Situació
Vista del sector de migdia d’aquest important temple de planta basilical, amb tot el parament de la nau lateral ornat de bandes i arcuacions llombardes.
ECSA - A. Roura
Església parroquial situada en el Veïnat d’Avall, prop de la confluència del riu Rojà i de la Tet.
Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 34’ 6” N - Long. 2° 21’ 30” E.
Per a arribar-hi cal prendre la carretera D-6, la qual parteix de la N-116 a la sortida oest de Vilafranca de Conflent. És a uns 3 km d’aquesta darrera població. (PP)
Història
El nom de Fullà (villare Fauliano, 840; Folianum, 873; Fulianum, 941; Folianum, 1009; Fulla, 1395) que ara designa un ampli terme municipal s’aplicava especialment, a l’origen, al Veïnat d’Avall, on hi ha l’església parroquial de Santa Eulàlia. Al darrer terç del segle VIII era una propietat alodial d’un tal Mascarà, des “del temps que regnava ’Umar ibn ’Umar, governador de Narbona”, és a dir, poc abans de l’alliberació de Narbona per Pipí el Breu l’any 759. És el que precisen, el 840, els seus besnéts, donadors del llur patrimoni al monestir de Sant Andreu d’Eixalada, que acabaven de fundar. Trenta-tres anys més tard (873), els monjos d’Eixalada el bescanviaren amb el comte Miró el Vell, llur benefactor, pel lloc i els pasquers d’Ocenyes, al nord d’Orellà. Però l’abadia de Cuixà en recuperaria una bona part a partir del segle següent, gràcies a diverses donacions de la comtessa Ava i dels seus fills (941 i 984), de diversos particulars (947, 957, 988, 1009, 1023, 1059, 1087), del comte Ramon de Cerdanya (1069), etc.
El primer esment de Santa Eulàlia de Fullà és de l’any 906, en què els bisbes reunits en un sínode episcopal a Barcelona confirmen a l’abadessa Emma del monestir de Sant Joan de les Abadesses l’església de Santa Eulàlia, a la vil·la de Fullà, juntament amb la seva sufragània de Sant Esteve de Campelles (municipi de Vilafranca de Conflent).
El 22 de desembre de 1031 el bisbe d’Elna Berenguer III (el qual pertanyia a la família comtal de Rosselló) la consagrà de nou. En l’acta de consagració es precisa que l’església havia estat edificada pels homes de Fullà, entre els quals s’esmenten uns deu notables, com Bernat Oliba [de Fullà]. Són ells qui donen a l’església els trenta passos de terreny per al cementiri; la dotació de dues vinyes, un hort i una peça de terra anà a càrrec de dos d’ells.
S’ha de notar la total absència en l’acta del monestir de Sant Joan de les Abadesses, de qui depenia l’església de Santa Eulàlia al segle precedent. L’explicació rauria en la supressió d’aquest monestir de monges per la butlla de Benet VIII (a les darreries del 1016 o a la primeria del 1017), motivada per la decadència moral escandalosa de la comunitat, dirigida per l’abadessa Ingilberga, filla natural del comte Oliba Cabreta. Són, doncs, els fullanencs mateixos que lliuren al bisbe Berenguer l’església, construïda i dotada a despeses seves. El bisbe establí un cens anual, com a contribució als dos sínodes, l’estival i el vernal, i prohibí, sota pena d’excomunicació, tot acaparament de la dotació de l’església per part de cap comte o vescomte, o de cap poder laic.
