Situació
Exterior de l’església des del costat de ponent, amb un òcul i el campanar d’espadanya de dos ulls.
R. Pons
Santa Magdalena fou construïda en un petit pla, alçat sobre la vall del Merdançol, dins el terme municipal de Vilada; centra un veïnat dispers de masies molt antigues; prop de l’església passava el camí cap a Borredà, però també el camí fressat que portava a Castell de l’Areny. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 293-M781: x 13,8 — y 65,8 (31 TDG 138658).
Entre l’església de Santa Magdalena de Guardiolans i la veïna casa del Soler hi ha restes d’un antic cementiri amb sepulcres de lloses mai encara excavat i que possiblement correspon al cementiri parroquial de la primera església de Guardiolans, dels segles del romànic.
Per arribar a l’església de Santa Magdalena de Guardiolans cal agafar la carretera que va de Berga a Vilada; passat aquest poble, ja en direcció a Borredà, cal agafar una pista de terra, just al punt quilomètric 34 i a mà dreta, que porta a la masia de les Eres de Guardiolans. L’església és sobre mateix de la masia esmentada, prop de la masia de Cal Soler i de Cal Santpere. (JVV)
Història
Santa Magdalena de Guardiolans és una església construïda dins l’antic terme del castell de Roset i dependent, fins al segle XIV, de l’església parroquial de Sant Joan de Vilada.
La primera menció del lloc de Guardiolans és molt antiga, concretament de l’any 996 quan Bernat i la seva esposa van vendre a Oliba, anomenat Bonfill, l’alou que tenien pels seus pares amb totes les seves pertinences, situat al comtat de Berga, a l’apèndix de Roset, al lloc dit vila Guardiolans (in villa que dicunt Gardilas), pel preu de trenta sous.
Anys després, el 1002, els tutors d’Oliba Bonfill donaren al monestir de Sant Pere de Camprodon els dos masos que tenien a la vila de Gardilans, amb tots els seus béns i pertinences.
L’església devia ésser ja construïda al final del segle X, car s’esmenta ja en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell (Gardilans).
El 1001 el vescomte Bernat i la seva muller Guilsa permutaren amb el bisbe Sal·la d’Urgell i els canonges de Sanat Maria de la Seu, l’alou que tenien al comtat de Berga, als llocs de Vilada i Espona, llocs que limitaven amb l’església de Santa Magdalena de Guardiolans (et dealia in sancta Maria Magdalena que dicunt Gardilanos...), per l’alou de “Turrizella”.
L’any 1017 el papa Benet VIII confirmava a Sant Pere de Camprodon els seus dominis, i al comtat de Berga esmenta els alous de Cosp, Arderiu i Gardilans (Gardilans).
L’església de Santa Magdalena centrava una Antigua comunitat humana, car la vila és ja documentada el segle XI; el 1026 és un dels límits d’un alou cedit pel prevere Borrell a Sant Pere de la Portella (1. parte villa Erchilans).
L’any 1078 el monestir de Santa Maria de Ripoll devia tenir terres a l’indret de Santa Magdalena de Guardiolans, car en una donació de terres de la vila feta al monestir de la Portella s’exceptua “ipsa Closa de Gardilans”, que és de Sanat Maria de Ripoll.
L’any 1227 l’església de Santa Magdalena és esmentada com a parroquial en uns capítols matrimonials celebrats entre habitants del lloc, però l’any 1312 no és citada com a tal en la visita al deganat del Berguedà. Pocs anys després d’aquesta visita se li atribueix de nou aquella titularitat. El segle XVIII era ja sufragània de Sant Joan de Vilada. (RSR)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, en la qual hom pot apreciar com la primitiva construcció romànica ha estat desfigurada al llarg dels anys.
J. Pons
L’església és un exemplar romànic molt modificat; correspon a un model general d’esglésies de la comarca format per una sola nau perfectament orientada a llevant. L’església conserva molt poc de la seva obra romànica: ha perdut l’absis i la coberta original fou substituïda per l’actual. Les modificacions efectuades al conjunt són notables: el presbiteri és cobert amb volta quatripartita i ampliant desproporcionadament una nau relativament petita.
Són de les obres dels segles XVII i XVIII el porxo, a migdia, el cor al peu de l’església i la sagristia al costat meridional. L’interior és totalment arrebossat així com també una part de l’exterior.
Les obertures són també modificades; al mur de ponent, sota el massís campanar s’obre un òcul. L’única finestra original és al mur de migjorn i és molt senzilla, d’una sola esqueixada.
La porta d’accés és romànica; situada al mur de migdia, prop del peu de l’església, és coberta per un porxo que modifica totalment la composició d’aquesta façana, l’única pròpiament romànica. La porta és de mig punt amb dovelles de considerables proporcions i conserva una senzilla ferramenta romànica.
L’exterior, molt arrebossat, és molt malmès i es presenta molt rudimentari; l’aparell visible per l’arrebossat és totalment irregular, parcialment modificat el segle XVIII i tapat per la brossa que envolta l’església.
L’edifici primer, probablement del segle XII, fou ampliat i modificat el segle XVIII; avui és en procés continuat de degradació. (JPC)
Forja
Detall de la porta d’entrada amb un dels jocs de la ferramenta que el decora.
R. Pons
Tal com s’ha apuntat més amunt, al mur de migjorn hi ha la porta d’entrada, a la qual han estat fetes unes aplicacions de ferro forjat.
A diferència d’altres exemplars, aquesta porta té molt poca superfície coberta pel ferro forjat, tant és així que dubtem que aquesta actual disposició fos original i no s’hagin perdut alguns elements.
Cadascun dels batents de la porta té tres jocs, cadascun dels quals és format per un parell de cintes estretes i planes, juxtaposades, els extrems de les quals es cargolen vers cantons oposats tot formant unes volutes, acabades en una punta plana. Aquests jocs, que tenen la cara ornamentada amb un nervi en ziga-zaga molt poc profund, són clavats a la fusta amb claus.
Aquests elements de ferro han estat col·locats damunt la fusta un a continuació de l’altre, formant una línia recta vertical. (JVV)
Bibliografia
- Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies, del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, vol. I, la Seu d’Urgell 1978, pàg. 52
- Cebrià Baraut: Els documents, dels anys 981-1010, de l’arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia”, vol. III, la Seu d’Urgell 1981, pàg. 105
- Pere de Marca: Marca Hispànica, pàg. 1003, Barcelona 1968
- Joan Santamaria: Memòries del monestir de Sant Pere de la Portella i de tot el seu abaciat i baronia, Solsona 1935
- Joan Serra i Vilaró: Baronies de Pinós i Mataplana, vol. I, Barcelona 1930, pàg. 41
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàg. 204