Situació
Edifici de planta basilical molt alterat, que conserva encara dos dels primitius absis.
ECSA-J.A. Adell
L’església de Santa Maria presideix el conjunt ruïnós i semiabandonat del poble de Montlleó.
Mapa: 34-15 (390). Situació: 31TCG637116.
S’arriba a Montlleó per una pista de 3 km des del poble de la Rabassa, a la comarca de l’Anoia. (JAA)
Història
Aquesta església apareix esmentada per primera vegada en les relacions de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII, on consta amb el nom de Monteleo. El primer llegat testamentari que es coneix adreçat a aquesta església és del 1196, any en què Ramon d’Òdena deixà 50 sous a Sancte Marie de Monte Leone. Montlleó fou una de les parròquies del deganat d’Urgell que contribuí a la dècima per a les croades dels anys 1279 i 1280.
Potser perquè Montlleó era el poble més gran de la contrada, la seva església adquirí aviat la categoria de santuari marià, caràcter que encara avui manté, i moltes parròquies hi acudien en processó. Al segle XVI la devoció cap a la Mare de Déu de Montlleó ja era molt gran, tal com mostren els nombrosos llegats oferts al temple pels Aimeric, senyors del lloc. La talla de fusta de la Mare de Déu de Montlleó va desaparèixer el 1936 i actualment es venera una imatge de terrissa.
Santa Maria de Montlleó, com totes les parròquies del seu sector, va restar dins el bisbat de Vic fins el 1957, moment en què s’incorporà al de Solsona. A causa del despoblament de Montlleó, l’església, sense culte regular, depèn ara eclesiàsticament de Sant Antolí. Havia tingut com a sufragànies Sant Salvador de Briançó i Sant Pau de Pomar. (ABR-CPO)
Església
Planta d’aquest important edifici, on s’aprecia l’estructura originària, de tres naus i tres absis, malgrat les reformes i mutilacions de segles posteriors.
J.A. Adell
Santa Maria de Montlleó és un edifici profundament alterat per un seguit de reformes que han modificat la seva estructura original. Tanmateix, encara és perceptible l’edifici original, i més després de les tasques de neteja parcial que hi efectuaren, fa uns deu anys, els veïns de Montlleó, que no aconsegueixen, però, evitar el procés de progressiva ruïna de les seves estructures.
Es tracta d’una església de planta basilical de tres naus, cobertes amb voltes de canó de perfil semicircular, llevat del tram de ponent de la nau central, on la volta és apuntada. La nau lateral sud ha estat compartimentada en capelles, cobertes amb voltes per aresta, llevat de la de ponent, on la volta és de creueria. No s’ha pogut comprovar si, per sobre d’aquestes voltes, es conserva o no la volta primitiva.
La volta de la nau central és reforçada per dos arcs torals (el de llevant en perill de ruïna), dels quals el de ponent fou doblat per un segon arc, probablement amb motiu de la reconstrucció de la volta del tram de ponent, potser a causa d’alguna ensulsiada de la volta original. Els problemes d’estabilitat que presenta l’església devien existir des de molt antic, ja que tant a la façana oest com a la façana sud foren afegits uns potents contraforts, en un intent de corregir les lesions que ja devien manifestar-s’hi.
Interior de la nau nord de l’església.
ECSA-J.A. Adell
La nau lateral nord conserva un dels seus arcs torals, que arrenca de pilastres amb impostes bisellades. El que hauria d’estar situat més a ponent només conserva el pilar corresponent adossat al mur nord. A la nau sud no s’ha pogut comprovar si es conserven els arcs torals, però sí que es conserven els pilars adossats al mur, per la qual cosa cal suposar que, com és lògic, la seva estructura devia ser simètrica a la nau nord.
Les naus eren separades per tres arcs formers de mig punt, recolzats, com els arcs torals, en dos pilars cruciformes, dels quals només es conserven els situats més a ponent. Els pilars de llevant i els arcs formers respectius foren eliminats i substituïts per una gran arcada, que deixa penjat l’arc toral de la nau central. A més, el pilar i l’arc former de ponent foren alterats per la construcció d’una trona i un cor, amb una magnífica volta de creueria, que hom pot datar al segle XV o al XVI. Segurament en aquest mateix moment es construí el campanar de torre, en forma de prisma octogonal, aixecat sobre l’extrem de ponent de la nau nord, amb l’escala d’accés exterior a l’església.
La capçalera original era formada per tres absis semicirculars, oberts a les respectives naus mitjançant sengles arcs presbiterals. L’absis de la nau sud ha desaparegut totalment i només es conserva l’arc presbiteral i traces del perímetre. L’absis central ha estat totalment emmascarat per la construcció al començament d’aquest segle d’un nou presbiteri, amb un cambril, i l’afegitó d’una sagristia, ara ruïnosa, a la part exterior. L’absis nord fou sobrealçat en un procés decoratiu posterior a l’obertura dels grans arcs de les naus i només conserva la part baixa del semicilindre, vestigis de l’arc presbiteral i l’arrencada de l’arc former, encastat en el mur de separació amb l’absis central.
