Santa Maria de Ridaura

Església

L’antic monestir benedictí de Santa Maria de Ridaura fou fundat vers l’any 852 pel comte Guifré de Girona-Besalú i poc després, el 858, el bisbe de Girona Sunifred consagrà ja la seva primera església. Segons figura en aquesta acta de consagració, el bisbe gironí confirmà les donacions que el comte Guifré havia fet en altre temps de les esglésies de Sant Joan i Sant Pere, amb els delmes, les primícies i les oblacions dels fidels; així mateix li concedí idèntics drets en altres parròquies i llocs del comtat de Besalú (Ridaura, Cruanyes, Artigues, Bacholardario, Cogolls, Falgars, Tamadella, Abiés, Galindó, Vilaret, Colljou i Sant Andreu del Coll) i la immunitat de trenta passes al voltant del cementiri. També el comte Guifré, amb motiu d’aquest acte solemne, amplià les donacions fetes anteriorment, i li atorgà l’església de Santa Margarida de Bianya amb els delmes i les primícies, a més d’unes terres, vinyes i cases que posseïa a la seva rodalia i altres heretats a Colljou. A l’entorn d’aquesta escriptura hi ha opinions diverses dels investigadors respecte a la seva autenticitat, centrades en la problemàtica d’interpretació tant de la data com del personatge esmentat “…Vifredo comite atque marchione”. Al segle X, concretament l’any 937, el comte Sunyer de Barcelona decidí d’unir el monestir de Ridaura, en qualitat de priorat, al cenobi benedictí de Santa Maria de la Grassa; així, tal com és consignat a l’escriptura datada el 30 de juny d’aquest any, el comte Sunyer concedí “…ad domum Sanctae Mariae (de la Grassa)…villam quae dicitur Riodazari, qui est in comitatu Bisuldunense, cum ecclesiae Sanctae Mariae, et cum alia ecclesia ad se pertinente cum decimis et primiciis, et cum oblationibus et cum omnia ad se pertinentia…cum terminis et adjacentiis suis”. Tres mesos abans d’aquesta escriptura, consta que el mateix comte Sunyer havia dotat el monestir de Ridaura amb diversos alous, parròquies i llocs que posseïa al comtat de Besalú i també al comtat d’Osona.

L’acta de consagració, tradicionalment datada el 950, sembla més aviat que ha de correspondre a un moment comprès entre els anys 936 i 938, ja que en la primera data esmentada (950) els bisbes consagrants que apareixen en el document, Guiu de Girona i Teudoric de Barcelona, havien finat feia algun temps. D’altra banda, la datació més reculada situaria les diverses actuacions del comte Sunyer en aquest monestir en un mateix període, en el qual devia tenir cura especial de les seves propietats en el territori de Besalú. L’any 954 la comtessa Riquilda, vídua del comte Sunyer de Barcelona, confirmà al monestir occità de la Grassa juntament amb els seus fills, Ermengol, Borrell i Miró, la donació que el seu espòs havia fet a aquest cenobi de l’alou de Ridaura, amb l’església de Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan, Santa Margarida i altres propietats que apareixen esmentades en la primera acta de consagració de l’any 858; segons expressa l’escriptura, la comtessa Riquilda donà “…alodes meos ad domum Sancte Marie monasterii qui es situs in comitatu Carcasense… Et est ipse alodes in comitatu Bisuldunense vel Ausonense vocabulum Riodazari cum ipsas ecclesias Sancte Marie Sancte Petri et Sancti Joannis et in alio loco Sancta Margarita cum decimas et primicias et oblationes fidelium et ipsos mansos cum ipsas terras, quod Suniarius Comes dedit ad Sanctam Marie sicut dotatio ejus memorae”.

