Santa Eulàlia d’Encamp

Situació

Vista general de l’església de Santa Eulàlia d’Encamp des del sud-oest, després de les reformes i ampliacions efectuades el 1989.

ECSA-Rambol

L’església de Santa Eulàlia presideix el poble vell d’Encamp. Per a arribar-hi cal anar a Encamp i travessar la Valira, després d’agafar la carretera del poble de Vila. Abans de sortir del poble i al barri antic hi ha, perfectament destacada, l’església.

Situació: x 1°34′45” — y 42°32′00”. (XLM)

Història

Aquesta església es trobava dins l’antic terme d’Encamp. Ja des de molt aviat devia adquirir les funcions parroquials que conserva encara avui. No coneixem cap document medieval que parli directament de l’església de Santa Eulàlia, però el nucli d’Encamp és esmentat per primera vegada en l’acta de consagració de Santa Maria d’Urgell, on figura entre les parròquies de les Valls d’Andorra.

L’any 952, en l’acta de consagració de l’església de Castellciutat, hom parla d’Encamp. El comte Borrell dotà aquesta església amb els seus alous d’Encamp.

El 23 de juny de l’any 1083, en donar el comte d’Urgell, Ermengol IV, els drets dels mercats que percebia d’Andorra al bisbat de la Seu, són esmentades les parròquies d’Andorra, entre elles Encamp.

Posteriorment, a partir del segle XII, tant el poble com la parròquia d’Encamp apareixen amb una certa freqüència en la documentació.

La visita arquebisbal de l’any 1312 diu que l’església es troba mancada d’ornaments religiosos i que, abans que el bisbe de la Seu d’Urgell es quedés els delmes i les primícies d’aquesta parròquia, tenia dos capellans que la servien, però ara només en tenia un. Acaba la visita dient que això mateix passa a les altres esglésies d’Andorra: “et idem consuevit esse in aliis ecclesiis de Val de Andorra” (Arxiu Capitular de Vic, calaix 31, Visites Urgell, I, fol. 22). (JGA-APF)

Església

Planta de l’edifici romànic durant el segle XII. Es pot observar l’emplaçament de la pica baptismal, una de les sitges, la part sud-est del cementiri i el paviment de lloses.

Arxiu del Patrimoni Artístic Nacional d’Andorra

L’església parroquial de Santa Eulàlia d’Encamp conserva encara una part de l’arquitectura original. Fou ampliada i modificada en diverses ocasions, segurament al segle XVII; l’absis romànic fou destruït l’any 1925, quan hom construí l’actual.

L’església original romànica era, amb tota seguretat, d’una tipologia molt semblant a la que trobem a la gran majoria d’esglésies del Principat: una nau rectangular, acabada amb un absis semicircular, i una torre adossada a la nau.

De les esglésies d’època romànica conservades aquí és una de les més grans. Es conserva actualment la paret de migjorn de la nau en la seva totalitat, així com la paret de ponent i el campanar, la qual cosa ens dona una idea força exacta de les proporcions.

La paret de ponent fou allargada per la banda de tramuntana a fi de fer la nau més ampla, en època que no coneixem, però, com hem dit, segurament al segle XVII. Just al centre de la part original, en fer-ne la restauració (1985), ha estat descoberta una finestra allargada, de doble esqueixada, amb arc de mig punt, característica de l’època en què fou construïda. També se’n trobà la part inferior d’una altra al mur de migjorn, prop del campanar (la part alta havia estat destruïda en fer-hi una finestra més gran quadrada) i la totalitat d’una altra, al mateix mur damunt la porta; aquestes darreres, almenys la part conservada, tenien la mateixa forma que la dels peus de la nau. La porta és molt gran, amb arc de mig punt, i correspon segurament a l’original.

La part més ben conservada, puix que és on les modificacions han estat mínimes, és el campanar. Aquest és de planta quadrada, amb tres pisos de finestres geminades. Les del darrer pis foren modificades i convertides de dobles en simples a fi d’instal·lar-hi campanes.

La darrera campanya arqueològica ha portat a descobrir que aquest campanar fou construït posteriorment a l’església, l’estructura de la qual respecta escrupolosament. Direm de passada que aquest campanar assenta una part dels seus fonaments sobre tres tombes, que talla.

