt desiguals, amb l’inferior força més Gros que el superior i una escocia reduïda. La canya, cilíndrica, és llisa i els capitells molt treballats amb escultures. També és molt treballada tota la part superior dels murs, que correspon a les arcades.

Aquesta portada fou estructurada de manera que no tenia ni llinda ni timpà. Així ha resultat un conjunt proporcionat, no excessivament alt, ben fet i ric d’execució. (JVV)

Pel que fa a l’escultura, direm que la portalada romànica de Santa Eugènia de Berga és l’element més significatiu de les transformacions de l’església durant el segle XII. L’ull de bou de la façana representa un enriquiment del punt d’accés a l’edifici.

Les bases són característiques del segle XII, amb un basament quadrat i la base pròpiament dita formada per una part còncava entre dues de convexes. Els capitells presenten una estructura derivada del corinti antic, tal i com ha estat elaborada en el romànic regional.

Capitells del costat dret de la portada.

A. Pladevall

Capitells del costat esquerre de la portada.

A. Pladevall

D’esquerra a dreta, el primer capitell és força semblant al número 18 de la catedral de Vic, amb dos pisos de fulles: l’interior ocupa aproximadament un terç de l’alçada del capitell. Les fulles del nivell superior, més allargades, s’enrotllen en volutes sota els angles superiors del capitell. Enmig de la cara, substituint el clau de l’àbac, hi ha un cap que es destaca amb un relleu bastant fort.

El segon capitell presenta un sistema decoratiu derivat del precedent, però en comptes de les fulles que sorgirien de la base del capitell i se separarien en dos nivells, trobem, sota l’angle de l’àbac, personatges asseguts però amb característiques facials simiesques, mentre unes fulles vénen a recorbar-se sota els angles del capitell. Enmig de la cara del capitell hi ha un element vegetal estilitzat.

El tercer capitell, interior del costat dret, presenta analogies amb el número 22 de la catedral de Vic. Dos nivells de fulles constitueixen la solució romànica de l’escultura corintia. Al nivell inferior les fulles, molt amples, han estat cenyides amb nusos i es recorben enmig formant palmetes. Les fulles del nucli superior són molt amples i es recorben sota l’angle. Un cap es destaca enmig de l’àbac.

EI quart capitell, encara que manté la fidelitat a la mateixa estructura corintia, substitueix parcialment el nivell superior de fulles amb dos ocells afrontats sota l’angle de l’àbac, al costat anterior del capitell. El nivell inferior de fulles, en canvi, conserva una disposició d’elements gairebé paral·lel, igual com la del primer capitell de l’esquerra.

Els ressalts del portal han estat decorats amb uns xamfrans acanalats i petits motius en relleu. Sobre els capitells les impostes es continuen lleugerament a la façana en forma de cornisa. Una decoració contínua es desenvolupa de manera seguida en forma de fullatge sinusoïdal, en el qual els espais buits han estat omplerts amb fulles amples, geomètricament desplegades a banda i banda d’una tija central.

Portada oberta al mur de ponent, amb tres plecs en degradació, amb dues columnes per banda.

A. Pladevall

Planta i alçat de la portada oberta a la façana de ponent, flanquejada per dues columnes i arquivoltes, profusament ornamentades.

M. Anglada

L’arcada situada sobre la porta presenta una decoració regular idèntica a la dels muntants. De dins a fora el primer tor és decorat de fullatges entrellaçats dibuixant espais gairebé romboïdals, omplerts cadascun d’ells amb una fulla. L’arquivolta següent presenta un soguejat a l’angle amb un fullatge sinusoïdal semblant al de les impostes. El tor exterior ha estat decorat amb un entrellaçat de cintes sense decoració vegetal. L’arquivolta exterior ha estat uniformement decorada amb palmetes juxtaposades, les quals cobreixen parcialment el segon rengle de palmetes posteriors. Emmarcant les arquivoltes i el portal, un semicercle sense decoració ha estat gravat sense gaires escrúpols enfront del monument romànic amb la inscripció Ave Maria Sin Pecado Concebida.