A partir, doncs, del segle X, els priors de Santa Maria de Ridaura exerciren la jurisdicció civil sobre la seva vila i terme, i també sobre els altres llocs que li pertanyien en virtut de les donacions esmentades; tanmateix, aquesta jurisdicció li fou sovint discutida pels vescomtes de Bas, car el terme de Ridaura formava part integrant de llur vescomtat, i per aquest motiu foren aquests vescomtes els qui exerciren la jurisdicció criminal del lloc. El temple del priorat de Ridaura tornà a ésser consagrat l’any 1100, després d’unes reformes en la seva fàbrica, pel bisbe de Girona Bernat, i per Ponç, bisbe de Barbastre. Segons indica l’acta de dedicació, el bisbe Bernat, a precs de Pere, prior de Santa Maria, consagrà també l’església de Sant Antoni de Collfred, sufragània de la parròquia de Ridaura, fent consignar en l’escriptura que el capellà d’aquesta església havia d’ésser nomenat pels priors de Ridaura i que no podia tenir ni cementiri ni baptisteri, ni rebre delmes ni primícies per dependre directament del priorat de Santa Maria, al qual pertanyien tots aquests drets. Poc temps després, l’any 1119, el papa Gelasi II expedí una butlla en favor del monestir de Santa Maria de la Grassa, en la qual li eren confirmades les seves possessions, entre les quals hi havia, dins el bisbat de Girona, el cenobi de “Sanctae Mariae de Rividario”. D’altra banda hi ha notícia, gràcies a una sentència datada l’any 1127, d’un plet que des de feia algun temps mantenien el priorat de Santa Maria de Ridaura i el monestir de Ripoll pels drets derivats de l’església de Sant Andreu del Coll. La sentència, pronunciada conjuntament per Oleguer, arquebisbe de Tarragona, Berenguer, bisbe de Girona i Arnal, bisbe de Carcassona, fou favorable al priorat, al·legant que aquesta església havia estat donada en temps passats pel comte Sunyer a aquest priorat; així mateix s’ordenà als monjos de Ripoll que restituïssin el quàdruple de tots els béns que havien usurpat de la parròquia de Sant Andreu del Coll. Anys més tard, el 1135, el mateix bisbe Berenguer expedí una carta de confirmació a favor del monestir de “Beatae Mariae Rividarensi”, en la qual li ratificà la possessió dels delmes i les primícies de la parròquia de Sant Andreu del Coll.

Al final del segle XII, concretament l’any 1198, hi ha encara un altre document que reitera la propietat per part de Ridaura d’aquesta església; es tracta del reconeixement que aquest any féu Pere del Coll, senyor del castell del Coll, pel qual admetia que els delmes i les primícies, “in cimiteria de Vitare Aliero, hoc est de Coll”, eren pertinença del priorat de Ridaura, en alou del monestir occità de la Grassa. Hom sap, per l’acta testamentària d’Hug, vescomte de Bas, datada l’any 1175, que aquest vescomte llegà a l’església de Ridaura la quantitat de vint sous; “dimito ecclesie Sanctae Mariae Ruidazari XX so lidos”. La vila i la vall de Ridaura gaudiren al llarg de l’edat mitjana de diversos privilegis atorgats pels vescomtes de Bas; en aquest sentit consta que l’any 1224 li fou concedit el privilegi d’exempcló del dret d’host i cavalcada. També se sap que anys més tard, el 1248, la vescomtessa Gueraula, vídua de Simó de Palau, atorgà als habitants del lloc una important carta de franqueses, per la qual els concedia una sèrie d’avantatges de caire jurídic i penal i la garantia de protecció als qui anessin al mercat; amb posterioritat, el 1266, el comte Hug d’Empúries, casat amb Sibil·la, vescomtessa de Bas i filla de Gueraula, ratificà els antics privilegis concedits a la vila d’exempció del dret d’host i cavalcada, en un moment en què la comunitat local s’havia constituït ja en universitas. Hi ha notícia encara d’un nou privilegi concedit l’any 1286 per Hug, comte d’Empúries i vescomte de Bas, als habitants de la parròquia de “Sanctae Mariae de Rivodario”. Al final del segle XIII, dins la relació d’esglésies que contribuïen amb el delme al sosteniment de les croades, figura els anys 1279 i 1280, el “prioratu de Rivo Dario” i “Rivodario”, respectivament.

Consta per diverses notícies referencials que els priors de Ridaura establiren a la mateixa vila i a d’altres parròquies que els pertanyien, “batlles de sach”; en aquest sentit hi ha testimoni, per exemple, que l’any 1342 Ramon Guillem, prior de Santa Maria, va fer establiment de la “batllia de sach” de Ridaura a favor de Guillem Pinya, amb el consentiment i l’aprovació de l’abat de la Grassa. El 1369, el prior Pere signà una concòrdia amb Guiu, abat de Santa Maria de la Grassa, per la qual el priorat havia de satisfer anualment a aquest cenobi la quantitat de trenta florins d’or d’Aragó. És més o menys des d’aquesta data que els priors de Santa Maria començaren a mostrar un clar desig d’emancipació respecte al monestir occità de la Grassa. Sembla probable que l’església del priorat de Ridaura hagués estat al mateix temps parròquia de la vila, perquè en els nomenclàtors diocesans del final del segle XIV s’esmenta l’“Ecclesia parrochialis sancte Marie de Ridaura qui est prioratus”; ara bé, també hi hauria la possibilitat que en èpoques anteriors la població hagués disposat d’un temple parroquial propi, separat del monestir i dedicat a sant Joan i sant Pere, ja que són diversos els documents on es troba esment d’una església amb aquesta titularitat. La vila de Ridaura degué gaudir d’una certa prosperitat durant els segles baix-medievals, fet que és demostrat per la fundació, l’any 1415, d’una Pia Almoina per part dels prohoms de la universitat, amb el consentiment dels vescomtes de Bas. La creació d’aquesta institució de beneficència fou en part possible gràcies a l’import d’alguns llegats testamentaris, I per al seu funcionament es dictaren unes normes específiques. Consta, d’altra banda, que la vila era aleshores integrada per divuit caps de família i dinou dins el terme parroquial.

