Santa Eugènia de Sallagosa

Situació

Edifici profundament transformat que mostra a la part superior del mur de migdia un fris de dents de serra sostingut per mènsules esculpides.

ECSA - A. Roura

Aquesta església parroquial presideix el poble de Sallagosa, a la riba dreta del Segre.

Mapa: IGN-2250. Situació: Lat. 42° 27’ 37” N - Long. 2° 2’ 19” E.

Sallagosa és al peu de la carretera N-116, que des de la Guingueta d’Ix es dirigeix al coll de la Perxa, vers Perpinyà.

Història

La parròquia de Sallagosa és una de les esglésies de la Cerdanya mencionades en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, document pretesament escrit l’any 819, però que en realitat reflecteix l’estat del bisbat d’Urgell al final del segle X. A la seva acta de consagració del 913 es fa el primer esment segur d’aquesta església. En aquesta data el bisbe Nantigís acudí a la Cerdanya, al pagus de Llívia, a la vil·la de Sallagosa, per a consagrar l’església, a precs d’Albert, sacerdot, i dels habitants del lloc, que l’havien acabada de construir.

La parròquia de Santa Eugènia de Sallagosa fou visitada entre el 1312 i el 1314 pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona. De dret de visita pagà 70 sous.

L’església romànica va sofrir múltiples refaccions, especialment al segle XVIII. L’any 1774 fou suprimit l’absis i en el seu lloces feu una nova façana de llevant. Al costat hom va aixecar el nou campanar, que a la part inferior porta la data de 1757.

Acta de consagració de Santa Eugènia de Sallagosa (3 de juny del 913)

Nantigís, bisbe d’Urgell, acut al territori de la Cerdanya, al pagus de Llívia, per a consagrarhi l’església de Santa Eugènia de Sallagosa, a precs del sacerdot Albert i de tots els habitants de la parròquia, que l’han fundada. El bisbe assenyala els límits parroquials i concedeix els delmes i les primícies.

"Anno incarnacionis Domini nostri Iesu Christi DCCCCXIII, III° nonas iuni, anno XVI regnante Karulo rege, filio Ludevico, veniens quidem venerabile Nantigisius, Orgelitanensis sedis episcopus, in teriori (sic) Ceritanie, in pago Liviense, in villa Salagosa, rogatus a sacerdote, nomine Albertus, presbitero, sive a cuntum populum in ipsa parrochia abitancium, certantes in Dei servicio et ecclesiam Dei fundatores, rogantes et postulantes venerabilem presulem, Nantagisum nomine, ad ecclesiam consecrandam in onorem sancta Eugenia, virginis Christi, sicuti et feci, in primis propter honorem Dei et remuneracionem anime sue, ut per intercesione eius vel omnium sanctorum veniam consequi mereantur. Ideo iamdictus Albertus, presbiter, vel cetera plebs abitancium in Salagosa vel in eius termino tradimus iamdictam ecclesiam in potestatem domni et pigisimi pontificis nostri, Nantagisi, ad consecrandum sicut sancti kanones constituunt atque descernunt, et ut ante tribunal eterni iudicis remedium anime nostre accipere mereamur. Et sunt termini de ipsa parochia: a parte orientis ad Perga, de alia in Puigteric, de Illcia in Perafita, de IIII Gurguga. Igitur ego Nantagisius, nu[tu] Dei episcopus, consecro hanc eclesiam et trado ipsa parochia ad domum Sancta Eugenia cum omnes decimas et primicias quo numerari possunt et cuncti homines ad ipsam ecclesiam semper ocurant, et nullus sacerdos infra hunc terminum constitutum decimas usurpet set integras ad prefatam ecclesiam perveniant et a sacerdote qui eam regerit. Et ego Nantagisius, gracia Dei episcopus, sic iubeo atque discerno ut omnis sacerdos qui ipsam eclesiam cum iamdicta parochia tenuerit solvere per unumquemque annum VII sesters gros per capellaniam in sarzils et in lencs, XIIcim alnes per I solido, VII sesters de anona, fogaces V de oblies, sunt septem pecias de terras de ecclesia Sancta Eugenia abet totas afrontaciones, et> modios VI de annona. Si quis autem hunc decretum nostrum ausus fuerit temptare aud aliquid usurpare quod iussimus de prelibato censo et qui contra hanc ista dote venerit ad inrumpendum aut nos supranominati venerimus, inferamus tibi aut partique tue, in duplo componere faciat et in antea ista dotis firmis permaneat.

Facta dote vel donacione III° nonas iuni, anno Christi, regnante Karulo rege, filio Ledovico.