Això no impedí, al segle següent, que se n’apropiessin senyors laics, com sembla suposar l’edificació de la força de Fullà, dins i a l’entorn de l’església, que era tinguda el 1165 pel senyor de Rodés, Pere de Domanova, el qual la transmeté a la seva filla Cerdana de Rodés, esposa de Guillem I de Canet. Cerdana la llegà al seu fill Ramon II de Canet. La fortificació de les esglésies, contrària a l’esperit i a la lletra de les prescripcions de la Treva de Déu, fou una conseqüència ineluctable del procés creixent de feudalització de la societat, generador d’inseguretat. (PP)
Acta de consagració de Santa Eulàlia de Fullà (22 de desembre de 1031)
Berenguer, bisbe d’Elna, acut al comtat del Rosselló, a la vall del Conflent, a la vil·la de Fullà, per a consagrar l’església en honor de santa Eulàlia, construida pels habitants del lloc, que la doten amb un cementiri de trenta passes i d’altres béns. El bisbe li estableix el terme parroquial.
"In nomine Dei eterni. Sub incarnationis domini nostri Jesu Christi, anno tricesimo primo post millesimo, indictione decima, veniens uti reverendissimus dompnus Berengarius, sanctae sedis Elnensis, episcopus, in comitatu Rossilionis, in suburbio Elnense, in valle Confluenti, in villa quae dicitur Foliano, ad consecrandum ecclesiam in honore santae Eulaliae virginis et martiris Christi, quam edifficaverunt omnes homines, id est, Bernardus et Oliba (*) et Berenguer et Pontius et Pere et Riufret (*) et Bernardus et Arnallus et Ermemur et Oliba et alii plures homines qui ibidem adherant, donamus predicti homines ad predicta ecclesia Sancta Eulalia, ad sementerium erigendum dictae ecclesiae triginta passus. Et ego dictus Bernardus et uxor mea Santia donamus pecia id est de vinea ipse in Vernadas cum suas affrontaciones. Et ego Pontius et uxor mea Trugars similiter donamus petia id est petia de vinea que est a Quer Agudell, cum suas affrontationes, et horto uno prope dicta ecclesia; et affrontat de una parte de me donatore et de alia parte in horto Aulione, et tertia parte et de quarta in estrata que vadit ad Sancta Eulalia; et una ad Madoncles petia terrae et affrontat de duas partes in vias que assendunt in montem de Badavanno, et de tertia et de quarta in ipso monte. Ista omnia donamus ad domum Sanctae Eulaliae virginis nos supradicti, id est, sacerdotibus ibidem Domino servientibus. Quam ecclesiam tradimus patri nostro Berengario, episcopo. Ipsam ecclesiam dominus vero Berengarius, episcopus, constituit ibi affrontationes in parrochia ipsius villae; que habet ipsa parrochia affrontationes in termino de Corneliano in loco vel in cumba ubi appellamus Gallicantu, et ascendit per mediam serram usque ad terminum de Verneto, sive in collo de Toropelato, et dessendit usque ad flumen de Saorrico, et assendit per medium torrentem de Sastanipias usque ad collo de Finis, et dissendit per medium torrentem de Valle Luparia usque ad flumen de Tetum, et assendit per medium torrentem de Tarriga usque ad Rocham Altam, et dessendit per mediam serram de Campelles, et assendit usque ad solum de Conamarino vel in Petra Forallo, ut sicut ipsa villa jamdicta Foliano ibi occurrit, ibi donavit. Censuimus ita censum de ipsa ecclesia de Sancta Eulalia per singulos annos ad sinodum estivale partitas tres et alnes duocecim de sarzil parad, et ad alium sinodum que est in verno tempore similiter pertitas tres et duodecim alnas de sarzil parad, et per unumquemque annum modios tres de annona et tres de vino per ipsos tercios. Hoc est quod inter nos diffinimus ut non comes nec vicecomes nec ulla secularis potestas de hoc potestatem habeat sed jure ecclesiastico maneat mancipata. Quod si secularis potestas aut ulluscumque homo de hoc aliquid abstrahere vel infringere voluerit, in primis iram Dei omnipotentis incurrat, et a liminibus sanctae Dei Ecclesiae extraneus fiat, et cum Datan et Abiron judicium se sentiat esse daturus, et cum Juda, traditore domini nostri Jesu Christi, participationem habeat, et in antea ista omnia habendus est ecclesiam non sit abstracta.