L’any 1431 el priorat de Santa Maria fou unit al monestir de Sant Joan de les Abadesses; aquesta unió, que estigué relacionada en part amb la necessitat dels abats de Sant Joan de disposar d’unes rendes extraordinàries a fi de reparar llur monestir afectat pels terratrèmols dels anys 1427 i 1428, fou revocada l’any 1452 pel papa Nicolau V. Segons l’escriptura, aquest pontífex, a precs de l’abat de la Grassa, invalidà la unió amb el cenobi de Sant Joan de les Abadesses, i restituí el priorat de Ridaura al monestir occità amb la condició de restablir-hi la vida regular. D’altra banda, se sap també que els terratrèmols del segle X afectaren el conjunt prioral de Ridaura, per tal com l’any 1456 es consigna una concòrdia entre Pere, cardenal de Foix i prior de Santa Maria, i els habitants de la vila, a fi de reedificar l’església del priorat, la qual n’havia resultat força malmesa. Al llarg del segle XVI, els priors de Ridaura hagueren de defensar en diverses ocasions els drets jurisdiccionals de llur monestir contra les usurpacions dels vescomtes de Bas i també algunes vegades contra els senyors de Vallfogona. Consta en aquest sentit que l’any 1521, el prior Pere Roca expedí un requeriment al procurador del vescomte de Bas, Francesc Vilana, sobre els drets i jurisdiccions que tenia el priorat dins la vila I el terme de Ridaura, ja que aquest procurador havia comès contra aquests drets diverses vexacions; en el document s’exposa que el priorat, des de data molt antiga, exercia la jurisdicció en franc alou, i que els habitants de la vila, com a vassalls de Santa Maria, disposaven de cort, batlle, jutge, notari i escrivà. Només quatre anys més tard, el 1525, el mateix prior Pere Roca féu una protesta contra el procurador del vescomte de Bas perquè aquest havia invalidat, mitjançant una ordenació pública, la jurisdicció civil de la vila, la qual li pertanyia.

Les lluites entre el priorat de Ridaura i els vescomtes de Bas tingueren continuïtat sota el govern del prior Bernat Cerdà, el qual, a causa de les reiterades pretensions dels vescomtes d’aconseguir la jurisdicció civil de la vila, instà un procés per tal de recuperar aquesta jurisdicció; la sentència, en vista de les proves al·legades per ambdues parts, dictaminà finalment que la jurisdicció civil pertanyia al prior de Ridaura, mentre que la criminal era competència dels vescomtes de Bas. Així mateix, l’esmentat prior s’esforçà per recuperar tots els béns del monestir que li havien estat alienats il·legítimament per diversos nobles, i amb aquesta finalitat l’any 1559 demanà al cenobi de Santa Maria de la Grassa, del qual depenia, les escriptures i antecedents necessaris que acreditessin les seves propietats. Els priors de Santa Maria també van haver de fer valer els seus drets jurisdiccionals contra les pretensions de Pere de Pinós, senyor de Vallfogona i dels castells de Milany i Vidrà, el qual els havia usurpat els drets que el priorat posseïa a la parròquia de Sant Antoní de Colifred i en terres de Colldecans. Amb la finalitat, doncs, de defensar aquests béns, el prior Bernat Cerdà presentà un seguit de proves per tal de demostrar els seus drets sobre aquestes possessions. La sentència, dictada l’any 1571 fou favorable al prior de Ridaura, i el 1577, Pere de Pinós i de Fonollet signà un conveni amb el prior Rafael Ferrusola, successor de Bernat Cerdà, sobre els drets de la parròquia de Collfred.