Els mainells són fets amb una pedra dreta més o menys quadrada. Al cap d’aquesta n’hi ha una altra en forma de trapezi invertit que compleix la funció de capitell. Són totes d’una alçada semblant. Emmarcant els finestrals hi ha un cos refós, acabat en la seva part superior amb quatre arcs cecs de tipus llombard, amb una funció decorativa. Damunt el darrer pis s’obren a cada banda tres forats verticals rectangulars, la funció dels quals desconeixem. Comparant-lo amb altres campanars, només trobem per a aquests forats una funció estètica, ja que contribueixen a donar a la torre de Santa Eulàlia una esveltesa que no hi ha en les altres.

La coberta ha estat feta seguint el sistema tradicional d’un embigat radial de fusta amb lloses collades amb argamassa de calç a sobre. Ignorem com era feta la de la nau, però suposem que era amb tegellat de fusta sobre encavallades i llosa.

El campanar romangué arrebossat fins l’any 1968, que fou reformat, i hom tragué aquest arrebossat i rejuntà les pedres amb morter de pòrtland. Tant el campanar com la nau són fets bàsicament amb pedra de granit, procedent d’arrossegaments fluvials. Les pedres foren triades i col·locades seguint unes filades més o menys ben fetes. L’argamassa és de morter de calç.

El tret característic d’aquest campanar és la seva inclinació. Efectivament, en els vint metres i escaig d’alçada que té, la seva paret presenta un desplom cap a la banda de migjorn d’uns 50 cm. Suposem que, quan fou construït, devia ésser a plom, per tal com encara ara la paret d’aquest a la part que toca al mur de l’arc triomfal, construït l’any 1925, s’ha mogut, si tenim en compte l’esquerda que hom pot veure en el mateix angle.

Com en altres llocs, la part de decoració (arquets cecs), l’arc de la porta i les finestres, així com les cantonades d’algunes d’aquestes, han estat fetes amb pedra tosca.

Absis romànic de l’església, estructura descoberta durant la campanya d’excavacions duta a terme els mesos de juliol i agost del 1988 a la nau i el porxo.

X. Llovera

Finalment cal fer esment que en unes fotografies de l’Arxiu Mas de l’any 1916 hom pot veure encara, tapat per la construcció corresponent a la sagristia, una part d’un absis rodó, que era molt probablement l’original romànic. També cal dir que actualment hi ha un projecte d’ampliar aquesta església per les bandes de tramuntana i de llevant. Vistes les característiques de l’església creiem que aquesta degué ser construïda durant la primera meitat del segle XII. (FRR)

El campanar de Santa Eulàlia d’Encamp és un dels millors exemplars d’aquest tipus d’edificis, concebut d’acord amb els models llombards, que es conserva al Principat d’Andorra. Els vestigis que es conserven de l’església original, descoberts i posats en evidència durant la recent restauració, també s’adiuen perfectament als models caraterístics de l’arquitectura llombarda del segle XI.

L’acurada execució de l’aparell i dels elements ornamentals del campanar fa que ens inclinem a situar-ne la construcció dins un moment avançat de l’estil, potser del final del segle o, fins i tot, ja dins la primera meitat del segle XII, moment en què a les valls pirinenques encara perduraven les formes arquitectòniques del segle anterior. (JAA)

Davant la paret de migjorn de la nau i vora el campanar hi ha un porxo documentat ja al final del segle XIV. No sabem si fou construït al mateix temps que l’església, però podria molt bé pertànyer a l’obra original, tot i que no en el seu estat actual. (FRR)

Arqueologia

Els treballs de recerca arqueològica han permès conéixer noves dades sobre I’església de Santa Eulàlia. Originàriament es tractava d’un edifici de planta rectangular de nau única amb capçalera semicircular, de 15,40 m de llarg × 6,40 m en el punt més ample, lleugerament trapezoïdal i situat al vessant solà de la muntanya, dominant el riu Valira d’orient, que és la via natural de pas, i pròxim a una zona d’hàbitat.