Albertus, presbiter, SSS. R. Egila SSS. Suniefredus SSS. Sig+num Kalopodius, qui kantoris fecimus et testibus rogavimus firmare. Feriza, presbiter, SSS. Sig+num Dacone. Sig+num Lucano. Sig+num Finolo. Sig+num Kalipodius. SSS. Gondofredus SSS. Nantigisius, episcopus, SSS.

Gescafredus, presbiter, qui hunc dotem scripsi et SSS. die et anno quod supra."

[O]: Perdut.

A: Còpia, potser del segle XII, amb interpolacions: ACU, Consagracions d’esglésies, núm. 15.

a: Salsas: Consécration de l’église de Saillagouse en 913, “Revue d’histoire et d’archéologie du Roussillon” (Perpinyà), 3 (1902), pàgs. 225-227, ex A.

b: Monsalvatje: Noticias históricas, Olot 1915, vol. 24, ap. IX, pàgs. 319-320, ex a.

c: Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia” (la Seu d’Urgell), vol. I (1978), doc. 26, pàg. 83, ex A.

d: Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies de l’antic bisbat d’Urgell (segles IX-XII), la Seu d’Urgell 1986, doc. 27, pàgs. 88-89, ex A.

e: Ordeig: Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles IX-XII), vol. I(I), Vic 1993, doc. 42, pàgs. 108-109, ex A.


Traducció

"L’any nou-cents tretze de l’encarnació de nostre Senyor Jesucrist, el dia tercer de les nones de juny, any setzè del regnat del rei Caries, fill de Lluís. El venerable Nantigís, bisbe de la seu d’Urgell, vingué a la vil·la de Sallagosa, al territori de la Cerdanya, al pagus de Llívia, pregat pel sacerdot anomenat Albert, prevere, i per tota la població dels habitants de la parròquia, èmuls en el servei de Déu i fundadors de l’església de Déu, els quals demanaren i pregaren al venerable bisbe anomenat Nantigís que consagrés l’església en honor de santa Eugènia, verge de Crist, i així ho feu, en primer lloc per l’honor de Déu i per la remuneració de la seva ànima per tal de merèixer el perdó mitjançant la seva intercessió i la de tots els sants. Per això, jo, l’esmentat Albert, prevere, i tota la multitud dels habitants de Sallagosa i del seu terme lliurem l’esmentada església a la potestat del senyor i molt piadós bisbe nostre Nantigís perquè la consagri tal com manen i estableixen els sagrats cànons i per tal de merèixer rebre el remei de la nostra ànima davant el tribunal del jutge etern. Els termes de la parròquia són aquests: per la banda de llevant, la Perxa; per una altra, Puigteric; per la tercera, Perafita, i per la quarta Gorguja. Així doncs, jo Nantigís, bisbe per voler de Déu, consagro aquesta església i dono la parròquia a la casa de Santa Eugènia amb tots els delmes i primícies, i que tots els homes acudeixin sempre a aquesta església, i que cap sacerdot, dins aquest terme establert, no usurpi els delmes sinó que vagin a parar íntegrament a l’esmentada església i al sacerdot que la regeixi. I jo, Nantigís, bisbe per la gràcia de Déu, mano i ordeno que qualsevol sacerdot que tingui aquesta església amb la sobredita parròquia pagui cada any set sesters grossos per la capellanía en sargils i en llenços, dotze alnes per un sou, set sesters d’annona, cinc fogasses d’oblata per les set peces de terra que l’església de Santa Eugènia té en tot el seu terme i sis modis d’annona. Però si algú gosava atemptar contra aquest nostre decret o usurpar quelcom del que hem ordenat respecte al cens esmentat, o si algú vingués contra aquesta dotació per invalidar-la o hi vinguéssim nosaltres, els sobredits, amb perjudici teu o de la teva part, que es vegi obligat a restituir el doble, i que d’ara endavant aquesta dotació romangui en ferm.

Aquesta dotació i donació ha estat feta el dia tercer de les nones de juny, l’any de Crist, durant el regnat del rei Carles, fill de Lluís.

Albert, prevere, ho subscriu. R. Igila ho subscriu. Sunifred ho subscriu. Signatura de Calapodi, que hem fet de cantor i hem pregat als testimonis que ho signessin. Flerissà, prevere, ho subscriu. Signatura de Dacó. Signatura de Lucà. Signatura de Firiol. Signatura de Calapodi. Signatura de Gondefred. Nantigís, bisbe, ho subscriu.

Giscafred, prevere, que ha escrit aquesta dotació i ho subscriu el dia i l’any abans esmentats."

