Situació
Campanar de l’església amb un basament del final del període romànic.
M. D. Filgueira
L’església de Santa Maria de Vilalba Sasserra es troba situada al vessant septentrional de la serra del Corredor, a uns 334 m d’altitud i a uns 10 minuts amb cotxe de Trentapasses.
Mapa: L37-15(393). Situació: 31TDG545106.
Per anar-hi cal agafar la carretera de Granollers a Sant Celoni. En arribar a Trentapasses, s’ha de trencar a mà dreta per on diu “Centre urbà”, al primer carrer girar a la dreta i creuar per sobre el pont de l’autopista. A la primera bifurcació cal agafar el camí de la dreta, seguir per davant una gran masia, passar dues pedreres abandonades i, quan siguem a la segona, girar pel camí de la dreta. En trobar el primer trencall, tombarem a l’esquerra, i en el següent altre cop a l’esquerra. Arribarem aleshores en una clariana del bosc, on hi ha l’església. (MCCA)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Montclús, que formava la baronia de Montclús. Vilalba era anomenada antigament Vulpilieris o Vulpieies, topònim que amb diverses variants anirem trobant en diferents documents. El 1023, en una venda de feus feta pel comte de Barcelona Berenguer a Guadal, es parla del terme de Vulpieies. El 1034 surt ja documentada la parròquia de Santa Maria de Volpellas en el conveni fet entre la vescomtessa Guisla, els seus fills i els canonges de Santa Creu i Santa Eulàlia, en què donen a la canonja per a tot l’any un modi de blat —mesura de Granollers—, a condició de quedar-se les esglésies de Llinars, Sanata, Collsabadell i Volpellas. El 1041 Guislabert torna a donar les parròquies a la canonja de Barcelona, entre elles Vulpieres. El 1102 Arnau Bernat definí a la canonja l’església de Santa Maria de Vilalba que abans havia usurpat. A partir d’aquest moment els documents que obliguen a retornar la parròquia són constants, els quals arriben fins ben entrat el segle XVI. El 1130, en l’acta de consagració de l’església de Collsabadell feta per Sant Oleguer, es diu que aquesta té per sufragània Santa Maria de Vulpeies, a la qual restà unida fins al segle XV. S’uní després a Sant Andreu de Vallgorguina fins al segle XIX. Santa Maria de Vilalba era també coneguda amb el nom de Santa Maria de la Serra, com consta en l’establiment d’un mas prop de Collsabadell el 1067. A partir del segle XV es passa a dir Santa Maria de Vilalba Sasserra.
No sabem exactament quan s’edifica l’església. Probablement, és d’un romànic tardà, feta als voltants del segle XIII i ampliada amb diverses capelles als segles XVI (al cantó nord) i al segle XVIII (a la banda de migdia). A les visites pastorals consta que el 1609 es donà permís per tal d’engrandir l’església. Sembla que fou durant aquesta ampliació que es tirà a terra l’absis i s’allargà la nau central.
L’any 1927 es va erigir una nova església parroquial, obra de l’arquitecte Josep Maria Pericas, d’inspiració neoromànica, al barri de Trentapasses, creat al peu de l’antic camí ral, per on ara passa la N-II, i proper a l’autopista A-17. (MCCA)
Església
Vista interior de l’extrem de ponent de la nau amb fragments del seu parament de final d’època romànica.
M. D. Filgueira
L’edifici primitiu s’ha desfigurat a causa dels afegits que s’han anat fent al llarg del temps. En principi és una església d’una sola nau rectangular amb absis. Actualment, només podem veure-hi l’arc triomfal de mig punt fet amb carreus regulars, que donava accés a l’absis i que va ser enderrocat en allargar-se l’església, i la volta de la nau central, un xic apuntada i reforçada per un arc toral a la banda del cor. La resta de la nau és enguixada i emblanquinada, la qual cosa no permet jutjar els paraments o d’altres elements. El terra de la nau central és fet de cairons quadrats i a sota, a trossos, es conserven unes lloses de pedra més o menys regulars que podrien ser de la primera construcció.
L’exterior de l’església es conserva en bastant bon estat. A la banda de migdia es pot veure encara l’antiga porta d’accés romànica, feta amb arc de mig punt i dovelles ben treballades. Sembla que es va tapiar quan es va fer l’actual entrada a la banda de ponent. Sobre la porta es poden veure els antics encasts de les bigues del porxo que protegia l’entrada.
Als peus de la nau s’aixeca la torre del campanar, quadrada; la qual, pel tipus d’aparell utilitzat, sembla feta en diverses vegades. És d’un sol cos amb quatre buits per a les campanes, damunt d’una de les quals hi ha dues gàrgoles. Fou coronat en èpoques posteriors amb un cos piramidal i uns merlets.
Els paraments exteriors són en bon estat i, on no hi ha construccions posteriors, són fets amb carreus regulars i ben treballats.
L’estat de conservació de l’edifici, tot i ésser bo, hauria de millorar-se, ja que, com que es troba en un lloc aïllat, ha sofert diversos atemptats. Hom aixecà una paret de totxo i vidre trinxat a sobre l’absis actual, una obra poc adient per protegir la coberta del temple del vandalisme que li dona una imatge deplorable.
Hi ha alguns autors que diuen que a Vilalba es conserven, al cementiri, una pica baptismal, una creu i un sarcòfag de Ramon de Vilalba. Actualment, de la pica no se’n sap res i la creu podria ésser la que hi ha als jardins del davant de la nova rectoria. Del sarcòfag de Ramon de Vilalba només queden els permòdols a l’interior de l’església. (MCCA)
Pica
Pica baptismal, fotografiada l’any 1968, fora del seu emplaçament originari.
R. Vall
Al cementiri de Santa Maria de Vilalba Sasserra hi ha abandonada l’antiga pica baptismal. És una peça de dimensions considerables i desproveïda de qualsevol element decoratiu. La seva senzillesa impedeix de precisar la datació de la peça, tot i que és ben possible que sigui d’època romànica, l’igual que altres exemplars com el de Santa Eulàlia de Tapioles, a Vallgorguina, a la mateixa comarca. (JCSo)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 198
Bibliografia sobre la pica
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 198