Interior de la nau principal de l’església, amb l’absis ocult per un cambril construït tardanament.
ECSA-J.A. Adell
A causa de les importants transformacions, no es conserva oberta cap finestra original, però hi ha traces de finestres de doble esqueixada en cadascun dels dos absis conservats, un gran finestral, molt modificat, al tram central de la façana de ponent i una finestra de doble esqueixada, paredada, a la façana sud.
L’edifici presenta dues portes, corresponents ambdues a l’obra original. La principal, d’arc de mig punt i ressaltada per una arquivolta, s’obre a la façana de ponent i conserva els batents de fusta amb una interessant decoració de ferro forjat. La segona porta, de dimensions més reduïdes, se situa a la façana nord, amb un acusat desnivell respecte al paviment de l’església, que es resol amb una graonada interior adossada a la banqueta que forma la part baixa del mur nord. Aquesta porta presenta un arc de mig punt refós del parament i extradossat amb una filada de lloses planes, seguint les fórmules característiques de l’arquitectura llombarda.
Aquestes fórmules apareixen també a la façana oest, a la nord i a les façanes del costat nord de l’absis central, on es conserven unes lesenes angulars que no continuen en cap element decoratiu sota el ràfec, que, en canvi, a la façana nord és format per una senzilla imposta bisellada.
La irregularitat de la distribució de la decoració, juntament amb unes juntes d’obra visibles a la façana nord, fan pensar que l’edifici es va començar, dins el segle XI, pel costat nord, seguint les formes constructives i ornamentals de l’arquitectura llombarda, i fou acabat, al sector sud, on l’aparell és molt més acurat i manquen les lesenes, cap al final del segle XI o al començament del segle XII, oblidant els sistemes decoratius llombards, que no s’arribaren a completar.
L’estructura dels paraments reforça aquesta hipòtesi. Tot i la unitat constructiva, resolta amb el característic carreuó segarrenc disposat molt ordenadament amb filades de través, l’aparell és molt més acurat als costats sud i oest que a la banda nord, on la disposició de l’aparell i el seu nivell d’erosió li donen un aspecte molt arcaic.
Malgrat la seva transformació i ruïna, l’església de Montlleó resulta un edifici extremadament interessant, que segueix la tipologia basilical que hom retroba a Santa Maria de Rubinat, però sense la seva decoració exterior ni el campanar, probablement perquè la seva construcció fou lleugerament posterior a l’església de Rubinat, en un moment en què les formes llombardes eren en procés de transformació i progressiu abandó. (JAA)
Ferramenta
Portada de la façana de ponent, amb un conjunt de ferramenta sobre els batents que segueix la tradició romànica.
ECSA-J. Gratacós
Els batents de la porta principal de l’església, a la façana de ponent, conserven una ferramenta que segueix el model corrent de les ferramentes conservades del romànic català pertanyents al final del segle XII i al segle XIII. Cadascun dels batents de la porta té la mateixa estructura: set nervis que van de banda a banda del batent. Cada un dels nervis es divideix en els seus extrems en tres: les dues ramificacions dels extrems es desenvolupen en una petita voluta que es recargola cap a la direcció oposada a la qual es dirigeix el nervi central que s’interromp prenent la forma d’una petita punta de llança. Cadascun dels nervis, a més, desenvolupa en la part central un apèndix a la part superior i un altre a la part inferior que ressegueixen la seva llargària fins uns 15 cm abans d’arribar als extrems del nervi principal. Cadascun d’aquests apèndixs es converteix en una voluta que també es recargola en direcció oposada a cada extrem del nervi.
Cadascuna d’aquestes estructures es compon de tres elements, com es pot veure en les parts en què alguna de les peces ha estat arrencada: el nervi central i els dos apèndixs corresponents que es van col·locar un a la seva part superior i un altre a la seva part inferior.
Aquesta ferramenta només es troba a la part exterior i té una doble funció, la de decorar i la de reforçar la porta. El seu grau de conservació és bastant bo, malgrat que algun dels elements que la formaven ha desaparegut en ésser arrencat de la fusta de la porta. A part els catorze nervis que es reparteixen per la porta, hi ha claus de ferro que queden col·locats de manera que serveixen de separació entre els nervis de cada batent. (JGP)
Bibliografia
- Rius, 1945-47, vol. III, doc. 1215, pàgs. 345-346; 1946, vol. I, pàgs. 227-239; Pladevall, 1971-72, fasc. 113-120, pàgs. 283-304; Vidal-Vilaseca, 1981, pàgs. 244-246.