Per tal d’aconseguir una superfície plana i unes terres més consistents es va rebaixar una part del vessant de la muntanya per tal de construir el temple a l’extrem septentrional de la plataforma. Una bona fonamentaciò es feia necessària a la meitat sud de I’església on el terreny natural presenta un fort desnivell. Això ha estat constant en els basaments que passen de tenir una filada a tramuntana a un màxim de vuit a migdia.

Fou construïda amb pedres granítiques poc treballades i disposades en filades horitzontals i lligades amb morter de calç. Es conserven encara en ús les façanes sud i oest (car les reformes d’época barroca van comportar l’ampliació de l’aula i, per tant, la destrucció total de la façana nord). De l’absis original ens resten de dues a quatre filades de parament vist, i els estreps de l’arc triomfal. L’abséncia d’arcs torals a la nau i 1’inici d’una volta de pedra a la part superior del mur perimetral sud ens porten a creure que l’aula va estar coberta des d’un principi mitjançant un sistema d’encavallades, sobre les quals es disposaria un llosat de pissarra. L’excavació va posar al descobert sis forats de pal distribuïts longitudinalment a la part central de la nau, testimoni de la bastida emprada.

L’accés es feia per la porta actualment en ús a la façana sud. El paviment interior era de lloses de llicorella de mida i gruix considerable, poc treballades i unides amb morter de calç, de baixa qualitat. Estaven col.locades directament sobre el terreny natural i van sobreviure, amb reformes i successives reparacions, fins a principis del segle XVII.

Com és habitual en aquest tipus d’esglésies van aprofitar la part superior dels basaments dels murs perimetrals com a bancs correguts, a excepció de Tangle nord-oest on estaria situada la pica baptismal (vid infra), de la qual es van localitzar les restes del basament, de forma circular, fet amb pedres sense treballar.

El fet que la remodelació efectuada entre els anys 1924 i 1926 feu desaparéixer l’absis explica que només coneixem els graons d’accés al presbiteri, la preparació del paviment i les restes estructurals ja esmentades.

A la part central de la nau, prop del presbiteri es va localitzar una sitja de perfil ovoide i boca circular amb una capacitat de 1 350 litres. Aquest dipósit era emprat per emmagatzemar els delmes i primícies que rebia I’església, generalment en espécies, i segurament estava cobert amb una tapadora de pedra o fusta.

De l’àrea destinada a enterraments, en tenim uns coneixements parcials. Tant a 1’est com al nord les terres van ser rebaixades durant les reformes dels segles XVII i XX. Per tant, és la part meridional on únicament podem saber el nivell exterior de terres de 1’época romànica. Tot i així hem constatat l’existéncia de sepultures anteriors tant a la construcció de I’església com a la del campanar, perqué estaven tallades per les respectives fonamentacions. Aquestes eren cistes rectangulars amb una o dues Hoses de pedra per cada costat sobre les quals es recolzava la coberta plana.

La major part de les tombes d’época romànica corresponen a tipus de sepultura en cista, alguns casos de forma antropomorfa, fetes amb una filera de códols de pedra granítica i cobertes amb Hoses de llicorella posades planes o a doble vessant. Cal destacar les diferents orientacions (est a oest, nord a sud i nord-oest a sud-est), la unió en sec dels còdols i les lloses i el fet que totes les sepultures a doble vessant corresponen a enterraments infantils.

Quant a la cronologia, la manca de restes arqueològiques a les fonamentacions i al paviment original no ens permeten aportar una data absoluta a la construcció. Tanmateix, la documentació (vid. supra) ens cita Encamp als segles VIII, IX i XI, però en cap cas es fa referència pròpiament al temple. L’únic element que ens permet establir una datació és el campanar, construït entre el final del segle XI i mitjan segle següent i situat a tocar del terç est de la façana sud, completant el conjunt eclesiàstic. L’accés es feia a través de la nau de l’església, per la mateixa porta actual en ús. rematada per un arc de mig punt. La seva relació amb el temple es veu clarament, tant a la façana de migdia, com en els fonaments: no solament es lliura sinó que, a més, s’hi recolza clarament. Aquest fet ens demostra que la seva construcció fou posterior a la nau.