Facta ista donatione undecimo chalendas ianuarii, anno decimo rege expectante.
+ Benet Oliba. +Berenguer. + Pontius. + Senfred et Pere et Arnallus et Bernat et Menut(*) et Oliba, qui ista dote scribere fecimus et firmavimus et firmare rogavimus. + Langart. + Enge.
+ Pons, hoc homo laycus, qui ista dote scripsit et + sub die et anno quo supra.
Berengarius, Elnensis episcopus +. Petrus, sacer +."
[O]: Perdut.
A: Còpia del notari i prevere Maurici Pasqual trobada a la sagristia de la parròquia de Sant Jaume de Vilafranca de Conflent.
[B]: Còpia en paper existent a la sagristia de Fullà vista per J. A. Brutails a finals del segle XIX: perduda, ex A.
a: Brutails: Notes sur l’art religieux du Roussillon, “Bulletin archéologique du Comité des Travaux Historiques et Scientifiques”, 1892, 536-552, ex B.
b: Brutails: Notes sobre l’art religiós en el Rosselló, Barcelona 1901, pàgs. 55-56, ex B.
c: Monsalvatje: Noticias históricas, vol. 24, Olot 1915, ap. X, pàgs. 321-323, ex b.
Traducció
"En nom de Déu etern. L’any trenta-unè després del mil de l’encarnació de nostre senyor Jesucrist, indicció dècima, vingué el reverendíssim senyor Berenguer, bisbe de la santa església d’Elna, al comtat de Rosselló, a la diòcesi d’Elna, a la vall del Conflent, a la vil·la que es diu Fullà, per consagrar l’església en honor de santa Eulàlia, verge i màrtir de Crist, que han edificat tots els homes, a saber. Bernat Oliba, Berenguer, Ponç, Pere, Senfred, Bernat, Arnau, Ermemur, Oliba i alguns altres homes que es troben presents. Nosaltres els esmentats donem a l’església de Santa Eulàlia un espai de trenta passes per erigir el cementiri de dita església. I jo dit Bernat i la meva esposa Sança donem una peça [de terra], a saber, de vinya a Vernedes amb les seves afrontacions. I jo Ponç i la meva esposa Trugars donem igualment una peça [de terra], a saber, una peça de vinya, que és a Quer Agudell, amb les seves afrontacions; i un hort prop de dita església, que afronta d’una banda amb [una terra] meva i d’altra part amb l’hort d’Aulió i de la tercera i quarta part amb el camí que va a Santa Eulàlia; i una peça de terra a Madoncles, que afronta de dues parts amb les vies que pugen a la muntanya de Bedabany i de la tercera i quarta amb aquesta muntanya. Tot això, nosaltres els esmentats ho donem a l’església de Santa Eulàlia verge, a saber, pels sacerdots que hi serveixen el Senyor. La qual església lliurem al nostre pare Berenguer, bisbe. El senyor Berenguer constituí les afrontacions de la parròquia d’aquesta vil·la; aquesta parròquia té com a afrontacions en el terme de Cornellà el lloc o coma que anomenem Gallicant, i puja pel mig de la serra fins al terme de Vernet o al coll de Torpelat, i baixa fins al riu de Saorra, i puja pel mig del torrent de Sastanípias (Restranyines?) fins al coll de Fins, i baixa pel mig del torrent de Vall-llobera al riu Tet, i puja pel mig del torrent de Tarrega fins a la Roca Alta (Roca de l’Ós), i baixa pel mig de la serra de Campelles, i puja fins al sòl de Comamarí o a la Pedra Ferral, donant [a la parròquia] els límits que coincideixen amb els de la vil·la de Fullà.