(Traducció: Joan Bellès i Sallent)

Església

Detall del fris de dents de serra del mur sud, sostingut per mènsules ornades exclusivament per caps humans.

ECSA - A. Roura

Es tracta d’un edifici profundament transformat al segle XVIII. En el seu origen degué ésser una església de nau única, capçada a llevant per un absis semicircular i coberta amb una volta de canó de perfil apuntat. Actualment en resta la nau, coberta amb volta de canó apuntada reforçada per arcs torals. El mur de migdia, mig amagat per estructures posteriors i parcialment modificat per l’obertura de tres ulls de bou, és adornat per un fris de dents de serra que ressegueix el ràfec de la coberta, sostingut per mènsules esculpides. Cal datar les parts romàniques de l’edifici al segle XII.

Fontal d’altar

Frontal d’altar procedent probablement d’aquesta església, amb les figures dels dotze apòstols centrats per Crist en Majestat.

ECSA - A. Roura

El Centre d’Art Sacré d’Illa conserva un frontal romànic que sembla procedir d’aquesta església. Anteriorment era dipositat a la catedral de Perpinyà, gràcies a una donació que feu el comandant Albar el 1921. Segons M. Durliat (1954, pàg. 32), no hi ha cap mena de dubte que aquest frontal procedeix del temple parroquial de Sallagosa, mentre que P. Ponsich creu que ve de l’església d’Osseja, segurament de l’època de la consagració d’aquest temple l’any 1219. Data de la primera meitat del segle XIII.

Al començament del segle, J. Sarrète (1903b, pàgs. 77-83) havia vist a Osseja un frontal. Antigament, aquest frontal adornava l’altar major, fins que Pere Llandes (1773-1815) encomanà a Antoni Domingo, escultor d’Illa, el retaule que es pot veure avui a l’església. Heus aquí la seva descripció: “Es de tela pintada sobre fusta i el fons de la taula és daurat, amb arabescs. Petits medallons policromats figuren sant Pere i santa Llúcia, i al centre és representat a l’interior d’una màndorla un Crist que beneeix, de dimensions més grans que les altres figures.” El mateix autor assenyala que, conservat fins aquests últims dies, fou privat de manera definitiva dels seus colors i de les seves decoracions per causa d’un accident (Sarrète, 1903b).

Cal remarcar, però, que si la descripció de Sarrète és ben exacta, no correspon del tot a la del frontal que estem estudiant. Al centre de la màndorla es veu el Pantocràtor que beneeix amb la mà dreta, acompanyat dels símbols dels quatre evangelistes. La pintura central reservada a Crist sembla adequada per a una església consagrada en honor de Nostre Senyor. En els compartiments laterals, quatre grups de tres apòstols es destaquen sobre un fons vermell, de maragda o groc. La màndorla és de guix en relleu, com les motllures interiors del marc. Si la figura de sant Pere portant les claus és ben visible a dalt i a la dreta de Crist, la de santa Llúcia no existeix i no pot ésser pintada per manca de lloc, en un frontal on figuren, entorn de Crist en Majestat, els dotze apòstols. Possiblement, Sarrète deu haver confós amb santa Llúcia el personatge que sembla portar a les mans una copa, situat a baix i a l’esquerra del Pantocràtor, però no porta una copa sinó un llibre i es tracta de sant Pau, disposat simètricament a sant Pere.

Aquest frontal, amb els relleus de guix, imita evidentment una obra d’orfebreria. Però recorda, com diu Post, pel que fa a la figura central de Crist, les pintures murals. Els apòstols semblen més monumentals del que caldria esperar per a un plafó pintat de petites dimensions (Post, 1930, I, pàg. 250).

Escultura

La part superior del mur de migdia és adornada a l’exterior per un fris de dents de serra, com ja s’ha esmentat, i aquest fris és sostingut per una sèrie de petites mènsules esculpides, en les quals traspua la predilecció de l’època per representar, gairebé exclusivament, caps humans.

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • Pladevall, 1983, pàg. 141
  • Ordeig, 1993, vol. I (I), doc. 1, pàgs. 1-8 i doc. 42, pàgs. 108-109

Bibliografia sobre l’escultura

  • Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 137

Bibliografia sobre el frontal d¹altar

  • Post, 1930, I, pàgs. 249-251
  • Durliat, 1954, pàg. 32
  • Folch i Torres, 1956, pàg. 171
  • Gudiol, Alcolea, Cirlot, 1956, pàg. 55
  • Durliat, 1961, pàg. 10
  • Ainaud, 1962a, pàg. 47
  • Sureda, 1981, pàgs. 368-369