L’indret de Blancafort, situat a l’aiguabarreig dels barrancs de les Costes i de les Garses, és esmentat tardanament en la documentació medieval, tot i que probablement el seu primitiu nucli es formà vers mitjan segle XII. La menció documental més antiga que s’ha localitzat del seu castell data de l’any 1207, en una escriptura per la qual Arnau de Fitor i Pere Romeu feren donació al monestir de Poblet d’un cens anual de 2 sous sobre les cases que Pere Drula posseïa al terme del “castro de Blanchafort”.
De la seva primitiva església parroquial, d’estil romànic i dedicada a santa Magdalena, s’han trobat fins ara escasses referències. La més antiga data de la darreria del segle XIII, quan consta que els anys 1279 i 1280, en la col·lecta de la dècima recaptada a l’arxidiòcesi de Tarragona, el rector de l’“ecclesie de Blancafort” satisfeu la quantitat de 25 sous per cadascun dels anys esmentats.
Al final del segle XV la parròquia de Blancafort era de col·lació del plebà de Montblanc. A mitjan segle XVII els jurats de Blancafort contractaren els serveis de l’escultor de Piera Pere March perquè els fes un retaule per a l’altar major, i, així mateix, fou encarregada la construcció d’una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser al mestre d’obres solsoní Vicenç Rossés pel preu de 90 lliures. Procedent d’aquesta primitiva parròquia es conserva avui al Museu Diocesà de Tarragona una imatge de la Mare de Déu amb l’Infant, de pedra calcària policromada, del tercer quart del segle XIV.
Aquest primitiu temple parroquial, avui desaparegut, era situat davant de l’actual, un edifici barroc de notables proporcions bastit entre el 1793 i el 1804. L’església fou saquejada i cremada l’any 1808 durant la guerra del Francès per les tropes del mariscal Suchet, i, tot i que posteriorment fou refeta, els efectes de la guerra civil també hi ocasionaren pèrdues importants, com fou l’incendi, l’any 1936, dels retaules que posseïa a l’interior.