De les múltiples reformes posteriors, només destacarem la col·locació d’un porxo paral·lel a la façana sud, entre el campanar i l’extrem oest d’aquesta. Aquest porxo es documenta ja l’any 1364, i arqueològicament no tenim cap constància de la seva construcció en època romànica. Tipològicament podem relacionar aquest cos amb el de Santa Coloma o amb el de la façana nord de Sant Joan de Caselles. (MJV-VNC-XLM-XSP)

Pintura

Testimonis orals ens han assegurat que l’absis original d’aquesta església, destruït l’any 1925, tenia en les seves parets pintures murals. El nostre informador ens digué que “hi havia tot l’apostolat”. Ens ho confirma també el fet que algunes pedres utilitzades en la construcció de l’obra de l’any 1925 presenten encara restes de pintura, bé que molt malmeses, de color fosc. Sens dubte una anàlisi més aprofundida d’aquestes i eventuals troballes arqueològiques vindrien a confirmar el que apuntem aquí. (FRR)

Pica

Pica baptismal de l’església parroquial, fins no fa gaire habilitada com a font pública a la plaça d’Encamp.

J.M. Ubach

L’església de Sant Eulàlia d’Encamp, conserva una pica baptismal d’època romànica, fins no fa pas gaire aprofitada com a font a la plaça de la vila d’Encamp.

L’emplaçament original d’aquesta pica fou molt probablement algun dels racons de l’interior de l’església a què pertany. Una fotografia de l’any 1939, de l’Arxiu Mas de Barcelona, mostra aquesta pica a la intempèrie, al costat del comunidor de la mateixa església. Actualment i després de les reformes i ampliacions a les quals fou sotmesa l’església durant el 1989, la pica s’ha retornat al seu temple originari, per tal d’acomplir la funció per a la qual fou concebuda: el sagrament del baptisme. Malauradament, l’emplaçament actual no guarda cap relació amb la litúrgia sagramental ni amb el lloc on generalment se situen aquests tipus de peces, a la zona nord dels peus de l’església.

El material amb què ha estat feta aquesta pica és granit. Aquesta fa 57 cm d’alçada × 27 cm de fondària. El diàmetre exterior és de 95 cm i l’interior de 82 cm.

La vora és còncava. En planta és de forma circular, i el seu diàmetre es va reduint a mitja alçada per formar la base.

La superfície interior és llisa. L’exterior es presenta decorat amb uns arcs, que sobresurten en alt relleu de la superfície de la pica, situats a mitja alçada, formats com una prolongació de la vora. Aquests arquets semblen reposar damunt unes figures geomètriques gravades en el bloc, en forma de triangle isòsceles, que presenta relativament truncat el vèrtex que coincideix amb l’arc, una representació molt llunyana del que és una columna. L’espai interior que es forma entre ambdues és ocupat per uns motius flordelisats, en mig relleu.

A l’altura de la vora, la peça presenta un encaix quadrat, perforat gairebé al centre, que demostra que devia anar tapada amb un coberta de fusta que no ens ha arribat.

És possible que hi hagués dos tallers de picapedrers a les Valls d’Andorra, durant el segle XII(*). El primer, de la primera meitat de segle XII, caracteritzat per la presència de decoració i un acabat de les peces més acurat. A aquest taller pertany la pica que tractem.

Hom relaciona aquesta pica amb el beneiter de l’església de Sant Iscle i Santa Victòria de la Maçana, que també mostra dos frisos similars ornamentats amb arcs.

Una altra peça amb la qual hom pot establir certs paral·lelismes és la que es conserva al Museu Episcopal de Vic, de procedència desconeguda, catalogada amb el número 9771(*). Malgrat que aquesta és molt més ben aconseguida, la idea de la decoració és la mateixa. (MPM)

Talla

Fotografia del Crist sofrent, feta l’any 1956, l’únic record que hi ha d’una imatge de la qual actualment s’ha perdut totalment la pista.

Arxiu Mas

De l’església de Santa Eulàlia d’Encamp sembla que procedia una imatge del Crist sofrent de fusta policromada.

