Situació
Edifici que ha sofert moltes transformacions, capçat amb un absis cegat interiorment.
ECSA-J.A. Adell
Aquesta capella es troba a l’enclavament de Montfar, que forma una illa del municipi de Sant Antolí i Vilanova entre els de Talavera i Montmaneu.
Mapa: 34-15 (390). Situació: 31TC637078.
S’hi arriba per una carretera que surt de Pallerols, en direcció sud. (JAA)
Història
L’església de Santa Maria de Montfar és molt poc documentada. No creiem que sigui l’església de Montefar que apareix en la butlla del papa Eugeni III del 1151 adreçada a Santa Maria de Solsona i en l’acta de consagració d’aquesta església del 1163. Històricament, fou una sufragània de la parròquia de Sant Bartomeu de Carbasí, a l’Anoia, que ja és esmentada en una llista de parròquies del bisbat de Vic que hom pot datar entre el 1025 i el 1050. Quan el bisbe Antoni Pasqual visità la parròquia de Carbasí l’any 1685, la sufragània de Santa Maria de Montfar tenia quatre pagesies. (ABR-CPO)
Església
És un edifici profundament transformat que consta d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, actualment tapat per un envà, en el qual s’obriren tres nínxols. Originàriament, l’absis s’obria a la nau mitjançant un estret arc presbiteral, molt malmès, del qual queden traces en l’espai situat darrere l’envà.
La nau és coberta per dos trams de voltes de creueria, de nervis i execució molt matussera, contemporanis a l’envà i a tot el procés de modificació de l’església. Aquest procés també va comprendre la construcció d’un cor a l’extrem de ponent de la nau, l’obertura de nínxols per altars als murs laterals i la construcció d’un campanar d’espadanya de dos ulls sobre la volta absidal, que acaba de desfigurar la imatge original del conjunt.
La porta, molt transformada, s’obre a la façana sud. L’única obertura original visible és a la façana absidal, on es conserva una finestra, parcialment cegada i molt transformada.
Els paraments interiors són totalment encalcinats i les façanes presenten un aparell format pel característic carreuó segarrenc, sense cap mena d’ornamentació, fet que dificulta una hipòtesi de filiació, que hom pot situar cap al segle XII. (JAA)
Bibliografia
- Pladevall, 1976, pàg. 13; Vidal-Vilaseca, 1981, pàgs. 242-243.