El portal de Santa Eugènia de Berga es relaciona molt directament amb les obres executades pels obradors de Ripoll i de Vic. L’estructura mateixa de la portalada és molt característica d’aquests obradors. L’any 1973 hom proposà l’atribució d’aquest portal als escultors de Ripoll; aleshores hom en feu un element clau per demostrar la presència dels escultors de Ripoll a la Plana de Vic. Tots quatre capitells pertanyen al tipus dels capitells de Ripoll i més particularment el primer capitell de mà dreta, el qual reprodueix el tema dels ocells posats damunt de fulles.

Les arquivoltes segueixen la decoració de fulles d’acant planes, mentre els tors vegetals també recorden Ripoll. Ara bé, el problema de saber fins a quin punt aquest portal, tan proper de Vic, depèn de la decoració de la catedral romànica de Vic, més aviat que no pas de Ripoll”, és un problema que per ara ha de quedar obert per causa de les importants destruccions sofertes per la decoració de la façana de la catedral de Vic.

Com va recordar J. Puig i Cadafalch, l’església de Santa Eugènia de Berga fou cedida a la Seu de Vic l’any 1144, mentre que és esmentada l’any 1156 i consagrada el 1183. Evidentment cal situar l’escultura de la portalada entre aquestes dues darreres dates i, probablement, més prop de la segona, si tenim en compte les comparances amb l’escultura de Ripoll. (XBA)

Lipsanoteques

Lipsanoteca núm. 9.717

Lipsanoteca conservada actualment al Museu Episcopal de Vic, on ingressà l’any 1971 i és catalogada amb el núm. 9.717 d’inventari.

G. Llop

De l’església de Santa Eugènia de Berga, procedeix una lipsanoteca, feta en fusta, de mida petita en forma de casquet esfèric i amb una base més ampla que l’obertura superior. El diàmetre més gran corresponent a la zona mitjana fa uns 8 cm i el més petit, el de l’obertura, uns 5,2 cm. D’alçada fa uns 5,15 cm i la Grossària és d’uns 4,5 mm. Quant a l’estat de conservació, cal dir que és bastant lamentable. A l’interior hi ha fragments del mateix material corresponents a la tapa, la qual es troba en procés de restauració. Actualment és guardada al Museu Episcopal de Vic on ingressà l’any 1971 i és catalogada amb el número 9717.

Aquesta lipsanoteca fou treballada al torn, és buidada per dintre i les seves parets formen una planxa de fusta molt prima.

Tot i tractar-se d’una mostra senzilla, presenta una decoració polícroma, amb bandes de diversos colors, que cenyeixen horitzontalment el recipient, destaca a la zona mitjana una banda més ampla de color vermell amb tres franges negres més estretes superposades, i a l’alçada de l’obertura superior, una línia negra sobre tonalitats d’ocres i marrons, molt d’acord amb altres models similars de l’època.

Resulta difícil saber la data en què fou confeccionat l’exemplar, ja que aquesta peça va ser trobada sense cap mena de document a l’interior, que pogués facilitar-ne la identificació. Suposant que es pogués relacionar amb la segona consagració de Santa Eugènia de Berga, del 1173, podríem datar-la aproximadament d’aquest moment. No obstant això, tot són simples conjectures. (APl-ADi)

Lipsanoteca núm. 9.732

Lipsanoteca núm. 9.732 del Museu Episcopal de Vic, procedent d’aquesta església. Ingressà al museu l’any 1971.

G. Llop

També procedent de l’església de Santa Eugènia de Berga es conserva al Museu Episcopal de Vic una altra lipsanoteca que ingressà al museu l’any 1971 i on és catalogada amb el número 9732. Aquesta lipsanoteca consisteix en un recipient de reduïdes dimensions, en forma d’atuell ovoïdal semblant a una petita olla, de la qual fou suprimit el coll i la nansa, d’aquesta, només resta un fragment adosat; l’obertura superior fou tapada mitjançant un segell.