Establim així el cens de la dita església de Santa Eulàlia; cada any, al sínode estival, tres partides i dotze alnes de sargil preparat, i al sínode que hi ha al temps vernal igualment tres partides i dotze alnes de sargil preparat, i cada any tres modis de blat i tres de vi pels terços. Heus ací el que entre nosaltres hem establert: que cap comte, ni vescomte, ni cap poder seglar no s’apoderi d’això sinó que resti propietat de dret eclesiàstic. Si un poder seglar o qualsevol home volgués emparar-se o infringir res d’això, de primer que incorri en la ira de Déu omnipotent i sigui apartat de les portes de la santa Església de Déu, se senti condemnat a ser judicat com Datan i Abiron i tingui la sort de Judes, que va trair a nostre senyor Jesucrist, i que d’ara en endavant tot el que l’església ha de posseir no sigui sostret.
Es va fer aquesta donació l’onze de les calendes de gener, de l’any desè des que estem esperant rei.
+ Benet [Bernat] Oliba. + Berenguer. + Ponç. + Senfred i Pere i Arnau i Bernat i Ermemur i Oliba, que hem fet escriure aquesta dotació i l’hem firmada i hem demanat que la signessin. + Langart. + Enge.
+ Ponç, home laic, que ha escrit aquesta dotació i l’ha signada el dia i l’any esmentats a sobre.
Berenguer, bisbe d’Elna +. Pere, sacerdot +."
(Traducció: Pere Ponsich)
Església
Planta de l’església, d’estructura basilical, amb les naus i els absis respectius perfectament conservats.
J. A. Adell
L’església de Santa Eulàlia és de planta basilical, de tres naus capçades per tres absis semicirculars. Exteriorment, frisos d’arcuacions de tipus llombard decoren la capçalera i també les façanes de la nau, al nord, al sud i a ponent. És notable el ritme voluntàriament diferent adoptat pel mestre d’obres per les arcuacions entre lesenes del mur de ponent: tres i tres al costat nord i dues i cinc al costat sud.
De la fortificació del segle XII subsisteix sobretot la paret construïda sobre la nau lateral nord i la base quadrada d’una torre campanar adossada a la nau lateral sud, al costat de llevant, que avui serveix de sagristia.
La nau central presenta una volta de canó seguit de mig punt amb arcs torals que la divideixen en quatre trams sensiblement iguals, de poc més de 4 m de costat. L’alçada de la volta sota clau és de 9,70 m. Les grans arcades són sostingudes per pilars cruciformes, d’uns 1,60 m de gruix. Les naus laterals, molt més baixes, són cobertes de voltes d’aresta (de 3,50 m d’alçada). Per tal de facilitar la il·luminació de la nau principal s’obren tres finestres de mig punt i doble esqueixada a migdia, dues al nord i una típica finestra en forma de creu llatina al damunt de l’arc triomfal. Els murs exteriors tenen 1,20 m de gruix.
Façana de ponent de l’església amb una rica decoració de tipus llombard que ressegueix els pendents de les cobertes originals de les naus.
ECSA - J. A. Adell
J. Puig i Cadafalch, després de J. A. Brutails, va notar la forma particular de les voltes d’arestes de Fullà, “establertes sobre d’una mena de formers de secció quadrada que fan sortida en el parament al qual adhereixen”.
Una porta senzilla d’arc de mig punt, resseguida per un arc de llosetes planes, s’obre a la paret de la nau lateral de migdia. Uns treballs recents de restauració han permès de descobrir a la paret de ponent la porta principal, molt alta, amb llinda, arc de descàrrega de mig punt i timpà nu, porta que era amagada per la construcció d’una rectoria ara desapareguda. No cal dir que subsisteixen les típiques juntes solcades amb la paleta a la capçalera i en diverses parts de les parets, particularment a ponent.