L’única dada que ens ha pervingut d’aquesta imatge és a través d’una fotografia de l’Arxiu Gudiol (G/E - 281), feta l’any 1956, que és la que reproduïm, conservada a l’Arxiu Mas, de Barcelona. Tot i que al clixé consta com a procedent d’Encamp, en aquesta parròquia no tenen cap notícia de la pertinença a aquest lloc.

Sabem que els anys 1950 el bisbat de la Seu d’Urgell feu una recollida d’imatges per tal de proveir el fons del Museu Diocesà, que s’anava formant. No hi ha constància tampoc que amb motiu d’aquesta ocasió la nostra imatge fos incorporada al fons del museu, ni tan sols que cap Crist hagués estat llevat ni d’Encamp ni de Prats.

Per això, doncs, donem com a definitiva la referència del clixé de l’Arxiu Mas i atribuïm aquesta imatge a l’església de Santa Eulàlia d’Encamp. D’altra banda, tot el que podem dir d’aquesta talla ha de sortir a partir de l’atenta observació d’aquesta fotografia.

El Crist és de factura molt tosca i apareix recolzat damunt el respatller d’una cadira de boga, per la qual cosa podem deduir que les seves mides devien oscil·lar entorn dels 50 cm d’alt.

El fet que la fotografia que tenim sigui en blanc i negre, dificulta seriosament el reconeixement dels colors. Pel que fa a la policromia, sembla conservar-se en un estat acceptable; deixant de banda alguns escrostaments, hom pot veure la imatge molt bruta o gastada, amb abundants regalims de sang que brollen de la ferida del seu costat, als genolls i als peus.

El Crist no ha conservat els braços. Li han estat mutilats arran dels muscles. El cap és inclinat vers el costat dret i la cabellera cau per darrere l’esquena, la qual cosa fa difícil precisar si duia trenes o no. Les cuixes també s’inclinen vers el costat dret.

Els peus, excessivament desproporcionats respecte al cos, mantenen encara l’empremta dels claus, que antigament devien anar clavats en una creu que no s’ha conservat. Els forats d’aquests claus es troben avui a un nivell molt diferent l’un de l’altre.

Diem que es tracta d’un Crist sofrent, i així ho hem interpretat, perquè els petits fragments que inicien els braços, però sobretot l’esquerre, ens han semblat propis d’una posició penjant, i el cap, molt inclinat de costat, encara que poc caigut, també pot semblar-ho. L’expressió del Crist no ens soluciona res, ja que el gest de la boca és bastant ambigu i pot igualment simular un somriure que una ganyota de sofriment.

La fotografia és, en efecte, deficient, imprecisa i borrosa, però no tant que ens privi d’apreciar que la imatge també ho és, i fins a tal extrem, que només ens atrevim a remarcar uns pocs detalls, bastant anodins: la boca, molt deformada i amb el rictus ja mencionat; el bigoti, inapreciable, i la barba, que sembla formada per grops imprecisos, detall que podria acostar-nos al model del Taller d’Urgell, confirmant una influència que la localització de la imatge ja fa suposar; uns pectorals a penes insinuats i arrodonits; un costellam sense indicar i amb les costelles esborrades; i un séc en forma de V invertida a nivell de l’estómac, que no sabem relacionar amb cap detall anatòmic. Potser les cames són una mica millors, amb uns genolls acceptables i una tíbia ben marcada, però els peus tomen a ser matussers.

La tovallola mostra un esquema bastant rar, amb unes gires laterals i una al mig, totes tres molt reduïdes. Sota d’aquestes gires sorgeixen uns plecs simples i desdibuixats.

De data imprecisa, entre els segles XII i XIII, és una obra rústega de tipus popular, fruit de l’artesania local, d’execució no gaire afortunada, i lògicament inspirada en les imatges pirinenques sorgides al voltant del bisbat d’Urgell, però de les quals no aprofita res d’importància; tanmateix, l’exemple del Crist de València d’Àneu ens obliga a ésser prudents en les apreciacions negatives, perquè ignorem quines delicadeses poden amagar-se sota les capes d’engrut i repintats superposades durant vuit segles. (MPM)

Bibliografia

  • Diversos Autors, 1989.