La peça en qüestió és ben senzilla i d’aspecte rústec, feta en argila vernissada en color vermell fosc. Hi ha una gran esquerda en diagonal que la secciona en dues meitats. Actualment la lipsanoteca és en bon estat de conservació, afavorit en gran part pel material durador amb què està constituïda.

El diàmetre més gran que correspon a la part central i més ampla de la peça, fa uns 7,7 cm. El de la base, 4,5 cm. Fa 6,2 cm d’alçada i l’obertura superior, uns 2 cm. Com hem indicat, el recipient és tapat amb un segell de cera molt característic —és el primer que es conserva d’un comte català—, que correspon al comte de Besalú, Bernat i Tallaferro (994-1020) i posteriorment utilitzat pel seu germà, l’abat de Ripoll i de Cuixà, el bisbe Oliba (971-1046).

El segell té un centre el·lipsoïdal envoltat per l’efígie de Bernat Tallaferro, que hi ha estat impresa set vegades.

La diversificació tipològica dificulta una possible comparació estilística amb altres peces catalanes o forànies.

 

Segell del comte Bernat Tallaferro el qual servia per a precintar la lipsanoteca de dalt.

G. Llop

Aquest segell és idèntic al de la lipsanoteca que hi ha al mateix Museu Episcopal de Vic, procedent de Sant Pere de Casserres, catalogada amb el número 2286; també aquesta lipsanoteca era tapada amb un segell de cera i el contingut del recipient era autentificat per la impressió de l’anell episcopal, amb una cornalina que duia inscrita el cap d’un personatge i era emmarcada per la llegenda Bernardus Comes.

Pel que fa referència a la seva datació ens és de gran ajuda l’esmentat segell i les dades que s’han conservat referents a les consagracions de l’església de Santa Eugènia de Berga. Es conserva documentació relativa a la consagració que s’hi celebrà l’any 1173, la qual fa referència a la renovació exterior de l’església —llevat del creuer— possiblement damunt una església més antiga construïda el darrer terç del s. XI.

El segell ens permet una aproximació més exacta quant a la datació de la lipsanoteca entorn a la primera meitat del segle XI, si la relacionem amb el bisbe Òliba i si tenim en compte que en el ritu de la consagració de les esglésies i en concret de l’altar, un cop beneïda i ungida l’ara amb els sants olis, eren dipositades les relíquies en el sepulcre o cavitat de l’altar, segellades amb el “propi segell” del consagrant. La peça podia haver estat propietat d’Oliba i haver estat fabricada a la seva època; no obstant això, no deixa de ser una hipòtesi només clarificable a partir d’una anàlisi arqueològica de la composició de l’argila, treball —fins ara més referit a peces anteriors— que s’està portant a terme progressivament amb més intensitat. (API)

Bibliografia

  • Eduard Carbonell: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, Edicions 62, Barcelona 1975, pàgs. 20-21.
  • Josep Gudiol i Cunill (M.T.): Excursió a Santa Eugènia de Berga, “Gazeta Montanyesa”, núm. 518. Vic 1910.
  • Eduard Junyent: Itinerario histórico de las parroquias del Obispado de Vich. Separata del publicado en Hoja Parroquial, núm. 12, Vich 1945-52.
  • Eduard Junyent: La restauración de la iglesia de Santa Eugenia de Berga, “Ausa”, vol. II, Vic 1955-57, pàgs. 520-523.
  • Eduard Junyent: Cataluña/1, Ediciones Encuentro, Madrid 1980, pàg. 276.
  • Antoni Pladevall: Santa Eugènia de Berga, “Ausa”, vol I, Vic 1952-54, pàgs. 437-443.
  • Josep Puig i Cadafalch, Antoni Defalguera i J. Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II, pàgs. 269-270, vol. III, pàgs. 12-14, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1911.
  • Walter Muir Whitehill: L’art romànic a Catalunya. Segle XI, Edicions 62, Barcelona 1973, pàg. 48. (DAG)