Com subratllava J. Puig i Cadafalch, la solució adoptada per a les voltes de Santa Eulàlia de Fullà, d’inspiració típicament italiana, és excepcional en la regió catalano-pirinenca: “El grup d’excepció més important —escrivia— el presenten tres esglésies: la de Santa Eulàlia de Follà (Rosselló), Ovarra en la part de front de ponent i Sant Vicenç de Cardona. La volta de la nau central es en aquestes esglésies de canó seguit ab archs torals y llums directes, y les colaterals són cobertes ab volta d’aresta”. L’església actual de Santa Eulàlia de Fullà correspon essencialment a la consagrada el 1031, que fou una reconstrucció gairebé total de l’anterior (a excepció potser d’algunes parts baixes de la paret de la nau lateral nord). Santa Eulàlia de Fullà és, doncs, contemporània de les primeres realitzacions d’arquitectura llombarda d’evident inspiració olibaniana: Sant Martí del Canigó (part occidental de l’església baixa, 1007-1009; església alta, 1026, obres del monjo cuixanès Esclua); ampliacions de Sant Miquel de Cuixà, entre el 1008 i el 1035; i nau lateral de Sant Pau de Pi, del 1022. I no és estrany que Santa Eulàlia de Fullà (1031) sigui el veritable prototip (en dimensions més reduïdes i menys ambició, per raons econòmiques) de Sant Vicenç de Cardona, iniciada pel vescomte Bremon entre el 1020 i el 1030, aconsellat, com hom sap, per l’abat Oliba, bisbe de Vic, i acabada i consagrada el 1040, gràcies als recursos del germà de Bremon, el vescomte i bisbe Eribau.
Unes recents campanyes de restauració, conduïdes pel Servei de Monuments Històrics, eren l’ocasió —llarg temps esperada— de fer aparèixer la capçalera triabsidal de l’església, la de romànic d’inspiració llombarda més intacta de la Catalunya del Nord, que era amagada per un estable. En lloc d’això, s’ha permès de sobrealçar-la i d’utilitzar-la com a pis d’habitació, amb un total menyspreu de la llei que protegeix els monuments històrics i amb greu detriment del patrimoni arquitectònic del país. (PP)
L’església de Santa Eulàlia de Fullà, amb la seva estructura de nau central amb claristori, representa un dels intents d’introducció a Catalunya del tipus de basílica amb la nau central més alta que les laterals, que no conegué la difusió que tingué el tipus de tres voltes sota una única coberta.
Vista interior de la nau central, molt esvelta, reforçada per arcs torals i amb els arcs formers de comunicació amb les naus laterals.
ECSA - J.A. Adell
L’exemple català més monumental d’aquest tipus que es construí fou sens dubte l’església de la canònica de Sant Vicenç de Cardona, que, com a Fullà, té les naus laterals cobertes amb voltes per aresta. D’aquest tipus n’hi ha d’altres exemples, com l’església de Sant Andreu de Sagàs, al Berguedà (vegeu el vol. XII de la present obra, pàgs. 423-431), que també tenia la nau central molt alta, però que, a diferència de les esglésies de Fullà i Cardona, era coberta amb embigat, en una solució molt més propera als models italians, on el claristori, com en el cas de San Paragorio di Noli, a la Ligúria, és l’element dominant de la composició de l’espai interior.
La construcció de Santa Eulàlia de Fullà representa perfectament el complex sistema d’influències i tendències que conflueixen en l’arquitectura catalana de la primera meitat del segle XI, on coexisteixen fórmules com les de Fullà, que manté la concepció arcaica de naus amb claristori, Sant Miquel de Cuixà o Sant Vicenç de Cardona, o les formes de les basíliques de tres naus sota una única coberta, que apareixen a Sant Martí del Canigó. Al mateix temps, en l’arquitectura d’aquest moment podem trobar concepcions tan austeres i mesurades en l’ornamentació com les de la mateixa església del Canigó o concepcions decoratives més exhuberants i desenvolupades com les de Fullà, especialment a les façanes oest i sud, o Cardona. (JAA)
Bibliografia
- Brutails, 1901, pàgs. 55-56; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. II, pàgs. 44, 230, 235-238, 488-489 i 508; Monsalvatje, 1915, vol. 24, ap. X, pàgs. 321-323; Cazes, 1989, pàgs. 4-17.