La documentació que posseïm sobre Santa Maria de Ridaura ens informa de la realització de diversos capbreus de les rendes del priorat entre la darreria del segle XV i el segle XVI; així, per exemple, hom té notícia dels capbreus confeccionats els anys 1497, 1533, 1537, 1584 i 1593. Segurament cal incloure el recurs a la capbrevació com una de les fórmules de la reacció senyorial posterior als conflictes de la pagesia del segle XV. D’altra banda, durant la setzena centúria, les diferències entre el priorat de Santa Maria i el monestir de la Grassa es feren cada vegada més evidents. El prior Bernat Cerdà, contrari al pagament anual de 30 florins d’or d’Aragó al cenobi occità, que satisfeien en virtut del conveni signat l’any 1369, presentà un recurs contra aquesta demanda i la sentència, feta pública el mes de febrer de l’any 1539, fou favorable al priorat de Ridaura, al qual s’eximia de satisfer aquesta pensió anual; no obstant això, l’any 1544, el governador de la Grassa escriví al prior de Santa Maria reclamant-li el deute de vuit anualitats de trenta florins d’or d’Aragó cadascuna, a la qual cosa el prior Bernat Cerdà respongué que aquesta obligació no li constava, i per tant, calia que se II demostressin els títols que permetien aquesta exigència abans de lliurar el pagament. El priorat, que havia decaigut des de feia temps amb el nomenament de priors comendataris, deixà de pertànyer definitivament al monestir de Santa Maria de la Grassa l’any 1592, quan, per disposició del papa Climent VIII fou incorporat al cenobi de Sant Pere de Camprodon. Encara en el mateix any hi ha una sentència en favor del prior Francesc Oliveres i contra el marquès d’Aitona i vescomte de Bas, mitjançant la qual Ii eren reconeguts els drets de mantenir la jurisdicció civil dins la vila i el terme de Ridaura, jurisdicció que aquests vescomtes havien intentat d’usurpar de bell nou, com en altre temps ho feren els seus antecessors.

De L’any 1600 tenim notícia d’una súplica feta pels cònsols de Ridaura al prior de Santa Maria I abat de Camprodon, Jeroni Tort, perquè els donés l’autorització per a arrendar les tavernes i carnisseries de la vila a fi de sufragar amb els beneficis obtinguts les despeses comunals, i no haver de gravar així amb cap impost els pobres que hi residien. Una concessió en aquests termes els fou atorgada L’any 1633 pel rei Felip IV i el 1661 pel prior Josep Magarola. La llista dels priors de Ridaura I abats de Camprodon s’allarga fins a l’exclaustració del 1835, any que exercia aquest càrrec Miquel de Parrella i de Vivet. En l’actualitat l’església parroquial de la vila de Ridaura és la de l’antic priorat, dedicada a santa Maria. L’edifici, d’indubtable origen romànic, fou malmès en els terratrèmols de la quinzena centúria i refet posteriorment; al segle XVIII, concretament L’any 1779, s’hi practicaren diverses modificacions dins l’estil barroc. Vora el temple hi ha una casa dita el Monestir o l’Abadia amb una petita torre rodona d’època medieval, que constitueix l’únic vestigi que resta del priorat avui dia. A la plaça de la vila hi ha una capella dedicada a sant Marçal, d’estil gòtic tardà, en la portalada de la qual s’hi veu la data de 1666. Malgrat que no disposem de cap noticia documental sobre el seu passat, és molt probable que es tracti d’un temple d’origen antic, ja que l’advocació a aquest sant es remunta en el nostre país a temps molt reculats. Al sud del terme municipal s’alça el petit santuari de Sant Joan de la Font, dit així perquè prop d’ell hi brolla una abundosa deu d’aigua. Alguns investigadors han atribuït a aquest temple un origen romànic però fins a l’actualitat no tenim confirmació documental que justifiqui tal origen.

Priorologi de Santa Maria de Riudaura

Priorologi del monestir de Santa Maria de Riudaura, extret de Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XIV, Olot 1904, pàgs. 224-229. El mateix Monsalvatje havia publicat una primera llista més incompleta en els seus orígens a Noticias históricas, vol. IV, Olot 1892, pàgs. 65-81, la qual arribava fins al segle XIX. Al volum XIV va corregir i ampliar el priorologi pròpiament dit i el va fer acabar en el prior Francesc Oliveres, puix que, a partir d’aquest moment, els priors de Ridaura eren els abats de Sant Pere de Camprodon, que ja figuren a Catalunya Romànica, vol. X (El Ripollès, pàg. 94).